dimarts, de desembre 24, 2013

Mal rasquit

Fa unes setmanes, en fer un passeig pels canals de televisió vaig ensopegar amb la publicitat d'Intereconomia. Em va picar la curiositat de veure qui havia decidit posar diners per a publicitar-se en aquest canal que per desgràcia té per costums atacar i denigrar grups diversos de persones: homosexuals, represaliats pel franquisme, gent que suma esquerrositat, i com no, els parlants de llengües espanyoles que no són el castellà. Així, no em va sorprendre trobar-hi espais de telebotiga, ni tampoc marques com Repsol, BBVA, Movistar; tanmateix, em va saber malament (i perquè no dir-ho, em va torbar molt) que entitats com l'ONCE o ACNUR hagueren decidit invertir diners en espais publicitaris en el dit canal. No sóc homosexual, no sóc un represaliat pel franquisme, però sí que tinc sensibilitat esquerrosa i catalanoparlant i em dol que aquestes dos entitats donen suport econòmic a aquest canal. La reacció fàcil seria declarar-los el boicot i no comprar cap cupó ni inscriure'm en aquesta ONG, però d'alguna manera haurien de saber que no és justificable pagar diners a una empresa de comunicació que emet programes que ataquen un sector de la societat de què forme part, tot amb l'argument d'ajudar una altra gent que té necessitats.

Al tall d'això, vaig escriure un correu a les dos entitats i ja fa dies que espere una resposta a la meua inquietud, més de 10. Continuem esperant que ens ho raonen...

dijous, de desembre 12, 2013

La cocacola i jo

Al Vilaweb han publicat que volen arreplegar 20.000 llandes de cocacola per a fer una reivindicació lingüística. De bestreta els desitge que aconseguisquen aquesta fita, però malauradament no podran comptar amb el meu ajut, i no pel fet que no vulga que l'empresa etiquete per fi en català, tot acceptant la llei catalana d'etiquetatge, sinó pel fet que ja no bec cocacola. D'un temps ençà he decidit tallar el meu consum d'aquesta beguda, per raons de salut alimentària (bé, qui diu cocacola, diu begudes d'aquelles que en diuen refrescants i envasades en llanda: cola, taronja, te, etc). M'he quedat de pedra en veure la quantitat de sucre que contenen aquestes begudes, i si triem les versions sense sucre, no m'abelleix gaire consumir aquests edulcorants artificials, amb la qual cosa ingerim més additius artificials.

No cal dir que de substàncies artificials, podrem trobar-ne en altres productes, però en algun moment haurem d'establir-hi els límits i les renúncies. De moment, a taula i per a beure, aigua i en dies de festa got de cervesa (o dos, si no he de conduir), que l'alcohol també té sucre.

dijous, de desembre 05, 2013

Vint anys, tota una vida

Ara que s'ha desafermat una mena d'eufòria col·lectiva des del punt de vista polític a partir del tancament de RTVV i dels casos de corrupció del PP en què hom dóna ja en sac i lligat que a la legislatura que vindrà governaran les esquerres, voldria fer una reflexió.

Com que es suposa que la patacada del PP serà tan destacada com per a aconseguir que no puguen governar i el país serà dirigit per les forces d'esquerra, m'imagine que unes quantes coses canviaran, després de 20 anys de govern. Pose el cas del nom del país on vivim i el lloc on treballe. Si fem un record, de fa molts anys ençà, les editorials de llibres de text, per a referir-se a aquesta terra on som, hi diuen Comunitat Valenciana, per l'amenaça de la Conselleria de no homologar els llibres de text que inclouen País Valencià. Així, doncs, si en el cas esperat que governen les esquerres ¿seria la fi d'aquesta amenaça prohibició? És a dir, ¿tornarem a veure en els llibres escolars País Valencià? ¿Podrem sentir-nos tranquils aquells qui diem País Valencià a les aules, sense la por que algun  pare em denuncie per anar en contra de l'Estatut, com a funcionari que sóc? ¿O el pes de 20 anys serà més feixuc i la inèrcia ens amararà?

dilluns, de desembre 02, 2013

Més de les vares de mesurar

Hi ha un grup de la societat que manta voltes és atacat per un altre grup: em referisc als científics (en aquest cas els de la medicina) que són blasmats pels religiosos (més concretament els cristians) per recerques i descobriments que evidencien que els humans poden jugar a ser Déu. L'evolució de les espècies, el desxiframent del genoma humà, la recerca amb cèl·lules mares, la clonació, etc. són avenços considerats perillosos per aquest camp religiós, donada la injerència que implica que l'home puge a l'esquena del Creador. Contínuament el nucli dur del cristianisme, integrista i molt hipòcrita (des del meu punt de vista), malparla, ataca, retreu, amenaça uns avenços que si bé en un principi poden no ser ètics a la vista dels resultats (però no de la troballa mateixa), al remat signifiquen una millora per a l'espècie humana, vegetal, animal i les que vinguen. Abominen de la clonació i de l'ús de les cèl·lules mares, però ben bé que va bé a la societat aquest avenç per a curar-nos càncers i alzheimers.

També voldria dir que hi ha un altre grup de la societat que no és gaire atacat, ni amb tanta violència dialèctica pel grup religiós. Em referisc als economistes, banquers i empresaris que impunement recerquen i fan descobriments per a aconseguir més diners i que si bé no ha de ser negatiu per la troballa mateixa, sí que és negatiu des d'un pnt de vista ètic en el moment d'aplicar els coneixements. Aquest grup posa l'enteniment a crear camins per a aconseguir un rendiment econòmic màxim, sense tenir en compte que darrere hi han persones. Així es compren i es venen empreses que acaben acomiadant treballadors o menyspreant -los econòmicament; s'especula amb la compra de cereal des dels mercats de valors cosa que afecta la subsistència de la gent per uns productes bàsics caríssims; evadeixen els imposts que ajudarien l'economia d'un país, de manera que fa querecaiga tot el pes recaptatori en els mateixos infeliços, etc.

Comptat i debatut, els científics troben per a millorar la salut i els segons troben per a millorar-se ells, però l'església blasma més els primers, perquè volen ser Déu, i els altres... i els altres què volen ser?

divendres, de novembre 29, 2013

De la prostitució de les grans paraules

Tinc la sensació que ens agrada molt omplir-nos molt la boca pel que fa a les expressions transcendentals: per exemple, el Congrés dels Diputats és la casa del poble, els poders de l'Estat emanen del poble espanyol, l'Església és la casa dels pobres i dels desvalguts, la Universitat és la garantia de la sapiència, etc.

