L'estufa que ens escalfa a tots

Crec que aquest text és d'aquells pocs que he escrit del nadal i ja posats voldria relacionar-lo amb el sentit laic de l'escola pública. De temps en temps bota la llebre dels crucifixos penjats a les escoles i durant uns dies brama la fera de si cal mantenir-los en l'escola o no. Tot de veus suposadament laïcistes es queixen que en un lloc sagradament laic no s'hauria d'allotjar elements tan descaradament religiosos.

Bé, aprofite l'avinentesa i amb aquesta llebre del nadal que tot just acaba de botar, amb tot l'ànim de tocar els ous, m'agradaria que també s'alçaren aquestes veus indignades i reclamaren la supressió de qualsevol referència nadalenca dels instituts. Si hom considera una heretgia laica resar el parenostre als instituts, que també s'enfanguen protestant per les nadales que es canten classe per classe.

Espere que sigueu imaginatius i creïbles en les defenses del manteniment d'aquesta tradició tan bonica del nadal...

Qui vol una ovella negra?

De fa uns quants anys que em presente a concursos de poesia, però no hi han mans que me'n toque cap. Bé, continue cercant, a vore si cau... (però no vos ho penseu, tampoc és que hi haja molta cosa on triar!).

Qui m'ha pegat?

Estic molt desbaratat amb el tema aquest de la crisi: realment, no sé a qui tirar la culpa d'un merder que m'ha endrapat de ple. Ens retallen el sou perquè cal estrényer-se la corretja, però contínuament veig gent que guanya caramulls d'euros. Encamant, les patums de l'economia volen clavar mà a les condicions laborals  perquè pensen que l'administració pública no és tan eficient com una privada, però vés per on qui s'emporta els grans contractes de l'administració pública són empreses privades que disparen amb pólvora de rei, comissió per ací, comissió per allà: és a dir, la publica és un colador, però aprofitem-nos-en bona cosa. També tenim uns polítics que estan més que esguitats per casos de corrupció i són una altra volta elegits pels electors per tal d'ocupar tota mena d'escó: ja a les corts, ja als bancs, ja a les grans empreses.

Em sent estúpid.

Un recital dels grossos

Anit va ser una nit molt especial. Vaig ser convidat juntament amb l'Alexandra Pérez per l'IMAB per dur a terme un recital de poesia dins dels actes de lliurament dels premis de Gandia, els guanyadors dels quals van ser el Xavier Aliaga en novel·la i la Laia Noguera en poesia. El lloc era d'aquells importants, la sala de corones del palau ducal dels Borja, i l'ambient molt colpidor, molt gent de les lletres, d'altres lletraferits, i d'altres que tenien el gust d'assistir a un acte important. Els recitadors no vam triar els poemes, sinó que ho van fer les poetesses Christelle Enguix (encarregada de l'IMAB) i Maria Josep Escrivà (jurat del premi de poesia), que van seleccionar poemes de l'historial de guanyadors del dit premi. D'aquests, concretament,  es va presentar un muntatge audiovisual a càrrec de Santi Gomar i Gemma Fullana; fins i tot una de les guanyadores, Àngels Gregori, va recitar un poema seu en mig dels nostres. Al remat, per a completar la paraula van decidir que ens havia d'acompanyar la música del guitarriste Miquel Pérez.

He de dir que no estava nerviós, malgrat la solemnitat de l'esdeveniment; tanmateix, sí que tenia un sentiment de responsabilitat de fer-ho bé. Havien confiat en mi per a un recital ben important i el cert és que hi havien poemes que no me'ls sabia treure de la boca. Estic molt posat a recitar poemes greus i en aquest cas n'hi havien un parell que es manifestaven més alegres o tendres. Vaig eixir-ne satisfet, i les poetesses que ens havien pres en consideració ens van felicitar: he de suposar, doncs, que ens n'havíem sortit.

Després va vindre la desunflamenta: relaxació i recuperació de forces amb un vi d'honor. Xarrar amb la gent d'allí i gaudir del moment en què em vaig sentir encara un poc més part dels premis de Gandia, donat que vaig ser finalista del premi de poesia l'any 1998.

Excuses de mal pagador

Acabe de llegir ací que l'ajuntament d'Ibi no escriu el web en valencià perquè no tenen, d'una banda, un departament de Normalització Lingüística ni, d'una altra, un pressupost per contractar-ne la traducció. No sé ja com agafar aquesta argumentació. ¿Realment és necessari un departament de normalització perquè l'administració escriga en valencià? ¿És a que l'ajuntament d'Ibi, d'entre tots els treballadors que deu tindre, no hi ha ningú que tinga els coneixements de valencià per fer-ho? Més encara, ¿és que l'empresa que ha creat el web a l'ajuntament d'Ibi no té ningú capacitat per traduir (ves per on, sempre les coses es fan primer en castellà) al valencià el web? ¿És possible que amb tants anys d'ensenyament en valencià a l'escola, encara aquesta empresa no tinga un treballador que sàpia valencià? Això si l'empresa és valenciana, perquè si és de fora...

De veres que no sé com es poden donar aquestes excuses tan barates, més encara, de bades... 

Pessimisme

Aquesta setmana es faran unes votacions al govern de l'estat. L'ambient general és de malestar per ço que ha gestionat el govern del PSOE. La meua tristesa ve de pensar que més de la meitat dels votants considere que el PP treballarà més bé i, doncs, el votarà.

Bon viatge i barca nova a qualsevol iniciativa que implique la meua llengua que és el català...

Retallant, retallant

No esteu orgullosos, funcionaris del País Valencià, de contribuir a pagar els 15 milions d'euros que ha cobrat merescudament  Santiago Calatrava pel seu projecte de les torres?

Aquest mes de novembre es presenta agradós des d'un punt de vista literari. He acabat una traducció poètica, en reprenc una altra que havia mig deixat i en dos setmanes participaré en dos recitals de poesia. Aquesta tardor estic més poètic que mai... I m'agrada.

Donant idees, donant idees...

Un grup d'amics estan a la cua de facturació de la maleta i enraonen de la manera següent:

-Has comprovat molt pesa la maleta?

-13 kilos. No podré carregar gaire quan tornarem.

