D'uns premis poètics fallats

Em dic que no vull participar en més certàmens poètics i no m'hi faig cas. Enguany ho he fet en dos, de forma breu: u de micropoesia i un altre de plaqueta: el resultat en tots dos és fracàs. Del primer concurs, reusaré eixos poemes curts en qualque artefacte literari que puga esdevenir real amb el temps. Del segon, he fet publicar-lo talment com he fet altres vegades. Aquest segon no tenia espera i havia de ser publicat ja perquè tenia una raó de ser i si bé que si haguera guanyat m'hauria endut uns diners considerables i una certa fama (tristament necessària per a continuar essent presents en el món de la poesia), encara ara hauria d'esperar un any fins que fora pública.

Pel que fa a la meua proclama de no participar en premis literaris, continue amb la idea de no presentar-m'hi. Vull dir, no he canviat de parer de pensar que no, que no crec en els premis, en allò que representen, en el fet d'escriure en vista a un premi.

D'una conversa

Parlem de renúncies, cadascú d'acord amb la realitat pròpia; de renúncies i de reeiximents per aquest motiu.

Amb els anys passats, la perspectiva és diferent i si enlllà hom no n'era conscient, ençà s'amostra injust o càndid o llefiscós.

De què parlar

Hom no pot dir que ens posem al dia, perquè gràcies al whatsapp sempre estem actualitzats; però es fea menester eixa conversa i hom va rebutjar a mirar una pel·lícula (dos hores de silenci que malbarataven dues hores d'enraonaments) per a estirar, sucar, al màxim el temps.

Certament ens posem al dia en persona: dels projectes de traduccions i de la possibilitat de publicació; de la poesia pròpia que no sembla que va enlloc; de com el món de la poesia és a voltes hostil i ple de sorpreses desagradables; d'unes quantes decepcions que dolen; de la fal·làcia dels premis literaris; de llibres de poesia extraordinaris i mediocres; de poetes jóvens que són un reflex de l'abís a què ens aboquem els madurs; de què farem en la vellesa i amb la vellesa.

De la nit

La nit va ser la indicada.

Semblava que fórem en un pis d'estudiants de vint anys, però el fet cert era que hem arribat als 45, plens de càrregues familiars i de faena i les copes eren d'esperituosos sense alcohol i sense sucre.

Va ser la nit propícia perquè vam parlar de literatura, com un desfici que calia ser ofegat; la nit va ser alhora curta perquè ja no érem estudiants que es podien pelar les classes al sendemà, sinó madurs que els esperava eixe sendemà els deures familiars i s'han de deixar per a parlar moltes més coses: serà més avant en un esmorzar, en un berenar, en una presentació...

Però la nit, la nit és ço que té.