dissabte, de desembre 15, 2007

Riu amarg

Al meu poble, quan alguna família es comprava un cotxe, un televisor, ço és, feia una despesa molt important, hom deia que els reis havien arribat aviat, fet i fet, que ja no quedaven més diners aquell any per regals; la xicalla s’havia d’apanyar amb les estrenes i prou (malgrat que sempre queia algun regalet, per això que la familia no es sentira frustrada i sense Nadal). També al meu poble, quan ocorria un esdeveniment important (normalment de caràcter religiós), les famílies gastaven un caramull important de diners per a endreçar les cases, de manera que estigueren a l’alçada de l’esdeveniment. Per exemple, en les comunions, la gent emblanquinava les façanes, es canviava la cuina o alguna habitació: no cal dir que si el que passava era un casament, es tirava la casa per la finestra! En el meu cas puc dir que en la meua primera combregada, els meus pares van fer construir una casa (bé, al capdavall, hom havia de tombar la caseta d’estiu dels avis i n’havien de fer una de nova, i tot va coincidir que aquell any combregava).

El fet cert és que al meu poble, a una part ben concreta del poble, enguany han vingut els reis molt aviat, però han estat uns reis molt amargs. Hom rebrà el Nadal amb la cara rentada i nova de trinca, però aquesta volta, l’ocasió es viurà amb tristesa. Uns reis dels quals es recordaran molt cada any.

divendres, de desembre 07, 2007

Visitant el país

En l’imaginari de gran part dels llicenciats en filologia catalana o de moltes persones amb estima per la cultura catalana hi ha un lloc que desperta simpatia i desig d’anar-hi, encara que siga, una volta en la vida. Efectivament, l’Alguer és aquesta ciutat mitològica, exòtica, llunyana, que desperta aquesta pruïja sentimental. D’una altra banda, des de la Marina Alta estant, hi ha un altre lloc que desperta una flama semblant: es tracta de Tàrbena, un llogaret en mig de les muntanyes, de repoblació mallorquina i que parla diferent de la resta de la Marina. (No cal dir que entre els valencians, sempre ha agradat més (ha fet més gràcia) aquest accent salat que no pas el català del nord, per això Tàrbena sempre és esmentada amb devoció i respecte).

Doncs bé, aquest pont de desembre he anat, per primera volta, a Tàrbena. He volgut visitar aquest poblet tan proper però que fa la sensació que està molt lluny (i em demane ara, com és que no hi he anat abans, de tan propet que para). He de dir de bestreta que no em feia cap il·lusió de res (per exemple, sentir salat, perquè ja m’havien fet saber que pràcticament ha desaparegut), així com també que la visita obligada a Can Pinet tampoc seria tanta cosa (Can Pinet és el bar més famós que hi ha, un bar l’amo dels qual és un republicà i que hi té moltíssima quincalla penjada a les parets, cosa que hi dóna el toc pintoresc).

Vaig arribar al poble, prou matinet per a ser festiu (poc passades les nou ja hi era), tot just quan el poble es despertava. Hi vaig pegar unes quantes voltes, hi vaig fer fotos. Em vaig perdre per alguns bancals per trobar alguna ruta i vaig veure l’altre vessant del país, el que mostra Callosa i Benidorm. Fet i fet, la meua intenció era quedar-me a dinar, de manera que vaig continuar pegant voltes, a la recerca d’un forn per a tastar els pastissets d’herbes: decepció, allí no hi ha forn propi i no vaig trobar la fleca. Vist el tema, que eren les onze i ja no hi havia res per vore; que no havia trobat cap ruta bona per a caminar; que anava a soles i no m’ho passava gaire bé, vaig decidir esmorzar, en lloc de dinar, a Can Pinet. El bar era buit, només hi eren dos dones que es feien un café. Em vaig demanar un entrepà (normalet) de truita amb formatge i una botelleta d’aigua (5€) i em vaig sentir ben estrany, jo a soles, mentre sentia com xarraven la mestressa del bar i una de les dos dones que es feien el café. Cap de les dos salava, fet i fet, semblaven dos dones del meu poble.

Al remat, vaig tornar a casa. Llocs mítics. Roda i volta, això, mítics.

dissabte, de novembre 24, 2007

Àngels Gregori

Anit vaig acudir a l’acte proclamació dels guanyadors dels premis literaris de Gandia. Un esdeveniment que havia apuntat a l’agenda dues setmanes arrere i que gairebé em quede sense assistir-hi perquè s’hi demanava invitació. Sort que vaig ensopegar amb un amic de Gandia que m’hi va colar, que si no, hauria hagut de tornar a casa amb el cap catxo i veure-ho per la televisió. He de dir que l’acte va esdevenir solemníssim, amb un escenari carregat d’història, el palau del duc de Gandia, Francesc de Borja, amb una escenografia preciosista (ciris, penons, flors, estufes!). Amb aquest amic que m’hi va colar vam comentar que, efectivament, aquella festa fregava l’elitisme, més que res per aquesta cosa de la invitació, juntament amb tota aquesta parafernàlia. Però al remat, com a mínim, té tota la celebració que aquests premis es mereixen.

Jo hi anava per saber qui guanyava el premi de poesia, amb un pressentiment de qui guanyaria, compartit amb un altre amic poeta, i ves per on la nostra intuïció es va confirmar. Va guanyar l’Àngels Gregori, per la qual cosa me n’alegre. Me n’alegre molt quan els guanyadors són gent que conec. És com si me’n tocara una part, per aquesta afecció d’amistat (emperò, després caldrà llegir el llibre, òbvamient: recordem, efectivament, Doncs parla català, vegem que diu).

Àngels va dir que es sentia feliç d’haver guanyat el premi només amb 22 anys, que era el poeta més jove d’aconseguir-ho i la tercera dona del total de vencedors. En el meu cas, jo em vaig quedar a les portes, nou anys arrere. L’any 98 vaig quedar finalista d’aquell certamen, amb 23 anys i amb una il·lusió molt gran per davant -il·lusió que ha anat podrint-se (bé, potser és una imatge massa forta: diguem que ha anat gelant-se) a mesura que hom va coneixent coses d’aquest món dels premis. Em vaig assabentar que havia guanyat el sendemà en llegir el diari. Vaig cridar d’alegria i a ca meua només era la mare: encara conserve una còpia de l’acta i el retall de la notícia, que vaig penjar al suro de la meua habitació temps i anys. La resta va ser una altra història, la gestació del poemari del Dos poals.

