dimecres, de desembre 19, 2018

De paradoxes laiques

Es senten (i no s'escolten, perquè ausades voler escoltar-ho) en els instituts nadales en valencià al ritme de rondalla: jotes més jotes que mostren la distòpia que representa el naixement d'un xiquet. En aquesta situació, la reivindicació per l'ús social del valencià ensopega contra l'esperit laic dels centres a hores d'ara guarnits d'hòmens de neu aculturitzants, arbres amb pilotetes fetes de llana, calcetins rojos i estreletes. Això sí, sense betlems, que som aconfessionals.

dijous, de novembre 08, 2018

De la impotència social

Hom va dient pel món que la societat està deixant de confiar en el sistema judicial espanyol a causa de la sentència favorable vers els bancs pel tocat de l'impost enfadós de les hipoteques.

I què?

I què si la societat està deixant de confiar-hi? ¿Voleu dir que una manifestació ho canviarà? ¿Vol dir que aquesta purna servirà per a canviar estructuralment les coses? Les coses canviaran superficialment, però el moll, el moll de l'os continuarà en mans de les famílies jurídiques, heretades del franquisme i que tenen l'arrel en el significat atàvic que el concepte capital implica: es mourà tot perquè tot reste igual.

Mira els catalans, tantes revolucions fetes i encara estan igual (fins ara).

divendres, d’octubre 05, 2018

De com fer demagògia mediocrement

Diu la senyora Inés Arrimadas que el procés està duent a una emigració de catalans. Estaria bé que denunciara les emigracions que van fer gallecs o andalusos a Catalunya fa un grapat de decennis. Endemés,  parlant en termes d'ara,  convindria que denunciara per què es veuen obligats a emigrar dels seus pobles els castellans i lleonesos, amb què estan convertint eixe territori en u dels més despoblats. De retruc i per a acabar,  i aquest és del tot dolorós, seria de dignitat que denunciara el fet que milers i milers de jóvens hagen hagut d'emigrar a països com Alemanya, el Regne Unit o Suècia.

dissabte, de setembre 08, 2018

De la meua poesia

L'altre dia escoltava la cançó de Queen "Bohemian Rhapsody" i m'ha fet pensar que la meua poesia, la meua concepció (o Art,  en térmens lul•lians) poètica és com aquesta cançó : histriònica,  sentimental,  patètica, intimista, riallera, trufona,...

dimarts, d’agost 28, 2018

D'escriure un poemari

Al punt que hom naix... Doncs m'ha passat que del naixement de la filla algunes persones m'han fet l'esment de si li escriuré un llibre de poemes. Durant l'embaràs ja hi pegava voltes, però en l'arribada al món nou i per raó d'aquest inquiriment, m'han assaltat uns dubtes.

Si haguera d'escriure un llibre de poemes dedicat a la meua filla, com ha de ser realment? Un llibre amb un to infantil, però que quan es farà adolescent o adulta el veja llunyà o li desagrade? Amb un to més adult, però tan a la llarga que essent xiqueta no ho entendria? L'estil ha de ser el convencional o ha de servar el meu esperit dospoals? De què hi parlaré? Del procés de gestació? De ço que pot trobar en la vida? De frustracions? De bons desitjos? Ha de ser el fil conductor ella o pot compartir protagonisme amb altra gent? De retruc, he d'escriure'l ja, ja o puc esperar-hi uns quants anys o un parell de decennis?

Realment, com és un llibre de poesies dedicat a un fill?

dissabte, d’agost 25, 2018

D'un provincianisme recurrent i massa inèrcic

Apareix al diari Ara, en la secció que té el Jordi Nopca, la recomanació que fa el Miquel Adam d'un llibre de l'autor Grégoire Boullier. Aquesta recomanació, que hom espera d'una traducció al català, és d'una traducció al castellà. Considere que si la idea de recomanar bona literatura ha d'incloure qualsevol literatura, caldria ser exigent en les formes i no deixar-se endur per la inèrcia de la prevalència del castellà pel fet de ser espanyols. Si realment tenim present la realitat sociolingüística del país, caldria ser més amplis de mires i pensar en els Països. Parlar d'una traducció al castellà és pensar que només són catalans els espanyols. Què fem dels catalans francesos? Per què hom els menysté i, doncs, el Miquel Adam no ha recomanat concretament el títol en francés?

Certament, som provincians.

dijous, d’agost 02, 2018

De l'honorabilitat

Arriba l'agost i amb ell les vacances de la família reial a Mallorca. Consuetud és que tinga lloc una recepció en què els reis rebran les honors per part dels súbdits. Amb el pas dels anys hom s'apara a pensar en qui seria digne de retre homenatge o de meréixer la pleitesia més sincera i humil. M'he fet vell i això de desfer-me en reverències i inclinacions ha de ser per a gent que ho meresca per les valors o els aconseguiments, no per una reialesa (i de retruc o per una església).

dimecres, de juliol 25, 2018

De declaracions polítiques

Hi ha tot de proverbis, dites, refranys, etc. que aconsellen que és millor callar si ço que has de dir és estúpid. Em ve al cap açò perquè acabe de llegir una declaració del senyor Albiol en què diu que "omplir una plaça de creus és violència respecte als ciutadans que no són independentistes".