Tanmateix arribe a la conclusió que alguns dipositaris de les essències pristines d'aquests llocs sants a voltes tenen la pell molt fina i fan el possible per espolsar-se el factor popular i blindar-se o anar en contra dels principis que promouen. Per exemple: quan al Congrés dels Diputats hom fan mans i mànigues per a fer callar la voluntat popular (afectats per les hipoteques, víctimes del metro de València, prohibir manifestar-se davant del Congrés, etc.); quan l'Església, en lloc d'excomunicar aquells polítics catòlics practicants pels seus actes contra la persona (guerra d'Irak, sentenciats pel tribunal per corrupció, etc.), els acullen en les misses i a més a més persegueixen els homosexuals, les dones que avorten o els divorciats; quan dins la Universitat hi han professors que tergiversen i fan gens de cas a la sapiència (filòlegs que diuen que català i valencià són llengües diferents; científics que són creacionistes; metges que es creuen que una dona pot quedar embarassada per un colom, etc.).

Com deia Franco Battiato: Quanta gallina estúpida que es baralla per no res...

dimarts, de novembre 26, 2013

Comparació

Fer un recital de poesia és un dels recursos més fàcils per a donar contingut a una agenda cultural. Convides uns recitadors, entretenen el personal durant mitja hora o tres quarts i ja es pot tenir la consciència tranquil·la que s'ha fet alguna cosa per la cultura i a més a més minoritària.

Hi han recitals d'aquells solidaris (bé siga organitzats per regidors de cultura de municipis mitjans o petits, o bé siga fets per associacions cíviques de barri) que són baratets: convides els recitadors, poetes amb diferents graus de volada, barat a un àpat i interpreten uns poemes amb molta o no tan molta passió. Alguns convidadors potser s'allarguen un poc i paguen als convidats una mena de dieta que pague benzina, transport o ço que siga. Normalment solen ser de poca audiència, tot depenent del recitador (i a voltes, fins i tot sent cèlebre, hom no assegura un èxit espaterrant). La pega que té aquesta mena de recital és que aquell qui siga el poeta convidat, si ha de fer una bona cabassada de quilòmetres per a dedicar-hi un parell d'hores, doncs potser no el compensa (no siguem dolents, el compensarà poèticament, perquè recitar agrada als poetes, i sempre és bona l'ocasió per a lluir la veu poètica, que per a això està la poesia). També té l'inconvenient que com més lluny (en temps o en espai) estiga el poble de la capital literària, més díficil és disposar d'una figura destacada. Habitualment, els convidats n'ixen satisfets en un grau variable i no sol tindre repercussió en la premsa (local o comarcal, la més de les voltes). En aquesta mena de situacions el recital té moltes paperetes d'acabar amb poca eufòria.

També hi han els recitals espectacle (organitzats per regidors de cultura, per professionals culturals o per associacions que tenen un pressupost per a fer actes culturals), que aquests ja costen diners. Solen fer-se en llocs especials (teatres, cinemes, auditoris) i els recitadors convidats solen ser poetes de més volada que poca i cobren per la faena feta (amb més solvència o més poca) i també poden ser regalats amb alguna mena de dieta que incloga el viatge o el sojorn (perquè ací, no hi fa res la distància espacial o temporal). Aquesta mena d'esdeveniment no sol tindre pegues que no siguen les tècniques: audició baixa, mala visibilitat, etc. i l'audiència sol ser molta i ompli el local. Normalment els convidats n'ixen satisfets i la premsa se'n fa ressò d'algun tipus i el recital acaba despertant sentiments d'eufòria entre el públic, recitadors i organitzadors.

I ja està.

diumenge, de novembre 17, 2013

Barcelona

Dies arrere he estat en la capital del país de dalt i el fet cert és que hi he anat sense la sensació d'estar en una ciutat de visita, amb tot ço que aquest fet implica: veure monuments, menjar coses típiques, fer fotos o estar un poc enquet perquè m'he deixat alguna cosa per a veure per raó que he entrat en un centre comercial, per exemple.

No sé si per sort o dissort, Barcelona ha deixat de ser especial. Vull dir, que si s'ha convertit en una ciutat més del meu recorregut vital com pot ser València. Malgrat que Barcelona no és una ciutat on vaig a sovint (una volta cada dos o tres anys), com que ja hi he estat força voltes i ja no tinc la pressió del turista, doncs, ha esdevingut, normal, natural.

Amb aquesta sensació, ara assumisc que hi han parts d'aquesta ciutat que estan un poc sobrevalorades, d'altres que sí que mereixen un bon passeig o d'altres que realment són igual de sonses que zones de qualsevol poble.


dimecres, de novembre 06, 2013

Empastre (drama en tres línies)

-Ara?

-Doncs sí, ara...

-Doncs ara crec que és ja massa tard... Molts de vosaltres no mereixeu gaire compassió, i heu perdut bona part de la credibilitat. Com deia el poeta, en aquesta borratxera de mediocritat, de poc serveix ara un glop de lucidesa.

divendres, de novembre 01, 2013

Mira qui xarra...

Dies arrere llegia en la premsa que el ministre Margallo aconsellava llegir i viatjar per a curar el nacionalisme excloent (supose que amb això d'excloent voldria referir-se al nacionalisme català que vol excloure's d'Espanya). Des del meu punt de vista llegir i viatjar molt cada volta em fa més nacionalista, però no en el sentit cerril que volen donar alguns, sinó d'apreciar el país d'on sóc. He llegit moltíssim i he viatjat moltíssim i cada volta que torne al meu petit país, em sent afortunat de viure a València i puc dir que cada volta em sent més nacionalista valencià.

No m'agrada que el ministre haja fet entendre això que els nacionalistes no espanyols (i de retruc, excloents) hauríem de viatjar i llegir més, perquè de fet, aquests nacionalistes són justament aquells qui més han viatjat i més han llegit, i saben que a Bèlgica no estan bé com a país; que al Canadà hi ha una regió que vol ser independent; que a l'Amèrica del Sud hi han països que tenen altres llengües amenaçades i no són el castellà; que hi han països més menuts que les comarques centrals del meu país i són més rics que nosaltres i damunt més democràtics.

