Al punt que hom naix comença de morir… Pere March

En una de les classes de literatura del XIV i XV es comentava un poema de caire moral

(Mas lo foll hom no se’n dóna cosir
Que remirant sa carn bella e grassa
E lo front polit e lo cos ben tallat

E el sútzeu lloc on la maire ens tenia

Oh vell poirit, i què poràs tu dir
Qui et veus nafrat tot jorn de malaltia ?

Mas, com a porc que jats en la gran bassa
De fang pudent, tu et bolques en pecat.)

i de retruc s’esmentava una altra obra, De comptentione mundi: en el conjunt de tot això se’m va quedar la imatge dibuixadíssima dels religiosos que renegaven de l’aspecte físic del cos, és a dir, papes panxuts i enjoiats, o frares panxuts i bevedors, lascius tots, que parlaven de cossos bells de jóvens, però que en ser vells esdevindrien lletjos, arrugats, amb els sexes pudents i purulents.

No cal dir que a l’edat que jo tenia en aquell moment, acabada d’encetar la vintena, no m’explicava aquesta animadversió, però amb el temps hom lliga caps de com de perillós per a la integritat de l’esperit és ser jove, i de com de frustrant per a les persones habituades als refinaments era ser madur o vell. Perquè al remat, els qui realment patien per totes aquestes coses eren els nobles, els religiosos i els burgesos despreocupats que fóren susceptibles de practicar la contemplació, els quals, de tant de contemplar els luxes propis i les misèries d’altri (la base de la piràmide social) es veien un panorama ben agre.

Em fa la sensació que els moralistes tenien por dels cossos jóvens, llustrosos i de pell fina, perquè era el que havien conegut i ara ja no els era propi; aquell temps que havia fugit era el que blasmaven per pecaminós, però m’atreviria a dir que molts no renunciarien a tocar aquells cossos si es presentava l’ocasió, fruit de la concupisciència irredent (com passa ara amb molts adults que fantasiegen amb adolescents a Cuba, a Tailàndia o al Vietnam). D’una altra banda, si pensem en les condicions d’higiene del moment, en els zones de fora palau, és a dir, la vila, el camp, prostíbuls inclosos, s’entén que els moralistes abominaven dels cossos envellits perquè o bé estaven mutilats (aquells que havien anat a les guerres incontables), o bé estrafets (a causa de les malalties malcurades o dels hàbits alimentaris) o bé podrits (les putes o els putots que havien malgastat el cos): tots aquests oferirien una fotografia més aïna devastadora. Una representació actual seria aquelles imàtgens que ens arriben de l’Índia, o del Bangladesh superpoblats.

Al remat, hom pot entreveure com aquesta malvolença moralista, en moltes ocasions, és façana pura ja que, fet i fet, molts d’aquests personatges (religiosos o no) vivien en la seguretat del món virtualment bell i llustrós de palau endins, o sempre hi havia a la disposició un cos aital per a un altre de vell, arrugat i concupiscient.

Propòsit d'any nou

Vegem aquest plantejament. ¿Hom és més egoista quan decideix, juntament amb la parella, no tenir criatures per gaudir del temps sense lligams, viatjar allà on el cor dirà, disposar els sentits en les tasques intel·lectuals? ¿Hom és més irresponsable quan sense tenir mitjans, ni recursos, ni temps que esmerçar-hi, decideix tenir criatures?

-Maniqueu, maniqueu!

-Perdó, perdó...

El dimoni a casa

Tinc un dilema a causa del meu ateisme i la meua condició de valencianoparlant apallissat. Aquest dilema s’accentua en dates assenyalades i ara que ve el Nadal em toca a la vora. Torne a dir, no crec en cap déu ni entitat superior, i una de les activitats que es solen fer a l’institut ara que s’acosta la cosa és desplegar tota una sèrie de material sobre el tema: en el cas de la meua assignatura, nadales i targetes en valencià. Jo ho tindria fàcil, passar de fer-ne esment i continuar amb el ritme del curs. Ara ve el problema: ja que el valencià va perdent cada volta més àmbits d’ús i, a més a més populars, si jo obvie aquest fet i evite realitzar aquest exercici de proselitisme nefast per a les ments que pensen (ensenyar nadales, escriure felicitacions, etc.) ¿contribuïsc a la substitució lingüística perquè, al capdavall, el que pega amb més força és el castellà, i aquest n’esdevé pràcticament l’omnipresent, cada volta amb més diferència?

Cap agressió sense resposta

En el cas que ateny, la resposta aquella nit va ser, doncs recorda-te'n que jo la tinc més grossa que tu.

Avís al navegant, pensa-t'ho abans una altra volta.

Ombra

Aquesta setmana comença el meu concurs perquè se m’assigne la plaça definitiva. El termini acabarà l’1 de desembre i hauré d’estar unes dies calfant-me el cap per a omplir papers, fer fotocòpies, mirar centres, etc, amb el resultat que qualsevol passarell novençà ja sap i no pot defugir, com a inexorable que és: el Baix Segura. Un tràmit que es resoldrà provisionalment el final de març i que esdevindrà definitiu com una llosa el final de maig. No m’agrada gens la docència, ja ho he comentat en altres ocasions, i ara m’agradarà més poc encara quan em tocarà un institut de Rojales, de Catral, d’Albatera, de Torrevella o de Dolores. Estaré més a prop que els companys valencians a Catalunya, és cert, però ben lluny del que em lliga a la terra.

No corren bons temps per a la meua integritat emocional, que des d’aquest estiu té moltes fuites d’aigua.

Publicitat

Per fi, després de més d'un any, he pogut llegir la ressenya literària (única) que es va fer del meu poemari i que es va publicar a l'Avui. Després d'haver mirat per internet i regirar l'hemeroteca, finalment he pogut llegir-la. Tot gràcies al fet que un mes arrere vaig conéixer la persona que en va fer la crítica en una trobada d'escriptors. Es diu Xènia Dyakonova (moltes gràcies de bestreta) i fa així:

POESIA

"Riure i ganyotes"

Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure, de Josep Vicent. Viena, 2005, Barcelona.

El títol del quart poemari del jove poeta valencià Josep Vicent és llarg i un pèl pretenciós. Tanmateix, cal remarcar que no és exempt d’originalitat, ja que fins ara, que jo sàpiga, no hi ha hagut poetes que posessin per títol del seu llibre tot un poema. Aquest afany de novetat és una de les característiques essencials de l’autor en qüestió, que no deixa de ser confirmada per cadascun dels seus versos.
Josep Vicent, amb la desimboltura d’un poeta ple de vitalitat que té tota la vida per davant i tota una tradició cultural al darrere, combina les pròpies facècies i els jocs de paraules més o menys enginyosos amb les reminiscències dels referents més importants de la literatura catalana, des de Ramon Llull fins a Pere Calders. Aquest mètode li permet de trobar una manera de burlar-se afectuosament dels clàssics i alhora de sí mateix. Tot el contingut del llibre Dos poals ... està tan impregnat de citacions, al·lusions i paràfrasis, unes evidents i d’altres amagades, que fa recordar la convicció de Josep Pla que el plagi és l’ànima de l’art. En el cas de Vicent, es tracta d’un plagi intel·ligent, portat a terme amb tota la malícia i la gosadia d’un alumne brillant que admira els mestres però per culpa del propi tarannà entremaliat no s’està de tirar-los de les barbes. El jove poeta, com a bon valencià, és summament irònic, i té una debilitat per les paròdies explícites i grotesques. Molt sovint els seus poemes brevíssims, d’una simplicitat absoluta i un humorisme àcid, porten títols inacabables i ampul·losos, que poques vegades tenen res a veure amb el poema, i que semblen inventats expressament per ser desmentits de seguida i provocar una rialla desconcertada però generosa del lector. És un truc que Vicent, conscientment o no, ha manllevat a la pintura dels primers suprematistes, amb la diferència que el rerefons de l’obra de Vicent no és la tètrica realitat soviètica sinó el colorit jovial i el caliu de la cultura catalana i europea. Un dels poemes més graciosos del llibre: “J’ACCUSE – No, Josep Vicent, no ho faces, que això implicaria un bon grapat de problemes i encara no hi estem preparats... – Està bé! Però el dia que sàpia francès, prepareu-vos.” Podria ser la inscripció de sota d’una caricatura immortal.

Ny

He de dir que no em sent espanyol per la raó planera que Espanya no deixa que me’n senta. Perquè, al capdavall, tot és qüestió d’amor i de carinyo: se’m fa difícil dir-me espanyol quan Espanya només és Castella, i no València, i no se’m fa cas en absolut en termes lingüístics, per exemple.

Heus ací uns exemples que em peguen tort i que augmenten més la llista de greuges. En primer lloc, per què a tota cosa espanyola s’hi ha de col·locar la ñ? No s’hi val posar com a excusa que és la llengua oficial de l’estat: el castellà és igual d’espanyol que el basc o el català. De retruc, per què s’ha de posar el signe diacrític ˜ a qualsevol cosa que represente Espanya? Si hom vol fer servir el diacrític, doncs que ho faça per a coses castellanes, perquè ni l’aranés ni el català tenen aquest símbol.

D’una altra banda, m’indigna que només es puga aprendre català als Països Catalans i a Madrid. Em fa la sensació que sobrem a les altres capitals espanyoles. Per què ha de pagar Catalunya o el País Basc tot allò que significa projecció de l’idioma i no l’estat? En aquest pla, per què no s’actua de la mateixa forma en casos com Madrid o les Castelles? Fet i fet, haurien de ser les autonomies les que finançaren les llengües, i l’Estat les finançara totes.

Al remat, tota aquesta queixa ve per la cosa tan simple de veure als mitjans de comunicació coses com aquestes: ÑBA, Ẽ, etc.

Classificat

En moltes ocasions em passa el que alguns considerarien com a coincidències, en què en un espai breu de temps s’ajunten tres o quatre fets relacionats. Ara temps arrere, després de pujar el text cosiues, una amistat que tinc (veges tu, què he fet jo a aquesta persona) em va enviar u d’aquests qüestionaris (memes) que es solen passar alguns dipers. Deixeu-me que vos n’escriga tres exemples, en gradació de poc a molt compromés: Quan i on et vas masturbar per primera volta? Quin ha estat el somni eròtic més estrany que has tingut? En el cas de ser home (o dona), has tingut mai alguna relació sexual amb un altre home (o dona)? Si no, la tindries? Aquesta enquesta em va semblar simpàtica, atrevida i fins i tot em va dur al temps de l’adolescència.

Faig l’esment del tema de les coincidències i trec aquest qüestionari, perquè aquest cap de setmana han passat uns quants d’aquests fets relacionats. En primer lloc, dissabte m’ha tornat de forma llampant aquesta enquesta i he recordat que dins la meua colla d’amics no he tingut una conversa amb el tema de les preguntes (i quan dic conversa, em referisc a parlar-ne a fons, amb detalls, ço és, obrint el cor en aquest afer íntim, -i mira que hem fet acampades amb foc nocturn, com passa a les pel·lícules). En segon lloc, mentre sopàvem, van aparéixer de colp dues anècdotes relacionades amb el tema sexual personal, d’aquest caire compromés a què m’he referit abans. Per a acabar, a mitjan matinada, assaguts en una terrasseta, hom em comenta que, fet i fet, no parlem de les coses, i ací per coses cal entendre temes profunds i personals, per exemple, com el que he comentat ara, que dins la colla no es parla d’aquestes coses compromeses, amb el cor a la mà, amb tots els ets i els uts.

