dimecres, de juliol 25, 2007

Impotència

Si un metge va pel carrer i es troba una situació que demana les facultats d’ell com a professional, hom entendria que ajudara la persona que les necessitara. És, doncs, un cas claríssim d’actuar allà on és menester sense ser pedant. Pedant, això és, perquè si es canvien el metge per un professor de valencià, i l’actuació professional per la correcció d’una paraula dita malament, doncs, tenim açò: un pedant que s’atreveix a corregir el valencià de la gent.

¿Fins a quin punt un professor de valencià ha de corregir la gent (amics, família, desconeguts) que parla malament? ¿M’he de limitar només a ensenyar la llengua a l’àmbit escolar, o puc ultrapassar els límits de la societat extraescolar? Perquè allò que em frustra més com a professional de la llengua (però també com a ensenyant) és comprovar que els esforços meus perquè l’alumnat diga bona vesprada, tastar, eixugar, pernil, pollastre o lleig es veuen llançats a perdre quan aquests alumnes (o els pares o els amics, etc.) continuen dient buenas tardes, provar, secar, jamón, pollo o feo.

dilluns, de juliol 09, 2007

Fumera

No tinc cap simpatia pel tabac. Em molesta moltísim, no suporte la pudor que fa. Açò ja ho he comentat en un altre moment, i ara voldria apuntar algunes reflexions. Per a començar, l’església catòlica condemna la masturbació masculina, perquè significa una pèrdua humana, un atemptat contra la dignitat divina (condemnació i turment dels més tendres i jóvens quan començaven a explorar el cos propi i a experimentar el plaer dels sentits). Ara bé, per què no col·loca en el mateix nivell de condemna i blasme pecaminosos els que fumen? Roda i volta, aquests atempten contra la dignitat divina maltractant el cos humà, creació generosa de Déu.

També em sorprén que moltes famílies es maten a bacs per assegurar la millor atenció per als fills: els trien menjars més saludables perquè tinguen totes les defenses del món; els malcrien perquè no passen fred ni calor; no s’embruten, ni agafen polls ni bacteris; no caiguen en terra i es pelen els genolls. Però a casa no els estalvien la dosi diària de fum (de retruc, quan creixen i comencen a experimentar amb el tabac dels pares, a aquests darrers, els pega tort i agafen una bona enrabiada quan se n’assabenten).

Un altre fet que em crida l’atenció és quan algú es posa a fumar en una reunió, bé preguntant si pot fer-ho o no, més encara quan el propietari de la casa no fuma o el lloc on es troben és susceptible de no fumar. Per aquest motiu no seria comprensible que aquest fumador s’enfadara si algú decidira tirar-se un pet o fer qualsevol altra cosa fisiològica. Al remat, he conegut gent antisistema que sempre té a la boca el capitalisme i l’oposició a l’estat i a les multinacionals. Partint d’aquesta convicció em sorprén veure com donen peixet a les fàbriques tabaqueres quan els compren els cigarrets.

Deixant a banda les contradiccions, de les quals no pot fugir ningú, perquè al mínim que es grate una miqueta hom pot trobar una biga més grossa que una mola de molí, continue pensant que fumar és una de les coses més estúpides del món i no entenc com encara es defensa.