dilluns, de desembre 21, 2015

D'un referèndum a Eslovènia

El lligam que puc tenir jo amb Eslovènia és que justament l'any que vaig aprovar les oposicions em van oferir la plaça de lector de català a Ljubljana; plaça que vaig haver de rebutjar per aquesta raó de l'oposició. A partir d'aquell moment he volgut anar-hi, més que res per això de dir, ja que no hih he treballat, doncs el visitaré.

Hui, tanmateix, m'he assabentat que ahir hom hi va celebrar un referèndum en què la societat eslovena havia de ratificar ço que havia aprovat el govern: que el matrimoni homosexual tinguera la mateixa dignitat (i destaque el mot dignitat) que l'heterosexual. Tristament, la societat eslovena ha dit que no: el 63% denega el mateix estat per als dos matrimonis. Després de llegir la notícia els fets són, de bestreta, que hi han votat el 35% de la societat; en segon lloc que els estudis sociològics indiquen que els eslovens aproven el matrimoni homosexual i en tercer lloc que la gran mobilització ha estat duta a terme per ultraconservadors i l'església catòlica.

D'aquests tres fets em vénen tres idees: la primera, que hi ha un 75% de la societat eslovena que no ha anat a votar en un afer que afecta el més alt dels drets humans que és la llibertat de sexe. No sé quin percentatge del 75% aquest correspon a gent que no ha pogut anar a votar, però quedaria eclipsat per aquell de les persones que sí que haurien pogut fer-ho. La segona idea és que pareix que els estudis sociològics no estan ben fets i la tercera és que com sempre, els ultraconservados i l'església, grups que sempre, sempre, sempre pareix que siguen deslligables han d'amargar la vida a la gent que vol viure en la seua lliberat.

Merda de qui maneja la religió.

dijous, de desembre 17, 2015

De la meua postura vers la religió

Altres voltes he fet esment que de cap manera crec en cap religió. Com a persona demòcrata que ens pertoca ser cal demostrar respecte i dignitat a aquells que han decidit incorporar en llur vida la religió. De retruc, cal anar amb compte que si algú, fent ús de la llibertat d'expressió, decideix retreure (amb burla, amb trufa, amb sarcasme, etc.) aquesta tria personal de la religió, doncs pot trobar-se amb una citació judicial. Si no, que ho demanen al Javier Krahe o a les dones que han recreat una figa artísticament i l'han treta a passejar.

Ara, remenant uns papers de l'institut he ensopegat amb uns que són del departament de religió; els he pegat una llegida i he trobat l'opinió següent en relació als ateus o increents i les causes possibles de la seua situació de fe. Així, per al professor de religió que jo siga ateu és per alguna (o totes) d'aquestes raons.


  • M'he instal·lat en una forma de vida superficial.
  • Tinc mentalitat solament cienticista
  • Hi ha en jo la presència del mal
  • Hi ha en jo la incoherència de vida
  • Pense que Déu només es fa present en la fe.

Dir als alumnes aquestes idees i negar que hi ha adoctrinament en les classes de religió és un cinisme monstruós. Més encara, i has de callar perquè si no ets un intolerant.

divendres, de novembre 20, 2015

D'un decenni

Voldria aprofitar la redonor d'una xifra per a recrear-me en un esdeveniment en què vaig participar. Deu anys fa que vaig entrar de ple en el món aquest de la literatura, primer amb la publicació del meu primer llibre, i segon amb la participació d'un aplec d'escriptors que va tenir lloc a Reus. No cal dir que per a mi era una cosa il·lusionant, perquè fet i fet, amb 29 anys i totalment diletant en açò de la poesia i del contacte amb altres escriptors, dos dies, amb un hotel pagat i amb tot d'actes culturals, doncs, emocionava. Jo era diletant amb 29 i allí hi havia gent amb menys anys que jo ja tenien el cul pelat en això de ser poetes; certament em va fer una gran enveja i m'hi vaig enlluernar.

Ara ho recorde amb simpatia, com una experiència més (després hi van arribar dues cites més a Gandia: dos aplecs més d'escriptors). Vaig conéixer gent de qui encara serve el record i de tant en tant s'esdevé algun contacte pel Facebook, per exemple. 10 anys, doncs, d'un cap de setmana a qui, amb tota la candidesa del món, tinc molta recança. 10 anys que han passat volant i em recorden que entraré en la quarantena i s'ha acabat això de poeta jove.

dissabte, d’octubre 24, 2015

De comportaments professionals

Aquest matí m'he despertat de sobte i el primer pensament que m'ha vingut al cap és una raó de l'escriptor Xavier Serrahima que havia llegit dies arrere en el periòdic Núvol. Tot seguit vos cite les dos preguntes darreres:

B.P: Creus realment que els editors fallen per això, perquè no sembren cultura?
X.S: El que falla —o, més aviat, el que escasseja: per fortuna, hi ha honrosíssimes excepcions— és coratge editorial. I, sobretot, manant com manen els beneficis econòmics, el que falla o falta són les estratègies d’inversió a llarg termini: «Dels primers llibres d’aquest autor nou no en trauré gaire, però amb el temps, me’n rescabalaré!»

B.P: I si l’editor s’arruïna abans de poder-se’n rescabalar?