Al remat, vés per on, en un dia se m’han ajuntat coses i quines coses! (i pel que fa al tema de comentar-les, també pot ser que se n’ha parlat, i jo no hi he estat present!)

La botifarra a la cendra: precedent perillós

Volia començar aquest text fent una referència a la constitució, i de retruc fer-la servir d’argument per parlar de les festes patronals, però m’he adonat que l’article que havia triat és molt enganyós (hi ha qui diria ambigu, però jo el veig del tot enganyós), de manera que trastoca el que vull comentar. Malgrat que la generalitat de la gent interpreta que l’Estat és aconfessional, m’ha quedat palés que no és del tot cert en tot el conjunt, ja que no són aquestes les paraules exactes, sinó aquestes: cap confessió tindrà caràcter estatal. M’agradaria que us fixàreu en el matís caràcter estatal, i en aquest raonament lògic que faré. L’administració pública és estatal (les Corts), autonòmica (el Consell), provincial (la Diputació) i local (l’Ajuntament), així doncs, si cap confessió pot tenir caràcter estatal, qui diu que aquesta no pot tindre caràcter local? És a dir, que per molt que l’administració local forma part de l’Estat per jerarquia, amb l’article citat hom pot adduir que les confessions poden tenir un altre caràcter, el caràcter local i serien constitucionals sempre que no superaren aquest àmbit local, amb la qual cosa esdevindria la paradoxa que un poble podria considerar-se catòlic dins l’aconfessionalitat constitucional del l’estat (malgrat que un poble és Estat).

Tot aquest embolic mental surt per parlar de les festes dels pobles, altrament dites patronals o majors. La meua intenció era mostrar com en bona part dels actes festius hom aniria en contra de la constitució, perquè el poble (Estat) i els representants del poder local (estatal) hi participen de forma activa, no amb títol personal, sinó amb el representatiu i de manera descarada. Els ajuntaments no poden fer seues les festes en honor de tal sant o de tal verge, perquè una cosa és permetre els actes religiosos (tenir en compte les creences religioses dels veïns), i una altra, ser-ne els capitosts. Trobe que les festes de la Mercé, les de sant Narcís, les de sant Jordi o les de la Verge del Roser han d’eixir de la iniciativa privada i han d’esforçar-se per tenir el ressò que vulguen sense cap altre ajut que el que les administracions podrien concedir-los com a associació que són. Cap càrrec institucional hauria de participar en cap activitat religiosa, ni promoure’n, ja siguen provesons, ofrenes o misses: com a creient sí, però com a institució no. Festa cívica sí, religiosa no.

La meua intenció era destacar aquesta mancança de sensibilitat constitucional que hi ha en els pobles (i per què no, en ciutats, només cal veure com s'ha dut a terme la vinguda del Papa a València), fer veure com els atavismes religiosos encara dominen els àmbits locals, perquè sempre hi han els ajuntaments que van darrere del sant en provesó amb el ciri a la mà, o participen en les misses i hi combreguen devotament; però al raonament que he fet em remet: fet i fet, els pobles sí que poden tenir confessió. Quina llàstima tenir una constitució tan covarda (o que covards que van ser els ponents, per no ser tan clars, o malparits, per ser tan enganyosos a propòsit).

L'única d'agost

Aviat farà onze anys que no porte ornaments pel cos: una vesprada que estudiava vaig decidir llevar-me del coll una creueta de fusta que duia, així, perquè sí. A partir d’aquell moment, ni cadenes, ni polseres, ni anells, ni arracades... res (l’única cosa que podria passar per ornament és un rellotge, però jo el considere objecte de treball: en arribar l’estiu desapareix del canell i no hi torna fins que comença el curs una altra volta). Fet i fet, ara que ho pense, va ser arribar als vint anys i desfer-me’n, però ara que he fet els trenta m’ha vingut al cap tornar a tenir algun ornament al cos. Sembla com si les dècades han d’anar marcant canvis a la vida: ja sé que no cal donar més importància al fet, però he anat arreplegant un bon grapat de coincidències en períodes de deu anys i les trobe curioses.

El cert és que no he sentit la necessitat de dur posat algun complement, malgrat que en més d’una ocasió m’ha entrat per l’ullet alguna objecte singular que he pogut veure. Vés a saber si al remat encara acabe posant-me alguna cosa...

Cosiues

En un programa nocturn de la ràdio d’anys arrere algú comentava que les fantasies personals havien de quedar-se en això mateix, en desitjos que no haurien de transcendir a l’àmbit del fet. Si no recorde malament, la raó que hi aportava era que una fantasia és un anhel que hom s’acontenta de recrear intel·lectualment de forma continuada, sense menester de fer-lo explícit realitzant-lo, ni tampoc comunicant-lo. Ací jo entenc que hi ha una voluntat escollida de conservar un estadi mental per gaudir de manera repetida i privada d’aquesta complaença.

Tant en aquell moment com en ara que escric açò, no hi veig cap indici negatiu (de repressió, podríem dir-ne). Simplement serien aquells secretets que hom té i no necessita explicar a ningú, de manera que es fa el gust de refer-los íntimament. D’una altra banda, això no vol dir que no hi haja pregona la lluita d’aquest desig propi per eixir i realitzar-se, i hom vacil·le de comunicar, de servir-se del suport d’algú a tocar (parella, amistats, desconeguts) per tramuntar la por, per raó de la magnitud de la fantasia, per franquejar la vergonya, a causa de la direcció que ha pres.

Claustre darrer, memòria final

Ja ha acabat el curs i m’abelleix fer recompte de com han estat l’experiència i les sensacions d’aquest primer any de funcionari (en expectativa). De bestreta cal dir que m’he sentit estrany perquè després de més de deu anys fora de casa i pegant bacs, enguany he tornat a la Marina, a casa (dels pares) de manera que he pogut redescobrir què es sent en passejar pel poble per les vesprades, anar a Dénia a un acte o eixir per la nit a mitjan setmana a fer un soparet, sense la necessitat de ser estiu o festa. De retruc, he gaudit de la tranquil·litat de no desplaçar-me un diumenge al migdia cap a València, Vinaròs o Mutxamel, i també m’ha descol·locat durant els primers mesos, això de recórrer els carrers del poble tornant a casa a hora de dinar.

Pel que fa a la docència, m’he trobat més segur amb les classes, he sabut què ensenyar amb les sessions suficients i he sabut improvisar quan ha fet falta. Dalt o baix, he donat tot el que era previst. Això no vol dir que ho he fet amb totes les garanties ni que ha estat fàcil del tot: la cosa és que enguany m’he sentit còmode tant en l’horari com en els grups.

D’un altra banda, en les guàrdies d’enguany, la meua actitud ha estat de policia. No he tingut més remei que anar acaçant alumnes que fugien, posar amonestacions a alumnes que fumaven (recercant-los d’amagatotis) i dirigir el trànsit pel corredors. És trist, i moltes voltes m’he demanat per què, però què hi farem, sembla que açò de ser professor és sempre alguna cosa més. A més a més, he hagut de fer de femer, i he arreplegat brossa que els alumnes han llançat, organitzats en colles de neteja amb els alumnes.

Al remat, serà menester esperar si el curs que ve repetisc institut i continue aquesta marxeta, o, com per un altre any consecutiu, he de fer via nova des de zero en un altre insitut.

Fusterianes

Fuster diu, “Cal experimentar-ho tot”, m’aconsellen. Jo renuncio a les experiències incòmodes i a les experiències idiotes. Això em desqualifica i em limita per a moltes coses, però tant se me’n dóna.

No he tingut mai una bona relació amb el tabac, i a hores d’ara de la pel·lícula li tinc molt poca simpatia, més aïna aversió. A ca meua el tabac ha estat present en qualsevol lloc, de manera que sempre m’ha estat accessible. De fet, de menut, moltes voltes he hagut d’anar a comprar-lo jo, i ja de més grandet, d’adolescent, era normal que m’enviaren a comprar cartons com aquell qui compra barres de pa.

He de dir d’una banda que no he fumat mai i no m’he posat mai un cigarret a la boca, ni tan sols apagat, i d’una altra que dos són els moments en què hauria pogut iniciar-m’hi: u va ser quan tenia tretze anys, d’amagat amb un parell d’amics en uns bancals, i un altre, amb setze anys, en un dinar amb uns companys d’institut. El més destacat és que en el primer cas no se’m va obligar psicològicament a fer-ho, vaig dir que no i no hi van insistir; en el segon, els incitadors que fumara hi van estar realment enfadosos amb la meua negativa, cosa que em va desagradar moltíssim. Queda clar, que quanta més edat i més nombrós és el grup, més irresponsable és la incitació.

No m’agrada el fum del tabac i no vull que a ca meua es fume; em rebentarà moltíssim que se’m diga puc fumar? més sabent com ho odie. No cal dir que l’alcoholisme, la gola o l’anorèxia són problemes mèdics semblants al tabaquisme, però no és el mateix, perquè els primers atenyen l’individu, i el segon afecta l’altri, compartit per força. Ací no s’hi valen clams a la llibertat personal de fer, ni victimismes de persecució. Si hom no fumaria davant xiquets de bolquers, hom no hauria de fer-ho davant qualsevol altra persona. Al remat, hom no hauria de bramar contra la salut pública amb veu de càncer de laringe si la llista d’espera per un transplantament de pulmó és llarga: no es maten jóvens suficients en accidents de trànsit o en la construcció com per satisfer-ne la demanda. Cal tindre-ho present quan hom tinga darrere malalts degeneratius en aquesta mena de llista.

20 o 30 milions d'euros

Deixeu-me que siga demagògic. ¿Es mereix el Papa tot aquest desplegament? ¿És tan important aquesta trobada de la família com per a mobilitzar tants recursos? ¿És menester inundar la ciutat (i el país) de tanta falòrnia, com si es tractara d’un mundial de futbol? Efectivament, com més va, més poca simpatia tinc per l’església, en general, i la catòlica, en concret. Ja he esmentat en altres ocasions que no tinc fe i que no queda més remei que conviure amb els qui dipositen les esperances de la vida en un fet inestable i intangible. Ara, el que ja no puc suportar és aquesta caguera catòlica, que damunt que me l’han de refregar per al cara constantment, no puga fer-hi cap retret sense quedar com a intolerant o comunista, malgrat que s’hi esmercen diners que jo he aportat amb els imposts que pague.

Aquesta morterada de caragols milloraria la salut pública, l’atenció de la gent gran o l’ensenyament. Bé solucionaria problemes d’infraestructures, acondicionaria barris degradats i envellits o protegiria boscs i paratges. D’una altra banda, incrementaria el benestar dels investigadors i dels científics o resoldria qüestions de la conciliació laboral.

Per tant, ¿és moral gastar-se 20 o 30 milions d’euros en un esdeveniment que durarà un parell de dies, fornit d’infraestuctures per a l’ocasió i no permanents? ¿Quina por hi ha d’amagar el cost de l’esdeveniment? (perquè, al capdavall, la xifra és un càlcul al vol, ja que hom no vol explicitar-la) ¿És, doncs, ètic gastar a cor què vols, què desitges?

Certament, a més d’u del món catòlic, li hauria de caure la cara de vergonya i fer-hi alguna cosa, per caritat.

Xoc de cultures

Potser resultarà presumptuós de dir, però em feia gràcia emprar aquesta etiqueta per a un fet tan prosaic. Tanmateix, en el fons, no em sembla tan disbaratat aplicar-la quan s’enfronten la cultura de l’esforç i del treball envers la cultura de l’esforç mínim i del fuig faena en el món de les aules.

