Cosiues

En un programa nocturn de la ràdio d’anys arrere algú comentava que les fantasies personals havien de quedar-se en això mateix, en desitjos que no haurien de transcendir a l’àmbit del fet. Si no recorde malament, la raó que hi aportava era que una fantasia és un anhel que hom s’acontenta de recrear intel·lectualment de forma continuada, sense menester de fer-lo explícit realitzant-lo, ni tampoc comunicant-lo. Ací jo entenc que hi ha una voluntat escollida de conservar un estadi mental per gaudir de manera repetida i privada d’aquesta complaença.

Tant en aquell moment com en ara que escric açò, no hi veig cap indici negatiu (de repressió, podríem dir-ne). Simplement serien aquells secretets que hom té i no necessita explicar a ningú, de manera que es fa el gust de refer-los íntimament. D’una altra banda, això no vol dir que no hi haja pregona la lluita d’aquest desig propi per eixir i realitzar-se, i hom vacil·le de comunicar, de servir-se del suport d’algú a tocar (parella, amistats, desconeguts) per tramuntar la por, per raó de la magnitud de la fantasia, per franquejar la vergonya, a causa de la direcció que ha pres.

Claustre darrer, memòria final

Ja ha acabat el curs i m’abelleix fer recompte de com han estat l’experiència i les sensacions d’aquest primer any de funcionari (en expectativa). De bestreta cal dir que m’he sentit estrany perquè després de més de deu anys fora de casa i pegant bacs, enguany he tornat a la Marina, a casa (dels pares) de manera que he pogut redescobrir què es sent en passejar pel poble per les vesprades, anar a Dénia a un acte o eixir per la nit a mitjan setmana a fer un soparet, sense la necessitat de ser estiu o festa. De retruc, he gaudit de la tranquil·litat de no desplaçar-me un diumenge al migdia cap a València, Vinaròs o Mutxamel, i també m’ha descol·locat durant els primers mesos, això de recórrer els carrers del poble tornant a casa a hora de dinar.

Pel que fa a la docència, m’he trobat més segur amb les classes, he sabut què ensenyar amb les sessions suficients i he sabut improvisar quan ha fet falta. Dalt o baix, he donat tot el que era previst. Això no vol dir que ho he fet amb totes les garanties ni que ha estat fàcil del tot: la cosa és que enguany m’he sentit còmode tant en l’horari com en els grups.

D’un altra banda, en les guàrdies d’enguany, la meua actitud ha estat de policia. No he tingut més remei que anar acaçant alumnes que fugien, posar amonestacions a alumnes que fumaven (recercant-los d’amagatotis) i dirigir el trànsit pel corredors. És trist, i moltes voltes m’he demanat per què, però què hi farem, sembla que açò de ser professor és sempre alguna cosa més. A més a més, he hagut de fer de femer, i he arreplegat brossa que els alumnes han llançat, organitzats en colles de neteja amb els alumnes.

Al remat, serà menester esperar si el curs que ve repetisc institut i continue aquesta marxeta, o, com per un altre any consecutiu, he de fer via nova des de zero en un altre insitut.