X.S: Però, és clar, per a que aquestes apostes siguin factibles també cal que els autors entonem el nostre mea culpa; que hi posem el nostre gra d’arena: si pretenen fer servir les editorials independents només com a mitjà, si en fugirem cames ajudeu-me tan aviat com una editorial de les grosses en tempti amb el velló d’or de les grans ventes (o els grans premis), malament rai!

Ço que m'ha pres l'atenció és el clam del paper de l'autor també en l'empresa editorial. Fa temps que hi pense, però crec que també és important que l'autor tinga un comportament ètic amb l'empresa que li ha tingut esperança. M'ha vingut al cap la semblança amb els futbolistes que formats en el planter de l'equip l'abandonen quan els diners d'un contracte d'altri maregen; també em recorda els músics que en aconseguir la fama són fitxats per les grans multinacionals.

Compte, que no vull dir que l'autor ha de tenir-li dedicació per a sempre, com una mena d'esclavatge sentimental. Si una editorial abusa de la confiança de l'autor, és obvi que és menester engegar-la a dida. Però comptat i debatut, tant autors com editors han de fer els esforços respectius perquè el projecte que han engegat siga pròsper. Així, trobe menystenidora l'actitud d'autors que es desentenen força quan han vist el llibre fora i no ajuden amb moltes ganes a fer més vendible el llibre (l'actitud aquesta de dir que la faena de l'autor és escriure i la de vendre és de l'editorial), llevat d'anar a presentacions de llibres. Com també és imperdonable que algunes editorials publiquen autors per a complir expedients i els abandonen sense fer-los gaire cas.

A la fi, em fa la impressió que en el món de la poesia poca intriga d'aquestes pot haver-hi, però això no obstant, m'hi fet pensar.


dimecres, d’octubre 14, 2015

D'unes declaracions impresentables

Acabe de llegir en el diari les declaracions que ha fet el senyor Cañizares, cardenal de l'església catòlica a València. La primera cosa que em ve al cap és vergonya i la segona és indignació.

Ell es fa la pregunta de si és trigo limpio tota la gentada que fuig de la guerra de Síria, i jo diré fent una referència a la bíblia, tan contradictòria en això de les paràboles: doncs deixeu-lo créixer i quan ja serà grandet podrà arrancar-se de totes totes sense cap problema.

També opina de la unitat d'Espanya, doncs bé, tornaré a la bíblia: el regne de Déu no és el de la terra.

Doncs això. Mediocre.

dimarts, d’octubre 06, 2015

De confiança

Al tall de l'incident que ha passat amb la marca Volkswagen amb el trucatge del programari, m'ha fet pensar en la confiança que tenim els humans. Hi han autors que afirmen que una part de la societat és conspiranoica i que és gent que potser és malalta; tanmateix, quan van esclatant casos com aquests, hom no pot evitar augmentar l'escepticisme i pensar que ens enganyen com volen; amb la qual cosa, la nostra confiança disminueix i acabem pensant que tothom ens vol enganyar.

El tocat és que necessitem ser confiats i que, vulguem o no, és convenient apagar la nostra desconfiança. Confiem en el conductor de l'autobús que ens duu, també en el venedor que no ens endossa un producte en mal estat. Confiem en el forner que ens fa un pa bo i en el carter que no ens perdrà les cartes. Fet i fet, aquestes confiances són les petites, les del dia a dia de la nostra realitat. 

Amb tot, hem arribat a un punt en què desconfiem dels polítics que ens governen, de les grans empreses multinacionals, en definitiva desconfiem en termes macro; que dur és haver de desconfiar dels micro.

dimarts, de setembre 22, 2015

D'un estat

Anava de camí a casa i pensava en el fet nacional valencià (quan vam ser un gran país independent) i m'ha passat pel cap Espanya. Si ho considerem bé, Espanya, com a país que inclou finalment sota una llei tots els territoris, certament té una història ben galdosa, i en lloc de ser considerada u dels estats més importants, comptat i debatut, ha anat perdent progressivament el prestigi que tenia abans, quan era formada pels diversos territoris amb lleis pròpies. Vull dir, des que Espanya és Espanya i no Castella, etc. ha vist com ha anat esmicolant-se territorialment. De fet si partim del Tractat d'Utrecht ençà, del segle XVIII, Espanya ha perdut els territoris mediterranis i del nord d'Europa; també el segle XIX se n'han separat els territoris d'Amèrica i l'Àsia, i a la fi del segle XX van dir a reveure territoris de l'Àfrica. Ara al segle XXI, hi ha l'envit de Catalunya, vorem què passa.

No trobeu que és força irònic?

divendres, de setembre 04, 2015

De sants

Un dia que estava engrescat en un projecte literari vaig tenir coneixement d'un fet d'aquells que transformen la nostra cultura popular. El tocat és que em trobava mirant a la Viquipèdia sant Galderic, de nació occitana, i vaig saber que va ser el patró dels camperols catalans fins al segle XVII, època en què va ser substituït per sant Isidre el Llaurador, de nació castellana. De retruc, pel que fa al nostre País Valencià, els protectors han estat tradicionalment els sants Abdó i Senent, no només substituïts també pel sant castellà sinó que el papa Pau VI els va llevar del santoral.