Fet i fet, no m'ha plagut gens que el ministre Margallo haja fet aquesta declaració amb aires de superioritat i de condescendència, més quan el país que ell representa es caracteritza per ser u dels països més nacionalistes excloents i més poc viatjats i llegits dels països que hom diu desenvolupats.

dissabte, d’octubre 26, 2013

Estat d'ànim

Ahir vaig llegir uns correus de fa un parell d'anys quan vaig escriure un poemari breu i vaig enviar-ne els poemes u a u a uns quants amics. El fet és que em va alegrar llegir els comentaris que em feien.

Glòria vana, roda i volta.

dilluns, d’octubre 14, 2013

Les vares vàries

He llegit aquestes dues notícies (aquesta i aquesta) i en cap de les dues m'ha quedat clara la notícia (si no és que revisen la notícia després), però supose que deu voler dir que les xiquetes no poden participar, no només en la festa del Misteri d'Elx, sinó tampoc com a cantants del cor.

Dita la cosa, fa temps vaig enraonar amb una amiga que em comentava que el Misteri d'Elx era una de les millors representacions musicals de què disposem com a valencians, no només pel fet musical, sinó pel tema lingüístic valencià, i que malgrat el pòsit religiós que encara resta (i que d'alguna manera encara sotmet els poders públics laics al poder religiós) no llevava de ser un gran espectacle teatral i musical.

Correcte, jo no m'estacaré en el fet musical i teatral (i si em colleu, amb el fet patriòtic d'un fet valencià que ha perdurat al llarg del temps, malgrat les dictadures vàries que hem patit i s'han encarregat d'anorrear-nos com a país polític i cultural). A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx no pel fet musical i artístic, ni perquè obliga les autoritats publiques a acudir a la processo que hi ha en el programa d'actes, ni perquè a hores d'ara encara hom se la creu des del punt de vista religiós. A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx perquè encara arrossega vicis antics i que de cap de les maneres es pot justificar, per molts centenars d'anys que tinga darrere: la discriminació de sexe.

Realment, ço que em dol és que aquesta amiga i moltíssimes més dones no han alçat la veu de denúncia vers aquesta discriminació i sí que les alcen per a altres ocasions, com són les campanyes de publicitat discriminatòries fetes per l'administració pública com per les empreses de perfums, cotxes, detergents, etc. Perquè, de fet, és habitual fer ús del boicot en situacions aquestes i, a mi, no m'ha paregut trobar veus que criden al boicot.

Certament, és lleig socialment veure una dona en postura dominada per un grup de mascles que anuncien una marca de roba, però també trobe lleig socialment que unes xiquetes no puguen participar en aquesta festa tan valenciana: per cert, la foto de la dominada és molt estètica, igual que l'espectacle del misteri.


dimecres, d’octubre 09, 2013

Mira que si encara guanya ella...

I en una rauxa de virilitat els dos es van posar a barallar-se per qui tenia la verga més grossa...

divendres, d’octubre 04, 2013

Ai quins premis!

Fa un bon grapat d'anys arrere, mentre encara estudiava filologia, es comentava que els premis creu de sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya havien quedat un poc esllavissats, més que res per la quantitat de guardonats (20, 30, 40, 50! en algunes edicions) i és clar, es perd un poc de mèrit i de lluentor al premi. Hui ha eixit publicat en premsa que al meu país també hi han distincions d'aquesta mena i que Generalitat ja n'ha publicat la llista.

No és el meu propòsit jutjar si la Federació d'Associacions Democràtiques de Jubilats i Pensionistes, la Federació d'Associacions de Ciutadans Majors, la Federació d'Organitzacions de Majors, són mereixedores de dignitat tal, o si les marques turístiques València Terra i Mar, Castellón Mediterráneo, Costa Blanca, Benidorm i Ciutat de València també. Ço que vull esmentar és aquests dos guanyadors: Lo Rat Penat i el Botifarra: l'u passa olímpicament de les institucions oficials valencianes (menyspreant l'AVL que tant esforçadament el PP vol que ens represente normativament) i l'altre passa olímpicament de les institucions oficials valencianes quan canta en valencià (i capiu-me la ironia) en moltíssims escenaris catalans (i no es fa de mala sang quan el titlen de catalanista).

Què voleu que vos diga: aquests premis ni col no bleda (igual que canal 9). L'enhorabona als premiats, sobretot a les marques turístiques...

dijous, de setembre 19, 2013

El poble m'ha votat, puc fer ço que vull.

És ben habitual sentir pels rodals polítics la comparació entre els altres nacionalismes d'Espanya que no siguen l'espanyol (que no el castellà) amb el nazisme. S'hi diu que Hitler va rebre el suport dels alemanys, amb què hom identifica Hitler amb els mamus secessionistes i els alemanys amb els pobres votants que es van trobar alguna cosa que no s'esperaven. Com a exemple tenim la identificació d'Artur Mas amb Hitler i dels catalans de bona fe amb els alemanys, que han estat estafats pel maquiavèlic. 

Doncs sí, té raó tota aquesta gent quan diu que Hitler va ser votat pels alemanys; però també cal ser honests i aplicar aquest raonament a tothom, i quan dic tothom em referisc al partit que governa ara Espanya. Perquè amb tot ço que han fet, de prometre electoralment una cosa per a després fer-ne una altra (amb l'argument de la crisi), ben bé que podríem dir que els alemanys pobrets van votar Hitler.

Una anotació al marge, al tall d'açò: he cercat el programa electoral del PP balear i no trobe enlloc la paraula trilingüisme: si això es confirma, que en el programa electoral no hi ha res d'això, no seria també un altre Hitler votat pels alemanys?

dimecres, de setembre 18, 2013

Una altra volta de la palla i de l'ull

El ministre Wert es queda a gust dient açò al Vilaweb:

"El dret de vaga és a la constitució en defensa dels interessos dels treballadors i en la mesura en què s'exerceixi legalment no hi ha res a dir; però li he de dir que fer ostatges els nens balears d'una estratègia que no té més que un contingut estrictament polític em sembla profundament irresponsable."

Certament, qui acaba patint els efectes de la vaga és la xicalla(amb la pèrdua de diners per part del professoram que l'exerceix); ara, també és la xicalla qui acaba patint els excessos ministerials i ací no ix perdent diners ningú ni hi dimiteix.

Al tall d'açò, les vagues normalment, crec, solen ser polítiques per a aconseguir millores socials. També podrien ser econòmiques, però quan estat i economia van lligades, doncs, esdevenen automàticament polítiques (recordeu que a la Constitució es regla quin tipus d'economia regirà el país).

