dimarts, de desembre 24, 2019

De fal·làcies emocionals

Un altre any que passa i que ho fa amb la ludopatia permesa de l'Estat. No entenc com hom pot permetre aquesta venda tan descarada de fum d'estopa i sensibleria barata. Costa de justificar una publicitat tan enganyosa, tan emocionalment xantatgista. La loteria és igual que les cases d'apostes i hauria d'estar restringida com les primeres o els bingos (o les plenetes).

En fi, tot allò que vinga de l'Estat té permís i és inqüestionable.

dilluns, de novembre 25, 2019

D'una tardor de premis

Aquest mes de novembre tanca amb el lliurament dels darrers premis dels grans slams de poesia, si hom em permet l'analogia esportiva, de poesia, començada el mes d'octubre: Ibn Khafaja, Estellés (de 3i4), Ciutat de Xàtiva i Ausiàs March de Gandia. Hi afegiria el de Ciutat de València, però per tradició i semblança esportiva, hi considere els quatre primers. En començar l'any nou, començarà el degoteig dels altres premis: Alcoi, Beniarjó, Benissa.

Aquest text és força superflu, però m'abellia escriure'l.

diumenge, de novembre 10, 2019

De classificacions territorials poètiques

He acudit a una jornada d'escriptors valencians i en un parell de conferències hom ha fet referències al sud. En l'una hom incloïa en el sud la franja alacantina de les comarques centrals (la Marina Alta o l'Alcoià); en l'altra hom donava entendre que el sud és l'Alacantí o el Vinalopó. 

Considere que en una època en què hom pretén reivindicar el fet comarcal i enterrar la concepció provincial del país caldria que els estudiosos foren curosos en aquest tema i, doncs, no continuen aquestes denominacions carrinclones, obsoletes i castradores com a país. Com a vergerí que tinc la ratlla de la província de Valencia a 4 quilòmetres, de la Safor, considerar-me autor del sud crec que és inadient.

De retruc, el mateis ocorre amb el nord, de manera que la província de Castelló, tota, no hauria de ser el nord.

dilluns, d’octubre 14, 2019

D'un recital de poesia

Em van convidar a participar en un recital de poesia en el poble. Fa il·lusió que es recorden de la persona per a donar veu a poemes davant públic. En l'acte poètic diverses maneres de concebre, escriure i verbalitzar la poesia; agradaran més o més poc, però totes pretenen donar a la poesia l'homenatge que li pertoca.

Vaig observar la sala, menuda i allargada; un càlcul matusser de memòria: 10-11 columnes per 5-6 files, vora una 60 de persones. Faig el descompte de persones entre recitadors (11) familiars (2 o 3) i polítics de l'acte (no més de 5), entre 45-50 persones. La resta, entre 10 i 15 assistents: certament una xifra un xic ben minsa per a una sala tan plena.

Un recital de poesia, expressió cultural literària, no pot igualar-se a d'altres expressions populars com correbous, moros i cristians, provessors, etc. Això no obstant, hom comprova que la poesia no somou observant les xifres fredament.

dijous, d’octubre 10, 2019

Dels nobel de cada any

Després de la polèmica del Bob Dylan, continuada per l'escàndol de l'assetjament sexual, sembla que encara dura la cosa, ara amb el premi atorgat a l'autor Peter Handke, conegut per la controvèrsia a causa de les seues simpaties pel Slobodan Milošević, el carnisser dels Balcans.

Afegiré que enguany serà un altre més en què ben bé que la nostra literatura podria haver estat desagreujada premiant l'Olga Xirinacs, el Jaume Cabré, la Isabel Clara-Simó o el Quim Monzó.

Coses que la Woolf podria fer-nos entendre.

dilluns, d’octubre 07, 2019

D'Una cambra pròpia

Sempre hom arriba tard a les coses i en el meu cas és perquè d'entre altres, uns altres menesters m'han tingut ocupat o també unes altres lectures havien anat primer. Em sap malament haver llegit tan tard aquest llibre de la Virginia Woolf perquè he de dir que m'ha corprés i hauria haver-ho fet fa un bon grapat d'anys arrere: una pena haver-la deixada de banda o que algú m'haguera dit, aquest llibre no te'l pots perdre.