He de dir que no m'interessa gaire aquest fet tradicional i costumista religiós, però sí que em crida l'atenció el fet polític que hom pot inferir: aquest bescanvi de cromos, com deu haver estat?

dijous, d’agost 27, 2015

De l'alcohol

Les begudes alcohòliques no han format part bàsica de ma vida. Cerveses comptades i només en ocasions especials, com ara quan isc a sopar i ja prou. Així, en el temps que vivia sol al pis només em feia la cervesa el cap de setmana perquè pensava que beure entre setmana era trist: era com una mena de celebració del descans de l'institut. Ara, després d'un temps en què vaig superar aquesta prejuí i ja volia fer-me la cervesa entre setmana, torne a beure només el cap de setmana, i a voltes ni això.

El tocat és que m'adone, a partir de les sèries i de les pel·lícules, que l'alcohol és un element lligat a la gent. Si vos hi fixeu, la gent es fa una copa senyora, senyora de vi negre mentre cuina o es fan un bon whiskot en arribar a casa de la faena: només amb això algú ja faria sonar la flauta del trànsit. També moltes escenes ocorren en bars, al voltant de les taules dels quals hom pot veure botelles de cerveses buides. A més a més, hi han vídeos musicals en abundància on el xampany, el vodka o el tequila corren a manta. Al remat, és força habitual trobar pel·lícules que prenen l'embriaguesa com a excusa per a arguments destrellatats.

Ara fa uns dies he llegit que u dels protagonistes de la sèrie Friends ha reconegut la seua addicció a l'alcohol i m'ha fet pensar que la gent no sap beure. Com ell, n'hi han a cabassos, d'aquests actors que hi celebren les glòries i afonen les misèries. Estem molt aculturitzats en el fet que tots els personatges han de beure aquesta droga legal (i faig servir aquest mot) perquè actua com a tal. No és ja la dosi que els metges (i no tots, per cert) recomanen per a completar la salut de les persones, sinó que el consum és exagerat.

Em provoca tristesa veure per la televisió les buferes tan conegudes de Magaluf, les dels Sant Fermins o les de les festes universitàries. No m'agrada, però no puc ser moralista; tot i això, és una llàstima enfrontar-me a una realitat que em mostra adolescents, jóvens, adults, madurs i vells que fan apologia d'un bon pet (en els primers) o d'una gatera lleugera en els darrers, com em defensava un company, ja en la seixantena, que em venia el benestar d'una bona taula, unes quantes botelles de vi al llarg de la nit i tertúlia.

Comptat i debatut, un retrat un poc trist pel que fa a la meua percepció i un poc paradoxal: que només beuré en ocasions comptades, amb la qual cosa li donaré la importància que no es mereix.






dimarts, d’agost 18, 2015

Del viatge d'aquest estiu

En la llista de països d'Europa on he viatjat (i que tenen la independència reconeguda) hom pot trobar-hi països d'aquells petits: Islàndia, Andorra, Liechtenstein i la ciutat del Vaticà. M'agrada viatjar-hi perquè sovint faig comparacions amb el País Valencià i emmiralle un país independent amb el meu país dependent. Enguany ha tocat viatjar a les Illes Fèroe, que exactament no és un país independent, sinó més aïna un territori amb certa autonomia vers Dinamarca. Així doncs, les comparacions poden resultar encara més interessants, atés que ara hom podria extreure conclusions molt més interessants.

Tot seguit anotaré unes dades bàsiques, primer de les Fèroe i després del País Valencià:

Extensió: 1.399 km² (Viquipèdia)
Població: 49.469 (Viquipèdia)
PIB: 30500 (Index mundi)
Taxa de desocupació: 6.8, gener 2014

Extensió: 23.255 km² (Viquipèdia)
Població: 5.129.266 (Viquipèdia)
PIB: 20.073 (datosmacro)
Taxa de desocupació: 23, juny 2015

En primer lloc diré que en aquestes illes és tot molt més car, l'oratge no acompanya gaire (el seu estiu és com un hivern per a nosaltres: pluja, fred, aire) i tampoc és que l'oferta cultural siga abundant. Pràcticament tot ve d'importació en vaixells que poden tardar 30 hores des del port més proper.

Ara passaré a les dades que voldria destacar. Pel que a a l'internet, tenen un domini propi (fo), plaques de matrícula pròpies també i els vaixells particulars no llueixen la bandera danesa, sinó només la feroesa. Tenen bitllets (vàlids només en el territori) i segells (impressos a Àustria) propis, tots dos escrits en feroés. També en feroés estan els senyals de trànsit i en cas d'haver-n'hi en bilingüe, és en anglés. Tenen dues marques de cervesa i la informació està impresa en feroés. Hi ha la companyia de telefonia (Føroya Tele), propietària únicament el govern feroés i també Vodafone (que escriu en feroés). Hi ha una companyia pública de transports per carretera i mar (Strandfaraskip Landsins) que connecta tots els llocs del territori i que depén del ministeri de comerç i d'indústria. Hi ha la companyia aèria Atlantic airways, que comunica les illes amb Copenhague, Aberdeen o Barcelona (d'estiu). Al remat, pel que fa a l'esport, seleccions esportives diverses juguen competicions internacionals oficials, com la de futbol, handbol, voleibol o escacs.