Reflexionant sobre com em sorprén l’actitud dels estudiants en les classes he arribat a tres fets: jo era un bon (massa bo) estudiant, i no he estat realment conscient del que era un mal alumne; l’entorn mediàtic no era tan variat (cadenes de televisió, revistes...) ni alhora tan únic ni omnipresent (línia de pensament anul·lador dels programes de televisió); he passat els deu anys de València (universitat i anys de després) immers en una microsocietat basada en una relació de respecte amb el professorat i altra gent adulta (i no pas de tracte amb adolescents) d’admiració i de respecte (que ha fet que oblidara el comportament als instituts; els qui em coneixeu, deixem de banda el cas Todolí). Aquesta bambolla m’ha aïllat totalment i ha produït que arraconara del pensament com era la conducta als instituts, amb la conseqüència fatal de trobar-m’ho tot de nou i alarmar-me.

La societat de masses

No cal dir que al món són necessaris els caixers del Mercadona, els obrers de la construcció, els llauradors de bancals, els arreplegadors del fem; fet i fet, cal tenir present que no és menester que tothom siga universitari (perquè no hi arriben, perquè no els deixen, perquè no els agrada, etc.). Però el que més m’agradaria és que tota aquesta part de la població (majoritària) llegira: és a dir, un collidor amb criteri lector (i de retruc, polític, econòmic, televisiu, etc.).

Dos poals de sabó i un cabàs de no res...

Ja ha fet un any que vaig anar a veure tota la caguera del Sant Jordi, així com també de la publicació del poemari dels Dos poals, amb la conclusió aclaparadora i decebedora en parts desiguals. El fet és que estava totalment verd en qüestions d’aquesta mena i com que no es pot controlar mai res, vaig decidir fer un experiment pel que fa el llibre. Vaig determinar que confiaria en la inèrcia per comprovar fins on podia arribar el llibre, juntament amb alguna acció de caràcter propagandístic (que tampoc era pla de deixar-lo solt sense cap ressó). He arribat a la conclusió que qui no plora no mama, i que si pretenc que els poemaris incidisquen en algun lloc, no em queda més remei que arromangar-me, posar-me a treballar i deixar-me de romanços inèrcics.

En la part positiva, he de dir que de les quatre presentacions (el Verger, Pedreguer, Beniarbeig i els Poblets) totes han vingut d’altri, és a dir que ha estat interés del tècnic cultural o d’amic i no he estat jo qui ha demanat fer-ne la presentació. També el boca orella (trobe que mitja dotzena de persones) que han fet tant coneguts com desconeguts.

En la part negativa, doncs que tinc quimera que s’han venut més llibres per publicitat i per esforç meus (amics, familiars, companys d’institut) que per part de l’editorial; que he estat jo qui ha hagut de fer la campanya de merxandatge (les samarretes d’estiu negres); que en les ressenyes literàries (on he aplicat la inèrcia de forma conscient) només he aconseguit una ressenya literària a l’Avui (a final de setembre, quan el llibre va eixir a mitjan abril), però m’hauria agradat ser criticat al Postdata, o a l’Espai del Llibre, o al Caràcters, o a la Revista de Lletres Valencianes (perquè no dir-ho, per l’ego), entre d’altres.

Comptat i debatut, hom confirma el que he aprés a la facultat i el que he llegit a la premsa: si es vol presència caldrà posar-hi mans, mànigues i jaquetes, i a Barcelona com a mínim.

Època de recolliment i de passió

Malgrat que ja hem començat de fet el tercer trimestre, sembla que el segon encara raja, i bona part dels professors frisem perquè vinga pasqua, aquesta barrera psicològica, ja d’una volta. Encara que siga tirar-me pedres contra el fetge, ¿és menester mantenir com a períodes vacacionals festivitats religioses, més encara en un estat aconfesional constitucionalment, en una escola pública que es proclama laica?

D’una altra banda, les manifestacions religioses que inundaran els carrers i els canals televisius m’ofenen moltíssim, i em semblen una provocació: però no les prohibeix ningú o no les deixen de subvencionar, com sí que han fet mesquinament an Dario Fo, an Bassi, o an Xavier Castillo. Com ho apanyem?

Les comparacions són odioses

Molts futbolistes, quan ixen del camp, regalen les samarretes en veure els xiquets que els esperen amb il·lusió. També van als hospitals i fan regals als xiquets malalts per nadal; a més a més, dediquen una part del temps en fundacions i en actes benèfics…

Encamant ens demanem perquè la gent no estima els poetes.

Nota: Aquest text conté molts, moltíssims matisos, arbitrarietats, subtilitats, disparitats, contrasts, discrepàncies, injustícies, favors i desavantatges, però és un fet.

Fusterianes

Fuster diu, si hi penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguin, sinó que et facin veure que et contradius a tu mateix.

Hom m’ha dit en ocasions que sempre tinc resposta per a tot, una observació que pot fer-se de forma tant d’elogi com despectiva, en to de broma o sense. Hi he estat pensant i és veritat: he arribat a un punt que gairebé sempre la tinc a la boca, que ja la tinc pensada. Roda i volta, he trobat tres raons per les quals actue d’aquesta manera, tres motius que han anat formant aquest mecanisme de defensa.

En primer lloc hi ha la cultura: llegir, escriure, observar i interpretar han contribuït a calfar-me el cap i a intentar esbrinar respostes davant un fet cultural: per copsar-lo, per gaudir-lo, per entendre la veu creadora, etc. És per això que, quan sóc amb algú, no m’és gaire difícil amollar alguna cosa, tinga trellat o no, però que s’adiu al fet cultural (un quadre, un poema, un anunci).

Després, haver estudiat filologia catalana i haver conreat un sentiment d’estima per la llengua. Tothom coneix els atacs continus a què es veu sotmés el català des dels dos vessants més importants i combatius: el sessecionisme i el reduccionisme lingüístic del nacionalisme castellà. En tot moment aquests dos corrents sempre tenen a la boca arguments que denigren el meu idioma i són múltiples els encontres amb gent que els defensa. Com que es limiten a atacar i a perbocar arguments destarifats, però no a reflexionar, m’he vist en la necessitat d’estar despert, viu, atent i prest per donar el contraargument; fet i fet, no es pot tenir la guàrdia baixa: un dubte, un reflex tardà, signifiquen la victòria de l’altri.

Encamant, la meua faena com a professor ha contribuït a cercar sempre una resposta immediata perquè davant els alumnes inevitablement no puc pesar figues; no ja que vulguen trobar-me les cosconelles per si poden pillar-me en una vacil·lació de l’assignatura, sinó també que davant actituds grolleres, fatxendes o de mancança de respecte no hi calen bromes i ací sí que no s’ha de badar: hi va l’autoestima, el desenvolupament de la classe i la integritat de l’autoritat (que hom suposa que tenim com a docents i que molts pares han perdut pel camí).

Així doncs, potser per la conjunció d’aquests motius (i d’altres que ja sorgiran) he acabat desenvolupant aquest mecanisme que, per a bé o per a mal, he esdevingut marca personal.

Cabrera Rovira

Quan anava a escola de menut i hi féiem història o literatura, solia fixar-me en els cognoms de les persones que eixien als llibres per si corresponien amb els meus: trobar algú amb qui coincidir em feia sentir alguna cosa; m’omplia d’orgull infantil en veure que algú es deia com jo, més que res perquè hi havia les rialletes de tothom i perquè era com si m’esmentaren en classe (¡Ei, fixeu-vos, que diu el meu cognom! ¡Que estic al llibre!). Fins al punt que un temps després, en ser-ne uns quants qui compartíem aquesta fixació féiem competició i ens valoràvem els cognoms poc o molt segons la categoria del personatge. Els resultats en el meu cas eren més aviat minsos i només vaig poder conformar-m’hi amb una illa balear i amb un tigre carlí del Maestrat (actualment, podria afegir-hi una universitat catalana).

En passar el temps vaig arribar a la conclusió que allò que apujaria realment el valor no havia de ser només advertir aquestes coincidències, sinó que pagaria més trobar-hi els meus propis, és a dir, ser jo i no els altres. Però el trist és que ara que puc fer coses amb què veure’m esmentat, vaig i elimine els cognoms. Veges tu, si la cansalada és de pollastre...

Canvi d'aires?

Enraonant sobre hàbits i sobre gusts personals en una teteria de Dénia, vaig comentar que em feia la sensació com si estiguera aburgesant-me, més ara que aviat em faran funcionari. Però el que va sorprendre l’interlocutor amb qui bevia va ser quan vaig amollar-li, de forma jocosa, que més aviat estava convertint-me en un esnob rural (prou neguit tinc d’aburgesar-me, fet que he tractat literàriament, com per a enjugassar-me ara amb l’esnobisme).

Cal dir que no tinc el temps, les relacions, el lloc, el pensament i, el més important, els diners necessaris per a ser un esnob, esnob. Però m’adone que, sense aquests atributs, faig coses que podrien ser susceptibles de considerar-s’hi, principalment per l’entorn en què visc i per la gent que m’envolta i amb qui tracte (família, amics, desconeguts, etc.). Roda i volta, el que podria ser un afinament (que no un refinament) en els gusts i en els interessos, conseqüència de descobrir i conéixer coses, açò pot convertir-se en actituds més que burgeses: doncs això, d’esnob rural (pel fet de viure en un poble, més que res).

No prenc o compre café, sinó te, però no el de bosseta de bar, sinó xinés, japonés, etc. Vaig a veure pel·lícules en versió original subtitulada, sovint rares, i sóc crític especialment amb aquelles pel·lícules anomenades de la indústria: moltes voltes em negue a veure-les i me’n vaig a una altra sala mentre els altres amics van a l’altra que han triat (i de les que veig, no m’estic d’exposar-ne els defectes). També escolte música poc habitual (en valencià, en suec, en finés…) i no m’agraden gaire els locals on anem els dissabtes, per la música que hi posen, prou horrible moltes voltes. Solc fer els viatges amb tren i em decante pels albergs per sojornar; tot i ser carnívor sent simpatia pel vegetarianisme. Vaig a recitals, a algun teatre i per raons determinades no em faig amb un tipus concret de literatura, que molta gent llig i m’explica. Tinc els programes de tele seleccionats i són poc populars, de manera que no puc parlar-ne gaire ni comentar-los perquè aquest entorn no els mira.

Torne a dir, aquestes cabòries estan lligades directament a l’entorn en què visc, al cercle on cadascú es mou, perquè al capdvall, els japonesos beuen te japonés, els grecs miren pel·lícules subtitulades, els finlandesos escolten música finesa i els excursionistes dormen en albergs.

Al remat, em reserve les conclusions

Es pot dir que aquestes vacances de nadal he fet una vida entre contemplativa i de jubilat: he llegit, he passejat i he cavil·lat. He caminat molt, de matí i de vesprada, i com que el passeig era solitari, no he tingut cap altre remei que fer funcionar el cervellet. Repassant tot just el que havia escrit sobre la mediocritat, fent-ne fugir els fantasmes pel que actualment escric o visc, m'ha vingut al cap la idea de l'honradesa. He estat fent un seguiment de ma vida conscient, la línia de moments viscuts tant bons com dolents, i he intentat entrellucar si hi he estat honrat o no, si m'hi he comportat o no.