Al remat, he de dir que aquesta ferida ja no cou tant. Faig la meua proposta poètica i em mire aquesta històra dels premis amb distància, però posant-hi un poc d’il·lusió, perquè si no acabaria totalment desenganyat, i també perquè és una forma de mantenir l’alegria d’aquestes coses, com una mena de teràpia. Tanmateix, en aqusta proposta poètica meua hi ha en preparació un poemari molt crític: efectivament, el cuquet volta per ací.

dimecres, de novembre 14, 2007

La llengua una altra volta

Fa poc ha eixit a la premsa un atac del Partit Popular contra Bernat Sòria perquè es presentarà a les llistes del Partit Socialista Obrer Espanyol al país per a les eleccions que vindran. El retret que li fan és que ell és andalús que parla català. Aquest argument no pot ser més absurd, tant pel que significa com pel qui el diu. De bestreta, si realment és andalús, és menester aplaudir aquest integració (perquè hom ho vulga o no, la llegua del país és el valencià, malgrat els 300 anys d'anorreament), però el fet cert és que ell és nascut a Carlet. En segon lloc, hauria de caure la cara de vergonya als polítics del PP per dir aquella collonada, quan molts d'ells són valencians (nascuts ací) i no en parlen ni un borrall i fan tot el possible perquè no es parle, no s'aprenga i no s'escampe. De retruc, no es pot ser més hipòcrita quan hi ha el cas d'Eduardo Saplana (normalitzem els cognoms valencians), exemple antonomàsic.

Al remat, ací s'inclou un altre tema, el del fenomen del que en castellà es diu cunero: aquella gent que no ha nascut al país, però que un partit considera convenient inscriure'l en la circumscripció electoral per raons d'aquesta tirada de vots. Per tant, el que el Partit Popular retrauria és que, què fa un andalús presentant-se a les llistes valencianes, més encara parlant català (espill d'integració). Doncs bé, la resposta, la tenen davant el morro: què ha fet un cartaginer valencianofòbic essent Molt Honorable.

Al remat, no sé fins a quin punt és transcendental que els governants del país hagen de ser nascuts ací. Ara, el que no es pot tolerar és aquesta actitud hipòcrita del Partit Popular en l'afany de desprestigiar gent, quan ells són els primers que haurien de callar.

dimarts, d’octubre 23, 2007

Que bo que és dormir

Des del govern i des de diversos àmbits socials hom promou campanyes de sensibilització perquè la societat adquirisca costums saludables; no només perquè aquest col·lectiu use una bona salut a la curta, sinó també per a evitar, a la llarga i a la vellesa, malalties que posen en perill tant la persona, així com també el sistema sanitari, amb la intenció que es col·lapse el mínim possible. No cal dir que hom deu saber quina mena de campanyes són: l'alimentació, el consum de substàncies perilloses (no totes il·legals), hàbits higiènics i sexuals, etc. Les cadenes de televisió són u d'aquests àmbits que hi treballen; tenen com a avantatge el gran poder de convocatòria i de persuasió. Tanmateix, hi ha el problema de l'audiència, que fa que perden efectivitat algunes campanyes de sensibilització.

El cas de què parle és el de les hores de son dels infants i dels adolescents. Els estudis mèdics parlen que el cos d'aquest sector de la població necessita dormir més de huit hores, perquè l'organisme humà es desenvolupe amb bones condicions. Amb al qual cosa les hores nocturnes de televisió haurien de ser reduïdes. Les nits del diumenge Antena 3 programa un concurs on el públic infantil és el protagonista. Òbviament el concurs és gravat i està pensat a postes perquè els infants el vegen amb la família. Així doncs, d'una banda, el concurs comença a les 22'30 i acaba, publicitat inclosa, passades les 23'30; roda i volta, els xiquets toquen el llit i s'adormen vora les dotze de la nit. D'una altra banda, els estudis mèdics diuen que, per a uns descans i rendiment personal bons, i de retruc, escolar, són necessàries un mínim de huit i nou hores. Si fem els comptes, si els xiquets han d'alçar-se a les set per a fer-se un bon desdejuni i ser al centre a les huit del matí, el nombre d'hores dormides en són set (o més poques, si hi ha algun contratemps, com insomni, videojocs, etc.)

Per tant, ¿és realment necessari projectar un concurs a hora horada? ¿No es podria passar aquest concurs a les 20h, moment en què els infants sopen, i el programa de les 20h passar-lo a les 22'30h?

Al remat, no es tracta de ser moralista i coartar la llibertat de dormir cadascú el que li vinga de gust. Simplement es pla de reflexionar i representar un paper en la responsabilitat social: si hom no mira pel seu be, ¿per què ha de mostrar-se com un energumen si després les coses li van malament i no hi han mitjans per a solucionar-ho? Per exemple, envers el col·lectiu dels professors, el dels metges, etc.

divendres, d’octubre 05, 2007

Països Catalans

Que des d’un punt de vista polític esdevinga real és tan difícil com que l’Argentina, Xile, Mèxic o el Perú demanen formar part d’Espanya. Ara, considerant-ho com un fet cultural (on la llengua i la literatura són la base) hom no pot tancar-hi els ulls i encabotar-se a negar-ho (i per descomptat, fer el possible per boicotar aquesta entel·lèquia, com a mesquins i estúpids): ací no hi valen imperialismes ni altres collonades hipòcrites d’aquesta mena, perquè Espanya ben bé que es mira Hispanoamèrica per a formar part del món castellanoparlant; o Portugal amb la resta dels països galaicoparlants; o França amb la francofonia, etc.

En altres ocasions he comentat que la mediocritat em fa molta por, que li tinc molt de respecte, i no hi ha cosa que m’endenye més que encontrar-me l’estultícia d’una gent que actua arrapapada per la mediocritat. Ara, aquests dies que passen, hi han hagut uns incidents amb la cremació d’unes fotos del rei (no hi ha res a dir: em sembla estúpid tancar algú per això: però, compte, també caldria respectar que algú creme fotos de Fuster o senyeres). Les contraaccions han estat vàries i voldria destacar-ne una: el mural que hom pintarà a Pedreguer amb els dos reis borbons cap per avall. D’aquest fet, el que m’endenya més és la reacció de la direcció dels socialistes valencians: per a ells, no som un país ocupat (el Regne de València va ser una conquesta i per tant sí que està ocupat); per a ells, el rei és una figura importantíssima dins el nostre sistema polític (em xoca que el socialisme combregue amb la monarquia: on és, doncs, la igualtat de les persones?); per a ells, el lloc on vivim és una comunitat sense cap altra ambició que la d’estar (les sigles PV del PSPV són una broma de mal gust que els toca carregar). És per això que no estan gens d’acord amb aquesta pintada (supose que deuen ser aquestes, i no cap altres de tipus ideològic intern) i s’estan pensant les represàlies envers els socialistes pedreguers que han donat suport a aquesta iniciativa.

