dissabte, de juliol 22, 2006

Cosiues

En un programa nocturn de la ràdio d’anys arrere algú comentava que les fantasies personals havien de quedar-se en això mateix, en desitjos que no haurien de transcendir a l’àmbit del fet. Si no recorde malament, la raó que hi aportava era que una fantasia és un anhel que hom s’acontenta de recrear intel·lectualment de forma continuada, sense menester de fer-lo explícit realitzant-lo, ni tampoc comunicant-lo. Ací jo entenc que hi ha una voluntat escollida de conservar un estadi mental per gaudir de manera repetida i privada d’aquesta complaença.

Tant en aquell moment com en ara que escric açò, no hi veig cap indici negatiu (de repressió, podríem dir-ne). Simplement serien aquells secretets que hom té i no necessita explicar a ningú, de manera que es fa el gust de refer-los íntimament. D’una altra banda, això no vol dir que no hi haja pregona la lluita d’aquest desig propi per eixir i realitzar-se, i hom vacil·le de comunicar, de servir-se del suport d’algú a tocar (parella, amistats, desconeguts) per tramuntar la por, per raó de la magnitud de la fantasia, per franquejar la vergonya, a causa de la direcció que ha pres.

9 comentaris:

rAnita nOe ha dit...

pense igual que tu.
els desitjos deixen de ser-ho al sortir del nostre cap.. tan mateix que els secrets.
petonets

dospoals ha dit...

No hauria d'haver emprat la paraula desig: malgrat que hi estan lligats, jo em referia al concepte fantasia. Hom pot tenir fantasies, desitjar-les i realitzar-les; hom pot tenir fantasies, desitjar-les i no realitzar-les (per les raons que siguen); hom pot tenir fantasies, no desitjar-les però sí realitzar-les. De retruc, a atot açò, caldria afegir-hi comunicar-les.

Lupus Minor ha dit...

Deixam que et comuniqui un secret: he tornat.

Dessmond ha dit...

Les fantasies personals han de quedar-se en això... i penjar-les en un blog.

dospoals ha dit...

Doncs, això lupus, ben tornat.

Dessmond, penjar-les és comunicar-les.

júlia ha dit...

Les fantasies personals, evidentment, formen part de la intimitat i es poden comunicar o no. Perquè una cosa és la fantasia i l'altra la realitat, una persona pot tenir fantasies una mica o molt sàdiques i ser incapaç de matar una mosca o tenir fantasies masoquistes i no suportar que el pessiguin. Hi ha fantasies que es poden realitzar i explicar i altres que no, perquè podrien ser mal interpretades, és fàcil confondre la fantasia amb la capacitat de realitzar-la. Recordo a una peli francesa amb Sergi López, crec que es deia 'Una relació particular' o quelcom així, una parella es troba per fer alguna cosa que no s'explica en tot el film, però la noia comenta que aquella fantasia es pot realitzar mentre que d'altres, com ara la de ser violada per tres camioners suats, no cal realitzar-la, és clar. Hi ha gent que se sent culpable dels seus desigs i fantasies, la religió ha contribuït a això amb el seu invent sobre els pecats de pensament, jo puc pensar que et vull veure fet xixina perquè et tinc mania en un moment determinat, en calent, i recrear-me en aquest pensament, que evidentment, no realitzaré mai. Els sàdics de veritat potser no en tenen, de fantasies, qui sap.

Per cert, he llegit el text sobre la mort i la joventut, t'hi he posat un comentari, m'ha agradat molt. Una abraçada estival.

dospoals ha dit...

Hom suposa que és capaç de distingir el que és una fantasia del que ha de ser la realitat (posem per cas les que impliquen violència i mal a altri), de manera que queda en el terreny privat i darrer de la imaginació; però les que impliquen sexe, efectivament, el cristianisme és un dels estaments que més mal han fet en aquest camp psicològic i es veuen afectades en la persona per l'ombra de la fe catòlica (i per contaminació, pel pensament de la societat) i potser ni són lletges imaginades ni tampoc realitzades(emprant el teu exemple, la dona que voldria tenir tres camioners). Al remat, altres fantasies, literàries, esportives, etc. no tenen cap perill, i potser no trancendeixen per burles possibles.

Litus ha dit...

"Tens pecats, fill meu?" :)

dospoals ha dit...

Buf, des dels 18 anys que no en tinc, però de ben segur que hi ha d'altres que sí que en tenen