En aquesta ponderació no només ha entrat el que he pensat jo (és a dir, si he considerat honrada una acció), sinó també el que deuen haver entés els altres quan la situació ha estat compartida. En aquest fet tenia presents dues coses: en primerr lloc, si davant la situació concreta, l'altri ha considerat que m'havia comportat de forma honrada; en segon lloc, i el més pelut, si, de la situació de comportament que l'altri jutjava, jo n'era conscient.

El fet cert és que açò, la segona opció, era un bancal difícil de llaurar, i em vaig adonar que allò era filar massa prim, que no es podia controlar tanta cosa. Veritat és; tanmateix, un malentés, una veritat a mitges, un no dir res, pot fer que quede malament sense jo saber-ho.

Voler no implica haver aconseguit pixar alt

Quan era a la carrera i hom parlava d’autors i d’obres, en més d’una ocasió eixia l’assumpte dels escriptors bons i dolents. De retruc hi sorgia el fet de la mediocritat, cosa aquesta que m’ha preocupat sempre, quan s’al·ludia l’aurea mediocritas moderna, o quan s’esmentaven les capelletes literàries d'ara que es dedicaven a lloar i a premiar moltes obres de circumstàncies, fet i fet, mediocres.

Han passat anys i dins d’aquesta obsessió no puc negar que continua aquesta inquietud, més encara en haver aconseguit publicar un poemari. Ho reconec, tinc por de ser mediocre. És clar que amb una obra només no es pot saber, sinó que n’hi calen unes quantes per fer-ne la ponderació; tanmateix, en un món literari de grans poemaris que són tots tan bons, però que acaben com a material de saldo o de trituradora, no puc evitar neguitejar-m’hi.

Vaig a recitals on tothom exposa les lectures que fa; escolte presentadors que manifesten el bagatge propi tan ample; assistisc a xarrades on els de la taula expressen un cabdal de referències que m’aclaparen; em meravelle d’un món on tothom coneix tothom dins els cercles literaris; tot açò i més m’empetiteix davant la meua mediocritat d’unes lectures més aviat minses, i d’una proposta poètica esquifida. M’angoixa perquè em sembla que tothom ha aprofitat més el temps que no pas jo, capbussat en unes altres lectures o fastiguejat per uns altres motius: és per això aquesta sensació de mediocritat (no ja literària, sinó personal: on redimonis m’havia clavat jo?), de no pertànyer a aquest món, de ser només un xiquet diletant que vol jugar a un joc de gent gran.

Ara prepare dos poemaris, i la cosa continua igual: amb la percepció que el que faré serà mediocre davant un món de meravelles (malgrat que en llegir-les em semblaran ni col ni bleda): ja me’n podré fer l’ànim, ja m’hi esmerçaré, que el cuquet estarà per dins.

Especial protecció i respecte

Potser sorprendrà aquesta mostra de franquesa, però estic mancat de carinyo. He comprovat que no m’estimen, i açò m’afecta; en conseqüència no em trobe gens a gust amb mi mateix i em trobe molt baix de moral. Tinc els ànims molt decaiguts i, de retruc, estic molt malhumorat. Potser ho trobareu ridícul, però el que fa sentir així és la meua llengua. No vull començar cap debat lingüístic, simplement vull fer saber que si a algú, li fa mal la gola, li fa mal el karma, o li fa mal la butxaca, a mi és la llengua, la que parle.

Una de les raons per què m’afecta és que, com a professor d’aquest idioma, em peguen bastonades per totes bandes. De bestreta, el govern del meu país, una volta i una altra, fa tot el possible per a desprestigiar-lo; en segon lloc, una part de la societat del país li és totalment indiferent perquè sap que no la necessita; una altra part no només no ho és, sinó que és bel·ligerant a la contra; una altra part, la que la parla, és totalment indiferent a treballar-la o donar-li una miqueta de dignitat; una altra part, que sí que vol que reviscole, no és suficient per dur-ho a terme. Ja em direu, amb quins ànims impartisc jo l’assignatura (imagineu-vos el dia que em donen la plaça al sud). Després, també rep calbots quan el govern de l’estat on visc no promou res de significatiu que dignifique aquesta llengua també espanyola; no hi han intel·lectuals castellans que me la defensen, no hi ha revistes que en parlen per a bé. Fet i fet, un desastre.

M’entristeix molt eixir els caps de setmana i no poder sentir als pubs cap cançó en català. Pense en la gent que hi ha: s’enfadarien si en posaren alguna? Tan dolentes són que no mereixen ser posades? No es poden ballar? A més a més, tan maleducat és poder sentir per les teles alguna declaració en català i que no siguen només els polítics? Tan lleig és que Espanya hi cante a Eurovisió? Tan greu és que l’estat pague pels doblatges? Tinc la sensació que moleste.

Torne a dir, no vull fer cap debat lingüístic, perquè bona cosa n’he fet durant la carrera. El que jo pretenc remarcar és que jo també vull sentir-me a gust amb el meu idioma i no haver de considerar-me ciutadà de segona. Necessite la comprensió de bona part de la societat, perquè en aquestes condicions jo no puc treballar; desitge experimentar amor d’altri: fora conya, vés a saber si demanaré algun dia una baixa per depressió provocada per aquests disgusts.

Sobre la comunicació (Tema 1 de les oposicions)

No m’agrada anar preguntant gaire les coses, perquè no tinc un esperit de xafarder; tanmateix, açò no vol dir que no m’interessen o que no m’importen les coses que poden passar a altri: ho faig quan altri es resol a contar-m’ho. Si jo rep poca informació, entenc que hom no me’n vol parlar gaire, pels motius que seran, de manera que jo tampoc menejaré massa, com una mena d’acord tàcit de part meua (una altra cosa és si la persona desitja realment que me n’assabente i vulga mostrar-me la confiança); altrament, si m’ho conten, aleshores sí que m’hi implicaré i hi faré el gran cas, suposant per part meua aquest acord tàcit.

Dic tot açò, perquè en ocasions podria passar que se’m considerara una persona desatenta, desmenjada, antipàtica o eixuta. Al capdavall, per a aquells qui em coneixeran, sota una actitud extravertida, moltes voltes hom pot trobar-hi la reserva de pacte unilateral.

Fusterianes

Fuster diu, sabem que hem de morir, però l’instint de conservació ens recomana d’oblidar-ho.

En aquests moments prepare un poemari sobre la mort, en la línia del llibre Dos poals. L’acabaré en dos o tres anys i el cremaré en concursos varis durant tres o quatre anys més. No cal dir que serà un poemari molt personal i com el Dos poals hi deixaré anar totes les cabòries, preocupacions, pors i cavil·laments que em caracteritzen: els qui ja m’heu llegit (poquets, això sí) ho intuireu.

Com ja he contat en un altre moment, sóc propens a reflexionar sobre coses d’aquesta mena, fins i tot m’han felicitat per això. Doncs bé, en aquesta situació, no només no oblide que m’he de morir, sinó que he pensat sobre com pot desenvolupar-se l’acte. No és menester dir que vull que siga una cerimònia civil, i que vull ser enterrrat en el cementiri del poble. Pel que fa a la caixa, considere un insult gastar-se un fotimer de diners amb un taüt de les fustes més delicades, folrat amb les teles més fines. Jo desitge una caixa el més vulgar possible amb llorer i gessamí. Ja hi he pensat algunes cançons (Tiersen, Antònia Font, la Moixeranga... n’he preparat gairebé un CD) i m’agradaria que s’hi servira menjar (mistela, dolços i truita de creïlla).

Al remat, una cosa és el que jo dispose i l’altra els qui s’hauran de fer càrrec del soterrament. De retruc, tindreu més indicis el dia en què serà premiat el poemari i aparega publicat, no sense cap polèmica sobre la qualitat literària.

Una de les cares superficials que tinc

Aquest és el matís: és ara que jo voldria ser ric. Supose que en alguna ocasió deveu haver desitjat haver nascut rics; tanmateix, reflexionant com ha estat el discurs de ma vida, tries i rebuigs, possibilitats i impossibilitats, il·lusions i desil·lusions, etc. arribe a la conclusió que de totes, totes, voldria ser ric ara, que no pas haver tingut els diners per càstig i de naixement. No cal dir que la vida hauria estat diferent del tot, de ben segur, totalment una altra de la que jo faig actualment, però crec que amb aquests anys que tinc, amb tot el cúmul d’experiència inclòs, sí que seria feliç amb la riquesa.

A hores d’ara valore com és d’important la riquesa, perquè hi porta associada u dels béns més preuats: el temps. Es comprén com van lluir els intel·lectuals de l’edat antiga: tenien temps per a la contemplació perquè no havien de preocupar-se per mantenir-se (tanmateix, a quin preu: l’esclavatge, i la misèria d’altri).

Òbviament, en aquest moments no puc queixar-me, ja que puc disposar de temps per a contemplar un poc, però cal treballar per mantenir aquesta situació (més encara, en una faena que no m’il·lusiona gaire). Aquest és el gran detall: dispose d’un temps que em permet pensar que amb l’experiència que acumule, amb els estudis que he fet, amb les inquietuds que em pessiguen i amb els estímuls que necessite, no em sabria gens malament ser ric. Perquè el temps que hom necessita per a descobrir el món, per llegir els llibres, per disposar de la cultura, per contemplar, tot açò es vehicula amb els diners, en consonància com s’ha posat el nivell de vida al país.

Al remat, aquesta situació és fictícia, totalment imaginària i irreal, de manera que hom hi pressuposa la salut suficient per a viure-ho. De retruc, també saber com gastar-se'ls, que, de fet, en sabria.

Ens interessa més del que ens imaginem

"El persident Francisco Camps va anunciar ahir a Elx que impulsarà un debat polític per modificar el sistema electoral, de forma que aquest garantirà el mandat dels governs majoritaris, amb la intenció d’impedir mocions de censura o de necessitar aconseguir suports minoritaris per governar." Levante, 11-11-05

He ensopegat amb aquesta notícia i la veritat és que m’ha agafat por. No m’agrada gens com s’està desenvolupant el panorama dels polítics actuals, que per qualsevol pensada de seguida tenen el micròfon a punta de boca per poder esplaiar-se; de retruc, no em deixa gaire cofoi que aquests, revestits de gravetat i autoritat, s’ompliguen la boca de democràcia i de constitucionalisme.

Després de pegar-hi moltes voltes, em fa la impressió que, d’una banda, els partits polítics són com els equips de futbol, i d’una altra els ciutadans som els aficionats de cada equip, i he arribat a la conclusió que el PSOE i el PP són el Madrid i el Barça, i els altres partits polítics representen la resta de la morralla d’equips de futbol. Si ens hi fixem, un bon nombre d’aficionats pertany a u o a l’altre perquè són els equips guanyadors i els més importants; són els equips que més diners menegen i als quals no hi fa res que esdevinguen clots pressupostaris sense fons, ja que els bancs els perdonaran els deutes pel prestigi suposat d’aquests dos partits. Disposats a triar, els xiquets sempre trien els guanyadors del moment i els grans s’apunten als famosos pels complexes d’arribar a ser algú, encara que siga per aquesta trivialitat.

El PP i el PSOE en són un reflex: els ciutadans s’hi apunten o hi donen suport electoral perquè son els guanyadors, els importants, els que més diners menegen i tenen més flexibilitat fiscal. És per això que em fa fredat moltes voltes la massa de la gent: diu orgullosa que no està interessada en la política, que no vol tenir-ne criteri, però quan ocorre el moment, no ponderen la importància del joc polític, ni els programes, i donen suport al cavall guanyador, simplement fan aquesta aposta. Consegüentment, els grups polítics ho assumeixen com a un consentiment tàcit per dur a terme aquest programa polític que els votants no s’han llegit, de manera que aquests grups poden justificar-se raonant que tenen el suport dels nou, deu o onze milions de vots (i d’ací algunes sorpreses que la societat s’endú davant una situació injusta i les eixides després al carrer, perquè algunes actuacions no estaven dins el programa, però com que es consideren el partit més votat, doncs, hi tenen el permís).

