En una de les classes de literatura del XIV i XV es comentava un poema de caire moral
(Mas lo foll hom no se’n dóna cosir
Que remirant sa carn bella e grassa
E lo front polit e lo cos ben tallat
E el sútzeu lloc on la maire ens tenia
Oh vell poirit, i què poràs tu dir
Qui et veus nafrat tot jorn de malaltia ?
Mas, com a porc que jats en la gran bassa
De fang pudent, tu et bolques en pecat.)
i de retruc s’esmentava una altra obra, De comptentione mundi: en el conjunt de tot això se’m va quedar la imatge dibuixadíssima dels religiosos que renegaven de l’aspecte físic del cos, és a dir, papes panxuts i enjoiats, o frares panxuts i bevedors, lascius tots, que parlaven de cossos bells de jóvens, però que en ser vells esdevindrien lletjos, arrugats, amb els sexes pudents i purulents.
No cal dir que a l’edat que jo tenia en aquell moment, acabada d’encetar la vintena, no m’explicava aquesta animadversió, però amb el temps hom lliga caps de com de perillós per a la integritat de l’esperit és ser jove, i de com de frustrant per a les persones habituades als refinaments era ser madur o vell. Perquè al remat, els qui realment patien per totes aquestes coses eren els nobles, els religiosos i els burgesos despreocupats que fóren susceptibles de practicar la contemplació, els quals, de tant de contemplar els luxes propis i les misèries d’altri (la base de la piràmide social) es veien un panorama ben agre.
Em fa la sensació que els moralistes tenien por dels cossos jóvens, llustrosos i de pell fina, perquè era el que havien conegut i ara ja no els era propi; aquell temps que havia fugit era el que blasmaven per pecaminós, però m’atreviria a dir que molts no renunciarien a tocar aquells cossos si es presentava l’ocasió, fruit de la concupisciència irredent (com passa ara amb molts adults que fantasiegen amb adolescents a Cuba, a Tailàndia o al Vietnam). D’una altra banda, si pensem en les condicions d’higiene del moment, en els zones de fora palau, és a dir, la vila, el camp, prostíbuls inclosos, s’entén que els moralistes abominaven dels cossos envellits perquè o bé estaven mutilats (aquells que havien anat a les guerres incontables), o bé estrafets (a causa de les malalties malcurades o dels hàbits alimentaris) o bé podrits (les putes o els putots que havien malgastat el cos): tots aquests oferirien una fotografia més aïna devastadora. Una representació actual seria aquelles imàtgens que ens arriben de l’Índia, o del Bangladesh superpoblats.
Al remat, hom pot entreveure com aquesta malvolença moralista, en moltes ocasions, és façana pura ja que, fet i fet, molts d’aquests personatges (religiosos o no) vivien en la seguretat del món virtualment bell i llustrós de palau endins, o sempre hi havia a la disposició un cos aital per a un altre de vell, arrugat i concupiscient.
(Mas lo foll hom no se’n dóna cosir
Que remirant sa carn bella e grassa
E lo front polit e lo cos ben tallat
E el sútzeu lloc on la maire ens tenia
Oh vell poirit, i què poràs tu dir
Qui et veus nafrat tot jorn de malaltia ?
Mas, com a porc que jats en la gran bassa
De fang pudent, tu et bolques en pecat.)
i de retruc s’esmentava una altra obra, De comptentione mundi: en el conjunt de tot això se’m va quedar la imatge dibuixadíssima dels religiosos que renegaven de l’aspecte físic del cos, és a dir, papes panxuts i enjoiats, o frares panxuts i bevedors, lascius tots, que parlaven de cossos bells de jóvens, però que en ser vells esdevindrien lletjos, arrugats, amb els sexes pudents i purulents.