-Estos de Ryanair, quina manera de putejar la gent.

-Doncs, sí. Són molt pesats amb això del pes. Hi tenen una obsessió... I mira que són injusts. Jo pese 65 kilos i si omplic la maleta fins als 15, en total en pese 80. Mentre que eixe que està ara a la barra, que segur que en pesa més de 120, més la maleta, en deu fer 135.

-Cert és, Això són més de 50 kilos de diferència...

-No voldràs que es pague pel pes del cos... Podeu pujar fins un pes total de 100 kilos, qui se'n passe, recàrrec... Això és discriminatori!

-Home, no, però podrien deixar que la meua maleta poguera pesar 20 o 30 kilos... i encara els en sobrarien 30 més: com una mena d'incentiu...

-Ara que ho dius...

-Vist així...

Dispersió

Des de fa un any ençà que estic embolicat en un munt de projectes: preparar uns quants recitals de poesia, traduir uns poemaris, escriure un parell de llibres de poemes i un parell de diccionaris, enraonar temes lingüístics per al blog de llengua, acabar un article de llengua per a una jornada de filologia, anar a danses i a l'escola d'idiomes i fer la faena de grec i de francés; a més a més, de les classes de l'institut.

També parar per casa i estar amb qui m'estime.

Em sent perdut, són moltes coses, que no crec que en siguen massa, (perquè per a la cultura no n'hi ha mai massa), però tinc la sensació que estic molt a soles...

Hi han dies en què em demane si hi han psicòlegs de poetes...

De l'ensenyament i de les condicions

De fa un temps podria dir que sent ansietat pel que fa a l'institut. No es tracta pas que estiga malament i que necessite tractament, no és això. Em referisc que darrerament rep molts comentaris pel que fa a l'ensenyament: de positius i de negatius, per la qual cosa tinc sentiments de frustració, de ser un bon professor i al contrari, de sobreviure amb allò que podem però amb la sensació que podríem fer-hi més, però no podem perquè no tenim els mitjans, i si els tenim les condicions no són bones o jo no sé aprofitar-me'n. Fet i fet, doncs, molta angoixa vital.

El temps ha canviat, la modernor ens estreny i cal que els professors prenguem l'envit i fem definitivament un ensenyament de qualitat. Però les sensacions són molt negatives. Em disgusta la idea que les patums de l'ensenyament, els filòsofs i teòrics, amb les seues idees em facen sentir malament perquè no aconseguisc que tot vaja bé, que una part dels alumnes es perden en el camí de l'educació, que no demostren la potència que tenen. 

Compte que no és un retret envers els pensadors, sinó és la ràbia de comprovar que ens fan veure les mancances del nostre sistema però jo he de veure quines aules tenim; de manejar 25 o 30 alumnes per classe; trobar-me incapaç d'ajudar-los psicològicament quan al capdvall als nostres centres caldria que hi hagueren una bona colla d'assistents; de tractar d'estimular els alumnes del Batxillerat a conéixer fets interssants de la història actual, de llegir manta llibres, però ells encara estan en les beceroles de tot.

Com a professor amb inquietuds em faig malalt de saber que el nostre sistema educatiu públic necessita una solsida importantíssima, però em sent impotent perquè els nostres governants no ho fan. Al teler tenim moltes males peces i només que ens exigeixen que ho apanyem nosaltres. 

Tinc molta angoixa, confie que no passe més enllà d'allò que és intel·lectual.

Discurs de benvinguda

Alumnes, benvinguts a un nou curs. Supose que tots deveu saber què vol dir la paraula paràsit, ço és, aquell que s'aprofita d'un altre per a subsistir i el perjudica. Doncs bé, hom podria dir que vosaltres, alumnes d'institut d'ensenyament públic, sou uns paràsits per a aquells qui ens governen. Vosaltres assistiu a unes classes que costen diners al nostre govern: aquest ha de pagar els professors, nosaltres, que vos han de fer classe; així com també ha de pagar uns administratius perquè gestionen tota la paperassa burocràtica. També ha de pagar els rebuts de llum, aigua, etc. dels centres; ha de construir instituts per al vostre ensenyament i ha de promoure beques per a aquelles famílies més pobres, més paràsites, doncs.

És per això que vosaltres sou un problema per al país. Teniu 16 anys, i en lloc de treballar i guanyar un sou amb què pagar imposts, vos dediqueu a estar ací, a consumir uns recursos que els governants nostres podrien  destinar a altres llocs. Sou uns paràsits perquè vos hi estareu fins els 18 anys, i fins i tot, molt més encara, fins els 25 o 30 anys, per tots aquells qui voldran estudiar una carrera universitària en un centre públic.

Vosaltres, alumnes de batxillerat, per a no ser maldits pels nostres governats, per a no ser considerats paràsits, ço que hauríeu de fer és anar a un batxillerat privat. Perquè, fet i fet, hauríeu de pagar per a la vostra educació. Hauríeu de pagar pel vostre ensenyament, ja que d'aquesta manera es desenvolupa l'activitat econòmica, i així el país disposa de recursos econòmics per a les coses realment necessàries.

Alumnes, és trist que vos ho diga d'aquesta manera, però no sou res més que paràsits.

La disputa de l'ase

Després d’haver acabat l’ase de contar l’exempla l’home va dir que el seu país era millor perquè l’oratge sempre era agradable; sempre feia sol i plovia poc, cosa que oferia bon estar tot l’any. Però l’ase, va respondre que encara que al seu país nevara i ploguera constantment no era impediment per ser millor, ja que sempre era verd, ple d’arbres i herba i fonts.

I va acceptar l’home l’argument de l’ase, mes li va dir que el seu país tenia molts artites i obres que li donaven esplendor; també tenia escriptors i disposava d’una literatura mil·lenària amb grans noms. L’ase, però, li va dir que si bé el seu país no tenia grans obres ni escriptors amb una gran literatura, sí que tenia un premi Nobel, el premi més extraordinari de tots. L’home va dir certes allò que havia respost l’ase, i li va dir que els seus compatriotes es trobaven entre els millors esportites i que havien aconseguit grans premis i campionats. Tanmateix l’ase li va respondre que sí bé el país de l’ase no tenia grans esportites ni premis, des de la modèstia de la petitesa li va dir que ells almenys tenien federacions internacionals i que participaven com a país propi en qualsevol competició.

