Es pot dir que aquestes vacances de nadal he fet una vida entre contemplativa i de jubilat: he llegit, he passejat i he cavil·lat. He caminat molt, de matí i de vesprada, i com que el passeig era solitari, no he tingut cap altre remei que fer funcionar el cervellet. Repassant tot just el que havia escrit sobre la mediocritat, fent-ne fugir els fantasmes pel que actualment escric o visc, m'ha vingut al cap la idea de l'honradesa. He estat fent un seguiment de ma vida conscient, la línia de moments viscuts tant bons com dolents, i he intentat entrellucar si hi he estat honrat o no, si m'hi he comportat o no.
En aquesta ponderació no només ha entrat el que he pensat jo (és a dir, si he considerat honrada una acció), sinó també el que deuen haver entés els altres quan la situació ha estat compartida. En aquest fet tenia presents dues coses: en primerr lloc, si davant la situació concreta, l'altri ha considerat que m'havia comportat de forma honrada; en segon lloc, i el més pelut, si, de la situació de comportament que l'altri jutjava, jo n'era conscient.
El fet cert és que açò, la segona opció, era un bancal difícil de llaurar, i em vaig adonar que allò era filar massa prim, que no es podia controlar tanta cosa. Veritat és; tanmateix, un malentés, una veritat a mitges, un no dir res, pot fer que quede malament sense jo saber-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada