dijous, de setembre 27, 2012

De premis literaris

Un dia un amic poeta em va demanar per què no em presentava a un concurs determinat. Li vaig respondre que malgrat que el permi no estava gens malament, no m'apanyaven les condicions de les bases; també vaig dir que sí que fa il·lusió guanyar-lo, però que més enllà del premi, jo mirava alguna cosa més, per exemple, les condicions que vindrien després.

Aquest premi té prestigi, implica reconeixement i un bon grapat d'exemplars venuts (si tenim present com està el tema de les vendes en poesia i en català), però hi ha una cosa que no em fa el pes. De bestreta, el dit guardó sembla un premi ben pagat, 3000 euros (tanmateix, n'he comptat uns quants moltíssim més ben pagats: 8000, 9000, 10000 euros), però una de les condicions fa que el premi siga irrisori: aquests diners corresponen als 4000 exemplars editats de la primera edició. Si fem comptes, l'autor guanya per cada llibre 0'75 euros: vist en calent, 3000 euros són molts diners; vista la lletra menuda, 75 cèntims fan pena, quan el poemari en val 12. Més encara, és possible que de ben segur no es faran 4000 llibres i que al remat, si se'n venen 500 còpies, quedaria virtualment un benefici de 6 euros per llibre; però, això és enganyar-se, perquè si es vol fer diners, seria menester fer una segona impressió, i a vore com acabes els 3500 poemaris emmagatzemats.

Comptat i debatut, cal dir però, que qui es presenta concretament als premis de poesia (el meu cas per exemple) no viu justament de la poesia; té una altra faena que li cobreix les necessitats, i els diners del premi esdevenen un suplement agradable que tapa algun clot o calma algun desig. És per això que tant es valdria aquesta condició contractual desficiosa... o que una inundació en el magatzem haja malbaratat els llibres.

Al remat, i considerant no només el fet econòmic, em demane si compensa el poeta guardonat que té un poc d'exigència en l'obra pròpia guanyar el premi. Cadascú és lliure de pensar ço que voldrà, però de moment em reserve el dret de no presentar-m'hi, malgrat que represente una gran fita i siga de volada... Guanyar-lo, és clar, ja és una altra cosa.

dilluns, de setembre 24, 2012

Por

D'uns dies ençà m'ha entrat un neguit molt lleig pel tema aquest de l'envit dels catalans al Govern i a l'Estat espanyols. A la constitució queda indissoluble la unitat d'Espanya i per a garantir-la hom hi esmerça l'exèrcit. És per això que dic el mal de cos perquè ja han aparegut diverses veus de militars en contra, algunes demanant la intervenció.

Jo em demane: com pensen fer-ho? Amb un guerra, mobilitzant soldats? No m'entra al cap veure imatges com les de Bòsnia a Espanya. Més encara dins una Unió Europea.

Sempre la por, sempre els militars, sempre l'odi...

divendres, de setembre 21, 2012

jghdjkghsgjkhg!!!!!!

Al diari diu que el president del nostre país, en Carlos Fabra, considera que el País Valencià està més que legitimat que Catalunya per a demanar.

Doncs, demana, collons! Fes alguna cosa, caguendénia!

dijous, de setembre 20, 2012

Paralímpics

En relació a aquest text dels jocs olímpics i els valencias, ara toca fer referència als paralímpics valencians. Si no m'he informat malament, 4 medalles han aconseguit quatre esportistes discapacitats valencians (6 en total si hom vol ampliar-ho als federats al País Valencià). L'enhorabona.

No es tracta de llevar mèrit als olímpics, però.

dissabte, de setembre 15, 2012

Esquena coberta

Parlar és de bades i actuar amb l'esquena coberta és molt senzill. La política María Dolores de Cospedal vol que els polítics no cobren: mesura populista, però demagògica i del tot injusta. Tothom qui fa una faena ha de cobrar-la: ja serà polític, ja serà llumer, ja serà becari. Com dic, parlar és de bades, i a ella no li costa gens afirmar açò quan darrere té dos sous, més els extres que es treuen de comissions, etc. Si a açò afiges els diners que guanya el marit, doncs, deixen una renda familiar molt tranquil·la. Qualsevol persona que tinga un bon matalaf, podrà viure de la política, efectivament...

No es tracta de llevar el sou a ningú de la política si hom pretén retallar despeses: simplement cal executar altres mesures. Per exemple, reduir el nombre d'assessors, retallar en dietes...

dimarts, de setembre 11, 2012

Llengües espanyoles... No gràcies!

Hui s'ha votat al Congrés dels Diputats la tramitació o no de la Llei de Televisió sense Fronteres, una llei que ha nascut de ço que diuen Iniciativa Legislativa Popular, amb què els diputats triats pel poble, accepten o no trametre una iniciativa que naix efectivament del poble i no dels partits polítics. El PP hi ha votat en contra, però reconeix (supose que positivament) el valor de les iniciatives i tot això i allò: moltes gràcies per participar o bon xic i faener, però demà no tornes.

El PSOE, amb majoria relativa al Congrés la legislatura darrera, la va vetar, però com que la polseguera va ser forta, es va fer arrere i en va permetre l'acceptació a les Corts. Malauradament, la votació ha estat quan ja no estaven al poder i el fet que hagen votat a favor no deixa de ser ara mare, ara que m'he cagat o a bona hora apareixen les tenalles.

Els d'UPyD han dit que no representa una prohibició el seu vot negatiu a la llei, sinó el fet que l'Estat ha de pagar les emissions d'una autonomia a una altra. Comptat i debatut, Espanya ja és prou plural tal com està: fet i fet, és com el gos que ni menja ni deixa menjar.

La resta, CiU, EU, Compromís, etc. una colla de pelacanyes que han de veure com els forts els fan la puta i la Ramoneta. Qui deia que amb Franco en el tema de les llengües estàvem pitjor?