Acabaré amb açò d’aquesta manera: que no s’ompliga la boca la direcció nacional dels socialistes valencians amb els versos d’Estellés, amb “Assumiràs la veu d’un poble/ i seràs per sempre poble...”. Mediocres.

dissabte, de setembre 29, 2007

Trencament

Finalment s’ha desfet el lligam que ens unia. Ha estat una relació de dos anys i mig, i com que són coses que hom intueix, tard o d’hora s’havia d’acabar: com aquell que diu, ara només queda pagar i anar-se'n. Encara que per a mi ha estat massa aviat, sense poder haver-hi gaudit a penes. Ha estat una decisió presa unilateralment i no per part meua; va ser una tota una sorpresa. Ara ja he arreplegat gairebé tots els trossos que han quedat i, no cal dir, alguns han quedat escampats pel camí i uns altres, se’ls deu haver quedat, com sol passar.

Al remat, ara tocarà pensar-hi i reflexionar sobre el futur; parlar amb altri sobre la fragilitat d’aquesta mena de lligams; bescanviar consolacions i llevar-nos la importància d’aquests esdeveniments; oblidar la part negativa i recercar, potser, una altra alternativa; endegar un altre vincle, però òbviament, amb el regust amarg del passat, de tornar a començar i ensopegar una altra volta contra els rebutjos diversos, com els xiquets que posen il·lusió a les coses; amb el pensament, com en una síndrome d’Estocolm, de tornar-hi fent taula neta.

dilluns, de setembre 17, 2007

Desaprofitamenta mental

Reprenc el tema de la desaprofitamenta, però enfocat d’una altra manera i que té a vore amb la formació professional. ¿Fins a quin punt l’enriquiment intel·lectual de l’individu no condueix a cap lloc? Perquè tot el que hom aprén, en morir, queda desaprofitat, ja que no es pot continuar més, ço és, no pot ningú reprendre el cervell d’altri i continuar-lo.

Bé, no és del tot cert que es perda cap coneixement, però aquesta opció no es refereix al que vull fer pensar. M’explique. La humanitat esfectivament ha evolucionat perquè ha représ i ha continuat tots els estudis, treballs, conclusions, etc. que s’han produït. Els avenços en medicina s’acceleren gràcies als investigadors que han estudiat treballs anteriors que els hem superat amb altres de nous. El mateix ocorre en arquitectura, en física o en qualsevol altra disciplina.

Ara bé, la desaprofitamenta a què em referisc té a vore amb el fet que aquests continuadors han hagut de començar des de zero des dels seus cervells, és a dir, que sempre es comença del no res, i no hi ha, de moment, cap manera de reprendre el cervell del qui ha finit biològicament i, doncs, continuar. És, llavors, açò la desaprofitamenta del qui s’ha enriquit i en morir s’ha llançat a predre.

Al remat, òbviament, si hom arribara algun dia a aconseguir fer continuar el cervell, hom perdria la possibilitat de crear la personalitat pròpia. És clar. Fet i fet, que estic content d’haver creat el meu coneixement, d’haver estudiat i d’haver-me format. Ara, no em negareu que és una llàstima que en morir es perda tot (¿us imagineu un Coromines retransplantat?).

dimarts, de setembre 04, 2007

A la recerca del temps perdut

En més d’una ocasió, en diversos blogs hom ha fet referència a l’edat, hom ha esmentat el pas inexorable del temps, fet i fet, les crisis, per exemple, dels trenta anys. En el meu cas he de dir que no he patit cap crisi considerable: més aïna, vaig trobar més traumàtic els trànsit dels 26 anys als 29 que el transpàs a la dècada dels trenta.

Molt s’ha tractat sobre aquesta mena de crisi que implica abandonar el dos i assolir el tres: tristesa, depressió, desig de rejovenir, actuacions faves d’adolescents o necessitat de recuperar el temps perdut. De retruc, cal afegir-hi la situació personal en què es troba cadascú, que fa que s’accentue amb més o poca intensitat la pruïja aquesta de fer el que es feia quan s’era un joveniu, eixa franja dels 16 anys als 25.

Tornant a mi, m’ha pegat per recuperar el temps perdut. Des de fa un parell d’anys intente gaudir del que no he pogut fer per raons d’estudiar la carrera, d’estudiar després la carrera i treballar moltíssimes hores en el valencià per als adults: viatjar, excursions, vida cultural, etc. Per això, amb l’avinentesa de ser professor podré permetre’m realitzar-me d’aquesta manera, fins que arribe a la quarantena, moment crític també d’un altre trànsit: vorem què em pegarà per fer.

divendres, d’agost 17, 2007

L'única d'agost

Aquest text té com a excusa el viatge que acabe de fer per Escandinàvia. Sol passar que a voltes, xarrant a l’institut amb els companys, amb el to distés i alegre que hi ha en mig de l’estrés escolar, amolle que em sent desaprofitat, que em llance a perdre a l’institut. Efectivament, ara que aviat farà deu anys que vaig acabar la carrera i que estic gairebé estabilitzat en els àmbits personals, pense que sóc una persona desaprofitada, llançada a perdre.

De menut pensava que hauria pogut destacar en algun esport, que quina llàstima no hi haure algú que em diguera tu, a tal esport, que despuntaràs i aconseguiràs alguna cosa. Quan vaig acabar la carrera, vaig haver de renunciar al doctorat per a treballar i continuar a València, i una altra volta pense, vés per on, he perdut més de quatre anys per a traure-me’l i investigar (no cal dir que encara sóc a temps de fer-ho, però em note que he perdut la pràctica, la disciplina i la capacitat d’abstracció necessària: que m’he llançat a perdre). El mateix ocorre si vull començar una altra carrera: buf, més assignatures mentre treballe a l’institut, prepara els treballs, vés a les classes, corregeix exercicis...

També hauria pogut fer un bon escriptor, però pense que he perdut massa temps estudiant les assignatures de la carrera, de manera que no he pogut aprofitar-lo perdent-lo en la vida bohèmia de l’artista: vetllant pel Carme, petant la xarrada a la cafeteria de la facultat, assistint a actes literaris i fer-me vore, etc. Malgrat que aquest tipus de coses comence a fer-les ara, ja tinc molts anys de desavantatge.