Dins del meu món de privilegi masculí, en què els cànons no han inclòs autores, entenc la magnitud del drama. Certament la Virginia (no sé si tenint altres referències anteriors, no sé si és propi original d'ella) deixa anar unes veritats que fan avergonyir l'altra meitat de la humanitat, si de cas, m'ho ha fet a jo. Amb tristesa la història de les dones és curta, poca i escarnida, perquè la història, la bona, només l'escriuen els vencedors i elles ací han hagut de perdre (les hi han obligades).

Al capdavall, tot gira al voltant dels diners i qui en té pot fer ço que vol.

NOTA: En llegint el llibre no he pogut evitar pensar de substituir dones per literatura catalana (i per descomptat les dones de la literatura catalana).

divendres, de setembre 13, 2019

De la llibertat i la repressió

Si tenim en compte el temps present pel que fa a la vida escolar, d'uns anys ençà estic prenent consciència que la nostra xicalla i jovenalla, en general, està vivint en un estat de vigilància contínua (i no sé fins a quin punt també repressor) que possiblement en l'època que jo era xiquet i jove no vivia. Em referisc al fet que actualment ells tenen controlada tota llur activitat escolar bé siga per mitjà de l'agenda o pels avisos que emeten els professors per l'aplicació docent.

Així, els nostres escolars han d'anotar-se en l'agenda tots els exàmens, controls, deures, notes, etc. que els porfessors manen perquè els pares sàpien què fa o deixa de fer la covada; els professors envien als pares les dates dels exàmens, controls, deures, notes perquè puguen exercicir aquesta vigilància i, en casos extrems, no siguen ensarronats pels fills, amb la qual cosa hom pot agreujar aquesta dèria guardiana amb l'afegit de la desconfiança paternofilial.

Mire arrere, trenta anys arrere, i m'adone (almenys en la meua experiència: com dia Fuster que jo soc la mesura de les coses) que no hi havia tanta inspecció, tanta comunicació i concloc que tant en aquella època passada de certa omissió i en aquesta d'ara de tanta revista la quantitat de bons i mals alumnes (disculpeu aquesta etiqueta) és la mateixa (possiblement més baixa en bons, encara que aquest fet ja era constatat en la Grècia antiga).

Aleshores, el tocat és que tot just acabant una dictadura sembla que hi havia molta més llibertat que quaranta anys després. Vull dir, vivim uns temps de burocratització, d'informes, de notes, d'avisos, de milanta noms que acondueixen al control absolut de tot i de tothom. Amb tot, resulta subtil aquesta legitimació d'una vigilància sibil·lina entre pares, fills, professors i administració, que amb l'excusa de justificar que tothom és al seu lloc i rendeix com pertoca escampa desconfiança i embolca la llibertat (perquè aquesta és una altra: la vigilància que pot exercir l'administració respecte del seu cos docent)

dimecres, de setembre 04, 2019

D'una traducció

Tinc pendent, farà aquest curs 10 anys, la traducció d'una poeta. 10 anys són molts anys i no he avançat gaire en la meua tasca: arrancada de cavall i parada de somera. Comptat i debatut no fa bé aquesta situació i confie enguany, almenys, fer un bon estacó a l'afer. Ara, també em ve al cap un comentari d'un amic, que va dir-me que hi ha una llista d'espera en moltes editorials que publiquen traduccions. Això em fa pensar: hi ha sobreproducció? La meua serà un formatge més en aquesta paradeta? Algú deu voler la meua traducció? La publique gratis en aquest blog o meresc que algú pague aqursta faena feta?

dilluns, d’agost 26, 2019

De converses literàries amb amics

Aquest estiu ha resultat agradós per les xarrades amb amics sobre literatura, sobre projectes i altres neguits i desficis. Feia anys que això no em passava essent d'estiu. Hi ha hagut recomanacions de pel·lícules, hem continuat amb les enraonies dels premis i les publicacions. He fet saber un projecte literari que de ben segur m'ocuparà dos o tres anys...

