Commemoració

Enguany es fan deu anys que vaig començar la carrera. Aquest fet va implicar deixar el poble per anar a viure a la capital: fet i fet, la primera independència (de joguet, això sí, perquè els caps de setmana tornava a casa i en el pis vivia més gent). Jo sempre havia volgut tenir aquesta independència: pegar a fugir i fer la vida sense que em controlara ningú. Em vaig sentir bastant desarrelat els caps de setmana en algunes èpoques, i era feliç durant la setmana: de fet trobava a faltar la capital i l’ambient de les classes, i no m’abellia gaire tornar al poble. Encara ara trobe a faltar aquests anys de facultat.

Enguany és el segon any d’exili i sóc independent en bona part: encara torne al poble els caps de setmana a cals pares. Però ara ja no tinc el sentiment de rebuig; tot el contrari, ara m’hi vull quedar. He reflexionat i he arribat a la conclusió que vull quedar-me a la Marina. Tanmateix la professió que exercisc (i que no em fa el pes, malgrat tot) ho impedirà: professor, però de valencià. Sé que el dia que aprovaré la plaça, el meu destí definitiu serà Oriola, Catral o Elda. Professors d’altres matèries intueixen que no aniran mai lluny de casa, que tindran els llaços ben a l’abast. Els de valencià no.

Ja he fet els primers passos de mentalitzar-me d’aquest fet, que són reconéixer-lo, negar-lo i assumir-lo (bé, en aquest darrer estic a les beceroles): haver de viure tan lluny de casa; veure els amics segons quins caps de setmana; no poder gaudir ni participar de la cultura que es mou a la meua comarca; empadronar-me a un poble nou; haver de començar a fer lligams nous; roda i volta, fer-me d’un altre poble, ja encetada la trentena.

Emperò, jo vull, un bon dimarts, si m’abelleix, anar a Dénia a fer-me’n una; un dijous de vesprada anar a València a veure una pel·lícula subtitulada; un dilluns recitar poesia a Ondara, un divendres per la nit anar de sopar amb els amics al Mandarín, etc. Però, és clar, una volta ja al territori comanxe…

Però hi faig esforços, que hi conste.

Per a aquesta entrada voldria reprendre dos conceptes que esmentat en altres escrits: que sóc ateu i que tinc la sang d’orxata espiritualment. Per què? Doncs perquè aquesta mancança d’alguna fe religiosa m’ha dut a comprovar que sóc impermeable pràcticament a les emocions que qualsevol religió pot contenir: dis-li cristianisme, dis-li budisme, dis-li hinduisme, dis-li el que vulgues. Com a conseqüència he comprovat que em trobe indiferent, cosa que m’entristeix, a escrits deteminats que estan amerats d’aquesta sensibilitat religiosa o espiritual, de manera que m’hi trobe mancat i, de retruc, no tinc més remei que quedar-me en aquesta superficialitat producte meu.

Dic açò també perquè he trobat en mi una postura que pot semblar religiosa que, vés per on, té raó de ser en la ciència més pura. Fa mesos vaig veure un documental sobre Einstein i sobre les teories seues sobre l’univers, sobre el moviment, i tot açò i allò (perquè enguany es celebra l’any de la física i de retruc el d’Einstein): la conclusió a què vaig arribar va ser que jo era un creient però de la fe científica (paradoxa). No entenia gaires borralls de les explicacions de les teories (ho reconec, la meua estructura mental de comprensions espacials ha quedat molt tocada i freturosa de capacitat), però me les creia i les considerava veres: com fan els creients davant qualsevol misteri o dogma religiós. També els científics empraven metàfores i paràboles per a explicar-se, més aïna bastant prosaiques i mancades d’encant o de subtilitat literària (l’univers és una barra de pa que es pot fer a llesques; la gravetat és una melmelada que enganxa els cossos). Fins i tot, els texts científics cal que siguen interpretats per les ments més preclares, com faria qualsevol sacerdot.

És per això que, roda i volta, ben bé que podria considerar-me satisfet d’aquesta religiositat, d’aquella manera, encara que siga del tot racional: tota pedra fa paret, malgrat que potser no gaudiré d’aquest grau d’empatia, ni podré prenyar-me tant de l’esperit dels articles que he esmentat adés.

