dimarts, de gener 03, 2006

Voler no implica haver aconseguit pixar alt

Quan era a la carrera i hom parlava d’autors i d’obres, en més d’una ocasió eixia l’assumpte dels escriptors bons i dolents. De retruc hi sorgia el fet de la mediocritat, cosa aquesta que m’ha preocupat sempre, quan s’al·ludia l’aurea mediocritas moderna, o quan s’esmentaven les capelletes literàries d'ara que es dedicaven a lloar i a premiar moltes obres de circumstàncies, fet i fet, mediocres.

Han passat anys i dins d’aquesta obsessió no puc negar que continua aquesta inquietud, més encara en haver aconseguit publicar un poemari. Ho reconec, tinc por de ser mediocre. És clar que amb una obra només no es pot saber, sinó que n’hi calen unes quantes per fer-ne la ponderació; tanmateix, en un món literari de grans poemaris que són tots tan bons, però que acaben com a material de saldo o de trituradora, no puc evitar neguitejar-m’hi.

Vaig a recitals on tothom exposa les lectures que fa; escolte presentadors que manifesten el bagatge propi tan ample; assistisc a xarrades on els de la taula expressen un cabdal de referències que m’aclaparen; em meravelle d’un món on tothom coneix tothom dins els cercles literaris; tot açò i més m’empetiteix davant la meua mediocritat d’unes lectures més aviat minses, i d’una proposta poètica esquifida. M’angoixa perquè em sembla que tothom ha aprofitat més el temps que no pas jo, capbussat en unes altres lectures o fastiguejat per uns altres motius: és per això aquesta sensació de mediocritat (no ja literària, sinó personal: on redimonis m’havia clavat jo?), de no pertànyer a aquest món, de ser només un xiquet diletant que vol jugar a un joc de gent gran.

Ara prepare dos poemaris, i la cosa continua igual: amb la percepció que el que faré serà mediocre davant un món de meravelles (malgrat que en llegir-les em semblaran ni col ni bleda): ja me’n podré fer l’ànim, ja m’hi esmerçaré, que el cuquet estarà per dins.

7 comentaris:

Giorgio Grappa ha dit...

Doncs, què vols que et diga? Em fie molt més dels que desconfien de la pròpia qualitat literària que dels que van pel món penjant-se l'etiqueta de "poetes" o presumint de les seues lectures.

Espere que els Reis d'Orient t'hagen dut moltes ganes d'escriure, perquè, d'inspiració, no te'n falta.

rAnita nOe ha dit...

escriu, pero per tu.. si despres als altres els agrada, be, si no.. que miren la lluna moruna..
petonets

dospoals ha dit...

Llegides les votres línies de comentari, jo m'encaminava cap a la mediocritat, de la (meua) por de ser mediocre.

elquemaietvaigdir ha dit...

ni amoinar-se...hi ha gent que menja molt i paeix poc.
la màgia no està a les biblioteques.

nimue ha dit...

sic transit gloria mundi...

liter-a-tres 3 ha dit...

Hola,

Dius que no pots evitar neguitejar-te, però potser tampoc pots evitar escriure...?
Escriure -i sobretot poesía- és un fet solitari i dificil que demana molt de silenci.

Ens veiem

dospoals ha dit...

Efectivament, el meu neguit no lleva que no escriga: com quan algú fa alguna cosa lletja i no pot evitar doldre-se'n; o com quan es fan coses que potser no duran a bon terme, però es fan, malgrat que hi haja el pansament negatiu que hi barrina.