S'acaba agost i vorem si no s'acaben aquests enraonaments literaris.

divendres, de juliol 19, 2019

De converses amb amics

Aquesta setmana he tornat a tenir un parell de converses literàries amb un parell d'amics poetes. Tornem al tema recurrent dels premis literaris, però hi ha també l'exposició de desitjos irresolts, de mancances i de coses que haurien pogut passar si les condicions hagueren estat unes altres. També hom ha pogut comprovar de quina manera hom ha balafiat el temps amb desviacions inútils o ha hagut d'invertir el temps en una altra matèria de manera que ha negligit el procés d'enriquiment poètic. Al remat, condescedències i fretures en aquest procés de construcció personal.

dissabte, de juliol 06, 2019

Del respecte als nostres escriptors.

Un divendres en Sueca fan un esdeveniment cultural en què la protagonista és una poeta valenciana, de les de pes dins la nostra literatura; divendres següent en Gandia el protagonista és un poeta valencià, també de pes. La primera és la Teresa Pascual, de 67 anys; el segon és Jaume Pérez Muntaner, de 81. Tots dos actes en una capital de comarca, força lluny del nucli irradiador que és València.

Un fet vull destacar en aquest text: la Marina Alta, de capital Dénia i quin desert em sembla que és. No diré els altres pobles que formen la comarca, em referiré a Dénia com a capital que ha estat històricament d'aquest tros de terra de parla (encara) valenciana. No entenc com no es programa una cita mensual, bimestral o trimestral (més ja no!) d'actes d'homenatge a les figures cabdals de la nostra literatura: digues entrevistes poètiques, digues recitals, digues ço que vulgues. Quin menyspreu trobe que és que la nostra (i dic nostra) capital del marquesat no es digne a honorar aitals figures literàries: Pérez Muntaner, Rodríguez-Bernabeu, Granell, Prats, Navarro, Jàfer, Mulet, Piera, Montero, Boïls, Rodríguez-Castelló, etc. Dic etcètera perquè a penes he esmentat poetes i de 60 anys cap amunt, que encara hi resten narradors, dramaturgs d'eixa edat i, com no, em deixe també tots els autors que tenen la cinquantena i que també haurien de començar a tindre el seu moment de reconeixement.

Decebedor.

dilluns, de juliol 01, 2019

De persones capacitades a un lloc de faena

Na Carolina Punset acaba de ser contractada com a assessora pel Molt Honorable en Ximo Puig. S'han alçat moltes veus que recriminen aquesta decisió del senyor Puig i d'altres pensen que tampoc és per a clamar-se tant, que el fet de considerar el valencià entranyable però poc útil per a trobar faena (o que és de pobletans) no hauria de ser un llast o tingut en compte per a una faena de nivell tan important com la d'assessor d'afers europeus.

Permeteu-me aquesta comparació. Imaginem que algú haguera afirmat que les dones no tenen les mateixes capacitats que els hòmens o que elles són més propenses a crear problemes; imaginem també que algú haguera afirmat que els homosexuals estan afectats d'una malaltia psicològica o que representen un model de societat viciós i escandalós; imaginem, almenys, aquests dos casos i que bé un càrrec tan important com el de president de la Generalitat o no tan altament jeràrquic, com el de batlle d'un ajuntament, doncs, contractaren aital algú. Què en pensaria la societat? Ausades que hi hauria més renou i que per vegonya d'un partit d'esquerres, no acabaria sent contractat (i dic d'esquerres perquè té el prejudici que sempre és el més sensible a aquests temes).