 

dilluns, de setembre 16, 2013

Desafiament

Li va demanar que li diguera coses boniques, i sol·licit va eixir al femer que era el món per a trobar qualquecosa.

dijous, de setembre 12, 2013

De la virtut d'un poble

Aconseguir que 400.000 persones s'apleguen a fer una cadena que unisca de dalt cap avall tot un territori té un mèrit aclaparador, i ja s'ha de ser mesquí intentar menysprear aquesta fita. Anys arrere s'havia fet a les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània, i el món ho va aplaudir malgrat la Unió Soviètica gegantesca; ara s'ha aconseguit en un altre país molt petit i, malauradament, bona part de l'estat encara no se l'ha pres seriosament: d'entre aquests, el meu País Valencià. D'una banda hi han els polítics mediocres que ens governen, que a força de bastonades a tort i dret fan el possible per a callar unes veus despertes, per a segrestar unes veus d'una gent que té por, per a mantenir, al remat, adormida una gent que viu en la inconsciència, en la ignorància i en la despreocupació. D'una altra banda, hi han els mitjans que manipulen sense vergonya ni mirament, en honor de la veu que mana i els dóna menjar.

Diuen que n'eren 1.600.000, diuen que n'eren 400.000: tant se val, perquè el fet és que van moure caguera, van ser vists arreu del món i el món ha parlat d'ells. Al meu país trist, mai de la vida passarà açò, ni encara que siga per a reivindicar millores per a ells mateix en temes de salut, educació, etc. Som ben mesells els valencians, estadísticament.

Que tingueu sort, i si sou independents i vos ix malament, al capdavall, sereu vosaltres mateix els vostres responsables, i no altri.

dissabte, de setembre 07, 2013

Un producte com un altre

No havia caigut mai en el detall, però aquell dia ho va copsar: els poemaris aquells que omplien les lleixes no duien data de caducitat ni contacte de reclamació del consumidor.

dimecres, de setembre 04, 2013

Mira com la gasten allí

Ara resulta que al Vaticà l'edat mínima de consentiment de relacions sexuals és de dotze anys... Així, en un país on mana la llei catòlica, en què hom obliga a la castedat, al celibat, i a qualsevol altra forma que evita la descendència i el plaer terrenal sexual no entenc per què hi ha una llei tal: si no és que es comet algun delicte d'aquest tipus per part de persones d'una altra nacionalitat en sòl vaticà, i ja ho tenen, per si de cas... Perquè, ès clar, d'adolescents vaticans, vaticans, no n'hi han (llevat dels escolanets...).

dilluns, de setembre 02, 2013

Greuge comparatiu més que punyent

Estic força disgustat després d'haver llegit aquesta notícia: que l'equip de futbol del Real Madrid ha fitxat un jugador que és possible que cobre 11 milions d'euros: deixeu-me que ho pose amb tots els números, 11.000.000. També he fet l'operació següent:

11 milions/365 dies= 30.137 euros per dia.

És a dir, que aquest jugador cobrarà en un dia més diners dels que jo guanye en un any treballant com a professor. Certament, tinc una tristesa molt gran (i donat que sóc ateu, cap paràbola cristiana pot  justificar aquest fet).

divendres, d’agost 30, 2013

A vore qui es posa més murri

El nostre vicepresident Ciscar ha manifestat, i entenc que de manera molt irada per a segons quines coses, que "no es poden celebrar actes que tinguen a veure amb l'expressió del dia d'afirmació nacional d'una altra comunitat", segons es llig al Vilaweb.

Bé, supose que es posarà igual de fort quan els andalusos vulguen celebrar el seu dia al nostre país, o els gallecs, o els aragonesos, o els argentins, els equatorians, etc.

dilluns, d’agost 12, 2013

Operació matemàtica (misèria i companyia)

Després de llegir la notícia, hom fa la divisió que pertoca:

100.000€/67=1493€

Vergonya, cavallers, vergonya...

dijous, d’agost 08, 2013

Coses de la fama

Ahir estava a Dénia de matí i em vaig creuar amb el columnista del País Manuel Vicent. Només el conec de llegir-li els articles de tant en tant i d'alguna foto o aparició en algun programa de la tele. En passar-li pel costat el vaig reconéixer de seguida com a algú famós i se'm va ocórrer dir-li alguna cosa. Però ho vaig deixar córrer perquè, què anava a dir-li: fet i fet, només el conec d'aquesta cosa anecdòtica. Açò m'ha fet pensar el fet de la fama: no crec que Manuel Vicent siga tan conegut com per què hi haja una corrua de gent eufòrica darrere d'ell i m'ha fet la sensació que l'envoltava una aura de tranquil·litat i d'anonimat de la fama en un poblet qualsevol de la costa.

dissabte, d’agost 03, 2013

Enquet

De jo deuen haver dit (o només pensat) que tinc la vida solucionada per raó de la meua condició de professor funcionari de carrera. En moltes ocasions he hagut de sentir que altres persones han de treballar moltíssim per a guanyar-se la vida i el fet cert és que he arribat a sentir-me malament per la meua posició privilegiada; em fa sentir com un paràsit per a la societat, que no produïsc per tal de millorar la producció del país. És per això que dins de les possibilitats que em permet el règim jurídic a què pertanc, doncs, faig ço que puc: escriure, traduir, recitar (de què cobre diners i en pague els imposts que corresponen). El tocat és, però, que d'alguna manera he de fer coses per a ser i sentir-me útil al país i col·laborar...

Sabeu què? Al tall d'aquest sentiment, em pega molt tort quan m'asabente que hi ha tota una corrua de polítics que es dediquen a ser consellers de grans empreses, i em fa la sensació que aquests cobren uns bon caragols sense produir res. (cas a banda d'aquells que es dediquen a fer conferències i col·loquis a molts euros el quilo...)

dilluns, de juliol 29, 2013

Recursos

Un gelat de lavanda, va demanar, perquè era de ciutat i volia sentir com era la naturalesa, salvant les distàncies.

dimarts, de juliol 23, 2013

S'apaivaga

L'angoixa que tenia era que li faltaven trens, de tants llibres que tenia per a llegir, i allò era digne de meravella.

