dissabte, de setembre 29, 2007

Trencament

Finalment s’ha desfet el lligam que ens unia. Ha estat una relació de dos anys i mig, i com que són coses que hom intueix, tard o d’hora s’havia d’acabar: com aquell que diu, ara només queda pagar i anar-se'n. Encara que per a mi ha estat massa aviat, sense poder haver-hi gaudit a penes. Ha estat una decisió presa unilateralment i no per part meua; va ser una tota una sorpresa. Ara ja he arreplegat gairebé tots els trossos que han quedat i, no cal dir, alguns han quedat escampats pel camí i uns altres, se’ls deu haver quedat, com sol passar.

Al remat, ara tocarà pensar-hi i reflexionar sobre el futur; parlar amb altri sobre la fragilitat d’aquesta mena de lligams; bescanviar consolacions i llevar-nos la importància d’aquests esdeveniments; oblidar la part negativa i recercar, potser, una altra alternativa; endegar un altre vincle, però òbviament, amb el regust amarg del passat, de tornar a començar i ensopegar una altra volta contra els rebutjos diversos, com els xiquets que posen il·lusió a les coses; amb el pensament, com en una síndrome d’Estocolm, de tornar-hi fent taula neta.

dilluns, de setembre 17, 2007

Desaprofitamenta mental

Reprenc el tema de la desaprofitamenta, però enfocat d’una altra manera i que té a vore amb la formació professional. ¿Fins a quin punt l’enriquiment intel·lectual de l’individu no condueix a cap lloc? Perquè tot el que hom aprén, en morir, queda desaprofitat, ja que no es pot continuar més, ço és, no pot ningú reprendre el cervell d’altri i continuar-lo.

Bé, no és del tot cert que es perda cap coneixement, però aquesta opció no es refereix al que vull fer pensar. M’explique. La humanitat esfectivament ha evolucionat perquè ha représ i ha continuat tots els estudis, treballs, conclusions, etc. que s’han produït. Els avenços en medicina s’acceleren gràcies als investigadors que han estudiat treballs anteriors que els hem superat amb altres de nous. El mateix ocorre en arquitectura, en física o en qualsevol altra disciplina.

Ara bé, la desaprofitamenta a què em referisc té a vore amb el fet que aquests continuadors han hagut de començar des de zero des dels seus cervells, és a dir, que sempre es comença del no res, i no hi ha, de moment, cap manera de reprendre el cervell del qui ha finit biològicament i, doncs, continuar. És, llavors, açò la desaprofitamenta del qui s’ha enriquit i en morir s’ha llançat a predre.

Al remat, òbviament, si hom arribara algun dia a aconseguir fer continuar el cervell, hom perdria la possibilitat de crear la personalitat pròpia. És clar. Fet i fet, que estic content d’haver creat el meu coneixement, d’haver estudiat i d’haver-me format. Ara, no em negareu que és una llàstima que en morir es perda tot (¿us imagineu un Coromines retransplantat?).

dimarts, de setembre 04, 2007

A la recerca del temps perdut

En més d’una ocasió, en diversos blogs hom ha fet referència a l’edat, hom ha esmentat el pas inexorable del temps, fet i fet, les crisis, per exemple, dels trenta anys. En el meu cas he de dir que no he patit cap crisi considerable: més aïna, vaig trobar més traumàtic els trànsit dels 26 anys als 29 que el transpàs a la dècada dels trenta.

Molt s’ha tractat sobre aquesta mena de crisi que implica abandonar el dos i assolir el tres: tristesa, depressió, desig de rejovenir, actuacions faves d’adolescents o necessitat de recuperar el temps perdut. De retruc, cal afegir-hi la situació personal en què es troba cadascú, que fa que s’accentue amb més o poca intensitat la pruïja aquesta de fer el que es feia quan s’era un joveniu, eixa franja dels 16 anys als 25.

Tornant a mi, m’ha pegat per recuperar el temps perdut. Des de fa un parell d’anys intente gaudir del que no he pogut fer per raons d’estudiar la carrera, d’estudiar després la carrera i treballar moltíssimes hores en el valencià per als adults: viatjar, excursions, vida cultural, etc. Per això, amb l’avinentesa de ser professor podré permetre’m realitzar-me d’aquesta manera, fins que arribe a la quarantena, moment crític també d’un altre trànsit: vorem què em pegarà per fer.