dijous, de juliol 21, 2011

El president del nostre país ha dimitit i tot seguit han aparegut la retafila de declaracions. M'agradaria comentra-les:

Mariano Rajoy: Ha estat un exemple de generositat. Primer va dir que Camps no s'hauria deixat subornar mai. Ara, amb aquesta dimissió, que duu implicita la culpa (recordem que encara no ha estat jutjat ni sentenciat a favor ni en contra), rep com a floreta de Rajoy que continua sent bona persona (mireu si és innocent que decideix abandonar per no perjudicar el partit ni els ciutadans). Al remat, com que Camps eixirà no culpable (ja voreu com els formalismes legals i l'anul·lació de proves realment definitives l'absoldran) quedarà com el màrtir de tots els màrtirs.

Toni Gisbert: És el resultat de no acceptar l'evolució de la societat valenciana. Ep, que el PP, malgrat la davallada de vots, ha tret un diputat més. Per tant, encara que Compromís ha triomfat (hi ha hagut una evolució, és cert), el PP encara gaudeix de la simpatia de pràcticament el 50% dels electors valencians. No cal envalentir-se tant.

Esteban Pons: Li hauríem donat suport per qualsevol decisió que haguera pres, inclosa la de declarar-se culpable, pagar la multa, i evitar d'aquesta manera el banc dels acusats. Si Camps es declarava culpable, tindríem un president del país mentider, subornable i de qui desconfiar en honradesa. A més a més, Pons s'ha dedicat a treure els colors a qualsevol polític o altres personalitast destacades per motius que també serien susceptibles de fretura d'honradesa. Els més catòlics són qui caldria que donaren més exemples.

Miquel Gil: Camps no vivia pas en la realitat del País Valencià. Al País Valencià hi han moltes realitats, i, de moment, Camps era entés per la realitat de pràcticament la meitat dels electors valencians (els quals sabien que estava esguitat). La realitat de Miquel Gil (que podria ser la meua) és entesa pel 10% dels electors del País Valencià. Fins a 50%, resta-li.

De moment, ja va bé.

diumenge, de juliol 10, 2011

Explicar Els hòmens primer.

Al tall del darrer text, ara fa unes setmanes vam fer un xarrat del meu llibre de poesia dels Hòmens primer... Enraonava amb uns companys d'institut que havien comprat el llibre i em demanaven explicacions (és a dir, la solució de la resposta) d'uns quants poemes. No cal dir que tinc el prejuí de no explicar res, que siga el lector qui interprete, però em van donar un argument que, dalt o baix, jo també faig servir però per a un altre cas. El fet és que em van dir que justament ara que hi ha l'autor amb vida i que està amb els lectors, doncs, és un bon moment per explicar segons quines coses, i guiar-los en la lectura.

En sentir això pense que és just que diga unes quantes coses (solucions del problema), perquè és cert. Amb els poetes que ja han mort poca cosa pot fer-se, però amb aquells que són vius, doncs, no té per què ser tabú explicar poemes (no sense abans un parell o tres de lectures i unes quantes pistes perquè ho intenten, és clar!).

dilluns, de juliol 04, 2011

Publicitat

A partir de hui dia 4 apareixeran periòdicament al blog del versostriats una sèrie de poemes musicats. He agafat L'Hotel París de l'Estellés; l'he reordenat d'una altra manera perquè hi he vist una història i hi he posat una música.

Aquest text, més que fer publicitat de la lectura dels poemes pretén incidir en les músiques. Continue la línia de posar músiques estranyes, de gent desconeguda, amb tocs electrònics.
Com a poeta poc corrent, m'agrada provar i pense que ço que he fet ara és una mostra de la meua inquietud d'experimentar. Els recitals de poesia de fa temps que em resulten avorrits, potser jo resulte avorrit, tanmateix m'he fet el gust d'intentar coses noves, que agradaran o no.