Però, tristament, va arribar el dia que li van sobrar els trens.

dimecres, de juliol 17, 2013

De l'actitud amb els diners

Ara es promou als mitjans de comunicació un anunci de la loteria espanyola, en què una xica es fa un embolic calculant, tot per a gastar-se uns diners per a abillar el gos; així, la manera de parlar, el tema tractat, l'actitud de la jove representen una idea ben clara d'esdevenir ric: gastar en superficialitats ara que hom té el llom cobert. Fet i fet, aquesta mena d'anuncis amb aquest caire sol ser habitual en aquest organisme de l'atzar de l'estat: un altre anunci famós va ser aquell de l'home que enviava el gos a tirar la primitiva i en tocar, va ser el gos qui va escampar el poll i es va dedicar al món del gaudi i de l'hedonisme (tanmateix, l'excepció ve d'hivern amb la loteria de nadal: és evident).

Ahir enraonàvem d'aquest anunci i certament trobe a faltar un altre punt de vista a l'hora de proposar maneres de despendre els diners de la sort: per exemple, que el ric futurible decidisca gastar-se diners donant-los a una ONG, comprant-se una enciclopèdia o subvencionant una expedició arqueològica. Al capdavall, també aquests exemples representen llançar diners per la finestra...

Comptat i debatut, la publicitat és literatura i ven més la rauxa que el seny, i aquests pensaments són foteses de moralista: encara sort que hi ha la loteria de la Creu Roja...

dimarts, de juliol 09, 2013

Confessió

Per mitjà del Vilaweb m'assabente que Mariano Rajoy va cobrar l'any1998 uns diners extra, d'aquells d'amagat: 25.242'51 euros. Aquell mateix any jo em vaig quedar pràcticament sense diners a la llibreta per raó de la meua estada d'Erasmus a Londres.

Ja puc dir-vos jo que els meus estalvis no eren ni de bon tros eixos diners cobrats secretament... Misèria puta.

dijous, de juliol 04, 2013

Dubte

A hores d'ara tinc un grapat de poemes traduïts del grec que no sé què fer-ne perquè no els trobe més futur: els faig públics? Me'ls quede per a mi?  

dijous, de juny 27, 2013

Hipòcrita!

Després de llegir açò, que el valencià depén de la conselleria i per tant Wert no farà res per ajudar les famílies que reivindiquen l'ensenyament en valencià, com sí que fa a les famílies catalanes que reivindiquen l'ensenyament en castellà a Catalunya, després de tot açò repetisc, ¿com vol que no li neguem la salutació?

dissabte, de juny 22, 2013

Suspicàcies

Bé, ara ja hem fet la broma. Ara anem a les coses serioses. El primer fet que cal tenir en compte és: ¿Per què la proposta del PP no va adreçada a l'IEC? El segon fet és: ¿Per què sí a la RAE, que en teoria no té res a fer en un afer d'una altra llengua? Vet ací les meues conclusions.

En primer lloc, pel que fa a importància jurídica, qui deu tindre la paraula darrera davant un conflicte judicial, m'imagine que deu ser la RAE i no l'IEC. Els jutges espanyols, pel fet que estem a Espanya, deuen tindre com a argument d'autoritat lingüística ço que dictará la RAE, i no qualsevol altra autoritat de cap altra llengua (ni catalana, ni valenciana, ni aragonesa, ni britànica, fins i tot). En segon, davant un conflicte de definicions, qui mana és la RAE. Així doncs, si es donara el cas que la RAE definira que el valencià és un idioma independent del català, la nostra Generalitat hi advocaria l'argument d'autoritat de la RAE i rebatria qualsevol definició unitarista, bé de l'IEC, bé, fins i tot, de l'AVL. Finalment, ço que és més important, en cas d'arribar a un juí, la Generalitat certament estarà sempre d'acord amb ço que des d'Espanya es dirà, que per això formem part del projecte unitari en l'universal, i és la que ens tutela (i d'ací la proposta del PP)

Se la saben llarga.

dijous, de juny 20, 2013

dimecres, de juny 12, 2013

Projecte

Hui m'han posat preu a un desig: el projecte té de moment molts números per a fer-se real. Tot dependrà de com passarà l'estiu.

dijous, de juny 06, 2013

Sensibilitats i homenatges

Vet aquí un altre cartell d'homenatge a un artista mort en què és mostrat en actitud fumadora: en aquest cas és el poeta assassinat Salvador Iborra. Sembla, doncs, que fumar és estètic per a la persona que ha dissenyat el cartell (i amb el suport de l'ajuntament de Barcelona): eixe fum que s'escampa, eixos dits que subjecten el cigarret, eixe braç posat, eixa mirada... Tot molt sensible.

Certament, hi han divisions i classe en el món del càncer, i que els fumadors, per exemple, donen suport a les campanyes contra el càncer de mama és molt més guai, i el mocador rosa és més estètic i fa fi, i els ompli de consciència social.

Ja en el tema, perquè no es diga que no tinc humor, estaria bé que si es dedicara algun altre homenatge a algú es fera amb una foto d'un cunnilingus o una fel·lació, que també representa un plaer humà, posats a mostrar situacions de risc.

dilluns, de juny 03, 2013

dimecres, de maig 22, 2013

Certament, les comparacions són i es fan odioses, però per què en el tema d'ETA i del franquisme sembla que no hi ha comparació ?

El meu dubte és: per què és enaltiment del terrorisme homenatjar etarres i no és apologia del feixisme homenatjar un exèrcit que va lluitar per ajudar el nazisme? Per què políticament sí que s'ha de rebutjar el terrorisme d'ETA i no la dictadura de Franco?

No ho entenc...

dilluns, de maig 13, 2013

Descans

De fa un parell d'anys ençà he mamprés una faena de traduir del grec al català poesia i assaig; cal dir també que aquesta faena que he fet tenia la intenció de poder eixir a la claror editorial, però el tocat és que no ha pogut ser. He de dir que he estat dos anys embolicat de versos i d'idees, però vist que no he aconseguit tenir bona sort, he decidit prendre'm un descans: i ho he notat, certament. Comptat i debatut, havia ocupat tant les vesprades de la setmana amb aquesta tasca i ara que s'ha desunflat la tensió literària, m'adone del temps lliure que ha caigut damunt de jo.

