Enguany es fan deu anys que vaig començar la carrera. Aquest fet va implicar deixar el poble per anar a viure a la capital: fet i fet, la primera independència (de joguet, això sí, perquè els caps de setmana tornava a casa i en el pis vivia més gent). Jo sempre havia volgut tenir aquesta independència: pegar a fugir i fer la vida sense que em controlara ningú. Em vaig sentir bastant desarrelat els caps de setmana en algunes èpoques, i era feliç durant la setmana: de fet trobava a faltar la capital i l’ambient de les classes, i no m’abellia gaire tornar al poble. Encara ara trobe a faltar aquests anys de facultat.
Enguany és el segon any d’exili i sóc independent en bona part: encara torne al poble els caps de setmana a cals pares. Però ara ja no tinc el sentiment de rebuig; tot el contrari, ara m’hi vull quedar. He reflexionat i he arribat a la conclusió que vull quedar-me a la Marina. Tanmateix la professió que exercisc (i que no em fa el pes, malgrat tot) ho impedirà: professor, però de valencià. Sé que el dia que aprovaré la plaça, el meu destí definitiu serà Oriola, Catral o Elda. Professors d’altres matèries intueixen que no aniran mai lluny de casa, que tindran els llaços ben a l’abast. Els de valencià no.
Ja he fet els primers passos de mentalitzar-me d’aquest fet, que són reconéixer-lo, negar-lo i assumir-lo (bé, en aquest darrer estic a les beceroles): haver de viure tan lluny de casa; veure els amics segons quins caps de setmana; no poder gaudir ni participar de la cultura que es mou a la meua comarca; empadronar-me a un poble nou; haver de començar a fer lligams nous; roda i volta, fer-me d’un altre poble, ja encetada la trentena.
Emperò, jo vull, un bon dimarts, si m’abelleix, anar a Dénia a fer-me’n una; un dijous de vesprada anar a València a veure una pel·lícula subtitulada; un dilluns recitar poesia a Ondara, un divendres per la nit anar de sopar amb els amics al Mandarín, etc. Però, és clar, una volta ja al territori comanxe…
ostres! tu deu anys i jo dotze!
ResponEliminaXiquet... ja li pegaràs voltes quan arribe el moment... al cap i a la fi no tenim ni idea del que ens anem a trobar, aleshores per què et (pre)ocupes?
Jo encara estic més lluny de València, ja veus, i encara que tinc molta vida feta a Barcelona i que no em sent de cap poble en concret, en ocasions trobe a faltar València.
En fi... em negue a (pre)ocupar-me... quan arribe el moment ja m'ocuparé, que ara tinc molta feina ;)
Em (pre)ocupe perquè com ja he explicat, el meu cervell no para mai de maquinar.
ResponEliminaTu has fet vida a Barcelona i pel que llig dels blogs tens més que amistats de sobra que són amb tu allí: recitals, bars, cementiris, etc.
Tu ets més espiritual, divagues més, no tens els peus tan en terra. Jo al contrari m'he quedat ben arrelat i tinc l'esperit d'orxata.
Em dedicaré a la docència (no hi puc sortir, perquè no m'hi faig) i el futur dels professors de valencià és el sud, molt de sud, més si som jóvens i no tenim punts ni ningú pel qual accedir a una comissió de servei que ens aprope.
Ara comprove que a la Marina hi ha una altra vida i moviment: jo voldria fer balls, fer tallers, anar al cinema que m'agrada; fet i fet allà on he anat, no ho he trobat (dis-li Vinaròs, dis-li Mutxamel, dis-li Oriola).
Al remat, no tinc tanta faena, de manera que m'ho puc permetre, això de pensar-hi.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDospoals, tens més raó que un sant així que no puc afegir res més al teu comentari. Només que em sap greu que t'hages de dedicar a la docència per obligació. No ets l'únic, ho sé, i em sé totes les reflexions al voltant, incloses les meues.
ResponEliminaA mi és un treball que m'encanta, que m'ha donat els maldecaps més grans i també les alegries més grans. I per això, perquè sóc mestra des que vaig nàixer i m'agrada ensenyar, no vull dedicar-m'hi. No amb aquest sistema. Enguany he tingut una sort immensa i puc dir que el meu treball ha donat fruits enormes i sucosos. Però també sé que és cojuntural i que ens espera l'exili, la incomprensió, la lluita contra els elements...
Per això no continuaré i d'aquí un any, any i mig a molt estirar espere dedicar-me a fer classes de dansa, una altra història. Enguany m'he estrenat, a petita escala, i l'experiència ha estat tan impressionant que és el que vull fer.
Xiquet, busca la vida que busques allà on estigues... haberla hayla...
(em sembla que hem xarrat més en els últims messos que en els 10 anys que fa que ens coneixem!)
Ops!
ResponEliminaPerdona, Dospoals, però em sembla que anit, en estat "catatònic", vaig intentar deixar-te un comentari que, pel que acabe de veure, em va quedar una "miqueta" il·legible. L'he esborrat, el reescriuré més tard. I perdona per les molèsties :)
No hem xarrat tant perquè cada u ha anat a la seua, perquè vull, perquè tenia gana que passés.
ResponEliminaG. he llegit el comentari i s'entenia prou bé. T'has fixat que tots els jovéns hem parat allà on el nostre senyor va perdre l'espardenya?
Ai, Dospoals, cada vegada que pense en el territori comanxe --ja saps on tinc la definitiva, no? estoooo, a tu t'agraden les havaneres?-- em pose a tremolar. De moment, amb eixa comissió que m'ha caigut del cel, ho he evitat; però sé que un dia o un altre s'acabarà i m'enviaran "on nostre senyor va perdre l'espardenya" i on nosaltres perdrem, probablement, moltes altres coses.
ResponEliminaAlternatives? Home, jo havia pensat a aprendre algun ofici honest, com ara atracador de bancs o segrestador de semàfors (els municipals pagarien una pasta per recuperar-los), però em pense que sóc massa vellet per a aquestes coses. Escriptor de best-sellers? Ja m'agradaria, ja, però de Rowling no n'hi ha més que una, i és divina.
Total, que només ens queda fer-nos a la idea que som extrangers a casa nostra i montar-nos una espècie de club-getto i reunir-nos les vespradres a escoltar Al Tall, Raimon, Ovidi, Lluís Llach... Ara, a més, amb l'internés podem mantindre contacte amb els amics des de l'altra part del globus, les distàncies ja no són tan dures .
Però, sí, tens raó, això de no poder agafar una vesprada i anar a fer-te una cervesa amb els amics...
Nostre senyor ens ho descomptara del purgatori! (o del centre intemporal d'un forat negre.)
Ple de tristesa, què hi farem.
ResponEliminaEntenc el teu arrelament, la tristesa, el desconcert per una feina que no "t'acaba de fer". Uf!
ResponEliminaÉs dur, però de vegades hi ha algú darrere la porta que ens espera amb una cervesa i un somrís ;-)
Doncs, a veure quan es presenta!
ResponEliminade vegades de tant esperar que algú es presente no ens adonem que hi ha algú esperant que et presentes. I si portes tu les cerveses i el somrís? :P
ResponEliminaNo he tingut moltes voltes el do de l'oportunitat, en algunes altres no hi havia ningú amb el temps suficient: és per això que ara simplement espere que siga l'altre qui s'hi presente, d'aquesta manera evite qualsevol problema, i de moment hi ha hagut més èxit així.
ResponEliminajajajajaja!
ResponEliminaSé que no dec ser el teu tipus, però dir-te que em faig un fart de riure quan et llig. Fins i tot en els moments més decadents. Que són la majoria, dit siga de pas! ;-)
I diria també que hi ha una tribu d'apatxes que et té moltes ganes... No t'hi (pre)ocupes massa que no et raparem la cabellera. El Giorgio i la Nimué en poden donar fe. I mira que la de la Nimué fa goig! *
Manitú, manitú! Hao! Hao!
Mentre et deixe amb
una màxima lapidària del gran Eduard Fernàndez a Smoking Room: "Ya que el sistema nos chupa la sangre, al menos que nos chupe también la polla".
I per a que no s'hi diga, un dilema vagament espirituós per contribuir a que et vages calfant el cap a compte:
Heineken, Carlsberg, San Miguel, Damm, Bud, Coronita?
-------
* Sent no poder dir el mateix de tu, Giorgio :-D
l'Spaten, de totes totes.
ResponElimina