Aquests dies he estat trastejant uns quants poemes medievals sobre la condició humana, de regust escatològic, tot recordant aquelles assignatures que el Hauf impartia (ah, pecadors...! i tot açò i allò) i m'ha vingut al cap que com a humà, ço és, mamífer amb capacitat intel·lectual, la dignitat que hom acumula amb la consciència i amb els actes propis es perd en el moment que esdevé inútil (eufemismes fora).
Així com a voltes parle de la mort des de la joventut, també des de la jovenesa pense que la meua dignitat s'ensorrarà en el moment en què no podré controlar aquests fluxos corporals meus. Em referisc al dia en què faré cadufos o quede impedit abans de vell, i seran altres qui hauran de canviar-me el paquet, rentar-me el cul, o torcar alguna que altra pol·lució nocturna, bava o moc.
