M’he adonat que tinc comportaments misantròpics; bé, una barreja de misantrop i d’esquiu de la societat. És per això que hi han situacions en què no em trobe gaire còmode i d’altres en què no puc evitar sentir recança (sona molt fort, però què hi farem). Sent recança quan sóc a l’institut i veig com molts pares no han sabut pujar els fills: entre uns i altres s’han creat unes generacions de persones egoistes, massa hedonistes, saberudes, perquè tant uns com altres han perdut referents. El resultat és que m’entra malíccia quan ensopegue amb aquesta actitud social, amb al qual cosa perd l’esperança i la confiança per la societat en general.
D’una altra banda, jo he perdut bona part d’aquests referents que les societats transmeten per a cohesionar, més encara en els poblets, concretament en el meu. He viscut més de deu anys fora del poble (de retruc, visc als afores), per raons d’estudi i de faena, per tant em trobe molt descol·locat i no acabe de socialitzar-me del tot cada volta que hi vinc (en les vacances escolars). Amb la qual cosa, el que per a mi és una vergonya irracional i tancament absurd (ho reconec i no puc evitar-ho), per als altres del poble deu ser antipatia, cregudisme, fums o estupidesa.
Tot això perquè he traslladat al poble els hàbits urbans que van incidir justament en un període crític dels díhuit anys, de més socialització i de més formació del caràcter: no saludar ningú (perquè a la ciutat no és necessari, ja que no hi conec ningú), aferrar-me al grup d’amics i centrar-me només en aquests (perquè a la ciutat són l’únic que hi ha), necessitar la independència (perquè a la ciutat no em controlava ningú i no calia donar gaires explicacions), entre d’altres.