Faena

Enguany fa deu anys que vaig acabar la carrera. Aquestes festes de canvi d’any m’he reunit amb amics vells de la carrera, hem enraonat, hem compartit records d’aquells dies feliços (almenys per a mi) d’aules, converses i professors. He de dir que els anys de la universitat es van convertir en una mena de bombolla d’aïllament, un temps en què vaig soterrar els anys d’institut i d’escola, i vaig recrear-me en la carrera.

Va ser aquell darrer any en què vam plantejar-nos algunes posicions pel que faríem en l’ensenyament. Havia oblidat que havia estat xiquet i adolescent, i per aquesta raó en els debats que féiem a classe de metodologia de l’ensenyament sobre com duríem a terme la nostra faena exposava unes idees que a hores d’ara de la pel•lícula són molt utòpiques. En acabar la carrera, i després de tres anys sabàtics vaig entrar en l’ensenyament secundari (fins ara) i ací és quan totes aquelles elucubracions que hi tenia, es van ensorrar. Fet i fet, no hi ha res com entrar en el món docent real i encontrar-te’l.

Aquestes festes m’he reunit amb companys de carrera, hem enraonat sobre l’ensenyament, i després de plorar-nos les penes, malparlar dels nostres superiors d’educació, de desfogar-nos per les nostres impotències i de contar-nos algunes satisfaccions, encara ara em pense el paper que faig a l’institut.

Si així no es pot fer faena...

Cas 1

-¿Cómo te llamas?
-Em dic Berta.
-¿Te invito a otra?
-D’acord.
(…)
-Oye, ¿qué te parece si echamos un polvo?
-Quan vulgues.

Cas 2

-Com et dius?
-¿Cómo?
-Que com et dius. Que cómo te llamas.
-Ah, Laura.
-Et convide a una altra?
-¿Cómo?
-Que si et convide a una altra. Que si te invito a otra.
-Vale.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-¿Cómo?
-Que si fem un clau. Que si echamos un polvo.
-Cuando quieras.

Cas 3

-Com et dius?
-Em dic Maria.
-Et convide a una altra?
-D’acord.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-Com?
-Que si fem un clau. Que si etxem un polvo.
-Ah, quan vulgues.

Probablement

Probablement Déu no existeix.

Però quin coi de campanya és aquesta?

Ai, mare...

L'abast de la llengua

Reprenent el tema de les traduccions, m’agradaria furgar en el paper que ha de representar la TV3 (per extensió la CCRTV) dins l’espai dels Països Catalans, concretament a les terres sota el domini d’Itàlia i de França i d’Occitània. ¿Realment la TV3 actua com a mitjà de tots els països o hi ha algun condicionant que no acaba de dignificar el que representem com a territoris que compartim la llengua?

El cas és el següent. Quan la TV3 emet algun programa on hi han unes declaracions en anglés, en alemany, o en sudanés, bé les tradueix oralment per damunt la veu original, bé les subtitula. Quan qui parla ho fa en francés o en italià, també es fa una traducció. Ara bé, quan algú parla en castellà no hi ha cap mena de traducció: és això lògic? ¿Mostra això una situació igual des d’un punt de vista nacional? ¿És una mostra de sensibilitat envers el conjunt dels països que comparteixen una llengua? Des del meu punt de vista, no.

Considere que aquesta actitud simplement demostra una submissió de la CCRTV envers una concepció hispànica i espanyola de l’espai de comunicació, i significa també una mancança d’atreviment, de gosadia i de valor per sacsar-se els complexos i esdevenir el que realment toca ser, un espai audiovisual català per a tots els territoris de parla catalana. Perquè evidentment, es catalanoparlants d’Espanya sí que entenem el castellà i no el francés o l’italià, i per això es tradueix. Però ¿què fem amb els de França d’Occitània o d’Itàlia, que no entenen el castellà? ¿Qui es recorda d’ells i els dobla o subtitula les declaracions en castellà? És segur que si la TV3 subtitulara o doblara al català les declaracions en castellà hi hauria un bon ball de Torrent, i de seguida arribarien les desqualificacions des de les cavernes; tanmateix, demostraria sensibilitat lingüística.

Nota: de la RTVV no dic res, no la considere en aquest cas com a representativa d’aquest espai pancatalà, donada la política lingüística que segueix.