Per què els temes de la dona o l'orientació sexual han de ser més importants o tinguts en compte que no el lingüístic? Per què no es vol entendre que ser valencianoparlant a València (a Espanya!) és igual de respectable que el castellanoparlant? Per què aquesta ràbia, malíccia, odi i menyspreu a una llengua que des de segles ençà ha patit atacs i intents d'erradicació? Per què el senyor Puig ens ha de fer sentir que ens pixa a la cara amb l'excusa que és un bon fitxatge de cara a una bona política europea?

Tot plegat és indigne ser un valencià de segona, per aquest tema de la llengua

divendres, de juny 21, 2019

Del nou poemari autopublicat

Aquest és el text número 499 d'aquest blog i està dedicat al fet que a la fi ha aparegut publicada la tercera part del Dospoals. En total la trilogia ha abraçat 15 anys, durant els quals he deixat anar una visió molt particular i pròpia de la literatura. Aquesta trilogia va començar amb un premi però ha continuat i acabat sent totalment independent, sense la publicació per part de cap editorial. Hom potser considerarà que és una excentricitat: té una part de la raó; l'altra part del tot representa la meua llibertat com a creador tant lingüístic, com literari o artístic. Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què.

Doncs això, trilogia tancada si no passa res i a vore si agrada als lectors que el puguen tindre a mà.

divendres, de juny 14, 2019

De parlar de diners

Prenc al vol dos titulars de premsa. L'u és del diario.es que diu que tant els congresistes espanyols Albert Rivera i Pablo Casado, a més del sou públic (41.373 euros) cobren del partit 48000 euros el primer i 47720 euros el segon. L'altre és del diari ara.cat que diu que el regidor barceloní Manuel Valls havia cobrat 20000 euros al mes nets d'un grup d'empresaris.

Aquest fet em fa pensar dos coses: primera, que els polítics de capçalera tenen uns sobresous mensuals força destacables, siga del partit que siga i segona, fins a quin punt és ètic (o cínic) és cobrar aquests extres i parlar des de dalt i dir que el poble de baix ha de viure amb ço que té.

Reprenc el pensament: per què un grup d'empresaris ha de pagar 20000 euros nets al mes al senyor Valls? Barat a què?

dimarts, de maig 28, 2019

D'una ressenya literària

Un amic em fa saber que la revista Caràcters d'aquesta estació ha publicat una ressenya del poemari Estocolm: una ressenya individual, no compartida amb cap altre llibre. És una notícia que em fa content. De fet, només he tingut una ressenya individual en premsa escrita una volta, en l'Avui per al llibre Dos poals de sabó... i de la resta de llibres escrits ha estat en companyia d'altres obres, com és el cas de la secció "El ventre de la balena" d'aquesta revista Caràcters. Que també està molt bé, però ara és una només per a aquest llibre: bonic.

La ressenya deixa molt bé el llibre; l'autor Artur Pérez Deltell hi ha dedicat paraules precioses i interpretacions destacables. No és per a menystenir-la, però em pensava que si m'havien de fer crítiques serien dolentes, però no: en parlen bé. Me n'alegre.

I com diuen per aquí: i ara no permetes que la glòria es faça oblidar qui ets.

dimecres, de maig 22, 2019

D'una publicació nova

Aviat entrarà en la impremta el darrer llibre que tancarà la trilogia del Dospoals. Ha estat un llibre que ha tardat molts anys a ser acabat i calia ésser publicat enguany. No avançaré res més, en estar fet, doncs, la presentació.

dissabte, de maig 04, 2019

De la valor d'un premi

Jo no he anat més enllà d'Orió, però a la París-València he arribat a comprar per 1€ llibres de poemes guardonats amb premis que en valien 12.