Els idiomes. Amb 23 anys podria haver-me recorregut mig Europa i estudiar un bon grapat d’idiomes rars i guanyar-me la vida com a intèrpret (fet i fet, he anat darrere dels lectorats i m’he presentat a un munt d’entrevistes i sempre he quedat reserva, i fa dos anys que hauria pogut estar treballant a Eslovènia, justament l’any que vaig aprovar les oposicions). El resultat és que ara quan vaig per aquestes terres europees en què l’anglés és fa tant vital, m’agafa vergonya de sentir-me.

Així, unes quantes més.

dimecres, de juliol 25, 2007

Impotència

Si un metge va pel carrer i es troba una situació que demana les facultats d’ell com a professional, hom entendria que ajudara la persona que les necessitara. És, doncs, un cas claríssim d’actuar allà on és menester sense ser pedant. Pedant, això és, perquè si es canvien el metge per un professor de valencià, i l’actuació professional per la correcció d’una paraula dita malament, doncs, tenim açò: un pedant que s’atreveix a corregir el valencià de la gent.

¿Fins a quin punt un professor de valencià ha de corregir la gent (amics, família, desconeguts) que parla malament? ¿M’he de limitar només a ensenyar la llengua a l’àmbit escolar, o puc ultrapassar els límits de la societat extraescolar? Perquè allò que em frustra més com a professional de la llengua (però també com a ensenyant) és comprovar que els esforços meus perquè l’alumnat diga bona vesprada, tastar, eixugar, pernil, pollastre o lleig es veuen llançats a perdre quan aquests alumnes (o els pares o els amics, etc.) continuen dient buenas tardes, provar, secar, jamón, pollo o feo.

dilluns, de juliol 09, 2007

Fumera

No tinc cap simpatia pel tabac. Em molesta moltísim, no suporte la pudor que fa. Açò ja ho he comentat en un altre moment, i ara voldria apuntar algunes reflexions. Per a començar, l’església catòlica condemna la masturbació masculina, perquè significa una pèrdua humana, un atemptat contra la dignitat divina (condemnació i turment dels més tendres i jóvens quan començaven a explorar el cos propi i a experimentar el plaer dels sentits). Ara bé, per què no col·loca en el mateix nivell de condemna i blasme pecaminosos els que fumen? Roda i volta, aquests atempten contra la dignitat divina maltractant el cos humà, creació generosa de Déu.

També em sorprén que moltes famílies es maten a bacs per assegurar la millor atenció per als fills: els trien menjars més saludables perquè tinguen totes les defenses del món; els malcrien perquè no passen fred ni calor; no s’embruten, ni agafen polls ni bacteris; no caiguen en terra i es pelen els genolls. Però a casa no els estalvien la dosi diària de fum (de retruc, quan creixen i comencen a experimentar amb el tabac dels pares, a aquests darrers, els pega tort i agafen una bona enrabiada quan se n’assabenten).

Un altre fet que em crida l’atenció és quan algú es posa a fumar en una reunió, bé preguntant si pot fer-ho o no, més encara quan el propietari de la casa no fuma o el lloc on es troben és susceptible de no fumar. Per aquest motiu no seria comprensible que aquest fumador s’enfadara si algú decidira tirar-se un pet o fer qualsevol altra cosa fisiològica. Al remat, he conegut gent antisistema que sempre té a la boca el capitalisme i l’oposició a l’estat i a les multinacionals. Partint d’aquesta convicció em sorprén veure com donen peixet a les fàbriques tabaqueres quan els compren els cigarrets.

Deixant a banda les contradiccions, de les quals no pot fugir ningú, perquè al mínim que es grate una miqueta hom pot trobar una biga més grossa que una mola de molí, continue pensant que fumar és una de les coses més estúpides del món i no entenc com encara es defensa.

dissabte, de juny 23, 2007

De la panxa

Menjar és barat, però alimentar-se és car; aquesta defirenciació -que podria resultar ociosa- afecta u dels pilars fonamentals del sistema econòmic que regeix el nostre país, conegut com a capitalisme. Els diners es fan en un model igualitari de societat que convergeix cap a uns gusts comuns, els quals impliquen el mínim de divergència possible, amb la qual cosa predomine la tranquil·litat de producció. Qualsevol intent d’eixir-se’n significa una despesa tant per al productor com per al consumidor. (Dalt o baix, com l’escola: l’ambient, el nivell, convé que siga semblant, perquè a la mínima que algú se n’ix per dalt o per baix, cal desplegar tota una sèrie de recursos que ha de pagar algú,i sabem com se les espolsa tothom).

Així doncs, els conservants i els estabilitzants, els adobs químics i la producció en sèrie, garanteixen prosperitat econòmica per als productors, però també equilibri per a les famílies, ja que tenen a l’abast bens més barats amb què tirar avant : però això implica que menjar barat és alimentar-se bé? Per exemple, els celíacs ho tenen ben agre per a alimentar-se, ja que qualsevol producte essencial per a ells és caríssim: d’una banda perquè els productes són molt específics; d’una altra perquè demanen una cura atentíssima i d’una altra perquè se’n produeixen pocs i no n’hi ha a tots els llocs. Efectivament, no seguiexen el model general de producció.

També hi ha el cas dels diabètics i dels hipertensos. Aquests ho tenen més fàcil perquè, com que a la societat comença a proliferar aquest problema, ja s’esdevé rendible produir sense greixos ni sucres afegits. Ara bé, els substitutius que hom fa servir potser tampoc són els adients, amb la qual cosa hom menja barat, però s’alimenta de forma cara si vol uns altres productes més adequats.

Un altre cas, aquells qui no tenen cap malatia però que volen consumir deixant de costat aquest model general, ço és, sense adobs químics, sense establitzants, etc. Aquest grup també ho té difícil perquè d’una banda els bens no segueixen la cadena de producció, de manera que no són barats; d’una altra, n’hi han pocs i no a tots els llocs comercials i d’un altra demanen temps per a ser cuinats (òbviament, no són dels que s’arreballen al microones). De retruc, és una fal·làcia confiar en els productes primer anomenats bio i després rebatejats d’altres formes, perquè al capdavall ni empraven productes ecològics ni artesanals: fet i fet, els que es feien servir eren els mateixos.

Al remat, roda i volta, menjar és barat perquè tenim a l’abast una varietat altíssima de productes a preus assequibles per aquest fet de la producció en massa, de manera que sadollar l’instint primari d’omplir la panxa, ço és, menjar, queda coberta. Ara bé, alimentar-se, és a dir, cuidar l’organisme i no castigar-lo, ja són figues d’un altre paner.

dilluns, de juny 11, 2007

La biga al meu ull

M’agraden els recitals de poesia per l’ambient que es manifesta. Als primer hi anava a soles i no coneixia ningú, de manera que anava, mirava i me n’anava. Però a mesura que he anat coneixent poetes, l’esdeveniment ha deixat de ser solitari i he xalat durant els moments abans de començar i de després d’acabar, i hi he trobat un al·licient per a acudir-hi.

Perquè, al capdavall, els recitals de poesia m’avorreixen quan es duen a terme. He arribat a un punt que la poesia, recitada en públic, és la cosa més moixa del món. En poques ocasions he gaudit escoltant versos i, al remat, em fa la impressió que el fet de recitar és un tràmit que s’ha de complir quan hom hi és convidat, una espera que hi ha entre la mitja hora d’abans de començar i les dos hores de després d’acabar.

De bestreta he de dir que jo no em consideraria bon recitador (el que jo n’esperaria), faig el que puc, intente donar vida a allò que llig: el defecte dels meus versos és que no tots són per a ser recitats, amb la qual cosa tinc un repertori poc assortit, i si per alguna raó llig els que no són susceptibles de ser recitats, la gent pot acabar pensant que ni col ni bleda: fet i fet, que els avorrisc. Perquè els problemes que veig en els recitals són diversos: en primer lloc, quasi tots els poemes que es lligen semblen que estan escrits no per a ser recitats sinó per a ser llegits en privat; segon, que els poetes convidats no tenen la gràcia de recitar els poemes propis o han fet una tria de versos poc adient al moment, a l’auditori (potser alguns s’hi impliquen, però hi han voltes que alguns altres mostren una mancança o una desgana tan gran que pareix que els dolga haver de pujar a recitar). Amb la qual cosa, per u i per l’altre, no entenc perquè en llegir a la premsa les crítiques de tants llibres en què hom es desfà en paraules, lloant el ritme, la cadència, la mesura, el pes de les paraules i en sentir-les m’aclaparen, però de tristor. On són aquells poemes?

Així doncs, quan vaig als recitals em queda aquesta sensació de buidor, ja que els versos que s’han escampat no han fet pòsit al cervell, cauen de les orelles. Perquè, al remat, eixir d’allí m’hauria de fer reviscolar l’ànima i em queda el corc de pensar que sóc l’únic que no ha aprofitat aquesta oportunitat poètica.

dimarts, de maig 22, 2007

Recordant els temps d'escola

En una excursió per la muntanya realitzada a propòsit d’un curset de professors, vaig sentir una mestra de primària que definia l’ensenyament com l’educació de les persones en l’entorn en què viuen. En aquell moment em vaig adonar de la importància d’aquella afirmació, i fins a quin punt ha esdevingut una fretura en la meua formació. Perquè, al capdavall, en aquella conversa es parlava de la gran desconeixença que es té de l’entorn natural en què l’individu (en aquest cas el xiquet) viu: viure en pobles enmig de la natura és un privilegi les dimensions del qual hom ja no es capaç de capir.

Fet i fet, en un temps de despersonalització progressiva i de destrucció del patrimoni natural, aquesta mancança de coneixements provoca la insensibilitat dels individus envers l’entorn que els és propi. L’engròs de la xicalla en créixer desconeixerà aquella flora, fauna, orografia, toponímia, etc. que serveix per a cohesionar-se com a col·lectiu i per a establir-hi lligams d’afecte, de manera que l’única relació entre individu i entorn es limita a estar en el lloc i s’ha acabat.

Hi veig dos vessants, en aquesta mancança. Primer el familiar, quan la gent gran no traspassa qualsevol coneixement als fills; d’una altre els mestres, que si bé han de reemplaçar aquest buit familiar, es troben que no poden pair aquesta responsabilitat perquè, roda i volta, són individus transplantats de bo en un lloc que desconeixen totalment. Aquest fet significa que, en no conéixer el lloc, no poden transmetre coneixements i que en ser provisionals (perquè en moltes ocasions són provisionals: bé com interins, bé com a expectants de definitiva, bé com a no residents en el lloc de treball) no estableixen els lligams suficients com per a desenvolupar aquesta tasca d’educació en l’entorn. De retruc, caldria afegir-hi també l’esperit del mestre per a voler integrar-se en aquest entorn, òbviament.

U dels buits que em trobe com a individu és aquest desconeixement del meu entorn, que ha tingut com a resultat moltes voltes la consideració del paisatge com a element obviable i invisible, malgrat els intents de reeducació i de sensibilització nous per la meua banda. Però és gratificant anar reconeixent parts d’aquest entorn meu.

Al remat, els de la capital també poden fer seu l’entorn propi: encara que no tinguen muntanya, marjal, vall o mar, sempre els queda el patrimoni urbà, el qual té la mateixa importància que el natural. No ser educat en aquest entorn pot conduir a desconéixer la ciutat i a no establir-hi lligams afectius, amb la qual cosa la ciutat esdevé un objecte obviable, freturós d’afecte i fàcilment enderrocable.

dijous, de maig 10, 2007

Fusterianes

Fuster diu, Si vols ser tingut en estima dels altres, simula que ets com ells, però pitjor o millor.

Hi han molts tipus de soledat; la física és la que hom té al cap més a sovint, però cal tenir present que n’hi han d’altres menes, i aquestes passen desapercebudes moltes voltes: hom podria parlar de la soledat social i de la intel·lectual. Aquestes menes de solitud es poden experimentar en actes socials, eixides o excursions en què hi ha un bon grapat de gent diversa i ací és on es pot comprovar el grau de fortalesa personal.


La primera, la social, representa que algú no troba altri amb qui relacionar-se i sentir-se integrat. És a dir, que aquest algú no aconsegueix fer lliga suficient com per a compartir inquietuds i fer (ser) poble, i en participar en una d’aquestes activitats esmentades pot sentir-se apartat, descol·locat, desitjós o frustrat.

La segona, la intel·lectual, va per aquest camí; hom pot sentir-se sol perquè no troba un grup amb què trobar-se a gust intel·lectualment, és a dir, amb què compartir coneixements o conversar sobre qüestions, i quan es veu en una situació d’aquestes dites, pot trobar-se avorrit, apartat, incomprés.