No cal dir que a l’edat que jo tenia en aquell moment, acabada d’encetar la vintena, no m’explicava aquesta animadversió, però amb el temps hom lliga caps de com de perillós per a la integritat de l’esperit és ser jove, i de com de frustrant per a les persones habituades als refinaments era ser madur o vell. Perquè al remat, els qui realment patien per totes aquestes coses eren els nobles, els religiosos i els burgesos despreocupats que fóren susceptibles de practicar la contemplació, els quals, de tant de contemplar els luxes propis i les misèries d’altri (la base de la piràmide social) es veien un panorama ben agre.
Em fa la sensació que els moralistes tenien por dels cossos jóvens, llustrosos i de pell fina, perquè era el que havien conegut i ara ja no els era propi; aquell temps que havia fugit era el que blasmaven per pecaminós, però m’atreviria a dir que molts no renunciarien a tocar aquells cossos si es presentava l’ocasió, fruit de la concupisciència irredent (com passa ara amb molts adults que fantasiegen amb adolescents a Cuba, a Tailàndia o al Vietnam). D’una altra banda, si pensem en les condicions d’higiene del moment, en els zones de fora palau, és a dir, la vila, el camp, prostíbuls inclosos, s’entén que els moralistes abominaven dels cossos envellits perquè o bé estaven mutilats (aquells que havien anat a les guerres incontables), o bé estrafets (a causa de les malalties malcurades o dels hàbits alimentaris) o bé podrits (les putes o els putots que havien malgastat el cos): tots aquests oferirien una fotografia més aïna devastadora. Una representació actual seria aquelles imàtgens que ens arriben de l’Índia, o del Bangladesh superpoblats.
Al remat, hom pot entreveure com aquesta malvolença moralista, en moltes ocasions, és façana pura ja que, fet i fet, molts d’aquests personatges (religiosos o no) vivien en la seguretat del món virtualment bell i llustrós de palau endins, o sempre hi havia a la disposició un cos aital per a un altre de vell, arrugat i concupiscient.
I ara sembla que hem caigut (la nostra societat, vull dir, alguns interessos d'ella) en el cas contrari, en supervalorar la joventut (infantesa inclosa) i la vellesa, perquè són els consumidors estrela: tenen un poder adquisitiu (i una llibertat) que no havien tingut mai, una quantitat de temps lliure molt superior a la dels pobres desgraciats que ens trobem en l'edat mitjana (ups, no la que descrius tu, sinó la que va des de l'entrada al món laboral fins a la jubilació), i unes ganes de viure que no se les acaben.
ResponEliminaSi ens fixem bé, les úniques campanyes publicitàries adrecades a les persones d'entre 30 i 60 anys són, precisament, sobre productes per a semblar més joves; és a dir, per semblar joves com a grup social.
Cague'n'la mar, quan era jove no tenia un duro i, ara, estic mal vist! I tampoc tinc ganes de fer-me vell! (Sempre igual, Dospoals, els teus escrits m'alegren el dia. No em faces cas.)
En la línia que vas, efectivament, les línies de consum actuals van per aquests àmbits, l'adolescent preadult i el vell jubilat. Malgrat això, sàpies que alguna cosa hi ha per als que hem entrat en la fase d'enmig. EL carnet jove +26, la targeta Custom (fins als 35), les ofertes per als fadrins o divorciats o homosexuals. Tot es diversifica: la nostra franja ja no es mou per l'edat, sinó per la tribu on es menegem i és ací on podem trobar els nostres descomptes o afecte comercial.
ResponEliminala joventut ben portada és molt més bonica que la vellesa, des del punt de vista estètic i des de tots els punts de vista que se'm venen al cap. En això sóc molt radical. Per a desgràcia meua, clar, perquè el temps passa per a tots. Parlar del valor de l'experiència i bla bla bla em sembla un consol d'agüelos. Ho sent per la frivolitat.
ResponEliminaEstic d'acord amb la línia que vas i no considere que siga frívol. Ser jove està molt bé, perquè es tenen les facultats físiques per a fer el que hom vulga. Les coses poques que té de bo envellir és que agafes experiència.
ResponEliminaSí, dos poals, experiència, la que aprenem des dels errors.
ResponElimina