Amb remordiments diré, que estic a gust de moment.

dissabte, de maig 11, 2013

Tocar els ous impunement

Ja posats a ser cerrils, propose que algun estatut (i no vull dir-ne cap explícitament, però sí que ho deixe entreentendre: un estatut d'un territori que té per capital Barcelona) denomine el castellà (per això de fotre un poc també, senyora Camacho) com a Llengua Parlada a Catalunya de Manera Obligada i Constitucional (LPCMOC), perquè així ho ha decidit la sobirania...

divendres, de maig 10, 2013

Dos actituds diferents un fet semblant

El PP s'encabota a revisar sempre l'atemptat del tren de Madrid del 2004: per què no s'encabota també a revisar l'accident del metro de València del 2006?

dijous, de maig 09, 2013

LAPAO, o ço que abans era català

-Jo parle LAPAO i tu?
-Ummmm...

Estic meravellat de veure de quina manera els del PP de les altres comunitats es riuen a la cara dels catalans del PP (però vull dir d'aquells que es creuen de veres que són catalans i amb ço que implica parlar el català i la història de la llengua) i encara han de suportar-ne el cinisme.

Paciència, de veres...

dimecres, de maig 08, 2013

La cançó de l'enfadós

dilluns, de maig 06, 2013

Premis literaris

Amb la resolució del premi de traducció de poesia acabe la temporada de presentar-me a concursos literaris d'enguany: zero de quatre, certament descoratjador, què hi farem. Ara toca descansar de cara el curs que ve, si hi ha algun premi que em faça gràcia. Com diuen els polítics perdedors de les eleccions: obrirem un període de reflexió per cercar noves vies i propostes.

dissabte, d’abril 27, 2013

D'acord, exagere un poc...

Aquell dia va concentrar el pensament en aquella idea, i tot d'una, l'or que tenia dissolt dins el seu cos va anar fluint fins a congriar-se en el dit anul·lar i va traspassar-li la pell en forma d'anell.

dilluns, d’abril 15, 2013

Un ull com una estació de trens

Certament, té raó el ministre Wert quan diu, al tall de la resolució judicial per al bilingüisme en l'ensenyament de Catalunya, que les sentències dels jutges s'han de respectar i aplicar. Hi estic d'acord, perquè aquest fet és la base de l'estat democràtic i de dret, i sense aquesta regla la convivència entre la gent seria insuportable: davant un cas judicial tothom ha d'acceptar ço que la justícia disposa, sense excuses.

Ja posats a sincerar-nos, senyor Wert, estaria bé que diguereu als polítics i governants del vostre partit al País Valencià que també acataren prestament i amb diligència les sentències que dicten els jutges i no es facen els ronsos. Per exemple, senyor Wert: les 33 sentències per no reconéixer el títol de filologia catalana com a prova de coneixments de català, o també (i en relació amb la llengua vehicular de l'ensenyament que tant reivindiqueu) a la implantació de la línia en valencià en una escola de Picassent.

No en penseu el mateix?

dimarts, d’abril 02, 2013

Nota d'avís

Fem-ne un recordatori col·lectiu:

el 2019 s'acaba la concessió de l'autopista AP-7 (quan hauria d'haver-se acabat el 2006)

Que els polítics que ens governen no l'allarguen una altra volta (siguen del partit que siguen)!

dimarts, de març 26, 2013

Adoctrinament

EXTRAORDINARI, MERAVELLÓS, FANTÀSTIC: que els polítics inciten els alumnes a denunciar els professors que facen reflexionar els alumnes dels desgavells dels nostres polítics (de dreta, presumptament).

Un aplaudiment ben, ben, ben gran. Sí senyor, alcem-nos tots i 10 minuts d'ovació sostinguda.

Això sí: calladets quan es tracta de denunciar els professors que consideren que l'homosexualitat és una malaltia; calladets davant professors que opinen que les dones haurien d'estar a casa a la cura dels fills; calladets quan diuen que l'evolució de les espècies és un conte per a no dormir; calladets quan expressen que la religió catòlica ha de ser la base moral de la societat actual; calladets quan amollen que el laïcisme ha corromput els fonaments de al convivència social.

Quina societat de mediocres que som. De veres.

dijous, de març 21, 2013

Decadència social i política

Com més va més augmenta el meu desconcert en els temes de la crisi econòmica i política del PP. Em sent insegur de veure que vés a saber si em llevaran diners per tenir els diners estalviats, però també em sent estafat i burlat pels casos de Bárcenas i de Sepúlveda. Roda i volta, sembla que aquests dos hòmens s'enduran un pessic més que obscé de diners per haver estat despatxats presumptament de manera il·legal: l'u gairebé un milió d'euros i l'altre més de 200.000.  Tanmateix, ço que m'endenya més, ço que em fa sentir més imbècil és que aquests diners que haurà de pagar el PP, al remat, vénen a l'engrós de les subvencions estatals als partits polítics: comptat i debatut, segons les informacions que passegen per internet, un 85%.

Atenció: un 85% dels diners d'un partit vénen dels diners públics! És a dir, que si és cert açò, dels meus imposts que pague amb el meu sou (i que ha estat retallat tot pel sacrifici del país) he de pagar damunt encara les indemnitzacions a aquesta gent, per aquest transvasament imposts-finançament públic als partits.

De veres, no és vergonyant aquest tocat? ¿Com encara els militants del PP, els votants del PP, poden tenir la consciència tranquil·la?

dimecres, de març 13, 2013

Xica, que curiós...

No volen que la TV3 es veja al país, però ben bé que volen repartir-se la Fórmula 1, ara jo ara tu...

Oi, oi, oi, quina gràcia, tu...


dilluns, de març 11, 2013

Continua cercant...

Un altre premi de poesia que ha passat de llarg... Ara només em resta el resultat d'un altre premi i em pendré un descanset.

divendres, de març 01, 2013

El Llibre de les bèsties

He fet un control de lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull als alumnes de 1r de batxillerat. En una de les qüestions els demanava si el llibre tenia un bon final: el lleó mata la rabosa intriganta i cobejosa de poder. La resposta de l'alumnam ha estat la següent: onze opinions han dit que és un bon final. Una altra opinió ha dit que era el millor final i una altra, que el final estava bé; una altra, que no era un mal final, una altra que era un final lògic i al remat quatre opinions que han dit que era un final just. Roda i volta, en conjunt, els alumnes han considerat que morir era el final que es mereixia la rabosa: la pena capital no ha estat un fet estrident per a ells.

El llibre es va escriure quan es va escriure, tanmateix els lectors són moderns i adolescents. No m'havia parat a pensar-ho en aquests anys que he estat fent aquesta qüestió, però no m'enganyaré si dic que totes han trobat bé la pena de mort. En aquesta ocasió m'he adonat que no ha opinat ningú que matar la rabosa fóra una bona solució: no ha proposat ningú tancar-la en una presó, desterrar-la, o dur-la al bon camí (o reprogramar-la). Certament, no ha despertat en l'alumnam cap mena de clemència i misericòrida (més encara en un llibre cristià, on el perdó hauria de ser el fonament del pensament moral).

