dimarts, de febrer 21, 2017

De l'ofici exclusiu d'escriure

El desig que tenen els escriptors, bona part dels escriptors (i ací m'inclouré jo), és poder viure de l'escriptura, és a dir, que el nostre ofici fóra el d'escriptor sense haver de necessitar una altra faena més segura i no haver de dependre d'aquesta altra per a guanyar-nos els doblers. Certament, seria açò una faena digna i feliç. Tanmateix cal tindre present un esment: també hi ha entre alguns escriptors (i ací podria incloure'm jo) el pensament de dedicar-se únicament i exclusivament a escriure, sense el destorb i el desfici que implica anar a presentacions avorrides, viatges, etc. que, fet i fet, són un temps perdut i preciós que desdediquem a l'escriptura: la idea és escriure i punt.

Doncs bé, després de pensar-ho durant molt de temps, arribe a la conclusió que aquesta manera d'actuar no és la d'una persona que vol guanyar-se la vida com a escriptor, sinó que és un còmode, en el sentit tirant a negatiu de la paraula. El tocat és que podria resultar un poc tocapilotes i potser no vaig tan errat si hom considerara massa burgés (en el sentit negatiu de la paraula) eixe escriptor que voldria tancar-se només a escriure i deixar-ho tot en mans d'altri: talment eixe empresari que delega tota la faena en el treballador i ell viu de ser això, amo.

Si algú vol ser escriptor de veres, fer de la seua vida l'escriptura, que aquest ofici li done els diners que l'han de mantenir ha de fer-se la idea que s'ha convertit en empresari, en amo i que això significa deures, tal com qualsevol petit empresari que mamprén un negoci. Si algú d'aquests vol triomfar (guanyar-se la vida) no té més remei que menejar-se i treballar (i no només fer faena): a més a més d'escriure caldrà fer-se visible a la societat, pagar-se una publicitat, mostrar-se en les xarxes, tocar portes, llogar un gestor o assessor, guanyar-se els clients (lectors) en definitiva.

Arrere romanen els temps estètics de l'escriptor que es dedicava a l'obra i de cap manera res de prosaic l'havia de destorbar del quefer d'escriure. Ara és menester eixir al món i guanyar-se els lectors, tal com fan els empresaris, els emprenedors, que volen sobreviure de llur negoci. En el meu cas, tinc clar que no viure mai de ço que escric i, doncs, potser seré un escriptor de temps lliure. És per això que valoraré molt positivament eixa persona que s'hi vulga dedicar que hi esmerce les energies i les ganes i demostre que s'ha guanyat el bon succés. Això sí, només com empresari exemplar, que tothom sap que hi han trepes que fins i tot en l'escriptura s'aprofiten de la situació i munten la xarxa pròpia de nepotismes i mantràfules.

dimarts, de febrer 14, 2017

De l'heteropatriarcat

Aquest dies s'està movent força el tema del corredor mediterrani i tot just ahir va hi haure una cimera a Tarragona on els empresaris de la regió aquesta hi han anat a plànyer-se que estan abandonats. De tot plegat s'ha fet una foto per a la posteritat i el nombre d'empresàries que hi apareixen és ben minso: comptat i debatut, els grans empresaris valencians són majoria aclaparadora d'hòmens, la qual cosa m'ha fet recordar el concepte heteropatriarcat; és evident, doncs, que les dones encara no tenen un lloc destacat i determinant en aquesta esfera de poder.

Pensant, pensant, em ve al cap una imatge del grup musical Txarango, de renom gros entre la jovenalla nostra, al tocat de la presentació del disc darrer. En aquesta foto hi han nou xicots: eixerits, trempats, xirois i sarauers que desprenen alegria, vitalitat i ganes de viure. Cap xicota.

He de dir que m'ha sorprés que aquesta imatge que he vist del grup musical m'haja sortit a la memòria arran de la foto dels empresaris. El tocat del cas és que m'ha dut a fer la recerca de la Viquipèdia següent:

Obrint pas: 10 hòmens, 0 dones
La Gossa Sorda: 11 hòmens, 0 dones
La Pegatina: 7 hòmens, 0 dones
Aspencat: 10 hòmens, 0 dones
Sva-ters: 13/15hòmens, 0 dones
The Skafeïnats: 8 hòmens, 0 dones
Oques Grasses: 7 hòmens, 0 dones
La Raíz: 11 hòmens, 0 dones
Bongo Botraco: 14 hòmens, 1 dona (any 2008)
Lilit i Dionís: 10 hòmens, 1 dona

Davant açò un neguit m'ha recorregut el cos que m'ha deixat enquet. És possible que els nostres grups musicals, els contestataris, de compromís social i reivindicatius del país i les esferes més altes del poder tinguen una cosa en comú? És possible que els unisca l'heteropatriarcat (l'u empresarial, l'altre musical)?