Em sorprenc en descobrir que l’individu és massa complex, que hi han moltes variables que en configuren la personalitat. Al remat, massa temps de reflexió i de viatges només condueix a molta preocupació i capteniment.

dimecres, d’abril 25, 2007

3€ a la fira de vell

Voldria tornar a parlar del poemari del Dos poals…, aquesta volta per a fer saber que el llibre continua el camí de la normalitat en l’existència al món. Després de ser publicat, de ser venut (poc, però venut) i de tenir crítiques, bones, com tot poemari en català (bé, una crítica, però crítica és), ara el pas següent ha estat veure que es ven de segona mà.

Dies arrere, fussant per la xarxa vaig descobrir que hi ha algú (supose que de les Illes) que el ven. Es veu que està en bon estat; el preu de venda és de tres euros: potser és el preu que li pertoca; potser (i ací em fa gràcia) perquè sembla una picada d’ullet ja que coincideix amb un poema del llibre.

Si algú no vol gastar-se els deu euros que val a les llibreries, ja ho té clar, pot fer-ho per tres euros més despeses d’enviament a l’adreça següent (encara que estaria més bé que el compràreu a les llibreries):
www.todocoleccion.net (al cercador hi poseu Dos poals).

dimecres, d’abril 18, 2007

Cuscús, te, i altres coses vàries.

Viure a poblet no predisposa al cosmopolitisme, però quan l’habitant va a ciutat i, per exemple, comença a estudiar una carrera, el sotrac és fort, i només aquesta persona tinga alguna mena de sensibilitat, no només voldrà repensar-se com a individu, sinó que, a més a més, ho acompanyarà amb l’adopció d’una altra cultura. Molt poca gent no cau en la temptació d’abraçar aquesta cultura forana, fer-la seua o imitar-ne els trets. Serà superficial o no, però es sentirà ben a gust amb aquest complement que ajuda a la perfecció de la persona.

Feta la tria, la persona voldrà aprendre’n la llengua. S’empassarà de tot el que representen els costums (menjars i begudes, vestits i decoració, etc.) i hi viatjarà. Fins i tot pot passar que hom es tombe per combinar cultures vàries i prendre’n allò que més l’ompli, i d’ací poden sorgir aparellaments singulars. En la meua experiència he conegut gent fascinada per la cultura àrab, per la japonesa, per la castellana, per la germànica, etc.

De petit, la cultura que m’atreia era la grega, la clàssica: vaig triar el grec a l’institut, col·leccionava retalls relacionats amb el grec, conservava embolcalls de productes amb text en grec. Fins i tot, escrivia a l’ambaixada de Grècia per a aconseguir segells i informació turística. Mirant arrere i pensant en aquests amics, em fa la sensació que no se m’ha quedat interioritzada, i ara només és una atracció mitgera. M’he quedat sense aquesta altra cultura pròpia i el que tinc és una barreja inconnexa de moltes altres que m’han aparegut per aquests amics que he conegut, com una mena de diletant (buf, paraula lletja segons la intenció amb què es diu).

dilluns, d’abril 02, 2007

Inquina

Anit es van donar els premis de la música, un acte bressolat pels poders públics, ja que hi anava la ministra de cultura i altres càrrecs de l’estat de les autonomies. De casualitat que ho vaig veure, perquè mentre feia un zapeig, que hi vaig ensopegar: tot just quan començaven a lliurar els premis (específics) de cançons en asturià, basc, gallec i català/valencià.

He de dir que és trist que grups espanyols que canten en llengua diferent del castellà només puguen optar a un premi, al de millor cançó en la llengua corresponent; un premi arraconat i trist amb més pena que glòria. Mentre que altres grups espanyols sí que poden optar a les altres categories (millor disc, millor etc.) encara que canten en anglés.

Els premiats perifèrics catalans van tenir dues visions diferents: Serrat va demanar que aquests grups autonòmics puguen participar en les altres categories, mentre que Raimon es va felicitar perquè alguna cosa està canviant quan li donen un premi honorífic per unanimitat del consell d’elegidors. Em sap malament, però Raimon va del tot enganyat: li han donat la medalla de xocolate, com la donaran a Llach d’ací uns anys. Aquest premi honorífic és una fal·làcia per a acontentar les consciències, fet i fet, cojuntura política. Serrat va més encaminat, però fa tard. Una llengua diferent en castellà no guanyarà MAI un premi de categoria perquè Espanya només escolta música en castellà (i en anglés, vists els premiats).

Al remat, hauria d’haver guanyat Antònia Font. Quina pena.

dijous, de març 22, 2007

Excel·lència

En general, el conjunt de les persones corrents necesitem alguna oportunitat per a desmostrar que hom és algú especial en el grup a què pertany. Llevat del cap de setmana, en què hom sacseja la rutina de la resta de dies i es transforma, hi ha poquíssimes oportunitats per a transcendir en aquest trànsit pel món. No és que hom treballe per a sentir-se especial en tot moment, sinó que partint del grup de relacions de què forma part, aquest algú sent la necessitat de transcendir alguna volta en la vida i comprovar-se el centre de l’atenció i gaudir-ne. Més encara quan no hi ha inquietuds de cap tipus, hom viu dins l’anonimat més absolut i no té a l’abast els mecanismes per a esdevenir algú.

Pel que he pogut intuir, una de les eixides extraordinàries (o l’única) actualment és casar-se, és a dir, realitzar una cerimònia per l’església i celebrar-ho amb un convit de massa convidats (la cerimònia pel civil es descarta per raons vàries: no queda tan bé, no és gens lluïdora, hom no vol agreujar o decebre algun progenitor, etc. Atenció susceptibles: malgrat que algunes parelles sí que creuen autènticament en la cosa religiosa, aquestes en són poques; per tant, en el fons, en el fons, la raó no està en el motiu de fe). Un casament, i per l’església, és el més efectiu on desplegar tot l’aparell enlluernador i encisador: edifici emblemàtic, ocupació del carrer, soroll i escama, besamans i arròs, llums i flors; ja a l’àpat, les crides als nuvis, les bromes i els regals, el vals a soles, els jocs i els recordatoris, el brindis i l’encetada del pastís, etc.

Malgrat la coentor que representa en moltes ocasions algun acte de la festa, la parella realitza el desig de sentir-se important i calma la necessitat latent de voler expressar l’excel·lència envers un públic. Quan s’acabarà la cosa, hom tornarà a la vida ordinària i acostumada, i encara recordarà aquell moment d’esplendor, fet i fet, serà com el cant del cigne, perquè no hi haurà una altra ocasió aital per a gaudir de l’excel·lència, més quan la parella és jove (el bateig i la comunió van per aquest camí, però el protagonista és el fill i aquest, en ser tant petit, no és conscient de la magnitud del desig).