Al remat, tornarem al sistema bipartidista en què només arribaran al govern de l’estat u d’aquests dos partits i s’arraconaran els altres partits més locals, que en moltes ocasions participen com a reflex de la realitat per als dos grans, i que no poden anar més enllà i es marginen a l’estat per una llei electoral que fa el joc als majoritaris, els quals es negen a reformar-la en benefici d'una participació més efectiva i plural.

Fusterianes

Fuster diu, pensa sobre tu mateix, sobre qualsevol cosa i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.

Sóc conscient de la meua misantropia des que vaig començar a fer classes a l’institut, allà a les acaballes del febrer del 2003. Em vaig endur, no una decepció, ni un desencís, sinó un disgust extraordinari, però es va accentuar fins a un límit dolorós l’any que vaig treballar a Vinaròs, ara fa dos cursos. A 250 km del poble, sol en una casa als afores i sense cap suport anímic, em vaig sentir de les persones més pelades del món. Em van tocar uns quants grups molt dolents i un horari a consciència; jo no tenia l’habilitat de manejar-ho, ni tenia ningú a qui recórrer. Durant tot aquell curs, sense ganes d’estudiar i fastiguejat, l’únic que feia era pensar, cavil·lejar i reflexionar sobre mi mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa, amb el sentiment de trobar-me diferent de tots: malgrat que ara visc al poble, a prop de tothom, em sé aïllat, aconduït a la misantropia, revifada quan ensopegue amb la felicitat de la ignorància.

M’he adonat que la capacitat crítica, l’esforç intel·lectual, fet i fet, pensar, impliquen patiment per a un bon nombre de gent, de manera que prefereixen lliurar-se a un rebuig sistemàtic d’allò mental, confiats i segurs dins una protecció que aboca cap a un hedonisme incipient. Pensar és una actitud vital i pel que he anat veient (alumnes d’escola, pares d’alumnes, referents socials) i pel que m’envolta (família, amics, conciutadans) em trobe cada volta més aïllat.

Hi posaré exemples. Per a molta gent, recordar el passat històric és perdre el temps. També és aspre veure com continua lligada a les inèrcies i als hàbits de certes religions, aferrades als usos socials. No m’explique que no puga sentir cançons en valencià en els llocs d’oci. Hi ha moltíssimes persones que no volen veure una pel·lícula subtitulada perquè és un patir. És molt gran la comoditat per no haver d’esforçar-se a separar un poc els residus i estalviar un poc d’aigua mentre hom es renta les dents.

És menester dir que no sempre estic en tensió, però no puc evitar veure’m fiblat ara i ací, en qualsevol moment i situació.

Deixant a banda la prosaïcitat de l'exemple

Madonna té 47 anys. Aquest cas, possiblement insubstancial, m’ha fet reflexionar sobre la concepció que tinc del pas del temps. Aviat faré la trentena, i assabentar-me de l’edat d’aquella ha provocat que m’adonara de la rapidesa del discurs del temps. Fet i fet, m’adone que el temps passa veloç davant situacions puntuals del passat, fora el conjunt: supose que si arribe a més vell, ja concebré la cosa de forma global i longitudinal.

Que em referisca a Madonna és accidental, però el cert és que ha estat un personatge amb qui he crescut tota la vida. Des de l’acabament de la meua infantesa fins ara, aquesta dona ha anat fent, sempre present per alguna raó o per una altra, i no he estat conscient que ha acumulat un bon grapat d’anys, fins a ser ja de ple a la maduresa, a la cinquantena.

He dit que és accidental; a partir d’ací m’han vingut altres casos solts, puntuals, que mostren aquests lapses de temps i em fan conscient de l’acumulació d’anys; roda i volta, com coses que han esdevingut les més naturals del món i les més corrents han ajuntat una cabassada d’anys i ja tenen un bon solatge. Per exemple, fa vint anys que vaig canviar de casa; fa quinze anys que vaig començar l’institut; que la cançó “Video killed the radio star” (la primera cançó de què són conscient), ni ho sé, els anys que té; que fa onze anys que vaig anar a votar per primera volta.; que el rellotge que duc li'n queda poc per als dotze; que l’any 2000 ja té gairebé 5 anys, i s’enfila implacable cap a la desena; etc.

¿Solseixen els mites?

Des de petit que m’ha agradat la mitologia grega; bé, tot allò que tenia a veure amb Grècia. Em papava tots els llibres i contes mitològics, i no parava de fer memòria dels déus i de les atribucions que tenien. A l’institut vaig fer grec els dos anys que n’hi havia i el selectiu va ser un passeig per a mi en la prova grega. Una volta ja en la carrera vaig tenir l’oportunitat de continuar matant el cuquet amb assignatures de lliure elecció, fins i tot quan vaig estar d’Erasmus a Londres (benaurada la lliure opció!). Tot açò ve perquè en aquelles assignatures vaig aprendre coses que van trastocar els meus coneixements de mitologia, és a dir, es van reinterpretar, vaig acabar de comprendre alguns mites pel que fa al significat.

De bestreta el mite de Pandora, que des que el vaig conéixer sempre no m’havia quedat gens clara una cosa: si l’esperança és bona, ¿per què dimonis ella la tanca en la capsa, i no la deixa lliure, de manera que poguera contrarestar el poder dels altres mals? En una d’aquestes assignatures vaig saber que justament l’esperança era el més dolent del mals (i per això la cursiva meua), de manera que gràcies a aquell instant darrer, es va salvar d’escampar-se pel món el més perillós dels cataclismes. Segons explicava el professor, els grecs tenien por de l’esperança ja que podia conduir a la bogeria, gens plaentera als déus, els quals també la temien. És per això que ara entenc aquesta reinterpretació d’arrel cristiana, en què l’esperança (una de les virtuts teologals), en quedar tancada, quedava a l’abast de l’home i per tant reconfortadora en l’avenir incert.

Una altra cosa que vaig aprendre és que Posidó no era en realitat el déu de la mar: això va ser una reformulació següent. El professor deia que era estrany que un déu de la mar fóra representat amb un carro i cavalls; doncs resulta que era una divinitat terrestre, associada als cavalls per uns indoeuropeus que no coneixien en absolut la mar. Va ser en onades migratòries posteriors, quan, en establir-se a la costa, que van modificar-ne els atributs i el van identificar amb la mar (i per això hom mantenia encara la recialla dels cavalls). A més a més, hi ha una divinitat celta femenina, Epona, que també està associada als cavalls i justament, per etimologia, significa cavall.

L’últim és el binomi Ares i Afrodita. Els grecs tendien a fer parelles de les divinitats home i dona, i l’explicació d’aquesta parella feia referència al passatge de les banyes que el cuguç Hefest va haver de suportar, i l’enxampada que va fer després de la parella adúltera. ¿Com podia ser que l’amor i la guerra anaren juntes? La resposta que vaig trobar era que els grecs feien aquestes parelles per motius ben concrets i la d’aquesta era que Afrodita representava també la primavera, que era justament quan s’esgotaven les treves fetes en l’hivern i es reprenien les guerres: per això Afrodita i Ares, primavera i guerra, dos elements més que lligats i relacionats.

No sóc expert en mitologia, no voldria caure en errors per una cosa que no sé. Per això m’alegraré de qualsevol rectificació o augment de coneixements.

Sense ànim de tirar pilotes fora

Encara hi ha gent que deu pensar que amb Franco es vivia més bé. Per alguna raó o per alguna altra, la mancança de democràcia i la retallada de les llibertats van induir en l’imaginari col·lectiu d’una societat en massa (encara retardada pel que fa al pensament i a les idees) la sensació que hi va haver més tranquil·litat, més seguretat, fet i fet, més pau dins la societat aquella. Jo no puc dir si és així realment, si els delictes (atracaments, robatoris, assassinats, etc) eren poc nombrosos per la temor d’una represàlia judicial molt dura, o si la fretura de drets (sindicals, personals, etc.) i la ignorància feliç consegüent pagava la pena per sentir-se més segurs. Tots dos arguments s’han fet servir per recuperar nostàlgies velles, a voltes de forma més que perillosa.

El fet cert, però, és que estem en democràcia i tenim una constitució que ens empara davant qualsevol atac contra els nostres drets individuals. Tanmateix atés el que he dit al principi i atés aquest darrer fet, em faig una pregunta: és l’individu prou intel·ligent (té l’educació) per capir el que és un dret? Sabem quin és el valor real i pregon de la tirallonga de facultats que ens empara? Tenim idea de la gravetat que implica el concepte dret? A grans trets, trobe que la generalitat de la gent no n’és conscient, fins i tot, jo no sabria endinsar-m’hi plenament.

Un cas està en l’ensenyament, on més a fons s’hi ha treballat per recuperar-los. En aquest context, i davant les situacions que he viscut, em fa la sensació que la gent no és conscient del que significa realment dret. Els xiquets tenen el dret de ser educats, de ser tractats de forma íntegra, de ser respectats en el seu pensament, i d’un costat els pares vetllen perquè passe així, i d’un altre el professorat posa atenció perquè esdevinga efectiu. Però la realitat és que en moltes ocasions tots agafen la màniga en detriment del professorat i aquest acaba pagant el beure d’una festa que no ha volgut fer. El col·lectiu de professors no som màquines: no podem controlar si els xiquets porten navalles a les motxilles; no podem evitar que es repengen en porteries i en tanques novament quan girem d’esquena després d’haver-los renyat; no podem ser una policia que ha de controlar el tràfic i el consum de drogues; no podem intuir les callades de qualsevol tipus d’assetjament; no podem convertir l’escola en una presó, de manera que cap alumne pot eixir del recinte escolar sense l’autorització adequada.

Se’ns retreu no haver garantit unes facultats, però vet aquí la idea que la massa de la societat no és conscient dels drets: han de ser els pares qui han d’educar els fills en la no violència (i revisar-los la motxilla i les butxaques); els pares han d’entendre que, si bé és cert que és una negligència no assegurar tanques, porteries i cistelles, són ells qui han d’explicar a la mainada que no poden anar imitant els micos, o si hi ha algun incident desgraciat (l’alumne que perd un ull per una pilotada d’un company mentre juguen al pati) potser la culpa no és del professor ni de l’escola; els pares han de demanar a les autoritats policials que controlen els traficants, així com també comprovar si els fills es droguen, o donar permís perquè l’escola puga assegurar-ho amb controls, de manera que s’evite l’escena de tindre una classe mig drogada; els pares han d’entendre que no és fàcil detectar un abús si l’alumne no ho denuncia, més encara quan els mateixos pares no han estat capaços de detectar-ho; al remat, és trist que un professor haja de patir les conseqüències perquè un alumne tinga un accident en l’hora que es suposa que hauria de ser a classe, però que ha aprofitat per a pegar a fugir.

Al remat, és molt fàcil esgrimir uns drets i envalentir-se, però que difícil és saber-se els deures o ser comprensius davant una situació que ells haurien pogut evitar i reconéixer l’error en la part de l’educació que els correspon.

Més de religió i ateisme

Voldria reprendre el post d’adés amb aquest post nou recordant quan feia literatura medieval i el Hauf destacava la importància de l’art religiós; estic totalment d’acord que la religió ajuda a socialitzar els pobles i que les religions han aportat arquitectura, literatura, música, bellesa al capdavall, de les quals ens sentim corpresos i meravellats (m’agraden les catedrals i gaudisc amb els retaules recordant passatges de la bíblia). Tanmateix som al segle XXI.

Pensem que des de les piràmides, passant per les catedrals gòtiques, fins al Taj Mahal, totes són obres monstruoses, des de dos punts de vista. D’un costat, en el sentit grec de la paraula, són grans, garratibants, esplendoroses i dignes de veure, però d’un altre costat, en el sentit actual, tenen un passat nefast, de mort, de repressió i de megalomania divina que de cap forma es pot justificar. És per això que hom no podrà negar que tan espiritual és la piràmide de Keops com la tomba de Franco: esclaus, morts, i complexos de grandiositat hi van darrere. Trobe que hom no hauria de justificar les religions pel passat esplendorós que hi ha aportat a la humanitat, cal situar-se exactament en aquesta part del camí: són belles, ens commouen, però no han estat innòcues. La custòdia de la catedral de València, tot el conjunt del Vaticà, o el Machu Picchu porten molta història darrere.

Òbviament la religió és una cosa abstracta i, fet i fet, ha estat l’home qui ha concretat el fet religiós amb normes, mesures i vènies, de manera que hauria de blasmar més l’acció humana, per manipular el proïsme, que no pas una entel·lèquia. Però què hi farem, la religió, la fan els hòmens, i alguna cosa és menester dir-hi, i jo ho faig amb aquesta reflexió: roda i volta, que fortuna, salut i amor, o morts, catàstrofes naturals i estats repressors no són gràcia divina, sinó d’algú més a la vora, de manera que si cal consolar algú o congratular-se d'alguna cosa no és menester Vishnu, Déu o Quetzalcóatl.

Ateisme i religió

No tinc fe religiosa (cristiana, jueva, islàmica, etc), però entenc que hom necessite creure. Estic d’acord amb algunes actituds que les religions promouen, però no em cap al cap que encara ara hom continue dipositant la vitalitat pròpia en quelcom superior omnipotent. Trobe que tants mil·lennis han d’haver servit per alguna cosa més que agafar-se a fenòmens metafísics. Em neguiteja que una massa obcecada es mate a bacs per tocar una verge de fusta, o que s’obstine a adorar un roc negre tapat amb llençols, o que visca en l’antihigiene més absoluta per unes benediccions.

Hom pot seguir els preceptes de Gandhi i la no violència, els de Jesús i l’amor per les persones, o si vol els de Bob Geldoff i la lluita contra la pobresa; tanmateix, que hom no justifique una figura (dis-li déu, dis-li vishna, dis-li esperit del bosc) que està per damunt de nosaltres, i que disposa d’un estol de persones que el representen a la terra. Si algú mor de càncer als trenta anys, no hauria d’haver-hi ningú que console els afectats dient que Déu ho ha volgut així i ara el té al seu costat: ras i curt, aquell organisme no era suficientment fort. Què passa si ha estat resultat d’una negligència mèdica? ¿Déu volia que algú fera la faena bruta per ell? Si és per un accident de trànsit, ¿Déu va voler que no es posara el cinturó, o va cercar algun desaprensiu bufat que conduïra per l’autopista en sentit contrari?

Ser bons, tenir caritat, estimar el proïsme, contenir l’esperit, respectar la natura, entre d’altres, no són propietat de cap religió, sinó sentiments que també es troben en els animals i en les plantes. Hom no necessita cap religió que les justifique des d’una perspectiva teològica i de salvació ultraterrenal. No hi cal dogmàticament que una dona haguera parit verge, o que vinga algú per salvar tot un poble (encara, fills meus, espereu?).

Aviat començarem el curs i és probable que novament el professor de valencià haja de fer l’alternativa a la religió. M’indigna moltíssim veure com els professors de religió (de moment la catòlica, perquè és la que hi ha, però aviat s’hi afegiran l’islam, el judaisme, etc. quan hi haja per fi llibertat religiosa a les escoles) poden lliurement alliçonar els alumnes en la fe, mentre que en el cas de l’ateu, hom el considera proselitista amb el sentit més pejoratiu de la paraula (que si ataca la sensibilitat de les persones, que si es riu de la fe de les persones, que si és un saberut, etc.). S’ha de ser conseqüents: volem una societat justa i compromesa, però no podem fonamentar-ho des d’una perspectiva religiosa; el paper de l’escola és dotar els ciutadans futurs de les eines mentals i lògiques, no basades en concepcions ideològiques ancorades en la foscor del temps (amb tot el que hi significava: pors, angoixes, poder, etc.).

Fusterianes

Fuster diu, el moralista és un home que té una experiència decepcionada dels altres homes.

És indiscutible la revolució que ha significat l’entrada generalitzada de la dona al món laboral amb què per fi s’acabava de dignificar l’altra meitat de la humanitat. Malgrat que encara no s’ha aconseguit del tot igualar els sous per a una mateixa faena, també cal notar el canvi en el fet que ara la dona no ajuda econòmicament, sinó que també aporta a la hisenda domèstica: tots dos formen un fons comú, de manera que desapareix el lligam carrincló del suport femení. Aquest fet de la suma d’un altre sou hauria de ser considerat com un alleujador de les famílies, de manera que hom podria equilibrar els pressuposts familiars i dirigir la despesa de forma tranquil·la i eficaç.

Aquesta visió beatífica del que podria significar una societat modèlica ensopega amb la realitat més trista. Ara m’adone que s’ha llançat a perdre aquesta possibilitat i el resultat és que aquest sou femení resulta del tot insuficient. Actualment la nostra societat pretén viure il·lusament a cor què vols, què desitges, una postura bastant perillosa en un país que ha començat a encarir les coses ràpidament i els sous no hi van parells. S’ha entrat en una dinàmica de pensar que hom pot permetre-s’ho tot, i que és de pobrets i retardats negar-se a adquirir i a aconseguir qualsevol cosa. Fet i fet, la societat s’ha deseducat en el fet de viure amb el pressupost que té i ser conscients dels límits, i ha tombat cap a postures de voler pixar més alt. La base de la societat actua i gasta com a rics i no s’adona que no ho és: privar-se de no res i inculcar-ho als fills tindrà conseqüències nefastes el dia que pete tot a la llarga (o a la curta, vés a saber).

Perquè al capdavall, els adults no han aprés a controlar-se i a imposar-se límits, o no volen veure i transmetre les penes d’aquesta actitud invocant no sé quins fantasmes i traumes (bé, sí que els sé), de manera que encomanen als fills una fal·làcia de la facilitat quan a la primera els callen qualsevol rabinada per un no. Fumem? Fumem; bevem? Bevem; andròmines? Andròmines; capricis? Capricis; cotxes? Cotxes. Els mitjans de comunicació mostren models que el comú de la gent no podrà mai ni abastar, i el problema és que aquest comú és tan ignorant que no sap distingir entre el que és maganxa en la publicitat, en les pel·lícules, en les telesèries, en el món del futbol, i el que és la realitat d’uns sous bastant minsos i escanyats per aquesta idea de permetre-s’ho tot. Ara és menester un sou i mig per a una hipoteca d’una casa (horrorosa i antifamiliar, per culpa de les constructores) i el cotxe, i l’altre mig per a sobreviure, no només amb les coses necessàries, sinó també amb l’afegitó de les banals i inabastables. És per això que ara cal que els fills també ajuden a casa (fins el dia que aquest ajut esdevindrà fons comú també, i en lloc de saber administrar-lo serà necessària la pensió de l’avi).

L'única d'agost

M’he adonat que tinc comportaments misantròpics; bé, una barreja de misantrop i d’esquiu de la societat. És per això que hi han situacions en què no em trobe gaire còmode i d’altres en què no puc evitar sentir recança (sona molt fort, però què hi farem). Sent recança quan sóc a l’institut i veig com molts pares no han sabut pujar els fills: entre uns i altres s’han creat unes generacions de persones egoistes, massa hedonistes, saberudes, perquè tant uns com altres han perdut referents. El resultat és que m’entra malíccia quan ensopegue amb aquesta actitud social, amb al qual cosa perd l’esperança i la confiança per la societat en general.

D’una altra banda, jo he perdut bona part d’aquests referents que les societats transmeten per a cohesionar, més encara en els poblets, concretament en el meu. He viscut més de deu anys fora del poble (de retruc, visc als afores), per raons d’estudi i de faena, per tant em trobe molt descol·locat i no acabe de socialitzar-me del tot cada volta que hi vinc (en les vacances escolars). Amb la qual cosa, el que per a mi és una vergonya irracional i tancament absurd (ho reconec i no puc evitar-ho), per als altres del poble deu ser antipatia, cregudisme, fums o estupidesa.

Tot això perquè he traslladat al poble els hàbits urbans que van incidir justament en un període crític dels díhuit anys, de més socialització i de més formació del caràcter: no saludar ningú (perquè a la ciutat no és necessari, ja que no hi conec ningú), aferrar-me al grup d’amics i centrar-me només en aquests (perquè a la ciutat són l’únic que hi ha), necessitar la independència (perquè a la ciutat no em controlava ningú i no calia donar gaires explicacions), entre d’altres.

La dignitat de la persona és la mesura dels fluxos corporals propis

Aquests dies he estat trastejant uns quants poemes medievals sobre la condició humana, de regust escatològic, tot recordant aquelles assignatures que el Hauf impartia (ah, pecadors...! i tot açò i allò) i m'ha vingut al cap que com a humà, ço és, mamífer amb capacitat intel·lectual, la dignitat que hom acumula amb la consciència i amb els actes propis es perd en el moment que esdevé inútil (eufemismes fora).

Així com a voltes parle de la mort des de la joventut, també des de la jovenesa pense que la meua dignitat s'ensorrarà en el moment en què no podré controlar aquests fluxos corporals meus. Em referisc al dia en què faré cadufos o quede impedit abans de vell, i seran altres qui hauran de canviar-me el paquet, rentar-me el cul, o torcar alguna que altra pol·lució nocturna, bava o moc.

Les previsions neguitoses ja han esdevingut

Des que sóc menut he fet sempre horari escolar o acadèmic, fins i tot després d'haver acabat la carrera, he continuat fent-ho: feia classe de valencià a adults i jo m'agafava la seguida de les vacances de Nadal, de Pasqua, d'estiu i els ponts que apareixien (més encara, els allargava si em convenia: jo decidia en aquestes coses). Enmig d'aquestes classes vaig entrar a la borsa, de manera que la cosa ha continuat fins ara, fet i fet 25 anys, més que tota una vida d'horari d'escola! No he treballat mai en cap altra cosa que no fóra l'ensenyament, no sé què és un horari de dilluns a divendres tot el dia i només el mes de vacances reglamentari: si no passa res, sembla que tampoc ho sabré.

M'han aprovat l'oposició. Visca...

Açò s'ha acabat

Doncs sí, que ha acabat juny i abandonem un altre poble; en juliol ens en donaran un altre i tornarem a començar: descobriment d'un poble nou, recerca d'un pis nou, companys nous de faena i amistats noves, més alumnes que ens amargaran l'existència o ens la faran un poc més alegre. Anem, anem acumulant, que encara la cosa no és ferma i encara som jóvens i lliures per a dur-ho avant.

En fi.

