M’he adonat que tinc comportaments misantròpics; bé, una barreja de misantrop i d’esquiu de la societat. És per això que hi han situacions en què no em trobe gaire còmode i d’altres en què no puc evitar sentir recança (sona molt fort, però què hi farem). Sent recança quan sóc a l’institut i veig com molts pares no han sabut pujar els fills: entre uns i altres s’han creat unes generacions de persones egoistes, massa hedonistes, saberudes, perquè tant uns com altres han perdut referents. El resultat és que m’entra malíccia quan ensopegue amb aquesta actitud social, amb al qual cosa perd l’esperança i la confiança per la societat en general.
D’una altra banda, jo he perdut bona part d’aquests referents que les societats transmeten per a cohesionar, més encara en els poblets, concretament en el meu. He viscut més de deu anys fora del poble (de retruc, visc als afores), per raons d’estudi i de faena, per tant em trobe molt descol·locat i no acabe de socialitzar-me del tot cada volta que hi vinc (en les vacances escolars). Amb la qual cosa, el que per a mi és una vergonya irracional i tancament absurd (ho reconec i no puc evitar-ho), per als altres del poble deu ser antipatia, cregudisme, fums o estupidesa.
Tot això perquè he traslladat al poble els hàbits urbans que van incidir justament en un període crític dels díhuit anys, de més socialització i de més formació del caràcter: no saludar ningú (perquè a la ciutat no és necessari, ja que no hi conec ningú), aferrar-me al grup d’amics i centrar-me només en aquests (perquè a la ciutat són l’únic que hi ha), necessitar la independència (perquè a la ciutat no em controlava ningú i no calia donar gaires explicacions), entre d’altres.
hola dospoals..
ResponEliminaes cert que els pares han perdut referent, mes cert es que els fills se han donat conte d'aixo i s'aprofiten..
es normal cambiar, i amoldarse mes al lloc on vius.. si has passat mes temps a la ciutat.. no podras tornar a comportarte com al poble.. es a dir, els teus horitzons s'han obert.. i potser podries saludar o coses asi.. pero es com si el poble s'hagera fet mes petit..
petonets
Compartisc eixe desarrelament i eixa descolocació, Dospoals. En el meu cas, perquè he canviat d'ubicació cada quatre o sis anys des que en tenia... quatre. Unes voltes pel treball de ma mare, altres per la finalització dels cicles acadèmics (escola, institut, facultat), altres per treball. I la sensació de desubicació és tal com tu la descrius; he arribat a un moment que em crec incapaç de estar-me més d'un lustre al mateix lloc. Per sort, estan els amics, fins i tot en la distància.
ResponEliminaSobre els pares i els fills... bé, no voldria parlar de la feina abans de l'1 de setembre, sé que ho comprendràs. I ara, a gaudir dels quasi quatre dies LLIBERTAT
... que encara ens queden!
ResponElimina(Tinc els dits massa grossos, no sé quina tecla he premut!)
Hola Dospoals!
ResponEliminaEl teu post dóna molt per pensar. Injustament en aquests països hem ciutatanitzat els pobles, en comptes de fer-ho al revés, cosa que em semblaria més humana... massa humana? mmm, pot ser.
Una pregunta: són les actuals megalópolis el millor lloc per l'home per a viure?
Ja fa temps que vaig decidir que la humanitat va agafar un camí errat. I cercar un camí jo totsol però mai deix de pensar si som jo el que està errat pel simple fet que la immensa majoria fa el contrari.
Jo som de poble i he viscut a ciutats tan d'aquí com de fora. Ni a la ciutat hi trobava la ciutat ni al poble el poble.
Sobre tot, si un té la capacitat de ser feliç allà on es trobi té molt guanyat!
Jaqme
no es pot generalitzar. Hi ha pares fantàstics amb fills encara més fantàstics. I n'hi ha que no.
ResponEliminaRespecte la misantropia i el tema poble-ciutat... jo sóc individualista des que vaig nàixer i em costaria viure en un poble massa petit. Però també crec que en definitiva el que importa és l'individu i només des del propi espai es pot arribar a entendre l'espai del veí per tal d'arribar a un consens. Ea!