Comptat i debatut, treuré una conclusió, ràpida, sumaríssima, susceptible de ser millorada: les Illes Fèroe són imperceptibles en el món, però gaudeixen d'unes estructures de país independent magnífiques; el País Valencià també som imperceptibles en el món i no gaudim d'aquesta mena d'infraestructures. Els faroesos, en la seua isolació i dificultats, fan; els valencians, privilegiats amb les condicions que tenim, és sorprenent que no destaquem més.

dilluns, d’agost 03, 2015

De la redempció

En aquests dies en què ja no hi han classes solc allargar les nits una horeta o dues abans d'anar a dormir. Quan ho faig cara la tele, mire sèries que habitualment solen ser de resolució de crims. En els capítols d'anit, en què es mataven unes quantes persones per part del dolent, em va venir al cap el concepte de redempció.

Temps arrere vaig escriure un text en què feia constar que els meus alumnes consideraven encertada la mort de la rabosa en la fi del Llibre de les bèsties de Ramon Llull: ves per on, un home tan cristià com ell no va voler perdonar la vida a la rabosa, amb la qual cosa la redempció (u dels elements importants del cristianisme) quedava ensorrada en llaor de la justícia i no la misericòrdia.

Doncs bé, en els episodis d'anit, la mort o el suïcidi dels dolents van ser l'element comú de resolució del conflicte. Certament, com a espectador que volia entrar en el personatge em costava despertar el sentiment de misericòrdia vers aquells, atés que es mostraven força malvats i dels quals resultava difícil copsar alguna intenció de penediment a què disposar-se a la misericòrdia, el perdó i la redempció ulterior.

Potser faig massa filosofia d'un producte força banal, però el fet és que això no obstant (que siguen obretes menors), són literatura que incideix en l'espectador. D'una banda, provenen d'una societat (la dels EUA) que té com a puntal la religió cristiana, amb la qual cosa més hauria de reflectir aquest fet de redempció. Així, amb la mort del dolent s'acaba el conflicte ètic de perdonar el criminal o no, d'assumir ell mateix que ha fet malament i voler canviar. D'una altra banda, els consumidors com nosaltres, que pertanyem a una societat també (volgudament o no) cristiana ens aculturem i considerem al remat com a normal que la solució siga la mort de l'assassí i, doncs, no ens demanem això de la redempció.

No cal dir que filosofe de literatura i en gelat; que la ment humana, en la realitat i en l'escalfor del moment no és gens sofrida, però fet i fet, no és banal aquest desfici humà en mig d'aquestes nits tan caloroses.

dilluns, de juliol 27, 2015

D'oportunitats rebutjades

Aquests dies de fi de juliol fan deu anys que vaig aprovar les oposicions a professor de secundària. Mire arrere i em fa molta impressió pesar aquesta xifra d'anys: 10.

En aquest temps he tocat tres centres en tres poblacions diferents i em faig el càrrec que passats deu anys més hauré tocat un altre parell de centres: en açò de l'ensenyament considere que cal no perpetuar-se en un mateix lloc, sinó que és menester orejar-se i treballar en altres llocs (bé, aquest és el meu pensament).

De retruc d'aquests deu anys, també en aquests dies em van oferir treballar com a lector de català a Eslovènia; els anys d'abans vaig estar omplint instàncies i passant entrevistes per a ser lector per Europa i justament l'any que aprove, justament l'any que he de fer-lo obligatòriament per a esdevenir funcionari de carrera, em convoquen per a ser lector a Eslovènia: ho vaig deixar córrer.

Deu anys arrere (per la redonor de la xifra) però també abans hi he pensat en aquesta història: quin atzucac tan paradoxal, sense poder acceptar i gaudir aquesta experiència europea perquè perdria el premi d'unes oposicions aprovades: a la curta, o era l'una o era l'altra.

dilluns, de juliol 20, 2015

De la identitat dels valencians

Hom no pot negar que les paraules, segons com siguen usades, diuen més de ço que pareix; ho dic al tall d'un anunci institucional de la Generalitat Valenciana que diu 30 anys d'identitat. Mire per la xarxa i m'assabente que fa referència als 30 anys de la llei de símbols, que es va signar l'any 1984. La raó per a mostrar-me tan suspicaç podria ser pel fet d'aquests 30 anys: vol dir això que només en fa 30?

Correcte: acceptem que hom venia d'una dictadura en què tot allò que resultava identitàriament reivindicatiu havia de ser perseguit (llevat d'allò que consideraven regionalisme ben entés). De retruc, admetem que aquesta llei representava compensar-nos políticament com a valencians després d'aquella barbaritat. Tanmateix, no puc evitar el cuc de desconfiar que d'alguna manera hom vol fer entendre que tenim identitat des de fa 30 anys.

Els nostres símbols tenen més de 30 anys i si el nostre govern s'haguera cregut realment la nostra identitat hauria posat com a lema 753 anys d'identitat (1261-2014) i si volia celebrar aquesta llei de símbols, perfectament podria haver escrit 30 anys de la llei de símbols.