I dit açò, l’ase, que volia tallar la impertinència de l’home, va dir que era cert que el país de l’home havia demostrat grans coses i gestes, però al remat el fet important era que ells eren un país independent, amb els seus òrgans de decisió propis i que no necessitaven ningú que els deixara fer i desfer. I ara l’home va haver de callar, perquè era l’argument de què tenia por que l’ase se'n fera servir per demostrar que el seu país era millor que el d’ell.

Consirós per la derrota, se’n va anar i trist per l’evidència va abandonar el lloc.

100 anys del naixement d'Enric Valor

El primer any de la carrera uns quants companys van anara a visitar l'Enric Valor a sa casa. Aquests amics me n'han mostrat les fotos i he comprovat que estan molt pagats d'aquesta gesta. Pot ser un poc infantil aquesta mena de sentiment, però en el fons és molt entranyable, i cadscú cerca l'heroi propi, igual que els aficcionats al futbol quan es fan les fotos amb els jugadors preferits.

Aquells qui el vau visitar, l'enhorabona.

Quan parlar des de la trona és gratuït

No me'n puc estar de la hipocresia que demostren cada volta més els capitosts de l'Esglèsia vaticana, i ço que em pega més tort és com s'omplen la boca de grans paraules, quan al remat ço que sura és la més indigna de la hipocresia. Ara els mitjans de comunicació es fan ressò de les declaracions de tot personatge religiós, que si bé poden tenir en el fons, però que molt en el fons al gun valor social (amistat, solidaritat, amor), no deixa de ser al capdavall fum d'estopa.

Hom pot llegir, per exemple, que cal actuar contra la dictadura del laïcisme: això són dos collons per a fer-la ben grossa! Però com es pot tenir al barra de dir que el laïcisme imposa la dictadura? Però és que no s'han vist la biga del 15 que tenen?

Com es pot ser tan cínic de fer dites declaracions? Per què és pot parlar tant de bades? Com no els cau la cara de vergonya per atemptar contra els manaments propis que s'han imposat segles ençà? Com es pot fer servir tan esbiaixadament la paraula dictadura? Com un país que no es regeix per regles de sufragi lliure i universal pot dir açò? Com un país que veta les dones a accedir a càrrecs de regiment estatal i religiós pot parlar de dictadura d'altri? Com un país que té per lema ajudar el proïsme bandeja qualsevol mesura (encara que no siga eficaç al 100%) que pot ajudar-lo en la seua vida? Com un país que té per norma la tolerància pot acarnissar-se contra els homosexuals o els divorciats?

Com es pot ser tan refill de puta? Quina llàstima que, al remat, en morir, pels seus mals actes no aniran a l'infern, ni al de Dante ni al de Benet XVI, perquè res d'això existeix; però ausades el malviure que hauran donat a la gent que ha decidit fer de la seua vida un oasi entre tanta superstició!

Amnistia

I ara serà que l'SGAE perdonarà a l'església espanyola les taxes per a reproduir música?


De veres que açò és una font contínua de sorpreses: aquests de l'SGAE no peguen patada bona, en l'intent de llavar-se la cara...

Futurisme

Les avantguardes tenen l'encant d'allò amb què hom simpatitza en la distància, però que en ser a tocar, potser hom no li fa cas del tot. Bé, és això, o es que no totes les avantguardes gaudeixen del mateix reconeixement. Perquè hom diu que sí, que les avantguardes van ser un aire fresc a la literatura, però després, si algú els presenta algun text actual d'aquesta veta, d'il·lusió tal volta no els en fa...

Perquè jo m'imagine, supose, que tots aquells estudiosos de la literatura avantguardista, per exemple del futurisme, que es caracteritza segons la Viquipèdia pel lirisme de la civiltzació industrial i tecnològica i l'eradicació de la tirania dels sentiments; l'exaltació per exemple de la bellesa de la màquina i es propugna l'associació lliure de paraules; doncs, a aquests estudiosos supose que els deu agradar aquesta mena de literatura. De retruc, als que estudien el futurisme català, almenys els deu fer gràcia aquesta mena de represa futurista moderna.

"Tesla", Orxata Sound Sistema.

El president del nostre país ha dimitit i tot seguit han aparegut la retafila de declaracions. M'agradaria comentra-les:

Mariano Rajoy: Ha estat un exemple de generositat. Primer va dir que Camps no s'hauria deixat subornar mai. Ara, amb aquesta dimissió, que duu implicita la culpa (recordem que encara no ha estat jutjat ni sentenciat a favor ni en contra), rep com a floreta de Rajoy que continua sent bona persona (mireu si és innocent que decideix abandonar per no perjudicar el partit ni els ciutadans). Al remat, com que Camps eixirà no culpable (ja voreu com els formalismes legals i l'anul·lació de proves realment definitives l'absoldran) quedarà com el màrtir de tots els màrtirs.

Toni Gisbert: És el resultat de no acceptar l'evolució de la societat valenciana. Ep, que el PP, malgrat la davallada de vots, ha tret un diputat més. Per tant, encara que Compromís ha triomfat (hi ha hagut una evolució, és cert), el PP encara gaudeix de la simpatia de pràcticament el 50% dels electors valencians. No cal envalentir-se tant.

Esteban Pons: Li hauríem donat suport per qualsevol decisió que haguera pres, inclosa la de declarar-se culpable, pagar la multa, i evitar d'aquesta manera el banc dels acusats. Si Camps es declarava culpable, tindríem un president del país mentider, subornable i de qui desconfiar en honradesa. A més a més, Pons s'ha dedicat a treure els colors a qualsevol polític o altres personalitast destacades per motius que també serien susceptibles de fretura d'honradesa. Els més catòlics són qui caldria que donaren més exemples.

Miquel Gil: Camps no vivia pas en la realitat del País Valencià. Al País Valencià hi han moltes realitats, i, de moment, Camps era entés per la realitat de pràcticament la meitat dels electors valencians (els quals sabien que estava esguitat). La realitat de Miquel Gil (que podria ser la meua) és entesa pel 10% dels electors del País Valencià. Fins a 50%, resta-li.

De moment, ja va bé.

Explicar Els hòmens primer.

Al tall del darrer text, ara fa unes setmanes vam fer un xarrat del meu llibre de poesia dels Hòmens primer... Enraonava amb uns companys d'institut que havien comprat el llibre i em demanaven explicacions (és a dir, la solució de la resposta) d'uns quants poemes. No cal dir que tinc el prejuí de no explicar res, que siga el lector qui interprete, però em van donar un argument que, dalt o baix, jo també faig servir però per a un altre cas. El fet és que em van dir que justament ara que hi ha l'autor amb vida i que està amb els lectors, doncs, és un bon moment per explicar segons quines coses, i guiar-los en la lectura.

En sentir això pense que és just que diga unes quantes coses (solucions del problema), perquè és cert. Amb els poetes que ja han mort poca cosa pot fer-se, però amb aquells que són vius, doncs, no té per què ser tabú explicar poemes (no sense abans un parell o tres de lectures i unes quantes pistes perquè ho intenten, és clar!).

Publicitat

A partir de hui dia 4 apareixeran periòdicament al blog del versostriats una sèrie de poemes musicats. He agafat L'Hotel París de l'Estellés; l'he reordenat d'una altra manera perquè hi he vist una història i hi he posat una música.

Aquest text, més que fer publicitat de la lectura dels poemes pretén incidir en les músiques. Continue la línia de posar músiques estranyes, de gent desconeguda, amb tocs electrònics. Com a poeta poc corrent, m'agrada provar i pense que ço que he fet ara és una mostra de la meua inquietud d'experimentar. Els recitals de poesia de fa temps que em resulten avorrits, potser jo resulte avorrit, tanmateix m'he fet el gust d'intentar coses noves, que agradaran o no.

Una mare dels ous

A la facultat, bé a les assignatures de literatura, bé fora de les classes, enraonàvem sobre si era adient explicar ço que significaven els poemes, contes o d'altres texts literaris. Debat maniqueu: no, perquè les interpretacions són moltes i no té ningú la veritat absoluta; sí, perquè els lectors a voltes no arriben a copsar allò que vol dir l'autor...

Després de dos anys de fer segon de batxillerat, i augmentat enguany en fer lectura obligatòria El perquè de tot plegat de Monzó, em plantege si explicar-los què volen dir els contes d'aquest llibre, quines trampes, quines picades d'ullet, quines... Pensem-ho bé: aquests llibres tan rics i tan complexos demanen d'alguna manera una explicació per a aquests alumnes (i no sé fins a quin punt en la mateixa facultat de filologia: no tots érem igual de madurs intel·lectualment per a entendre aquesta mena de literatura de fons. Ara que ho pense, jo sí que trobe a faltar per a mi unes quantes explicacions). Els alumnes de segon no són superherois que entendran tot allò que els donarem, i arran d'açò em plantege esbutzar-los segons quins contes, més que res perquè tinguen algunes claus per poder esbutzar encamant ells, si voldran, llibres semblants: Calders, Rodoreda, Pàmies, etc.

La cançó de l'enfadós

Ara que ha acabat el curs es reprén la idea de si convindria que els xiquets i professors continuaren fent classe el mes de juliol. Ja es sap: els professors tenen massa vacances i, els xiquets, no sabem on estacar-los.

El problema de la superfície està en on posem la xicalla en aquests dos mesos d'inactivitat; però el problema que veig jo, en la part pregona, és ¿a qui afecta realment que els alumnes estiguen solts i sense la vigilància paterna?

Mireu, si fem una ullada barroera a l'esquema social clàssic, els més rics, aquests, no tenen problemes: o envien els fills a estudiar anglés arreu, (amb la qual cosa ja tenen el fill vigilat un mes i de més a més, més preparat) o el deixen amb la dida que tenen a casa. Per tant, per als rics no hi ha cap problema. Però pel que fa als pobres (bé, dis-li pobres, dis-li classe social mitjana baixa), són aquests qui més desitjos tenen que estiguen dins les classes, perquè els pobres no es poden permetre pagar els cursos d'anglés d'un mes, o qualsevol altra activitat.

A hores d'ara vivim en una societat on les distàncies econòmiques es veuen molt clares: els rics no tenen cap problema perquè amb diners (que en tenen) torrons; però els pobres, ho són més encara i aquests s'agafen al clau que s'hi presenta. Tenim una part de la societat que no està en casa de 7h a 21h pràcticament, i és evident que no veuen els fills fins que no és de nit. Que els fills es queden un mes més en l'institut els alleuja de no tenir-los en casa o solts pel carrer tot el dia. Queda clar que el recurs dels avis és un bon ajut, però no tots poden fer ús d'aquest escarràs. Ben bé que voldrien que s'hi quedaren fins i tot el mes d'agost (si com a treballadors superexplotats no poden gaudir de vacances) i més encara: fins i tot cada vesprada dels 9 mesos que dura el curs. És per això que en aquesta societat de pelacanyes que tenim, de pelacanyes que s'ha creat per raó dels interessos del mercat, de pelacanyes perquè no valorem una distrubució nova dels horaris, qui paga els plats trencats és l'escola pública, i els pares dels fills que van a aquesta escola pública s'hi veuen presoners, i en aquests intents de salvar-se'n, la fugida cap avant (aplaudir que el mes de juliol hi hagen classes) es presenta avinent.

Des del meu punt de vista, el mes de juliol hauria de ser treballat per a tots aquells qui han estudiat els cicles formatius relacionats amb els serveis socioculturals, si voleu, més preferentment els tècnics superiors en animació sociocultural, perquè és el moment ideal ja que és quan els xiquets ja no van a classes ni oficials ni partuclars. Des del meu punt de vista, el nostre govern s'hauria de gastar els diners públics contractant aquests tècnics que s'han tret el títol i pagar a la xicalla un mes d'activitats de formació. Els mesos de juliol i agost haurien de ser per a ells: els xiquets que correguen l'andola, que facen activitats per a l'estiu i que vegen món; els tècnics, que puguen treballar per als estudis que han fet.

Per cert, com deia el bufó aquell: serà per diners? Si no saben d'on treure'ls, ací van unes quantes idees: Fórmula 1, projectes faraònics, l'església, etc.