Fusterianes

Fuster diu, de tant en tant sentim la necessitat d’inventar-nos un maniqueu per tal de donar-nos el gust de refutar-lo. Si no ho fèiem, arribaríem a perdre la fe en les pròpies conviccions.

Voldria reprendre el fil de la solitud de què he parlat anteriorment (que té com a conseqüència el fet de maquinar constantment dins el cervell), amb aquesta citació, amb la qual coincidisc a molts grans trets. Fins al COU jo tenia espiritualment la sang d’orxata: la filosofia no em va marcar gaire; no sabia tampoc que la literatura provocava síndromes bovarianes; ni tenia gaire consciència política ni social: fet i fet, era un adolescent albadet. Però va ser començar la carrera (perquè jo, innocent, volia dedicar-me a l’escriptura i a llegir els autors de la nostra literatura), que se’m van obrir els ulls, però amb l’inconvenient aquest de les maquinacions, que des de fa un parell d’anys se m’han aguditzat.

He dit que hi estava d’acord a molts grans trets: la diferència és que al capdavall jo no em faig el gust de refutar el maniqueu. Sóc patidor de mena, i al llarg dels anys he assumit que no hi ha mai cap victòria; que és patètic muntar-me jo sol aquestes pel·lícules (malgrat que continue muntant-me-les, barata d’agilitzar la ment). La diferència és també que em costarà perdre la fe en conviccions, perquè han esdevingut massa fortes amb tant de temps i m'he adonat que en algunes ocasions han manat més aquestes que els sentiments. La diferència és que no són una necessitat, sinó un acte reflex.

No sé si m'explique

Ho vaig llegir en el diari i el fet és que em va fer pensar com havien canviat els usos de la llengua sense adonar-nos-en. L’autor comentava que hi ha hagut un canvi en l’acte d’enraonament entre les persones: tots sabem que enraonar implica bescanviar opinions i idees, bé senzilles, bé complexes, prou voltes amb la intenció de convéncer l’interlocutor. D’aquesta forma hom pretén fer clares i lògiques les raons i guanyar-se’l. Així, quan hom fa els raonaments, empra sempre expressions com m’entens?, t’ha quedat clar?

Doncs bé, aquest autor feia saber als lectors que molts anys arrere les expressions que hom usava eren totalment oposades en el sentit (i d’ací la gràcia del capteniment i de la curiositat meues): hom deia m’explique?, m’he fet entendre? Ben cert que açò pot semblar una punyeta insulsa i banal, però el que em va agradar va ser trobar aquesta reflexió sobre la llengua tan inesperada, així com també la conclusió de l’autor: als nostres dies hem perdut ja les maneres i la urbanitat en les relacions.

Fet i fet, hom abandona ja la responsabilitat de les paraules pròpies ni es capté perquè les raons guanyen el personal amb naturalesa: més aïna, ara hom obliga el contrari a assumir-ne les explicacions i li passa la pressió d’haver entés o no el que hom vol dir. Així, doncs, podem dir que del deure moral propi perquè la gent entenga els nostres pensaments, hem passat a l’exigència indolent perquè l’altri ens haja d’entendre (moltes voltes per força), i si no ha estat així és més per culpa de l’altri que no per la nostra habilitat d’expressar-nos. Altrament, tinc la sensació que açò s’agreujarà a la llarga com més va, més per les mancances dels parlants a l’hora de fer servir el llenguatge i d’estructurar un discurs que explique la forma del pensament propi.

En el meu cas (en el laboral exactament), moltes voltes em demane, per totes les explicacions i raonaments que faig a l’institut, a tota la varietat de persones que hi ha sota la responsabilitat meua, com responen a aquest esquema, i al capdavall assumisc dos coses: d’una banda, que en el meu treball acabe sempre dient m’enteneu? (primer vici lingüístic) i d’una altra, que en el fons dels meus interlocutors sovinteja més la idea no m’he explicat bé (no hi ha mans, per explicar-los les estructures mentals meues). Sembla que s’ajunte la fam i les ganes de menjar: m’explique?