Tot plegat, massa sospitós quan des de ja fa temps aquest govern del PP ha fet mans i mànigues per a adormir-nos, com en el cas brutal del terme País Valencià.

dissabte, de juliol 11, 2015

De criminals de sèrie

Aquest estiu que es presenta sense la necessitat de gitar-me enjorn per a alçar-me matí, els vespres s'allarguen i puc aprofitar per a veure capítols de sèries d'aquestes que maten gent i cal descobrir l'assassí. D'aquestes n'hi han un fum i pràcticament totes coincideixen a tenir dins la trama general una línia argumental en què els investigadors han d'enfrontar-se a un assassí en sèrie.

El meu pensament són dos. En primer lloc, que les raons que acondueixen els personatges a matar (si és que hi han raons per a matar altri) són a vegades estúpids: una enveja mal païda o un malentés banal, amb la qual cosa deixa l'ésser humà en una situació força ridícula, comparada amb altres éssers.

En segon lloc faré referència al gènere humà. Si no vaig errat, crec que en totes les sèries en què hi ha hagut assassí psicòpata, aquest és un home i això em fa pensar en la condició masculina. Vol dir això que els criminals d'aquesta mena han de ser inevitablement masculins? Com és que no hi han dones? És que les dones es salven de veure's afectades d'aquest fet?

Realment és neguitós.

dissabte, de juny 27, 2015

Carta oberta a l'exconsellera d'ensenyament


Senyora,

com a subordinat vostre vos done les gràcies pel pensament en el vostre comiat de la Conselleria; considere que és un detall correcte que s'ha de fer en aquests casos: em faig el càrrec que la cortesia hi obliga. Les vostres paraules han estat amables, respectuoses i carregades d'afecte. Tanmateix no puc evitar sentir-me ofés justament per això, perquè són només paraules que no s'han vist acompanyades pels fets. M'ha dolgut aquesta amabilitat carregada de cinisme ateses les condicions amb què he hagut de dur a terme la meua tasca de professor de secundària.

Així, el meu treball diari, la meua atenció i disposició s'han vist constantment torpedinats per les resolucions que heu anat dictant al llarg de la vostra gestió: l'exemple més clamorós i més proper és aquest darrer d'anar-vos-en i signar el començament del curs el dia 3. Això és simplement vil i baix.

Certament com afirmeu, els valencians podran sentir-se orgullosos de nosaltres per la tasca feta (encara que em pense que deuen haver-n'hi d'altres que deuen pensar que som una colla de malfaeners: vós, per exemple, quan al llarg d'aquest curs heu fet aquest teatre de les nostres faltes d'assistència), però caldrà tenir present que com a valencià que sóc també, entenc que la vostra gestió ha estat vergonyant i servidora d'uns dictats que han pretés més aïna complaure uns càrrecs superiors que no escoltar les veus del món de l'ensenyament: dit popularment, obeir la veu del vostre amo.

Al meu parer treballar amb vós no ha estat un plaer, sinó un suplici per totes les males situacions que ens heu fet passar: calor i fred en les classes, inseguretats en els moments previs i posteriors d'acabar el curs i el més important de tots (i aquest el lligaré a la vostra condició de consellera de cultura), el menyspreu al valencià, la llengua pròpia del meu país i de la vostra comunitat (i per la qual demaneu perdó en parlar-la). Amb tot, són imperdonables tots els intents que heu assajat per a menysprear, subordinar, en definitiva, odiar aquesta llengua nostra, la catalana, dialectalment, valencià. Els atacs a l'AVL, l'aprovació la llei de símbols, la supressió de línies en valencià: aquestes mostres i d'altres més són la prova que demostra que no heu estat a l'alçada de ço que aquest càrrec de consellera significa i implica.

Al remat, espere que passeu un bon dia i que la vida i el lloc de faena nou que tindreu vos siga avinent.

El segon sexenni



He treballat de professor durant dotze anys i ho he fet sota les órdens d'un partit només; ara en treballaré uns quants més sota un altre partit (no sé durant quants). El tocat és que no han estat uns bons anys com a docent, i la carta de comiat que ens ha enviat la consellera ha estat el colp darrer de gràcia. No sé com ho farà la nova consellera, i si bé hauria d'esmerçar-hi il·lusió, no puc evitar estar a la defensiva. Confie que em guanye amb els actes i no amb les paraules.

dimecres, de juny 10, 2015

Interrogant

Podem trobar un ventall ben variat de mitjans que dediquen columnes a la crítica o també a la ressenya literària, amb la qual cosa ara és més fàcil trobar molts més comentaris: El Temps, Postdata, Saó, Caràcters, Revista de Lletres Valencianes, Núvol, o Gargots (entre d'altres); a més a més caldria afegir a la llista els blogs d'aquelles persones que tenen el gust de dir la seua paraula.

Una conclusió a què he pogut arribar de tot aquest món crític és que totes les obres són indispensables pel gran nivell literari.

El desfici que tinc és, si hem de fer cas que es publica massa (i diuen que d'una qualitat tirant a mediocre), on són les crítiques dolentes que demostren que es publica mediocre?


dimecres, de maig 27, 2015

Actualització del tema del referèndum

A Irlanda hom ha votat a favor dels homosexuals: molt bé. És una notícia que no caldria celebrar perquè és de trellat que de cap de les maneres hi haja discriminació. Primera preocupació: un 38% encara continua en contra.