No pretenc, emperò, amb aquest text fer-me el sabut: jo també hauria aplicat la pena capital a la rabosa sent adolescent, i com ja he dit, fins ara no m'havia fixat en aquest detall, cosa que dóna a entendre que sent adult fins i tot he trobat natural aquest càstig. De fet, intente trobar algun argument per justificar que la maten: total, és una faula d'animals, i els animals no són com les persones. Tanmateix, si la faula fóra una pel·lícula d'ara amb personatges humans, tinc quimera que acabaria també malament: carregant-se el dolent.

Per acabar, hi hagut una opinió que lamentava que la rabosa no haguera aconseguit l'objectiu de ser reina. Vés quina cosa...

dimecres, de febrer 27, 2013

Tabac i persones cèlebres


Segons la Viquipèdia, l'Ovidi va patir un càncer d'esòfag, d'entre les causes d'aquest càncer, el tabaquisme combinat amb l'alcohol. Les fotos on apareix fumant són fruit del temps, en què fumar i beure eren ben vists, normals i celebrats. Hom no pot jutjar aquesta innocència i ignorància d'antany...

Als nostres dies, però, s'està lluitant molt contra el tabac i se'n fan campanyes de sensibilització per eradicar al màxim el tabaquisme. Al capdavall, un càncer d'esòfag és igual que un càncer de pit, i moltíssima gent, quan arriba el dia del càncer de pit, s'hi sent afectat i s'engeguen campanyes per sensibilitzar-hi la societat. Gest molt noble, que honora, que demostra la solidaritat contra un problema molt important.

Com ja he dit el càncer d'esòfag és com un càncer de pit i com diu la dita, esmentar la corda en la casa del penjat és de molt mal gust... Amb fotos com aquestes en cartells d'homenatge actuals no es dignifica gaire cosa. En aquest tema del càncer, no hi han ni primera ni segona divisió: o estem a tots o no estem a cap.

Certament, no cal dir que qualsevol persona és lliure d'expressar-se artísticament com vol.





http://www.araponent.cat/noticia/9591/artesa-de-segre-commemora-els-50-anys-de-la-nova-canco

dimarts, de febrer 26, 2013

For sale, ed. 96

Dissabte 23 es va celebrar un acte poètic a Pedreguer (que va ja per la 8a representació: ací i ací en parlen. Aquest espectacle musical, poètic i fotogràfic (i a vegades teatral) té com a fonament la visió de 50 poetes del país, els quals, amb l'ajut de l'acordió, han exposat un país que abans semblava noble i que en l'actualitat s'ha vist matxucat per la fera de la construcció; de retruc, el fotògraf completa la representació amb un reguitzell d'imàtgens molt catastròfiques dels desgavells urbanístics, naturals, etc.

El meu text emperò, no farà la crítica de l'esdeveniment, sinó que pretén mostrar una inquietud al voltant d'aquest recital. Aquest ha fet 8 representacions des que es va posar en marxa el maig del 2010: Calp, València, Gandia, Alcoi, Morella, Rafelcofer, Alacant i Pedreguer. Qui governava en aquests llocs eren partits d'esquerra, llevat de València (on mana la dreta i es va fer a la Societat Coral del Miquelet), d'Alcoi (on manava la dreta i es va ver al Casal Jaume I) i d'Alacant (on mana la dreta i es va fer a la seu universitària).

Digueu-me malfiat, però un espectacle que és tan divers i que ompli ben bé un espai en les agendes culturals locals, però que alhora és tan crític amb la política urbanística que s'ha fet en els anys darrers, sembla que només pot ser programat en pobles on no mane la dreta. Perquè ausades que aquest recital pot fer-se a llocs com Pego, Dénia, Tavernes, Sueca, Altea, la Vila, el Campello, Mutxamel, Muro, Xàtiva, Algemesí, Alzira i d'altres pobles que poden ser vertebrats amb la dita veu dels 50.

Certament, una llàstima.

dimecres, de febrer 20, 2013

Brindis al sol

Molt bé, correcte: que s'endurisquen més encara les penes contra la corrupció, i tot açò i allò. Però si hom no evita que els presumptes s'escapen amb martingales legals, tecnicismes i formalismes varis, de poc val tanta paraula vana...

divendres, de febrer 15, 2013

En faig 10

M'ha entrat un vertigen en recordar que hui fa 10 anys un bon dilluns vaig començar a treballar de professor de valencià als instituts; més encara, eixe any que jo vaig començar, un parell de companys de la meua promoció de filologia catalana ja anaven pel tercer curs com a treballadors!

L'experiència no va ser gens agradable: al segon dia de substitució en un institut de València ja volia deixar-m'ho; havia assumit que la docència en l'ESO no era per a mi: tan aviat, tan trist... Vaig acabar molt cremat en aquella experiència, cosa que vaig fer saber als amics i coneguts amb qui parlava. De retruc, el curs següent va ser pitjor encara. Certament, era un món que havia oblidat, el dels instituts, abrigat com estava pel mantell de la universitat. En aquell temps afirmava que només m'hi estaria uns quants anys, fins que poguera trobar alguna cosa millor; això no ha passat mai: vaig aprovar les oposicions passats dos cursos, i els intents d'aconseguir places en editorials i en normalitzacions lingüístiques locals han resultat escàpols (ja m'enteneu).

El fet cert és que han passat 10 anys i ja no tinc la perspectiva tan dolenta d'aquella experiència. Cada volta em trobe més còmode en l'ensenyament i com més va més he anat adquirint les habilitats i coneixements per dur avant les classes: comptat i debatut, els anys.

10 anys són molts anys, però poquets si tinc present que em jubilaré quan n'hauré treballat més de 35. Ara de moment, celebraré que n'he fet la desena (potser la dotzena, més avant) i em quedaré ço que ha estat bo i minimitzaré ço que m'ha dut de roí.

dimarts, de gener 29, 2013

Després de l'anàlisi

En un capítol dels Simpsons, la Lisa pateix una decepció ben grossa del cristianisme, i al llarg del capítol va a la recerca d'un substitut que ocupe el lloc de la religió renegada: en aquest cas acabarà declarant-se budista. Puc dir que em podria identificar amb ella en això del rebuig del cristianisme, però la diferència grossa és que jo no he anat percaçant un substitut. De retruc, també podria identificar-me amb ella quan determina que el budisme és la via alternativa: en el meu cas puc pensar certament que el budisme és l'altrenativa adient per a l'alliberament personal religiós de les ments racionals, però després d'haver llegit El budisme explicat als occidentals considere que, malgrat tot, no seria un bon budista.