Es fa saber...

Alumnes, acabe de parlar amb la Mare de Déu, com a representant dels advocats divins, perquè s'abstinguen tant ella com tots els altres d'aparéixer-se durant aquest examen d'ara.

Hem enraonat una miqueta i ha entés que efectivament seria injust que se vos aparegueren per il·luminar-vos en les respostes. Estan d'acord que falsejaria el resultat de l'examen, alhora que entorpiria la vostra capacitat d'esforç en l'estudi.

Per tant, a partir d'ara, és tot cosa vostra.

Imbècils

El Consell Valencià de Cultura (òrgan assessor de la Generalitat Valenciana) avisa del risc d'involució del valencià.

-Ui, quina por, quina por...!

(Açò és el que deu pensar manta polítics del PP al govern)


I ara resulta que la Ciutat de les Arts i de les Ciències de la Generalitat Valenciana s'anuncia a Catalunya Ràdio en castellà.

A caram...

Crítica al segon poemari

Ací vos deixe la segona crítica que han fet del meu llibre (no està malament, del primer me'n van fer una), l'autor de la qual és Josep Lluís Roig, poeta i crític saforenc.

"En poesia, com en la vida, existeixen moltes solucions possibles. Algunes s’ajusten més a la línia canònica i d’altres busquen pels marges, conscients que la veritat ni és única ni unívoca.

Perquè la poesia de Josep Vicent recerca voluntàriament eixamplar els marges canònics. Amb referències reivindicades com les de Joan Brossa o Quim Monzó, i on el món referencial s’alimenta del món real. Així, amb la transgressió de les convencions i la ironia com a armes, no és estrany que de resultat final isquen aquests versos plens de tot això: joc (perquè el joc també hi és present, i molt), voluntat de sorprendre, mala i bona llet... Però l’ingredient principal possiblement siga la voluntat de mostrar la realitat des d’un angle diferent a l’habitual per a obligar-nos a replantejar-nos-la. I la poesia també és això.

D’aquesta forma, malgrat que potser suavitza els extrems formals del seu primer llibre, segueixen destacant els títols llargs, les formes cuidades però molt referencials, amb referències creuades on un poema respon parcialment a d’altres poemes... En definitiva, que manté sempre la voluntat de provocar el lector.

Tanmateix, no és aquest un llibre de lectura difícil i pessimista. Ben al contrari, malgrat els jocs paratextuals i textuals pròpiament dits, malgrat que mostra una visió relativament negativa de la realitat, també permet una lectura directa, divertida i de vegades sarcàstica, com el poema

dedicat a l’embús habitual de la N-332 a Oliva. Un poema que defineix el món actual perfectament.

Així que després de Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure (sí, així és el seu primer títol), ve aquest Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari, publicat a l’Editorial Setzevents (http://setzevents.cat/); una editorial d’autoedició amb esperit crític (no publicar-ho tot, només allò que els agrade)."

Paradoxa

Temps arrere hom va publicar aquest text que parlava dels col·lectius que s'han vist afectats per la política del govern d'ara. Com més va més col·lectius apareixen en la premsa, els quals es queixen que el govern no els ajuda, no els dóna els diners que necessiten, etc. Certament una llista de greuges i una cançó de l'enfadós.

Tanmateix, sembla que uns quants integrants d'aquests col·lectius acaben votant el partit que els puteja, amb la qual cosa ja és per fer-s'ho mirar: putejat i damunt, pagant el beure. Algú podria dir-hi: encara et passa poc!

O és això, o és que si hom suma els vots de tota la gent que està descontenta i enfadada amb el govern no arriben ni a trenta (ço és, a la xifra que siga prou per a desbancar els vots dels qui governen ara).

No entenc aquest país.

La magnitud de la tragèdia

Un partit de tota la vida posa al seu programa electoral de tota la vida la proposta electoral de revifar el valencià: més línies, més llibres, més... Tanmateix com més va més desafecció hi ha envers el valencià, de la Marina cap avall, justament on més habitants hi han.

(ací reproduiria un fragment del lament d'Èdip, per exemple, però em fa gossera: amb aquesta referència ja podreu imaginar-vos el parlament, la tragèdia, la tensió, la pena, etc.)

La magnitud de la perversió

Suposem que hi han 20 votants. D'una banda, d'aquests 20, 13 tenen problemes legals, és a dir, han fet certes trampes, s'han embolicat en tripijocs, estan en mig d'algunes malifetes, roda i volta, que tenen la mosca al nas pel que fa la justícia. De l'altra banda, els altres 7 ben bé no tenen res que amagar i com aquell qui diu, estan perjudicats socialment.

Ara es convoquen unes eleccions i ve un partit amb molta empenta. Aquest promet que farà net: investigarà i s'esforçarà perquè es castigue tota aquesta malvestat.

Sincerament, i amb al mà al cor. Vosaltres penseu que els 13 d'adés votaran aquest partit que promet fer net?

Miserables els altres 7...

Parlem d'ètica?

Aquest mes es presenta enfadós pel tocat de les eleccions. Ara serà hora de vanagloriar-se i treure els draps bruts i de manipular la gent.

Dies arrere he sentit la notícia que un polític fa servir el cotxe d'una empresa per a ús personal. La gent normal i corrent del carrer, és a dir, la gran massa té el cotxe propi a nom d'ell, fins i tot, dos o tres cotxes (per a la parella i per als fills). El més corrent, doncs, és això. També fóra possible posar el cotxe al nom d'un avi, o si voleu, a algun parent perquè així es pot desgravar per a la seua empresa: més encara, el propietari, sent empresari, es posa el nom del cotxe a la seua empresa. Però siga una cosa o l'altra, parlem de família, lligams que impliquen una gran confiança, perquè ja sabeu com està el tema de les assegurances i dels bancs, i el més important de tot: parelm del cotxe propi, l'eina de cada dia.