Segona preocupació, les declaracions del Vaticà: ha estat una derrota de la humanitat. No sé com es pot tenir la cara de manifestar aital cosa. Una organització que s'ha caracteritzat (amb l'excusa d'ajudar el proïsme) per practicar la discriminació, el nepotisme, la pedofília, la usura, l'extorsió, el fals testimoni, i tota la resta de misèries que els deu manaments i els pecats capitals llisten, no té cap dret moral per a dir res. Vergonya, vergonya de les grans. Ço que hauria de provocar en la societat actual és el rebuig i el menyspreu més absolut.

Tercera preocupació, Alemanya: la cancellera de l'austeritat es nega a igualar homosexuals amb heterosexuals. Atenció: Alemanya!

divendres, de maig 22, 2015

D'un referèndum a Irlanda

M'assabente que hui es fa un referèndum a Irlanda per a decidir si les parelles homosexuals es poden casar. Doncs bé, amb açò es pot demostrar que la democràcia no funciona. Ja posats, m'agradaria que també es fera un referèndum per a decidir si les parelles heterosexuals es poden casar.

No entenc com uns polítics poden arribar a ser tan obtusos i permetre una consulta tal i després omplir-se la boca de signar la carta dels drets humans: totes les persones són iguals no poden ser discriminades per raó de sexe, raça, etc. etc. etc. Damunt es consideren catòlics: estimar el proisme i no jutges i no seràs jutjat.

Que el referèndum isca en contra dels matrimonis demostraria que l'Europa de les llibertats és l'Europa de les repressions.

dimarts, de maig 19, 2015

D'hàbits i maneres

D'uns anys ençà he comprovat que la societat a voltes se'ns malcria de mala manera i que hem perdut un poc allò que en dirien les bones maneres. Ho hem fet de manera conscient i inconscient i açò ha provocat que en moltes ocasions puguem mostrar-nos com a petits tirans allà on ens trobem. Posaré d'exemple les botigues. 

Recorde fa molts anys algunes campanyes publicitàries del Corte Inglés en què hom feia saber que els treballadors d'aquests magatzems restaven a la disposició dels clients i que ells s'esforçarien al màxim per a complaure els compradors. Aquesta política d'empresa pot resultar innocent i afalagadora amb els compradors, però pot resultar frustrant per als treballadors del negoci. Perquè atorga als clients un poder sibil·lí envers els treballadors rasos, com una mena d'ase de tots els colps, que no pot ser exercit envers els peixos grossos.

Un altre cas és per exemple el termini de devolució d'un producte si no n'estem satisfets. El més corrent ha estat sempre quinze dies o un mes a tot estirar. Considere que és un temps força raonable per a decidir si estem contents amb uns pantalons, un televisor o qualque altre producte. Ara, però, he vist negocis d'internet en què hom pot tornar la peça de roba fins a setanta o cent dies. Crec que aquesta política de devolucions fa més mal que bé, perquè el petit comerç no pot competir contra aquesta iniciativa, i a més a més, atorga al comprador un poder que en segons quines mans pot ser malèfic.

Un altre exemple és la pressió que es genera en la societat a l'hora d'adquirir determinats productes. He vist molts anuncis en què hom tracta de panolis aquelles persones que paguen massa diners per un producte, per exemple, vols d'avió. A voltes em fa molta ràbia veure anuncis en què hom lloa la capacitat de comprar bitllets d'avió a preus ridículs mentre que una altra persona l'ha adquirit a un preu més alt. Açò provoca pressió perquè com a comprador algú s'hi pot sentir inútil o fins i tot estafat.

Comptat i debatut, no es tracta de fer una apologia de l'empresari per a picar el crostó al client. De cap manera, simplement cal tenir present de quina manera estem sent aculturitzats de maneres subtils, i en ocasions determinades deixem de banda les bones maneres o el saber fer social, tot per un benefici tendenciosament egoista.

divendres, d’abril 24, 2015

De política

Com a persona atea no em puc estar de fer-me de mala sang quan els polítics del nostre país, que es vol laic, fan ostentació i proclama de la seua religió, en aquest cas la catòlica. Un exemple d'aquesta ostentació i proclama és quan juren el seu càrrec en l'administració pública: tan catòlics ells, seriots davant el crucifix. Si fóra cristià em cauria la cara de vergonya per culpa d'aquesta gentola que, pintant-se una llacada de religiosos, per darrere atempten contra els preceptes més bàsics de la seua fe. Més encara, si jo fóra un càrrec responsable de la jerarquia catòlica hauria de plantejar-me seriosament mamprendre excomunicacions i retrets per haver pres el nom de Déu en va i perjurar.

Per culpa de tot açò que està sortint dels polítics imputats i immersos en corrupteles, voldria fer la llista dels pecats capitals (no els venials, sinó els grossos) i manifestar el meu cabreig per aquesta hipocresia catòlica dels polítics que ens han tocat. No cal dir que tot serà presumpte, fent servir l'argot que  s'usa actualment.