Al remat, a mi, també m’agrada sentir-me excel·lent, gaudir de moments de lluïment i comprovar-me el centre de la massa. En el meu cas, ja l’he viscut, però com a poeta, quan he hagut d’arreplegar un premi o de presentar el poemari. No és tan cridaner com un casament, però què hi farem, d’on no hi ha no se’n pot traure. Ara, molt més barat sí que és, més que res per als assistents de l’acte.

divendres, de març 09, 2007

Padrins

Aquests dies s’està parlant molt del terroriste que ha estat en vaga de fam. No cal dir que els assassinats que han comés han de ser jutjats i castigats amb les penes que estableixen els jutges. Entenc també que les associacions de víctimes no estiguen d’acord amb les resolucions que s’hi facen i vulguen manifestar-ne el descontent. Ara bé, ací voldria afegir dues coses. Primer, ¿per què hom parla de pagar un preu polític, si accedeixen a les exigències dels terroristes, i tothom calla el que va ser el preu polític més gran i descarat, el de les víctimes del franquisme? (en què molts dels capitosts i dels pelacanyes del qual se’n van eixir sense responsabilitats). Segon, ¿Per què el PP s’abraona de mala manera quan alguns polítics bascs no condemnen els atemptas d’ETA, i els mateixos del PP no es dignen, d’una banda a condemnar el franquisme, d’una altra a enretirar qualsevol resta franquista, d’una altra a fer fora del partit aquells grupuscles nostàlgics de Franco, d’una altra, al remat, a salvar el record dels represaliats?

O ens calfem tots o puntada a l’estufa. Uns morts no tenen per què ser millors que els altres, només perquè tenen darrere un partit polític que massa bé sap com canviar les coses.

dilluns, de febrer 26, 2007

La vida de funcionari

Dins del món dels funcionaris, el més habitual és que es cerquen entre ells. En el meu cas, jo no tinc amics funcionaris: filaré més prim, dins la colla d’amics, no en tinc de funcionaris. No voldria que se’m considerara negativament per haver dit açò, simplement vull dir que se’m fa difícil compartir el meu estat de vida (de moment sense lligams i amb un esperit bastant independent) amb amistats que no siguen funcionàries i sense lligams, més encara vivint en un poblet enmig i lluny de les capitals. Tinc les vesprades lliures, tinc ponts i vacances d’escola, dissabtes i vesprades de diumenge ocioses i poca gent amb qui gaudir-les.

És un fet de què he hagut d’aprendre i, fet i fet, no m’hi acostume. M’agrada viatjar i des que treballe d’ensenyant aprofite els ponts per a fer-ho. Més encara, d’ara en avant les vacances escolars s’incorporaran en aquesta previsió. Poques voltes, llevat de les pasqües de cada any, he viatjat amb companyia, i és trist fer fotos només a paisatges i a cases i que no me les facen, a mi; o bé anar amb el cotxe i amb el tren sense ningú amb qui gaudir amb el trajecte.

Ausiàs Marc deia que cascú cercava són igual, doncs a mi, se m’espera un any ben carregat de ponts planificats. Vorem com m’ho trac dels dits.

dimecres, de febrer 14, 2007

Futur laboral

Normalment, els treballadors que fan faena a les empreses reben de direcció alguna mena de suport amb intenció psicològica perquè d’aquesta manera es poden sentir valorats i a gust, i hi exerceixen les seues funcions amb més tremp. Són incentivats perquè l’aprenentatge i la tasca desenvolupada, d’una banda beneficie el treballador, i d’una altra revertisca en l’empresa, de manera que aquesta no té la necessitat de contractar constantment gent nova i esperar que es forme. D’un altre costat, caldria fer esment dels tipus de treballadors i dels tipus de faena: en el cas que tenim ací, parle dels funcionaris, i per la faena que desenvolupen em referisc als docents (i no als de justícia o als arreplegadors de fem municipals), fet i fet, parle de la meua condició de professor.

Aviat hom m’assignarà una plaça definitiva i les sensacions que tinc m’indiquen que serà absolutament el Baix Segura, sense mirament: òbviament, la destinació per a la gent que habitualment no disposa de punts suficients. Pel que he pogut sentir, a les Balears hom incentiva els professors interins amb l’assegurança d’una mena de contracte de continuïtat, pel fet que les Illes no són gaire còmodes (transport, per exemple), perquè aquests interins (si és que encara no tenen cap mena de lligam) a la mínima que se’ls presenta la possibilitat de treballar a la península, deixen amb el cul a l’aire els instituts (ja que entrar a la borsa de València és molt complicat i no val badar) i han de començar de zero, amb un altre professor que agafe de pressa la marxa de l’institut.

Pense en l’actitud de les Balears, de voler retenir els treballadors de l’ensenyament, perquè comprén que hi ha demanda de docents i molt poca oferta on triar. Si fidelitza docents valencians durant uns anys amb aquesta mena de seguretat, confia que s’hi queden i, vés a saber, que acaben jubilant-se allí. Sembla, doncs, que el departament d’ensenyament té clares algunes coses per retenir treballadors, malgrat que no podrà fer res d’aquella gent lligada (parella, fills, etc.).

De retruc pense en l’actitud del País Valencià: els docents en expectativa sabem que pararem allí i que seran cinc anys com a mínim de travessia pel desert. Sabem també que hom cercarà qualsevol raó legal per demanar-hi comissions, durant tants anys possibles com per a obtenir un trasllat avinent sense haver xafat mai la primera definitiva, i així està el sud, ple d’interins que ocupen les places dels definitius, fent companyia als professors que, o bé no han aconseguit una comissió o s’hi han quedat perquè no tenien cap cosa que els lligara a res i ja s'hi jubilaran.

Des del punt de vista com a treballador de l’empresa que pateix per aquesta mena d'incentiu d'intenció psicològica, vet ací la pregunta retòrica: ¿quin incentiu m’ofereix la conselleria d’Educació per a quedar-me en aquelles terres i no caure en el daltabaix psicològic, i no haver de recórrer a comissions?

dijous, de febrer 01, 2007

Vine al costat fosc, fill meu...