El que jo em demane és per què un polític ha de fer servir com a vehicle personal el cotxe d'una empresa, i no tindre un cotxe a nom d'ell, de la parella, de l'avi o de l'empresa pròpia per a desgravar. ¿Per què una empresa ha de fer el favor de deixar un cotxe a un polític? ¿No té el dit polític diners per a comprar-se un cotxe propi, o si el compra, vés a saber, posar-lo en nom d'una empresa que no és seua? Mireu, certament, no sé fins a quin punt es pot ser primmirat i dir que això està bé o malament. Simplement, per aquells qui tenen la mentalitat de poble, de qui treballa i no maquina coses per a escurar diners a la declaració de la renda, vull fer aquest pensament i després que cadascú faça el que li convinga, si jutjar bé o malament això.

Bé, i qui diu cotxe, pot dir la casa on viu.

De volta poètica

Aquest curs he tingut uns quants dies de festa que aprofite per fer una escapadeta; cotxe amunt faig turisme lingüístic, i si és avinent la cosa i pot ser poètic, doncs millor. Aprofitant que he tret el poemari, he volgut fer alguna actuació poètica o recital en aquests viatges i aquest curs he endegat dos campanyes de presentació. La primera va ser a Andorra; vaig enviar amb un mes de bestreta el meu currículum a les biblioteques andorranes, amb el tema que, ja que hi anava de viatge, doncs hom podria aprofitar per tenir un recital fet amb veu valenciana. El fet, però, és que només em va contestar una de les biblioteques: ho sentim, ja tenim l'agenda plena... Em vaig desil·lusionar un poc: cinc dies per Andorra em pensava que donarien per a algun buit, però què hi farem.

Però també aquesta setmana de pasqua de més que tenim al país he volgut fer un viatge per Catalunya amb la mateixa intenció. Així doncs, amb un mes de bestreta, vaig enviar més de vint correus a les diverses biblioteques que hi han pels voltants del Penedés, del Segrià, de l'Osona, però res, també m'ha contestat només una biblioteca, la de Vilafranca: ho sentim, ja tenim l'agenda plena...

És un poc trist, fins a cert punt desil·lusiona, que hom s'oferisca a fer algun recital des del sud venint, fent-ho de bades, perquè, fet i fet, el viatge ja havia estat pensat fer, i les biblioteques no responguen (i encara que siga per a rebutjar!): de vora 30 correus, només n'han respost 2.

Però bé, què hi farem.

Les acaballes de...

He estat a Xàtiva. Per a les persones amb inquietuds, o amb consciència nacional valenciana (lleig de dir, però dissortadament, hom entén el que es pretén dir), i en el meu cas concret, el fet de passejar pel castell em fa sentir un poc trist. Voler i no poder.

Als meus alumnes, bé siguen de l'ESO, bé del Batxillerat, quan toquem el tema medieval i la rellevància de la corona d'Arago, els faig un discurs més que sentit. Els faig saber que el nostre gran país de països pertanyia a la primera divisió política. Políticament i perquè se'n facen una idea en aquests cabets encara per a desenvolupar, érem com una mena d'Estats Units d'Amèrica que actuava entre iguals amb els altres països europeus. Vull fer-los entendre que el Regne de València era una potència econòmica i cultural, com uns Londres, París, Berlín o Nova York d'ara. Roda i volta, que prenguen consciència que pertanyen a un país que ha estat algú en el món occidental.

No com ara: mediocritat i més mediocritat

Recòrrer el castell de Xàtiva té aquest problema.

Perdre un llençol a cada bugada

(Aquest text no fa referència a la manifestació de València del dissabte)

Ahir vaig arreplegar els exemplars d'un poemari que vaig presentar a un concurs, concretament al d'Alcoi. La xica que me'ls va tornar es va haver de disculpar perquè dels cinc que vaig dur, només en tenia 4. Què passa amb el poemari que em falta? S'ha perdut? Se l'ha quedat algú del jurat? Si s'ha perdut, quin penques. Si se l'ha quedat, home, és un orgull, perquè deu voler dir que li ha agradat (si no, l'hauria tornat). De retruc, si se l'ha quedat, hauria pogut deixar una noteta... Supose... Més que res com un detall...

Si algú d'ells llig o s'assabenta d'aquest text, estaria bé que m'ho fera saber.

Gràcies...

Paradoxes

I jo em demane: Si segons es llig en premsa, el Consell del nostre país no té la potestat de sancionar ACPV pel tema del senyal de TV3, com és que encara es mantenen les multes? No seria això prevaricació?

De veres, no ho entenc.

De premis

M'he presentat a un premi de poesia; hi vaig enviar la segona part del Dos poals de sabó, el títol del qual no diré. El resultat és que no m'han tocat el plaer, el gust, l'honor ni la sort de ser premiat. Què hi farem. El Dos poals és una proposta tan arriscada que cal estar molt segur a l'hora de publicar un tal poemari: els caragols són els caragols i actualment hom no està per a aventures editorials. El mal és que està en fase de creació la tercera part del Dos poals (títol que no diré tampoc) i em fa llàstima pensar que potser no es publicarà, ni l'u ni l'altre.

Sincerament, jo podria penjar per la xarxa els poemaris; fer-los lliures i que la gent els llija. No caldria que escriguera aquest text, el qual pot semblar prou ploramiques per a la gent. Cert, però m'agradaria que consideràrem plegats aquestes reflexions.

Publicar en webs encara no té el pedigrí de publicar en llibre. Si no està en llibre, encara no es pres en consideració, ni pels lectors, ni per la crítica. Tristament, allò que no estiga enquadernat, no mereix l'atenció de la gent.

Tampoc és pres en consideració per l'administració. Publicar en paper es fa més de respectar a l'hora de puntuar en un concurs de mèrits, que no pas en tenir-ho penjat en una web.

A més a més, si hom ha de presentar-se cara al públic, per exemple en presentacions tradicionals, no atreu gaire públic dir que està el llibre penjat per internet; no és gaire estètic tampoc presentar-se al poeta amb un grapat de fulls d'impressora perquè te'ls signe.

Al remat, el tema econòmic. És encara ètic cobrar per l'esforç intel·lectual?

Com ja he dit, de moment, la meua proposta del Dos poals no mereix ésser premiat i de retruc publicat. ¿Paga la pena continuar amb els intents de la marca Dos poals? ¿Enviar per correu els exemplars? ¿Demanar que te'ls tornen? De moment, ho intentaré un parell de voltes més. Després, ja vorem.

Orígens, identitat

Fa uns dies vaig anar a la muntanya, a la meua Segària, a la cara bonica. Hi vaig anar amb el meu avi, 91 anys: ell hi puja dia sí, dia també. La muntanya tampoc és que tinga gaire cosa, però és la muntanya del meu poble: ofereix unes marxetes de tres quarts d'hora, dalt o baix, prou per a fer un poc d'exercici. També hi té plantes els noms de les quals no he sabut mai, i ell d'algunes no es recorda: vet ací el detall.

Jo no les he sabudes i ell no les recorda. Encara puc sentir-me afortunat de saber-ne les bàsiques (timó, romer, bruc, argelaga) perquè em fa la sensació que més de la meitat del meu poble ni tan sols sabria identificar-les, i això és trist. El meu avi ha oblidat uns quants noms i nosaltres ni ens els sabem.

Sexenni

Aquest blog fa un sexenni; donada la faena que faig, he pensat que era un fet que calia destacar: un sexenni, mare... Davant aquesta fita que s'intueix important, he decidit escriure sobre coses banals que em van passar l'any que vaig endegar aquest canal.

Vivint a Mutxamel aquell any, em posava la ràdio a l'hora de gitar-me: en la solitud d'un sud del país que va perdent la llengua, sentir Catalunya Ràdio animava un poc la cosa. Hi escoltava cap a les onze un programa d'aquells que se'n diuen de converses filosòfiques i d'autoajuda (quina barreja!) i la sintonia que tenia encara m'agrada i em recorda aquell temps; a les dotze hi continuava el programa esportiu habitual en totes les emissores de ràdio, però només una estoneta, que el sendemà calia alçar-se matinet per anar a l'institut. Va coincidir també aquell any que Catalunya va disputar-se a Macau la copa del Mundial B d'hoquei patins. Vaig vore uns quants partits i vaig seguir amb expectació tant el mundial com el que passaria una volta que havia guanyat la copa, ço és, com acabaria el serial polític i esportiu de les federacions catalana i espanyola (perquè guanyar el Mundial B significava poder jugar el Mundial A, el bo). Al remat, com ha passat tantes voltes, tot va acabar en foc d'encenalls i moltes il·lusions espatlades.

Pel que feia a la televisió, m'agradava veure Silenci i 3r 3a, del Canal 33.

Solia comprar llavors de soja, que feia bullides amb creïlla i carlota: ho vaig fer només aquell curs, no ho he repetit més. Menjava també amanida de cuscús (açò sí que ho menge sovint).

Aquell any em vaig preparar unes oposicions, les úniques que m'he preparat amb il·lusió, a un ajuntament, i no les vaig guanyar, perquè encara em pense que estaven dirigides i, fet i fet, no havien de ser per a mi. Tanmateix, es veu que el karma va voler recompensar-me tantes hores d'estudi i de faena (torne a dir, no havia estudiat mai tant ni amb tantes ganes ni il·lusió) i em va fer aprovar les oposicions de secundària. Sembla que el greuge havia estat monstruós...

També em vaig presentar a Alzira, a Bromera, a una prova de corrector i traductor. Malauradament no vaig passar el primer tall.

Durant aquell curs anava a estudiar a la biblioteca de la Universitat d'Alacant: hi vaig passar moltes vesprades, però també uns quants vespres de divendres i de dissabte; era una sensació estranya tornar passades les 10 o gairebé a mitjanit al pis. Estar en contacte una altra volta amb aquell ambient universitari em feia reverdir els meus anys d'universitat: la despreocupació, la bambolla que em protegia del món adult de l'ensenyament, l'atmosfera de saviesa i d'aprenentatge que hom va perdent en entrar en la roda de la rutina de l'institut. Al capdavall, un estimul per estudiar més coses (fins i tot una becada a un sofà de la biblioteca!).

D'una altra banda, era l'any que eixia publicat el llibre del Dos poals de sabó, etc. l'any que vaig anar a Barcelona a descobrir què era la fira del llibre. Però també va començar a prendre cos el poemari que ara fa poc ha eixit a la venda, Els hòmens primer, si és home, etc.

Hi vaig fer molts viatges: Astúries, Girona, Barcelona, Londres.

Ha passat un sexenni i em fa la sensació que he oblidat moltes anècdotes banals, que hom ho vulga o no, donen contingut a qualsevol evocació del temps passat que es suposa que va ser millor.

Els canvis nous en l'educació

Anem a pams. A vore si ho he entés bé. A partir d'ara:

La línia del PIP (programa d'incorporació progressiva) tindrà el valencià com a única assignatura en valencià.

La línia del PEV (programa d'ensenyament en valencià) tindrà com a llengua d'expressió el valencià (sempre que els departaments tinguen professors capacitats per a això, i si no es podrà fer en castellà), però si l'alumne vol, podrà contestar totes les assignatures que no siguen valencià (supose que aquesta no) en castellà.

I jo em dic: i per què tanta caguera amb el valencià? No teniu la sensació que com a valencianoparlants som escòria?

Ira, odi, enveja, supèrbia

L'enhorabona militants del PP.

L'enhorabona simpatitzants del PP.

L'enhorabona votants del PP.

Vosaltres sí que sou democràtics.

Com a bon catòlics que sou, Déu vos recompensarà per la vostra

honestedat, humilitat, caritat, generositat.

Sou els cadellets de Franco.

Polònia

Quan l'any 95 el PP va guanyar les eleccions al país i va decidir incloure el castellà en els programes d'aquells d'entreteniment per a fer-los bilingües (el cas més destacat va ser un programa de nit que feia el Palomero, que no recorde exactament, potser Graffiti; encara que de castellà ja feia temps que n'hi havia en la programació), recorde que la brama era que amb el PP s'acabava tot i que quina vergonya incloure el castellà en programes en valencià: i així fins ara, que tots (els de la ceba) hem avorrit Canal 9.

Tammateix el que em molesta és que una part d'aquesta gent que tant s'ha queixat de Canal 9 per incloure el castellà als programens en valencià (per exemple, els Autoindefinits o L'alqueria blanca) no protesta, més aïna aplaudeix, ho confessa en els perfils del Facebook o diu tranquil·lament que li agraden Polònia i Cràkòvia de la TV3. Deixant de banda la qualitat que poden tindre els programes, ço que no és just és que amb l'excusa que són personatges castellans, els actors hi parlen. Tampoc veig adequat justificar-ho amb l'excusa que no es creïble que tal i tal altre parlen en català.