Avarícia: ¿no són infames les quantitats de diners que estan embutxacant-se els polítics i alts càrrecs a costa d'una altra gent que duu una vida miserable? ¿no és avarícia guanyar milers i milers d'euros amb reunions fictícies o inútils o cobrar per unes faenes que no correspondria fer?

Enveja: ¿no deu ser que tanta, tanta misèria política ve produïda pel desig de ser igual que l'altri que s'enriqueix? ¿Per què si uns volen cobrar comissions, els altres volen també ser igual que els companys?

Supèrbia: ¿no és patètic veure els polítics mostrar-se tan sobrers envers el contrari quan l'han enxampat? ¿No és trist veure com es justifiquen menyspreant?

Gola: Factures de menjars de 80 euros el cobert, cotxes de luxe, etc. Cal dir-hi més?

Luxuria: Putes, jóvens de companyia...

Ira: ¿No és trist que els polítics no donen la informació a l'oposició perquè els controlen, en un acte de discriminació? ¿No és venjança quan entre ells s'escampen la merda de les trampes que es fan? ¿No és la ira qui mou aquesta decisió de ser legals i no desig del perdó?

Peresa: Quan uns servidors públics no fan la faena que els pertoca per deixadesa, ¿és peresa això?

Tot, al remat, és patètic. No entenc per què els catòlics no es revolten contra aquest menyspreu a la seua religió i altrament m'ataquen per retreure'ls aquesta indecència.

dimarts, d’abril 21, 2015

Aniversari

Fa un mes que ha passat l'aniversari d'aquest blog i hui representa que és el de la inauguració: fet i fet, va nàixer fa deu anys per a escriure reflexions de tota mena i fer constància de la meua tasca com a escriptor (de poesia, traductor, etc.).

Pel que fa a la poesia, en aquests deu anys han eixit al carrer tres llibres, amb una incidència mínima (m'imagine) en la societat lectora i poètica com més ha anat més. De fet, el darrer llibre, Ei que ja sé francés, malgrat rebre dues (dues!) crítiques literàries (més que mai!) ha passat totalment inadvertit pel món (almenys, des del meu punt de vista): vora 200 llibres han caigut en mans de lectors, però directament, personalment a penes n'he rebut algun comentari (sis o cinc persones a tot estirar). De les dues crítiques que m'han escrit diré que si bé incideixen en les lloances (amb què queda afalagat l'ego poètic) he trobat a faltar més hermenèutica, potser atés el caràcter del llibre.

Emperò, faig saber també que la campanya que he dut a terme ha estat molt, però que molt callada, amb la qual cosa una part de la culpa és meua; tanmateix, aquest llibre tercer estava destinat a patir aquest mal: un llibre tan metaliterari i descregut no tenia més remei que restar foravila. Comptat i debatut, és l'inconvenient de ser exquisit, com em diu un amic meu.


dijous, d’abril 16, 2015

Dels motius de la política

Amb tot açò que passa de les conseqüències de la crisi econòmica (desnonaments, desnutrició infantil, més immigració africana, etc.) m'ha vingut al cap una terna de paraules: compromís, caritat i solidaritat. Són unes paraules molt importants per a nosaltres humans, que vivim i actuem en la societat.

Fa la sensació que els nostres governants de dretes, molt catòlics ells, estan menyspreant aquesta virtut tan bàsica de la caritat. Ells, que van a misses, provessors, romeries i altres, es passen pels ous u dels principis de la seua religió tan santa: ser caritatiu. Davant el drama tan impactant de gent sense recursos, que necessiten suport econòmic perquè tenen al càrrec persones dependents; o bé d'immigrants que fugen d'uns països perquè no hi ha solució, atesa la grandesa de la nostra Europa (com aquells Estats Units que van acollir els nostres emigrants valencians, o aquella Suïssa dels anys de la postguerra); o bé dels infants que no tenen menjar a casa i amollen els de dretes que és perquè els pares no els alimenten bé; davant aquest drama: on és la caritat de la seua religió tan cristiana? No haurien de ser caritatius i fer-hi alguna cosa, i no amagar-se en l'economia?

Tanmateix, la faena del polític de dretes i catòlic no és la de ser caritatiu, certament: ací els donaré la raó. Perquè de bona veritat la faena del polític, no ja de dretes, sinó de qualsevol tipus, és la de tenir un compromís. Aquest és el fonament d'un polític: comprometre's amb la societat i millorar-los la vida; sense cap mena de caritat. Ells han de fer la seua faena a partir d'un compromís ètic, d'un compromís que servisca per a millorar la societat en tots els aspectes, no només econòmics, sinó també polítics, culturals i socials: i sempre partint de la base de publicitat, ço és, de la cosa pública.

En definitiva un polític s'ha de comprometre i, si de cas, la caritat la farà servir per a dur avant la tasca del compromís amb el proïsme, la societat, no com una excusa per a fer el bé de manera extraordinària i perdonavides. Per a això està la solidaritat: a algú qui hom no té per què ajudar, perquè no s'hi havia compromés, ja l'ajudarà perquè s'hi sent solidari: per exemple, per raó d'un terratrèmol en un altre país, solidàriament, són enviats els recursos possibles per a ajudar els damnificats.

dissabte, de març 21, 2015

Punts de vista

Dies arrere ha eixit en premsa el renyó que ha fet la Unió Europea a la França perquè aquesta darrera no està disposada a eliminar el calbot, el baticul, l'espolsó, la galtada, de les pràctiques educatives dels pares. 