Crec que no he experimentat cap il·luminació, ni ara després d'acabar el llibre, ni quan vaig estar a Randa fa uns quants anys. La lectura d'aquest llibre m'ha fet veure aspectes i ensenyaments que, d'una banda, fa temps que m'adone que practique (i, doncs, m'hi sent afí), i d'una altra, d'altres que no podré assolir (i, doncs, me n'allunyen), per la qual cosa no seria jo un bon budista: ells afirmen que aquelles idees i ensenyaments que no ens agraden no podem apanyar-nos-els a la nostra manera i gust perquè acaben agradant-nos (honestament, no ho faré, perquè tenen força raó; de manera que, conseqüentment, no em proclamaré budista).

Comptat i debatut, no cerque un substitut del cristianisme: quan ens morirem, morirem i punt, s'ha acabat. Ni el cristianisme, ni el judaisme, ni el sintoisme ni el budisme (per unes quantes idees amb què no estic d'acord) em fan prou lliga. Ara bé, si hi haguera de posar un m'agrada tipus facebook, aquest aniria al budisme.

dissabte, de gener 19, 2013

Molta por, molta molta por...

És molt dur haver de passar de tenir respecte dels cossos de seguretat de l'estat a tenir-ne por: d'entre aquests, la guàrdia civil. Trobar-te'ls en qualsevol situació fa venir a una part de la gent la temor d'haver comés alguna infracció, i s' t'aparen, doncs, més greu encara, oimés quan passa pel cap allò de s'enfadaran si els parle en valencià?

Fa unes setmanes, un conductor va ser detingut per la dita guàrdia civil i es va muntar un bon sidral per aquest tema del català. Llegint la notícia, he trobat que la pena a què podia ser castigat implicava la retirada de dotze punts (tots) i de nou mesos de presó, a més a més de la multa, que sembla que no podrà evitar.

Sabeu què m'esfereeix més? El fet de la presó. Segurament no hi aniria, perquè supose que el conductor no té antecedents i, doncs, la salvaria. Però imagineu-vos per un moment, que els guàrdiacivils hagueren guanyat el cas, que el conductor no haguera comés el delicte i haguera d'anar a la presó: amb quina consciència tan roïna, mesquina i infame, pel fet que vulgues parlar en català, s'atreveixen aques agents de l'autoritat a amargar la vida d'una persona?

Quin respecte podem tenir els ciutadans cap a aquesta gent? Com no hem de sentir-nos impotents? Com hem de tenir-los compassió humana quan han patit els atacs terroristes? Certament no tots són iguals, però a força de vore casos en premsa, s'ho estan gunayant.

dimarts, de gener 15, 2013

Actituds vitals

Hi ha gent que fa temps que ha decidit no vore la televisió. Prefereixen vore alguna pel·lícula de DVD o llegir, però vore la tele, no. Va hi haure una època en què vaig estar 6 mesos sense vore-la. Va ser l'any que vaig estar d'Erasmus a Londres i al pis de la residència no n'hi havia: el substitut va ser la ràdio. És cert que l'estímul televisiu per a segons quines ments és molt minso, però crec que és una error bandejar tan categòricament la televisió. D'un temps ençà, segons quines ments (i ací m'incloc sense miraments) podem gaudir d'uns programes que d'una manera o d'una altra poden canviar-nos la manera de vore la realitat.

D'un temps ençà sóc amatent als programes documenaris que han aparegut en els nous canals temàtics gratuïts de la TDT i que presenten uns continguts inconeguts fins ara: acostumats als documentaris de naturalesa animal, vegetal o mineral, ara proliferen programes que mostren com es fabriquen els objectes i els aliments; com es guanyen la vida els pescadors, els antiquaris, els pastissers...; com de malament ho passen grups de gent que no sabia ni que existien ni que tenien problemes.

Considere que dir que no a la televisió, llevat per vore una pel·lícula, és una manera de carregar-se l'esperit de curiositat. Els llibres no són els únics artefactes que ens poden mostrar altres realitats: cal ser més oberts i destriar ço que pot ser profitós en les nostres vides; no és convenient viure d'un posat estètic. Fet i fet, un llibre, encara que estiga basat en la realitat, no és la realitat, i personalment, ara sé més coses i puc valorar més la realitat que m'envolta gràcies a aquests programes documentaris. Simplement cal dedicar-hi uns minuts en un zapeig o fer-se una agenda: gens de denigrant.

El tocat és el fet lingüístic: malauradament, tots aquests programes vénen emesos en castellà en canals únicament castellanoparlants. Certament, hom troba a faltar el català, perquè aquesta mena de programació en català ajudaria molt a la normalització i aprenentatge de la llengua.


dijous, de gener 10, 2013

Projecte poètic

Ahir vaig rebre la confirmació de la rebuda de la proposta literària a un premi literari a què m'he presentat. És un projecte que va començar fa dos anys, a on he esmerçat molt d'esforç. Fet i fet, hi he posat molta il·lusió. Guanyaré? No ho crec, donat el nivell que hi haurà. Em disgustaré si no guanye? Un poc sí. Ho superaré? Certament, és menester confiar que potser interessarà a algú altre.

Ai, els premis literaris...

divendres, de gener 04, 2013

Dinerets, dinerets...

Ara resulta que Rouco Varela vol que Espanya estiga unida i que Catalunya no s'independitze. No sé quins motius pregons i intranquils deuen surar en el seu esperit, però alguna cosa hi ha que l'enutja. La devoció no deu ser, perquè els catalans, ben bé que són religiosos, per tant no hi hauria perill de flaquesa de fe. La política no deu ser, perquè encara que els republicans estan ara sí ara no al poder, sempre hi han republicans que no abandonen la religió cristiana.

A vore si deuen ser causes econòmiques? A vore si és que si se'n va Catalunya, no hi haurà d'on gratar per treure tots els diners que fan falta per pagar les clàusules del concordat? Ho pagaríem els valencians, que ja estem ben escurats? Ho pagaran els andalusos? Madrid, amb la seua solidaritat magnànima...?