Quina devaluació tan terrible.

dilluns, d’abril 29, 2019

D'una festa mòbil

Hui, hom festeja la figura d'un sant que mirat amb pregonesa més d'u hauria de rebutjar-lo: misogin, fanàtic i engalipador, per exemple. Endemés, encara hi ha algú que en reivindica la festa (no el sant), cosa que és una contradicció, des del meu punt de vista. En fi, les devocions són les devocions.

dimecres, d’abril 17, 2019

De dones i reconeixements

Fa un parell de mesos estic fent un curs que tracta de la memòria democràtica: un curs que té la idea d'incorporar en la programació escolar aspectes de la llei espanyola de memòria històrica i endemés la valenciana específicament. En aquest temps he aprés moltíssimes coses al voltant d'aquest tema i he de dir que jo ja incloïa en la meua programació certs aspectes de la memòria històrica. Hom hi ha parlat de terminologia, de lleis, de còmics, de grups socials i el darrer tema era el torn de la dona. He hagut de fer un treball que fera esment de la repercussió de la dona tant en la postguerra com en la Transció i si hom els ha dedicat les honors que hagen pogut meréixer.

La meua conclusió és que al meu poble la dona poc de paper rellevant ha pogut desenvolupar equiparable al de l'home (tampoc és que hi hagen hagut hòmens amb papers rellevants, la veritat), ni el poble ha ¿pogut? retre cap mena d'homenatge a les dones locals ni les foranes. Tot plegat, deixa el conjunt del municipi un força molt desmemoriat.

dilluns, d’abril 08, 2019

D'un mesquí

I aquell, soberg d'una autoritat impròpia, va dir que calia patir com havia patit Crist.

INDIGNE

dissabte, de març 30, 2019

Del periodisme d'Espanya

Ha estat i continua sent-ho que els mitjans de comunicació àmbit espanyol hagen mostrat el seu rebuig contra el procés d'independència catalana. Uns més virulents que altres i aquesta gradualitat d'animadversió ha sorprés que mitjans (o petiodistes) presuposats per la proindependència com a raonables han deixat anar una bel·ligerància corprenedora. Una veu d'aquestes és la Pepa Bueno de la Ser, a qui he deixat d'escoltar fa anys de camí a la faena per aquesta animadversió.

Escric aquesta reflexió al tocat del fet cínic d'obviar la guerra bruta contra els independentistes promoguda per un poder podrit que es fa valdre de policia, jutges, economistes i polítics, i quan aquesta podridura afecta un partit com Podemos per l'afer aquest del robatori, doncs, la senyora Bueno s'exclama i pontifica contra la claveguera de l'Estat.

Que iguala un manipulador de dretes? Un jacobinista d'esquerres.

dimarts, de març 26, 2019

De març poètic

Aquest mes de març, mes de la poesia, he pogut acudir a un parell d'actes poètics i he tingut enraonaments amb uns quants amics poetes. Dels actes vists, encontres i desencontres, expectatives i decepcions, paraules i fum d'estopa: algun poemari que potser no era tan gros com el pintaven; uns poetes primerencs que tenien refusen l'escenari; poesies diverses que juguen en lligues diferents.

Dels enraonaments, doncs, pors, incerteses, decepcions, expectatives, il·lusions... Tot d'escriure i de ser publicat; de recitar i ser escoltat; de llegir i ser llegit; de vanitats, de tries i de males previsions.


dilluns, de març 18, 2019

De llibres de text

La nota de hui té a vore amb l'ensenyament i els llibres de text. El tocat és que encara no hi havia caigut, però en aquest curs he fet aquest pensament. ¿Com és que els llibres escolars de valencià tenen una mateixa estructura? De retruc, ¿quin benefici pedagògic té aquesta estructura?

He de dir que estic força enutjat per aquesta manera de presentar els continguts perquè trobe que desconnecta la matèria en el temps i en la ment dels alumnes. ¿Quin sentit té explicar els sintagmes en el primer tema i en el tema següent (dues setmanes després) parlar de l'oració i en el tema següent (dues setmanes després) parlar del subjecte i dues setmanes després parlar del predicat, etc.? En la meua experiència, cada volta que he seguit aquesta temporalització he hagut de perdre temps recordant ço que s'havia explicat en la unitat anterior i, doncs, en lloc d'avançar, anem arrere.