No cal dir que més d'u, davant un xiquet rebotat, ha pensat o dit, quina galtada té eixe xiquet i s'ha reprimit de fer-ho. No seré jo qui defensarà aquesta mena d'agressió física, però no crec que un baticul, d'aquells que fan més soroll que mal, represente més mal que una galtada amb la mà oberta.

Ara, ço que sí que retreuré és l'altra violència, la psicològica, perquè igual de violència és la física que la mental: si les dones (i de retruc els hòmens, donat el cas) pateixen l'agressió física i la psicològica, els infants també poden patir aquestes dues menes de violència. Amb açò vull dir que si bé ja no es pot pegar a la canalla per una malifeta (com sí que fan els nostres germans animals irracionals, amb mossos, arrapades, coces, etc.) per què es permet el maltractament psicològic infantil? El tocat és: per què s'amenaça els xiquets dient-los que vindrà el mamu, l'home del sac, el gitano i se'ls endurà? o que aniran a l'infern si no es porten bé? ¿No és crueltat açò, d'acord amb el seu nivell de maduresa intel·lectual?

No peguem als xiquets, però tampoc els agredim psicològicament.


dimarts, de març 03, 2015

Fusterianes

Fuster diu, és bo de creure que els altres ens estimen; això ens ajuda a estimar-los.

Per a una ment racional aquest aforisme és tota una provocació(creure i raonar no fan bona lliga), però és el petit luxe de fe (m'imagine) que es pot permetre una persona que ha deixat de banda les creences i no vol acabar enterrat en la misantropia.

Al remat, la conclusió trista que hom podria inferir és que qualsevol acte de fe (i aquest de l'aforisme n'és u) duu lligat un acte d'hipocresia.

Per molts anys...

dimecres, de febrer 04, 2015

De la música celta

Aprofite l'avinentesa que he parlat de música escocesa per a fer saber un prejuí que tinc. Fa molts anys, quan escoltava música celta, em vaig adonar que els grans grups d'aquesta mena de música cantaven abundosament en anglés.

The Chieftains, irlandesos, (gairebé tots els discs en anglés i la seua web només en anglés); Capercaille, escocesos, (aquests tenen més cançons en gaèlic, però la web és en anglés només); Tri yann, bretons, (gairebé tots els discs en francés i la seua web només en francés).

Jo havia associat la música celta (prejuí) a la música que s'havia d'expressar en les llengües celtes: gaèlic, gal·lés, bretó... Però no, la música celta més important es canta en anglés, i jo no li trobe mèrit.

Certament, és un prejuí que tinc, però per a mi és desnaturalitzar un poc l'origen d'aquesta música, lligada a unes llengües en perill de desaparició, més encara quan els grups que fan aquesta música són justament irlandesos, escocesos, gal·lesos, bretons. Comptat i debatut, si grups de nació anglesa o francesa volen fer aquesta mena de música en anglés o francés, avant (fet i fet és com si els catalans volgueren fer flamenc en català). Però si els grups de les altres nacions decideixen a fer-ho en anglés, tot per a assolir l'èxit i la fama, demostren una fretura de sensibilitat per a una cultura que es vanten de reivindicar.

Al tall del Martyn Bennett, retrec a aquest aquesta feblesa lingüística.

divendres, de gener 30, 2015

Martyn Bennett

Aquest mes de gener fa 10 anys que es va morir de càncer aquest músic que m'ha impactat molt: anava a fer els 34. El vaig descobrir uns anys arrere en sentir-lo en el programa de ràdio Diálogos 3 de RNE, que conduïa Ramon Trecet. Martyn Bennett em va corprendre des del primer moment i formen part del meu catàleg de música (i també de poesia, perquè n'he fet servir algunes cançons en accions poètiques).

D'ell m'agrada que haja barrejat la música tradicional amb la música electrònica, Hardland, i ha sabut recuperar el tresor gaèlic en un disc bellíssim, Glen Lyon.

Certament, i em sap malament, no és un músic per a tots, però m'agrada pensar a voltes que el puc gaudir en la intimitat de la inconeixença de la resta del país. Afegiré una dada més: va crear la música de la inauguració de l'edifici del parlament escocés (dissenyat pel català Enric Miralles) l'any 1999, amb 28 anys, quin honor i quin privilegi.

dimarts, de gener 27, 2015

70 anys d'Auschwitz

Tot ço que he pogut llegir en llibres al voltant dels camps de concentració nazis és infinitament imprecís a ço que ha passat de veritat. Només els documentaris s'han acostat a aquesta realitat tan absurda i inhumana que alguns van intentar (i que als nostres dies malauradament se n'han variat les formes i els participants). De retruc, saber que hi ha gent que ho nega és més trist encara.

dimarts, de gener 13, 2015

Je suis Charly (depenent de com em vinga)

Han passat uns dies i la cosa s'ha refredat un poc. Ara plantejaré el tema des d'un altre punt de vista, relacionat amb açò de la llibertat d'expressió tan escarotada:

On ne parle pas patois à l’école

Doncs, ja està.