dijous, de setembre 29, 2011

De l'ensenyament i de les condicions

De fa un temps podria dir que sent ansietat pel que fa a l'institut. No es tracta pas que estiga malament i que necessite tractament, no és això. Em referisc que darrerament rep molts comentaris pel que fa a l'ensenyament: de positius i de negatius, per la qual cosa tinc sentiments de frustració, de ser un bon professor i al contrari, de sobreviure amb allò que podem però amb la sensació que podríem fer-hi més, però no podem perquè no tenim els mitjans, i si els tenim les condicions no són bones o jo no sé aprofitar-me'n. Fet i fet, doncs, molta angoixa vital.

El temps ha canviat, la modernor ens estreny i cal que els professors prenguem l'envit i fem definitivament un ensenyament de qualitat. Però les sensacions són molt negatives. Em disgusta la idea que les patums de l'ensenyament, els filòsofs i teòrics, amb les seues idees em facen sentir malament perquè no aconseguisc que tot vaja bé, que una part dels alumnes es perden en el camí de l'educació, que no demostren la potència que tenen. 

Compte que no és un retret envers els pensadors, sinó és la ràbia de comprovar que ens fan veure les mancances del nostre sistema però jo he de veure quines aules tenim; de manejar 25 o 30 alumnes per classe; trobar-me incapaç d'ajudar-los psicològicament quan al capdvall als nostres centres caldria que hi hagueren una bona colla d'assistents; de tractar d'estimular els alumnes del Batxillerat a conéixer fets interssants de la història actual, de llegir manta llibres, però ells encara estan en les beceroles de tot.

Com a professor amb inquietuds em faig malalt de saber que el nostre sistema educatiu públic necessita una solsida importantíssima, però em sent impotent perquè els nostres governants no ho fan. Al teler tenim moltes males peces i només que ens exigeixen que ho apanyem nosaltres. 

Tinc molta angoixa, confie que no passe més enllà d'allò que és intel·lectual.

dijous, de setembre 15, 2011

Discurs de benvinguda

Alumnes, benvinguts a un nou curs. Supose que tots deveu saber què vol dir la paraula paràsit, ço és, aquell que s'aprofita d'un altre per a subsistir i el perjudica. Doncs bé, hom podria dir que vosaltres, alumnes d'institut d'ensenyament públic, sou uns paràsits per a aquells qui ens governen. Vosaltres assistiu a unes classes que costen diners al nostre govern: aquest ha de pagar els professors, nosaltres, que vos han de fer classe; així com també ha de pagar uns administratius perquè gestionen tota la paperassa burocràtica. També ha de pagar els rebuts de llum, aigua, etc. dels centres; ha de construir instituts per al vostre ensenyament i ha de promoure beques per a aquelles famílies més pobres, més paràsites, doncs.

És per això que vosaltres sou un problema per al país. Teniu 16 anys, i en lloc de treballar i guanyar un sou amb què pagar imposts, vos dediqueu a estar ací, a consumir uns recursos que els governants nostres podrien  destinar a altres llocs. Sou uns paràsits perquè vos hi estareu fins els 18 anys, i fins i tot, molt més encara, fins els 25 o 30 anys, per tots aquells qui voldran estudiar una carrera universitària en un centre públic.

Vosaltres, alumnes de batxillerat, per a no ser maldits pels nostres governats, per a no ser considerats paràsits, ço que hauríeu de fer és anar a un batxillerat privat. Perquè, fet i fet, hauríeu de pagar per a la vostra educació. Hauríeu de pagar pel vostre ensenyament, ja que d'aquesta manera es desenvolupa l'activitat econòmica, i així el país disposa de recursos econòmics per a les coses realment necessàries.

Alumnes, és trist que vos ho diga d'aquesta manera, però no sou res més que paràsits.


dijous, de setembre 01, 2011

La disputa de l'ase

Després d’haver acabat l’ase de contar l’exempla l’home va dir que el seu país era millor perquè l’oratge sempre era agradable; sempre feia sol i plovia poc, cosa que oferia bon estar tot l’any. Però l’ase, va respondre que encara que al seu país nevara i ploguera constantment no era impediment per ser millor, ja que sempre era verd, ple d’arbres i herba i fonts.

I va acceptar l’home l’argument de l’ase, mes li va dir que el seu país tenia molts artites i obres que li donaven esplendor; també tenia escriptors i disposava d’una literatura mil·lenària amb grans noms. L’ase, però, li va dir que si bé el seu país no tenia grans obres ni escriptors amb una gran literatura, sí que tenia un premi Nobel, el premi més extraordinari de tots. L’home va dir certes allò que havia respost l’ase, i li va dir que els seus compatriotes es trobaven entre els millors esportites i que havien aconseguit grans premis i campionats. Tanmateix l’ase li va respondre que sí bé el país de l’ase no tenia grans esportites ni premis, des de la modèstia de la petitesa li va dir que ells almenys tenien federacions internacionals i que participaven com a país propi en qualsevol competició.

I dit açò, l’ase, que volia tallar la impertinència de l’home, va dir que era cert que el país de l’home havia demostrat grans coses i gestes, però al remat el fet important era que ells eren un país independent, amb els seus òrgans de decisió propis i que no necessitaven ningú que els deixara fer i desfer. I ara l’home va haver de callar, perquè era l’argument de què tenia por que l’ase se'n fera servir per demostrar que el seu país era millor que el d’ell.

Consirós per la derrota, se’n va anar i trist per l’evidència va abandonar el lloc.