Per què les editorials valencianes no han fet una acció decidica de posar els continguts en blocs separats i que faciliten l'aprenentatge per evolució temàtica? Vull dir, bloc de sintaxi, bloc literari, bloc textual. I és que pense en aquesta mena de programació i l'aplique a l'assignatura d'història, per exemple, i seria com els continguts de la revista Sàpiens: trossets de la part de prehistòria, part d'història antiga, medieval, moderna i contemporània: així cada tema.

De veres, no sé quin benefici pedagògic pot tindre aquest repartiment que fan totes les editorials de llibres de text en valencià. Algú m'ho explica?

Més encara, ¿quin sentit té, en el cas de l'editorial Voramar/Santillana, parlar en el 2n, 3r i 4t de l'ESO de les varietat lingüística? Tres cursos seguits parlant del mateix, al llarg de diverses unitats!

dissabte, de febrer 23, 2019

De cultures que cal que siguen traduïdes

Com qui aboca un cabàs de sorra talment m'ocorre quan pense en els nou anys que passaran enguany de la trobada, la segona, d'autors de llengua catalana celebrada en Gandia. Un cap de setmana que incloïa debats i taules rectangulars. En una d'eixes, essent jo públic, vaig mostrar el meu neguit que ens fea falta desplegar una tasca ambiciosa de traduccions, no ja en les llengües imperants, sinó en les petites. La meua aportació al debat era que calia que nosaltres, com a país de llengua petita, férem l'esforç d'aprendre lituà, estoni, eslové, danés, islandés, etc. per a traduir i traduir-nos. Va ser una defensa apassionada i sentida que va rebre una acollida freda per part del públic i els ponents. Semblava que la meua idea lul·liana (que jo mateix ja havia assumit havent estudiat abans anglés i alemany i en l'any en què es trobàvem havia mamprés el grec i el francés) doncs no havia caigut en gràcia.

Nou anys després, anit, acudisc a una presentació de poesia, el darrer del Pau Sif: Veles. Hi sobrevola constant la seua faena de lector a Croàcia: vida, literatura, amistats. L'hi acompanya el Piera i tant al principi com a la fi de l'acte enraonen del tema dels petits països i el lligam que es pot bastir entre aquests. Descobrir les literatures nacionals, conéixer noves llengües i establir bescanvis literaris, tot plegat sense el canal del castellà o el francés: simplement de tu a tu i cara a cara. Croat, eslové, danés, etc.

Pel cap em travessa la fiblada d'aquella intervenció vehement de nou anys arrere i em xafa la desgana rebuda. Ahir hi va tornar i es va fer una defensa de ço que proposava (més pausada, cal dir). Me'n vaig anar amb un regust amargós.

dimarts, de febrer 05, 2019

D'un piulet polític

Diu el senyor Miquel Iceta en un piulet que si ERC i PdCAT voten no als pressuposts del PSOE és fer costat als PP i C's. Realment, no sé com es pot tindre la poca vergonya o cinisme de fer una afirmació aital, no ja pel fet d'emmerdar dos partits polítics que tenen persones empresonades, sinó per la fal·làcia, el poc-sentit de l'afirmació: en definitiva la manipulació.

¿Com pot abocar que ERC i PdCAT seran igual que PP i C's, quan el PSC ha votat juntament amb PP i C's en altres situacions? És, de totes totes, un argument estúpid, incongruent! ¿Com pot un polític amollar aquesta raó quan la idea que implica és que ERC i PdCAT no poden votar igual que PP i C's? ¿Vol dir això que els quatre partits mai, mai, mai podran estar d'acord en una votació? ¿Ni tan sols per a afers com lleis, drets humans, pensions, terrorisme? ¿Vol dir que mai, mai, mai podran ser unànimes en algun fet?


dimarts, de gener 29, 2019

Fusterianes

Joan Fuster diu: Hi ha maneres molt malèvoles de fer el bé.

La meua reflexió al tall del raonament que ha elaborat el dirigent del PSOE Alfonso Guerra, en què afirma que en matèria d'economia prefereix una dictadura bona (com la del Xile de Pinochet) a la democràcia dolenta (com la de la Veneçuela de Maduro).

Posats a triar, val més votar qui ha de manar que no que s'hi autoproclame. És clar que Hitler va ser votat pel poble, però per això estan les eleccions: se'n pot triar un altre (si eixe Hitler serva les lleis de la democràcia).

Ara, crec que hauria estat més honest dir: si el poble no visquera manipulat...

dilluns, de gener 28, 2019

De publicacions per a enguany

El propòsit per a aquest 2019 és fer publicar dos poemaris. Bé, u ja ha havia estat publicat l'any passat, encara que només se n'havien imprés 5 còpies, de mostra. Es tracta d'un fotopoemari que consta de 39 fotografies amb un poema que l'acompanya. És un treball que va lligat al projecte de fotopoesia que vaig realitzar l'any passat per primera volta a Pedreguer en exposar-lo al casal Jaume I. De la part fotogràfica hi han algunes fotos també de Justo J. Cabrera i de Tonyi Pons i els texts són tots meus; així doncs, ço que faré ara és una reimpressió d'exemplars, de cara al públic general.

La segona publicació és el tercer poemari de la trilogia Dos poals. Amb aquest tanque el cicle i no crec que esdevinga tetralogia que continue la línia: si de cas, ves a saber, podria ser que aparega algun dia els poemes que van ser els exercicis de preparació per a l'obra unitària que representa el Dos poals. Però això són pensaments d'incertesa i parlar per parlar. Aquest tercer llibre, doncs, repassarà uns altres aspectes que hom pot trobar en el món de la literatura i com a veu poètica vull resoldre o aspectes (temes, estructures, etc.) que pot trobar en els altres dos llibres d'abans.

El repte serà que arriben a la gent i vulga, és clar, llegir-los i entrar en el meu mon.

dissabte, de gener 26, 2019

De la manipulació de les paraules

Crec que he esmentat en un altre escrit per ací que les paraules en mans dels polítics esdevenen, d'alguna manera, prostituïdes. Així, al tocat de si la unió entre homosexuals no és matrimoni sinó alguna altra cosa, cal afegir la mesquinitat de dos situacions més que tenen en comú la violència. La primera, el cas d'Altsatsua, en què hom vol fer passar bou per bèstia grossa i pretén qualificar aquella brega com a terrorisme: ací la maldat de l'estat tot estrafent la llei és cortrencadora. La segona, el cas de la violència contra les dones, en què ara hi ha l'acció de limitar-la a l'àmbit domèstic: ací la misèria intel·lectual és feridora, no només dels hòmens que la practiquen, sinó també de les dones que segueixen aqueixos aires del partit polític a què pertanyen o defensen.

En les paraules cal cercar la veritat i la bellesa i ens les estan pervertint.

dimecres, de gener 02, 2019

D'un fet literari

Comença un altre any: el 19. Posats a cercar xifres redones, en fa 15 del premi que vaig guanyar a Benissa, 2004; en fa 10 de la publicació d'Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari; en fa 5 de la publicació d'Ei, que ja sé francés i per a acabar, fa un any de la publicació de No i de Parlen els ulls. Hom pot dir, doncs, que en el meu currículum ja tinc obra publicada.

Què vindrà en l'any que comencem? Doncs, la part última de la trilogia del "Dos poals de sabó", el nom de la qual encara romandrà incògnit. Aquesta obra, que no serà presentada a cap premi literari, ha estat en el congelador força anys i considere que ja va sent l'hora que haja d'eixir del calaix de l'ordinador i que prenga cos en forma de paper.

Al remat, aquest poemari tindrà un recorregut discret i gairebé d'amagat, talment com correspon a un foraviler.