És un tema a bastament comentat, que els poetes i els qui escriuen poesia no poden viure d’açò. Aquest tipus de manifestació cultural té l’inconvenient que és a la llarga per a tot el que hom podria desitjar: per a formar-se una veu poètica, per a escriure els llibres i veure’ls publicats (en una editorial decent), per a adquirir un prestigi cultural o per a guanyar-hi doblers.

Del que m’he adonat és que actualment totes les manifestacions culturals que atorguen prestigi i deixen doblers són a la curta i tenen una vigència d’un any, fins i tot mesos, i el fet és que no sé si preocupar-me’n o no (com a mínim em negiteja i em fa pensar-hi). A tall d’exemple: les cançons diverses de l’estiu, els llibres supervendes, les pel·lícules comercials, etc.

Podria conhortar-me pensant que aquestes manifestacions no romandran a la llarga, de tan efímeres que són, que la vacuïtat que impliquen farà que hom se n’oblide. D’acord. Però en una societat en què per tot es paguen drets d’autors, i que malgrat els anys que passen sempre sentirem aquestes cançons d’estiu (a la ràdio, a les revetlles dels pobles, etc.); veurem pel·lícules (a la tele, infinitament repetides), tot em fa comprovar, tristament, que aquests creadors s’embutxaquen massa doblers amb propostes caducables que la massa de la gent perpetua com a formes d’oci cultural (amb la qual cosa engrandeix el cercle dels drets d’autor).

Al remat, els diners no fan la felicitat, ni tenen res a fer al gust de guanyar-se un prestigi literari, però m’agafa malíccia de veure com els creadors s’enriqueixen, amb aquella alegria, amb aquesta mena de manifestacions culturals, efímeres i ràpides.

dimarts, de gener 23, 2007

Circ

Ara fa pocs dies, la maquinària parafernalística del govern del país es va posar en marxa per a regalar-se un bany de popularitat amb al visita del pilot de Fórmula 1 Fernando Alonso. Els nostres governants han venut el fum dient que València i, per metonímia tot el país, tornarà a estar una volta més, durant dues hores i huit minuts, en el mapa, en l’ull del món i, per consegüent, això produirà beneficis. Perquè els nostres regidors, davant performances i happenings d’aquesta categoria, no paren d’omplir-se la boca que els valencians i les valencianes en resultaran beneficiats, perquè és bo per a la Comunitat. No cal dir que els guanys de totes aquestes intervencions van a parar a poques mans, a aquelles que són a prop dels qui promouen tanta actuació; que al remat, haurem de continuar suportant que uns diners tan fàcilment desviables per a açò, siguen costosos o impossibles per a unes altres situacions de millora efectiva de la nostra qualitat de vida.

El que m’agradaria saber és, per raó d’aquesta metonímia, quins són els beneficis que m’aporten a mi. Puc semblar egoista i demagog, però envers campanyes tan efímeres i cares (visita del Papa, biennals, copa de l’Amèrica) o d’altres més duradores (massificació urbanística, transvasaments d’aigua), jo voldria saber en què m’és beneficiós. A tall d’exemple: com a docent, ¿ha repercutit en una reducció de la ràtio d’alumnes per aula? Com a valencianoparlant, ¿hi ha més difusió del valencià en els àmbits quotidians (cinema, justícia, Baix Segura)? Com a ciutadà, ¿hi ha la vertebració ferroviària del país? Com a malalt, ¿hi han tres hospitals públics a la Marina Alta?

La qüestió no és oposar-me o retreure actuacions com aquestes perquè sí, ja que, fet i fet, són manifestacions humanes comprensibles. El que em resulta injustificable és quan s’abandonen les prioritats amb excuses (cares, que no barates) per a lluïment personal i narcòtic de la massa.

divendres, de gener 12, 2007

Al punt que hom naix comença de morir… Pere March

En una de les classes de literatura del XIV i XV es comentava un poema de caire moral

(Mas lo foll hom no se’n dóna cosir
Que remirant sa carn bella e grassa
E lo front polit e lo cos ben tallat

E el sútzeu lloc on la maire ens tenia

Oh vell poirit, i què poràs tu dir
Qui et veus nafrat tot jorn de malaltia ?

Mas, com a porc que jats en la gran bassa
De fang pudent, tu et bolques en pecat.)


i de retruc s’esmentava una altra obra, De comptentione mundi: en el conjunt de tot això se’m va quedar la imatge dibuixadíssima dels religiosos que renegaven de l’aspecte físic del cos, és a dir, papes panxuts i enjoiats, o frares panxuts i bevedors, lascius tots, que parlaven de cossos bells de jóvens, però que en ser vells esdevindrien lletjos, arrugats, amb els sexes pudents i purulents.

No cal dir que a l’edat que jo tenia en aquell moment, acabada d’encetar la vintena, no m’explicava aquesta animadversió, però amb el temps hom lliga caps de com de perillós per a la integritat de l’esperit és ser jove, i de com de frustrant per a les persones habituades als refinaments era ser madur o vell. Perquè al remat, els qui realment patien per totes aquestes coses eren els nobles, els religiosos i els burgesos despreocupats que fóren susceptibles de practicar la contemplació, els quals, de tant de contemplar els luxes propis i les misèries d’altri (la base de la piràmide social) es veien un panorama ben agre.

Em fa la sensació que els moralistes tenien por dels cossos jóvens, llustrosos i de pell fina, perquè era el que havien conegut i ara ja no els era propi; aquell temps que havia fugit era el que blasmaven per pecaminós, però m’atreviria a dir que molts no renunciarien a tocar aquells cossos si es presentava l’ocasió, fruit de la concupisciència irredent (com passa ara amb molts adults que fantasiegen amb adolescents a Cuba, a Tailàndia o al Vietnam). D’una altra banda, si pensem en les condicions d’higiene del moment, en els zones de fora palau, és a dir, la vila, el camp, prostíbuls inclosos, s’entén que els moralistes abominaven dels cossos envellits perquè o bé estaven mutilats (aquells que havien anat a les guerres incontables), o bé estrafets (a causa de les malalties malcurades o dels hàbits alimentaris) o bé podrits (les putes o els putots que havien malgastat el cos): tots aquests oferirien una fotografia més aïna devastadora. Una representació actual seria aquelles imàtgens que ens arriben de l’Índia, o del Bangladesh superpoblats.

Al remat, hom pot entreveure com aquesta malvolença moralista, en moltes ocasions, és façana pura ja que, fet i fet, molts d’aquests personatges (religiosos o no) vivien en la seguretat del món virtualment bell i llustrós de palau endins, o sempre hi havia a la disposició un cos aital per a un altre de vell, arrugat i concupiscient.