Més que enraonar d'una pel·lícula, en feem llacades, grosseres, ràpides, però amb color. Una d'aquelles va ser que l'ésser era de poble però no del poble. Vet ací el gran abís a què abocava un determinant article.
divendres, d’agost 28, 2020
D'un bescanvi d'impressions
dimecres, d’agost 19, 2020
De gentola
No sé si 65.000.000 d'euros (10.000.000.000 de pessetes) donen per a molt en àmbits com la dependència (cura d'ancians, de discapacitats, etc.), però el fet que hagen hi hagut polítics, ambaixadors i d'altres d'aquesta corda que hagen signat un manifest en favor del rei fugat (que segons alguns diaris hom calcula en 2.000.000.000 d'euros) em mostra de quina classe són aquesta gent.
dimarts, d’agost 11, 2020
De música i micromasclismes
Van anunciant la gira d'un grup de música del país que ha assolit renom, La Fúmiga. Són dotze els components: dotze hòmens i cap dona.
M'ha vingut al cap el test de Bechdel i he pensat si no hi hauria un equivalent però en música. Faig l'assaig de realitzar-lo.
Donant per model de grup musical quatre components, almenys u ha de ser dona; per tant parlem d'un quart dels integrants.
Aquesta música ha de tocar un instrument d'aquells que hom podria considerar primari (guitarra, teclat, bateria) o també cantar.
En cas de ser més d'una dona i de cantar, no ha d'ocupar-se únicament de les veus de cor.
Quant al tema i intèrpret de les cançons, si canta un home una cançó d'amor no ha manifestar sempre un esperit de protecció vers la dona; si canta una dona una cançó d'amor no ha de manifestar un esperit submís o complaent vers l'home.
Si el tema ha de ser combatiu o vindicatiu (com ocorre en grups nombrosos i de renom valencians), home i dona han de mostrar la mateixa actitud).
Bé, com ja he dit, és un assaig.
divendres, d’agost 07, 2020
D'una entrevista
He començat a llegir al Vilaweb l'entrevista que han fet a l'Ernest Blanch, secretari general dels socialistes de les comarques valencianes del nord i assegura que el Partit Socialista és majoritàriament republicà. Dic que he començat a llegir perquè ho he deixat córrer a les tres primeres qüestions.
El titular ja m'ha decebut i la resta ha estat igual. De què serveix dir majoritàriament quan els qui manen parlen dalt o baix d'acatar la constitució que ens vam donar? De què val ser una majoria si al remat s'imposa eixa minoria monàrquica (o juancarlista o felipista o leonorista). De què val ser dipositaris d'un passat i renunciar-hi, però mantenint el nom?
Amb aquest tocat de l'afer del fugitiu, proliferen les referències a una república a venir o almenys un referèndum a votar. Però com pot ser hom tan càndid de somiar que el poble espanyol sobirà votarà en contra de la monarquia?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