Al remat, considere que és una falta de coherència apaludir el producte de la TV3 malgrat que més de la meitat siga en castellà, i pedregar el canal valencià que fa el mateix. Si parafrasssege Fuster: doncs ve de la TV3, a vore què diu.

Per cert, ni veig Polònia ni L'alqueria blanca (i ja sé que L'alqueria fa molt per a normalitzar el valencià al país i tot açò i allò: però jo simplement he analitzat uns fets.)

El mocador rosa, ha!

Per cert, aquelles persones que s'emocionen i es corprenen en veure l'anunci aquell de la professora que arriba a l'institut després d'un càncer i tot l'alumnam s'hi llança per abraçar-la, que s'ho pensen un poc si estan a favor del tabac o si fumen.

Mira que ens agrada ser estètics en segons quines coses i pensar: que gran aquesta professora que ha sobreviscut a un càncer (per exemple, de pulmó que he provocat amb el meu fum i el dels altres: ves, com si fóra la meua filla).

Posats a pensar

Des de la demagògia estant? hom podria fer el comentari següent pel que fa a la indignació del sector barístic envers la llei del tabac. Que afortunats que són els propietaris de bars i els fumadors que reneguen d'aquesta llei per què els coerceixen la llibertat personal i de disposició lliure del cos, ja que tant l'estat com els metges no han apostat fer ni aplicar una norma que diga que aquells qui fumen i tenen un càncer de pulmó no seran candidats a rebre'n un de nou; ni, de retruc, beneficiar-se dels medicaments i tractaments consegüents de la dita operació de trasplantament.

Que afortunats...

Adequació

Passades les huit del matí, i parlant de la poesia d'Ausiàs March als alumnes de 3r, he fet referència als versos que fan servir La gossa sorda en una de els seues cançons més conegudes, Bullirà la mar com cassola al forn. Els he dit que aquests versos queden poc fins per a una persona que vol un amor fi i espirituali que pretén expressar turment, amor, passió, etc. De sobte, com una rampallada m'ha vingut al cap una frase feta i com que no sabia si era adient o convenient per a ells els he dit, que ves per on hi ha una expressió molt valenciana per a demostrar l'estima a una persona, però que era molt lletja, i com que no teniu l'edat encara per a sentir-la, doncs no vos la dic.

Si l'haguera dita, la classe s'hauria matat a bacs, però és clar, he de guardar les formes i vigilar que els alumnes no es malven...

Sobrets de sucre

Hi ha el costum d'aprofitar els sobrets del sucre per a posar-hi cites de gent que ha tingut alguna pensada genial. També hi ha gent a qui agrada molt llegir-les i reflexionar-hi.

En la premsa acabe de trobar un anunci del Punset, supose que d'un programa nou, o d'un llibre (la propaganda està plantejada per deixar el lector a l'aguait, i no es sabrà fins passats uns dies), que diu el següent: Em meravella la valentia de la ciència per tombar mites. Després de llegir açò m'han vingut dos pensaments; primer, aquell que fa refèrència als sobrets de sucre: m'imagine que la gent en llegir açò dirà que quina gran veritat del Punset (i jo hi estic d'acord); la segona idea que m'ha vingut al cap està relacionada amb aquesta gent que s'emociona per aquesta mena de saviesa, però no és capaç d'aprofundir en allò que realment vol dir el text. És a dir, hi han lectors que davant aquesta mena de texts es queden en la superfície i no són capaços de fer una lectura profunda d'allò que hom diu: sembla que en ser curta, potser no hi ha més enllà.

Realment, de la gent que llegirà aquesta cita i li agradarà ¿entendrà que la ciència tomba els mites i quan diu mites diu també aquells que vinguen donats, per exemple, de la religiositat, siga quina siga (i fonamentalment, la cristiana)? Realment aquestes persones que assenteixen ço que Punset (gurú nou de la societat: Tere, no t'enfades, ho dic de manera positiva) ¿no es miraran l'interior i diran què fem casant-nos per l'esglèsia? Què fem anant a missa? Què fem portant els xiquets a batejar? Què fem anant a processors? etc.

Què en farem del brou...

L'actor famós de cine va respondre a la trucada, sí, sí, vos ajudaré. Gratis, evidentment, per aquesta bona causa i la que siga. El càncer és un mal contra el qual cal donar suport. Compteu amb mi per a la campanya publicitària.

Quan va acabar la conversa, satisfet de la bona acció, beatíficament es va encendre un cigarret...

(de tan demagògic que és aquest text em fa vergonya publicar-lo)

Qui va trencar la cadena?

De cara a les eleccions que seran passats uns mesos:

• El professoram està putejat per la conselleria d'Educació.
  
• El treballadors dels jutjats estan putejats per la conselleria de Justícia.
• Les famílies amb persones que depenen de la llei de dependència putejades per la conselleria de Benestar Social.
• L'associació de víctimes del metro de València putejada pel president del Consell.
• Els agricultors putejats per les conselleries d'Agricultura i de Territori.
• Les bandes de música putejades per la conselleria d'Educació.
  
• Etc.

¿Penseu que les coses es solucionen amb la Fórmula 1, la copa de l'Amèrica i altres palles?

¿Penseu que som així de miserables?

Johannes Vermeer

Estimadíssim amic,

voldria que llegires amb atenció aquesta carta, perquè del fet que seguisques les instruccions que hi indica dependrà que aconseguisques la felicitat o no. Altres persones que no hi han fet cas han patit desgràcies, mentre que d'altres que sí que ho han fet han vist recompensat l'esforç. No trenques aquesta cadena, cerca 16 persones i envia'ls-la abans de 17 dies. Si ho fas abans de deu, es multiplicarà per 10 el benefici que si ho fas amb amb els 17 justs. Si hi creus no se't contagiarà la pesta, ni el tifus, ni la pallola, ni la pigota. Tampoc una plaga de puces infestarà ta casa, ni les rates et mossegaran els peus o les orelles mentre dorms. Espere que valores aquesta cadena i que la continues.

Salutacions i molta sort.