Jugant amb foc

M’agrada jugar a cartes. Abans jugava més, per la nit els caps de setmana; ara, quan són festes i hem de matar un poc la nit: al subhastat, a la ronda, al fill de puta… Guanyava i perdia, però no hi feia res, simplement passava l’estona i xalava del moment amb els amics: no mai ens hi hem jugat diners (i crec que ni un café).

Per a mi, les oposicions són jugar a cartes amb diners.

Sempre he anat a la meua en els exàmens de la facultat, hi estudiava i volia nota; m’importava d’alguna forma si hi havia gent que traguera més nota que jo, perquè era un esperó per a treballar-hi més (també perquè feia prou la punyeta a alguns professors, de manera que calia justificar aquesta burrera), però ací quedava la cosa: la puntuació no determinava res que no fóra l’expedient acadèmic.

Però les oposicions no. No s’hi val traure un huit o un set, perquè l’important no és aprovar sinó traure’n més: no puc matar-me d’alegria si vaig passant rascant, perquè em quede curt sempre. A la universitat no hi fan res les dècimes perquè és la nota per a cadascú; a l’oposició sí que hi fan perquè la nota ja és comuna de decisió. La desil·lusió en el primer cas no és tan frustrant perquè la carrera continua: en les oposicions significa començar de nou, com si la pedra que espente torna a caure costera avall.

Torne a dir, no m’agraden les oposicions, perquè és jugar a cartes amb diners: u s’ho emporta tot i els altres es queden amb la mel als llavis, i no s’hi val quedar a dos punts del vencedor.

Fusterianes

Fuster diu, Sofreixes? Bé: resigna-t'hi. Ningú no ha nascut impunement. Ho diu Sèneca.

Un matí, passades les sis perquè havia d’agafar un tren, vaig penjar amb un post-it aquest aforisme a l’espill del lavabo de l’últim pis que vaig compartir: uns companys familiars i agradables. Ho vaig fer en pla tocacollons, al principi del curs, perquè amb les llenganyes d’un divendres ells s’hi encontraren, gràcies a l’ambient distés que hi teníem.

Deixant de banda aquesta anècdota, vull aprofitar la cita per comentar aquest fet del patiment, que dins de la gamma tan variada que n’hi ha, jo voldria fer referència a u dels costums més estesos pels pobles, el dels soterraments. La imatge és aquesta: mig poble (en la proporció del nivell social assolit) que espera fora que acabe la missa, i que en acabar engega la provessó per demostrar les condolències als vius del difunt. No sóc gens habitual als soterraments: un parell de voltes he hagut de situar-me a l’aparador (més per raons de protocol que res), i una molt colpidora per raons directes. A la provessó, hi he anat també ben poc (i per allò de la representació de la família).

No m’agrada aquest costum: ja sé que és un mecanisme més de socialització, de cohesió popular (mancança que he assumit al cap de deu anys i que ara intente esmenar), però la mort és un fet tan natural que racionalment hauríem d’estar-hi més que acostumats (tanmateix hom entén el valor dels lligams, que hi conste). Malgrat això, no m’és agradable veure individus trencats pel dolor, plorosos i absents de la retafila de condols, que assenteixen perduts. Tampoc lliguen els altres individus col•locats per protocol, al final de l’aparador, sense manifestar cap sentiment, mudats com toca i assistint mecànicament perquè sembla que la pel•lícula no els toca, i per tant entenen que sobren.

Però també és enfadós haver d’engegar i suportar la cantarella del vos acompanye en el sentiment, durant més de mitja hora; també haver d’amollar-la quan hi sóc per compromís mentre els veig les cares, conscient d’una mena d’hipocresia tolerada i gens facultativa socialment. No m’agrada aquest costum perquè patisc; en el meu cas m’agradaria evitar aquest fet de l’aparador: però què hi farem, no puc fer res envers segons quins atavismes.

El que fan les oposicions

Correcte. No és motiu d’angoixa. Però no puc evitar sentir una mena de coseta: potser d’ací 29 milions d’anys la Terra pot desaparéixer perquè entrarà en una zona més que perillosíssima de la galàxia (si n’eixírem vius, la previsió es repetiria al cap de 30 milions d’anys, i així fins que arribem a la suma de 250 milions d’anys, quan el lloc on s’entrarà serà molt més apoteòsic encara).

Tornem-hi. El món s’acaba. Que ens queden en 29 milions. Òbviament jo ja no hi seré, però què voleu que us diga, m’angoixa pensar que la terra s’acaba (deixant a banda els problemes ecològics): 4600 milions d’anys, més tot el que arribarà, d’evolució a l’atzar d’un meteòrit, d’un forat negre o d’un estel.

Per a mi, la Terra ha esdevingut un medi perfecte i ha trobat les condicions necessàries per a concebir-hi existència: les òrbites que realitza, les distàncies planetàries, la gravetat, la guspira primigènia, l’evolució, i com no, la humanitat per comprovar-ho i per sentir-se’n extraordinàriament afortunat. Jo em sent totalment afortunat i agraït (des de l’autocomplaença de primer món desenvolupat i de les condicions de què dispose, en sóc ben conscient).

Però s’acabarà a la llarguíssima. Aleshores, haurem de tornar a començar; haurem d’esperar que s’acumulen fragments, que es condensen i que es compacten per esdevenir un planeta nou; haurem de confiar que es donen (que es repetisquen) les condicions ambientals semblants… Uf!

Permeteu-me aquesta llicència

Dels meus records d’institut, en conserve u amb molta estima. Era el dia que vaig començar el grec al batxillerat. Hi tenia tanta il·lusió, que el setembre abans de començar el curs, vaig dedicar-me a practicar i a memoritzar l’alfabet grec, me n’aprenia prefixos i sufixos, i d’altres coses més semblants. Si no haguera fet el grec, me n’hauria penedit tota la vida; des que era adolescent, que m’agradava tot allò que tenia a veure amb Grècia: col·lecionava etiquetes de productes en grec, retallava receptes de cuina grega, fins i tot escrivia a l’ambaixada de Grècia per demanar-los segells i me n’enviaven juntament amb prospectes i paperassa vària.

Aquest primer dia de què parle ha esdevingut especial quan evoque la cara de sorpresa que va posar la professora en fer l’avaluació inicial. Per a mi aquella primera classe va ser la cosa més normal del món, però amb el temps intuïsc que potser degué ser un moment gratíssim ensopegar amb mi (permeteu que em tire aquesta floreta). La professora, jove, va encetar el control amb una bateria de preguntes sobre la cultura grega: què era la Ilíada, qui era tal déu, i tot açò i allò. L’escena era que els companys no escrivien res i jo m’esplaiava, feliç amb els meus coneixements: ella que mirava que no escrivia ningú i jo era l’únic que es deixava anar content. Després va arreplegar els fulls i va voler que contestàrem les qüestions oralment, i jo era l’únic que obria la boca: era feliç perquè mostrava uns coneixements dels quals estava orgullós i que havia adquirit de gust.

Sempre intuiré aquella cara de felicitat, ja que degué haver fet un descobriment que potser li donaria un poquet de videta durat tot el curs. Perquè no em negareu que el grec en l’adolescència i a l’escola desperten la indiferència més supina de totes, la qual pot marcar durant nou mesos que té el curs. Tanmateix va tindre un disgust: vaig (i em va) suspendre la segona avaluació. Fins i tot una companya em va defensar i hi va intercedir, però la professora va ser inflexible. Li ho vaig agrair traient un excel·lent al final del curs amb un 9’5 a l’examen (sempe recordaré la e d'augment que es posa al temps en passat). Vaig decidir fer el grec al COU i donar-li una sorpresa al curs següent, i me la vaig endur jo perquè no va treballar-hi. Supose que coses de les adjudicacions que alguns coneixem bé.

Commemoració

Enguany es fan deu anys que vaig començar la carrera. Aquest fet va implicar deixar el poble per anar a viure a la capital: fet i fet, la primera independència (de joguet, això sí, perquè els caps de setmana tornava a casa i en el pis vivia més gent). Jo sempre havia volgut tenir aquesta independència: pegar a fugir i fer la vida sense que em controlara ningú. Em vaig sentir bastant desarrelat els caps de setmana en algunes èpoques, i era feliç durant la setmana: de fet trobava a faltar la capital i l’ambient de les classes, i no m’abellia gaire tornar al poble. Encara ara trobe a faltar aquests anys de facultat.

Enguany és el segon any d’exili i sóc independent en bona part: encara torne al poble els caps de setmana a cals pares. Però ara ja no tinc el sentiment de rebuig; tot el contrari, ara m’hi vull quedar. He reflexionat i he arribat a la conclusió que vull quedar-me a la Marina. Tanmateix la professió que exercisc (i que no em fa el pes, malgrat tot) ho impedirà: professor, però de valencià. Sé que el dia que aprovaré la plaça, el meu destí definitiu serà Oriola, Catral o Elda. Professors d’altres matèries intueixen que no aniran mai lluny de casa, que tindran els llaços ben a l’abast. Els de valencià no.

Ja he fet els primers passos de mentalitzar-me d’aquest fet, que són reconéixer-lo, negar-lo i assumir-lo (bé, en aquest darrer estic a les beceroles): haver de viure tan lluny de casa; veure els amics segons quins caps de setmana; no poder gaudir ni participar de la cultura que es mou a la meua comarca; empadronar-me a un poble nou; haver de començar a fer lligams nous; roda i volta, fer-me d’un altre poble, ja encetada la trentena.

Emperò, jo vull, un bon dimarts, si m’abelleix, anar a Dénia a fer-me’n una; un dijous de vesprada anar a València a veure una pel·lícula subtitulada; un dilluns recitar poesia a Ondara, un divendres per la nit anar de sopar amb els amics al Mandarín, etc. Però, és clar, una volta ja al territori comanxe…

Però hi faig esforços, que hi conste.

Per a aquesta entrada voldria reprendre dos conceptes que esmentat en altres escrits: que sóc ateu i que tinc la sang d’orxata espiritualment. Per què? Doncs perquè aquesta mancança d’alguna fe religiosa m’ha dut a comprovar que sóc impermeable pràcticament a les emocions que qualsevol religió pot contenir: dis-li cristianisme, dis-li budisme, dis-li hinduisme, dis-li el que vulgues. Com a conseqüència he comprovat que em trobe indiferent, cosa que m’entristeix, a escrits deteminats que estan amerats d’aquesta sensibilitat religiosa o espiritual, de manera que m’hi trobe mancat i, de retruc, no tinc més remei que quedar-me en aquesta superficialitat producte meu.

Dic açò també perquè he trobat en mi una postura que pot semblar religiosa que, vés per on, té raó de ser en la ciència més pura. Fa mesos vaig veure un documental sobre Einstein i sobre les teories seues sobre l’univers, sobre el moviment, i tot açò i allò (perquè enguany es celebra l’any de la física i de retruc el d’Einstein): la conclusió a què vaig arribar va ser que jo era un creient però de la fe científica (paradoxa). No entenia gaires borralls de les explicacions de les teories (ho reconec, la meua estructura mental de comprensions espacials ha quedat molt tocada i freturosa de capacitat), però me les creia i les considerava veres: com fan els creients davant qualsevol misteri o dogma religiós. També els científics empraven metàfores i paràboles per a explicar-se, més aïna bastant prosaiques i mancades d’encant o de subtilitat literària (l’univers és una barra de pa que es pot fer a llesques; la gravetat és una melmelada que enganxa els cossos). Fins i tot, els texts científics cal que siguen interpretats per les ments més preclares, com faria qualsevol sacerdot.

