divendres, de juny 10, 2005

Fusterianes

Fuster diu, Sofreixes? Bé: resigna-t'hi. Ningú no ha nascut impunement. Ho diu Sèneca.

Un matí, passades les sis perquè havia d’agafar un tren, vaig penjar amb un post-it aquest aforisme a l’espill del lavabo de l’últim pis que vaig compartir: uns companys familiars i agradables. Ho vaig fer en pla tocacollons, al principi del curs, perquè amb les llenganyes d’un divendres ells s’hi encontraren, gràcies a l’ambient distés que hi teníem.


Deixant de banda aquesta anècdota, vull aprofitar la cita per comentar aquest fet del patiment, que dins de la gamma tan variada que n’hi ha, jo voldria fer referència a u dels costums més estesos pels pobles, el dels soterraments. La imatge és aquesta: mig poble (en la proporció del nivell social assolit) que espera fora que acabe la missa, i que en acabar engega la provessó per demostrar les condolències als vius del difunt. No sóc gens habitual als soterraments: un parell de voltes he hagut de situar-me a l’aparador (més per raons de protocol que res), i una molt colpidora per raons directes. A la provessó, hi he anat també ben poc (i per allò de la representació de la família).

No m’agrada aquest costum: ja sé que és un mecanisme més de socialització, de cohesió popular (mancança que he assumit al cap de deu anys i que ara intente esmenar), però la mort és un fet tan natural que racionalment hauríem d’estar-hi més que acostumats (tanmateix hom entén el valor dels lligams, que hi conste). Malgrat això, no m’és agradable veure individus trencats pel dolor, plorosos i absents de la retafila de condols, que assenteixen perduts. Tampoc lliguen els altres individus col•locats per protocol, al final de l’aparador, sense manifestar cap sentiment, mudats com toca i assistint mecànicament perquè sembla que la pel•lícula no els toca, i per tant entenen que sobren.

Però també és enfadós haver d’engegar i suportar la cantarella del vos acompanye en el sentiment, durant més de mitja hora; també haver d’amollar-la quan hi sóc per compromís mentre els veig les cares, conscient d’una mena d’hipocresia tolerada i gens facultativa socialment. No m’agrada aquest costum perquè patisc; en el meu cas m’agradaria evitar aquest fet de l’aparador: però què hi farem, no puc fer res envers segons quins atavismes.

8 comentaris:

Giorgio Grappa ha dit...

En tota ma vida només he conegut una persona que tinguera una relació de naturalitat amb la mort. Supose que com que aquestes persones són minoria, les societats creen els ritus i el mites necessaris per a afrontar-la. El que no tinc clar és la utilitat pràctica d'aquests mecanismes de defensa: el dia que vaig haver d'anar al soterrar d'aquesta persona, no vaig poder parar de plorar, i ara, després de prop de vint anys, crec que encara no ho he superat. A tots ens ha passat alguna volta, no?

dospoals ha dit...

Tenim una relació de naturalitat amb la mort en gelat. En calent és quan afloren les conductes que no podem contenir.

Giorgio Grappa ha dit...

En gelat és el mateix que en abstracte? En calent és el mateix que en concret, quan el concret es concreta en primera persona? Doncs, sí, sembla que sí.

Giorgio Grappa ha dit...

Dospoals, t'he vist un poc desanimat a ca Nimue. Vinga, home, que el que ella diu és veritat: es tracta d'una cursa de resistència, només hi sobreviuen els més durs.

Ara bé, si per a tu encara queden oberts altres camins que t'interessen més, aleshores és una altra qüestió. Però, en qualsevol cas, ànim!

dospoals ha dit...

Hui m'he endut un disgust molt gran, una decepció ben forta. De retruc ha fet que tot el que he fet al llarg d'aquest curs s'engeguera a dida. Hui estic realment desanimat. Confie tenir bona cara el dissabte que vindrà, perquè, fet i fet, no valdrà per a res. Què hi farem...

Giorgio Grappa ha dit...

Mmmm... un disgust és una cosa, però una decepció sol fer més mal. Vinga, que al llarg de la setmana et passaran moltes coses bones, de segur. El que pots fer és apuntar-te les bones (les males ni pensar-ho) perquè no se t'obliden, i dissabte només sone el despertador, lliges la llista i veuràs que bé que et senta.

(Marededéu, si semble un llibre d'autoajuda!)

dospoals ha dit...

Gràcies, però.

nimue ha dit...

Ea, xiquet, mecaguenlamar les decepcions aquestes de la porra abans de les opos que me resulten molt familiar i són una caca que et desmunten la feinassa que portes feta! res, ni cas, tu fes de cavaller jedi, controla la ment, i quan passe tot, si toca ja et desmuntaràs.

Respecte la mort i els enterros... a mi no sé m'ha mort mai cap familiar. Però si algunes amistats. El meu concepte de la mort està molt clar des del meu punt de vista religiós i filòsofic però en un moment així no valen les filosofies i les manifestacions de dolor, fins i tot les codificades, les trobe necessàries, saludables i humanes...
Vinga, dos poals d'ànims per a Dospoals... (joer, que original que sóc... :PP)