És per això que, roda i volta, ben bé que podria considerar-me satisfet d’aquesta religiositat, d’aquella manera, encara que siga del tot racional: tota pedra fa paret, malgrat que potser no gaudiré d’aquest grau d’empatia, ni podré prenyar-me tant de l’esperit dels articles que he esmentat adés.

Fusterianes

Fuster diu, de tant en tant sentim la necessitat d’inventar-nos un maniqueu per tal de donar-nos el gust de refutar-lo. Si no ho fèiem, arribaríem a perdre la fe en les pròpies conviccions.

Voldria reprendre el fil de la solitud de què he parlat anteriorment (que té com a conseqüència el fet de maquinar constantment dins el cervell), amb aquesta citació, amb la qual coincidisc a molts grans trets. Fins al COU jo tenia espiritualment la sang d’orxata: la filosofia no em va marcar gaire; no sabia tampoc que la literatura provocava síndromes bovarianes; ni tenia gaire consciència política ni social: fet i fet, era un adolescent albadet. Però va ser començar la carrera (perquè jo, innocent, volia dedicar-me a l’escriptura i a llegir els autors de la nostra literatura), que se’m van obrir els ulls, però amb l’inconvenient aquest de les maquinacions, que des de fa un parell d’anys se m’han aguditzat.

He dit que hi estava d’acord a molts grans trets: la diferència és que al capdavall jo no em faig el gust de refutar el maniqueu. Sóc patidor de mena, i al llarg dels anys he assumit que no hi ha mai cap victòria; que és patètic muntar-me jo sol aquestes pel·lícules (malgrat que continue muntant-me-les, barata d’agilitzar la ment). La diferència és també que em costarà perdre la fe en conviccions, perquè han esdevingut massa fortes amb tant de temps i m'he adonat que en algunes ocasions han manat més aquestes que els sentiments. La diferència és que no són una necessitat, sinó un acte reflex.

No sé si m'explique

Ho vaig llegir en el diari i el fet és que em va fer pensar com havien canviat els usos de la llengua sense adonar-nos-en. L’autor comentava que hi ha hagut un canvi en l’acte d’enraonament entre les persones: tots sabem que enraonar implica bescanviar opinions i idees, bé senzilles, bé complexes, prou voltes amb la intenció de convéncer l’interlocutor. D’aquesta forma hom pretén fer clares i lògiques les raons i guanyar-se’l. Així, quan hom fa els raonaments, empra sempre expressions com m’entens?, t’ha quedat clar?

Doncs bé, aquest autor feia saber als lectors que molts anys arrere les expressions que hom usava eren totalment oposades en el sentit (i d’ací la gràcia del capteniment i de la curiositat meues): hom deia m’explique?, m’he fet entendre? Ben cert que açò pot semblar una punyeta insulsa i banal, però el que em va agradar va ser trobar aquesta reflexió sobre la llengua tan inesperada, així com també la conclusió de l’autor: als nostres dies hem perdut ja les maneres i la urbanitat en les relacions.

Fet i fet, hom abandona ja la responsabilitat de les paraules pròpies ni es capté perquè les raons guanyen el personal amb naturalesa: més aïna, ara hom obliga el contrari a assumir-ne les explicacions i li passa la pressió d’haver entés o no el que hom vol dir. Així, doncs, podem dir que del deure moral propi perquè la gent entenga els nostres pensaments, hem passat a l’exigència indolent perquè l’altri ens haja d’entendre (moltes voltes per força), i si no ha estat així és més per culpa de l’altri que no per la nostra habilitat d’expressar-nos. Altrament, tinc la sensació que açò s’agreujarà a la llarga com més va, més per les mancances dels parlants a l’hora de fer servir el llenguatge i d’estructurar un discurs que explique la forma del pensament propi.

En el meu cas (en el laboral exactament), moltes voltes em demane, per totes les explicacions i raonaments que faig a l’institut, a tota la varietat de persones que hi ha sota la responsabilitat meua, com responen a aquest esquema, i al capdavall assumisc dos coses: d’una banda, que en el meu treball acabe sempre dient m’enteneu? (primer vici lingüístic) i d’una altra, que en el fons dels meus interlocutors sovinteja més la idea no m’he explicat bé (no hi ha mans, per explicar-los les estructures mentals meues). Sembla que s’ajunte la fam i les ganes de menjar: m’explique?

E som tornats

Divendres vaig anar a Barcelona a viure l'ambient de la festa de Sant Jordi: vaig veure les universitats, vaig passejar pels carrers i pel metro, vaig tafanejar per l'FNAC, tot amb la tranquil·litat de no haver de contemplar cap edifici, museu, jardí, etc. Simplement, passejar-hi (això sí, amb la maleta i la motxilla darrere). Òbviament, també vaig entrar a les llibreries per a veure si hi era el meu poemari: amb un resultat ben trist, dos exemplars a la llibreria Catalonia. Al remat, també em vaig fer un te gelat a l'Horiginal café (un lloc que n'havia sentit molt a parlar i que vaig aprofitar per a conéixer, i per a deixar-hi un regalet).

El sendemà va ser mastodòntic: allí hom no podia estar de la gent que hi pul·lulava. Com més anava el dia, més s'omplia. La llàstima va ser que no vaig trobar el llibre a les poques paradetes que vaig poder taüllar (perquè estava tot a reventar!!!!): fins i tot a la paradeta de l'editorial del poemari! Segons la qui em va portar l'edició, em va comentar que havien tingut problemes amb la distribució (fet que puc compredre perquè la nit de Benissa també em van dir que els havia arribat els exemplars a hora horà. Tanmateix, va estar bé parlar amb la Teresa: encara sort que vaig aprofitar aquest viatge per a conéixer-la, aquesta excursió meua ha estat un fet inusual.

També vaig entrar al Lletraferit, un café que també em va agradar molt, sobretot el te gelat (bé, això del te gelat és una collonada: a l'Horiginal em vaig fer un Nestea i al Lletraferit un Trina te: aquest molt més bo que el Nestea). Al remat: que em vaig cansar de tanta gent, de tanta rosa, de tant de llibre i de tant de caminar amb la motxilla a l'esquena. Vaig tornar a l'alberg del Masnou i no vaig anar all concert del Palau.

En aquesta estada a l'alberg he fet amistat amb un brasiler, el Joào (no sé fer el circumflex), que era a l'habitació amb mi: havia acabat la carrera i estava fent una viatge per tot Europa (fins l'agost i amb una motxilla a l'esquena!). Vam xarrar prou, ell en portugués i jo en valencià. Em demanava coses de Catalunya i d'Espanya i n'estava realment sorprés: per què no hi havia banderes d'Espanya, com és que tots parlaven en català, la fira del llibre, etc. Era molt simpàtic i sempre dia jo és que no sé eixes coses i vull saber-les. Vull saber coses dels llocs on vaig. El pobre estava preocupat perquè no sabria com traure-s'ho dels dits amb l'idioma quan anara a França, a Grècia, a Turquia (a l'Egipte!) a Alemanya... Em va fer enveja aquest viatge tan especial.

Me n'adone que bona part dels americans i dels asiàtics tenen al cap fer un viatge d'aquest tipus i en ocasions especials: en fer els 18, en acabar la carrera, etc. La cosa és celebrar aquest esdeveniment amb un bon grapat de mesos per a veure el màxim possible. Una fet que no tots els eurpoeus moltes voltes es plantgen, tal volta perquè no ens arrisquem tant a deixar el nostre país ja que sabem que tenim la resta d'Europa a tocar: anem on volem en poques hores (perquè gran part de la gent, llevat de casos poc nombrosos). Ara, que, també cal dir que per a això no calen només ganes, sinó diners.

PS: Si heu de fer algun comentari sobre el poemari, no feu servir el post. Aneu a l'adreça de correu que hi he disposat: dospoals@gmail.com. Moltes gràcies.

Inauguració

Queda inaugurat oficialment aquest blog. En acabar l'acte, hom procedirà al vi d'honor que farem en l'altre edifici.

Moltes gràcies a tots.

No m'ho pensava jo mai

A temps arrere ho pensava, i aquests dies m’obsedeix. Una de les conseqüències de viure sol és que cavil·lege massa. Constantment el cervell va enganxant idees que desenvolupe i rebat; s’inventa un contrari per a debatre qualsevol tema que he endrapat a la tele, he llegit a la premsa o ha aparegut de colp. La cosa és que allò no para ni un instant, fins i tot m’acompanya a l’hora de gitar-me: ja puc apagar la ràdio que el cervellet roda que roda i que empalma temes. Trobe que em resultaria complicat fer meditació, per això de deixar la ment en blanc i en repòs. De fet em costa moltíssim concentrar-me quan estudie de matí o de vesprada.

Malgrat això, he de dir que en un diari hom comentava que és bo per al cervell que estiga bona part de la vida en aquest caramull d’activitat constant, perquè, fet i fet, reforça les connexions, les sinapsis, i a la llarga incideix en el retard de l’aparició de l’Alzeihmer. Sembla, doncs, que hauria de felicitar-me’n: però és tan dur… Per molt que a la faena em distraga amb els companys, al final sempre em quedarà la soledat de casa i el so dels meus pensaments, contínuament. Tanmateix, si açò m’ha d’allargar la vida útil, benvinguts, llavors, tants pensaments, que al remat alguns poden ben aprofitar-se.

Silenci?

Sóc espectador incondicional del programa Silenci? del Canal 33. Bé, de fet, sóc espectador de bona part de la programació d'aquest canal, fins al punt d'organitzar-me la sessió televisiva del diumenge a boqueta nit: per exemple, 3r 3a, Silenci?, Karakia, L'Illa del Tresor.

Però torne a Silenci? A mi, em fan molta enveja tots els entrevistats que hi ixen, perquè m'agradaria que també em feren el qüestionari, un poc banal per cert, per a comentar quin vídeo musical m'ha seduït; quin llibre he llegit que m'ha colpit; què porte a les butxaques o què em sembla un corrent determinat. Tanmateix, la qüestió que més m'agrada és la darrera: quina seria per a mi una imatge de silenci?

Considere que gran part dels qui contesten, perden l'oportunitat de ser realment brillants i expressar la realitat difícil d'una imatge de silenci. Molts se'n van per viaranys fangonosos i, fet i fet, esdevenen respostes insulses i d'imatgeria impossible, perquè intenten ser transcendents o trencadors (bé, n'hi han qui es trauen la interrogació de damunt com poden, perquè bé no els interessa, bé no saben què dir, bé no saben com trencar).

Com que trobe que el programa Silenci? no em considerarà individu idoni per a omplir el programa, aprofite per a fer-me aquesta qüestió i donar-hi una resposta, que fa temps que em rodola pel cap, i que sí que es concentra en la imatge de silenci. Per a mi, una imatge de silenci és quan arribe a ma casa. Efectivament, el silenci és obrir la porta i haver de callar i no dir hola en entrar-hi, perquè no hi ha ningú, totalment buida de persones o d'animals; de manera que l'únic que té sentit és callar perquè el silenci em pega a la cara i m'embolcalla només n'obric la porta.

Potser aquesta resposta no és transcendent, ni trencadora, ni té encant poètic o metafòric, però al capdavall és la que hom demana: sense pretensions i amb el cor a la mà. Sincerament.

Diferència

Fixem-nos bé i recordem-ho. Podem estar tot el content que voldrem, però serem realment feliços? Vet ací la diferència entre el verb ser i el verb estar. No em preocupa estar content o estar trist, perquè això és transitori: el més important és tenir clar si som feliços o som uns desgraciats.