Considere que algú que diu una cosa com aquesta certament està essent irresponsable, atés que una proclama com aquesta pot provocar d'altres semblants. Per exemple, ¿vol dir això que aquells que no siguen catòlics poden sentir-se violentats i mamprendre un acte aital com el de Vic quan en setmana santa envaeixen els carrers tota aquesta lugubritat de les provessors catòliques? ¿Vol dir això que quan un equip esportiu ocupa carrers per a festejar l'aconseguiment d'un trofeu pot ser agredit pels d'un altre? Roda i volta, el fet cabdal: ¿cal emprar la violència quan una cosa no ens agrada?

Certament, quants incendis provoquen aquestes persones públiques en favor d'una justificació injustificable.

dimarts, de juliol 03, 2018

De traduccions

Enraonàvem jo i un amic, bon lector i bon crític, i va aparéixer el tema de les traduccions. Certament es fa molta traducció (també en poesia)  i les editorials que s'hi dediquen tenen llista d'espera, amb la qual cosa, poder traduir i publicar es presenta complicat si no és una patum del gremi. Per tant, traduir perquè sí pot no resultar satisfactori si hom té al cap voler que una editorial s'hi engresque.

Amb tot, em ve al cap la dèria del Llull de voler crear un cos de traductors. També papallona la idea que les administracions subvencionaren traduccions, a fons perdut: total, rescaten autopistes i altres merdes que dius, toca, almenys és cultura i segur que no s'hi gasten tants doblers!

dilluns, de juny 25, 2018

D'una trobada d'escriptors

He acudit a una jornada organitzada per Saforíssims en Benialí (la Vall de Gallinera, la Marina Alta) en què es debatien dues idees: a grans trets, la mobilitat i presència dels autors valencians arreu dels Països Catalans (sincerament, en Catalunya) i la presència i difusió dels autotrs en els mitjans de comunicació (a hores d'ara, Àpunt). Per a cada bloc hi havia una sèrie de ponents i el funcionament va ser senzill: els convidats deien la seua i els espectadors (majoritàriament escriptors) podien interrompre i comentar. Entre mig i després del dinar es va fer oficial la presentació de la revista Combatliterari, que vol convertir-se en una altra referència literària, però des d'un vessant més crític o per perllogament satíric. Al remat de la jornada era pretensió de l'organització extreure una mena de full de conclusions amb què fer acta de la trobada i poder dur aquest document a les instàncies administratives o periodístiques: certament, un gran encert, perquè aplegar-se i no documentar res és com aigua en cistella.

De la primera part esmentaré unes quantes sensacions: la primera i més important, la teràpia de grup d'una colla d'escriptors que volen tenir presència a Catalunya i no hi ha manera de tenir-hi bon succés. Problemes que ho provoca: al nord ja van servits de producció pròpia com per a poder necessitar el nostre producte. Fet i fet, que els en sobra i nosaltres els valencians som un sobreexcés. Aquest, justament, va ser un altre punt repetit: que si sobren obres, amb la qual cosa es satura el mercat; entre tant de peix, no es distingeix el de bona qualitat: tercer punt, els valencians possiblement som un peix de qualitat mitjana tirant a baixa i que pretendre entrar en Catalunya amb gènere aital, doncs, no és gaire positiu. De mediocres, també n'hi han a Catalunya, i posats a triar, potser s'estimen el producte propi.

Un altre punt que es va tocar va ser Catalunya mateixa: qui diu Catalunya diu Barcelona. Roda i volta, que els valencians som perifèria i el melic és molt estret; bé, els valencians però també els de les comarques de l'extraradi de Barcelona: terres de l'Ebre, Tarragona, Lleida i la resta de vegueries. Aquest fet territorial pot lligar-se a la idea que es va indicar que la mobilitat tampoc era gaire adequada i jo diria (açò és pensament que volia dir i que anote ací) que les condicions professionals dels escriptors no donen per a gaires moviments: trens, autopistes, permisos per a esdeveniments aitals o diners per a pagar).

Al remat d'aquesta sessió es van fer propostes vàries: creació d'una conselleria de cultura, només de cultura; aconseguir molta més atenció de les autoritats en esdeveniments en què hi puga haver-hi foto i, doncs, presència; creació d'una comissió intercormacal i interdisciplinar per a treballar noves propostes de millora; al remat, la tasca que pot desenvolupar FULL en aquest afer. Tot plegat encertat; caldrà estar expectants.

El dinar va ser bo amb poc de temps per a allargar-se perquè el temps anava just i calia presentar la revista i mamprendre el segon debat. Pel que fa a la revista, com he avançat adés, és una altra publicació que parlarà de literatura però amb una intenció més crítica (amb açò em pense que hom deixa en mal lloc altres revistes com Caràcters, per exemple, perquè sembla que no ho és tant, de crítica). Aquest caràcter crític es complementa amb el tarannà satíric: de ço que vaig entendre és que volen que siga un mitja en línia, obert a la gent que tinga coses a dir en literatura o altres disciplines artístiques i que serà benvingut el vessant deshinibit a l'hora de parlar d'algun producte artístic. Amb tot, ço que hom va voler remarcar va ser el fet en línia i més avant, si es donen les condicions, potser fer-ho en paper. Al remat, crec (no ho dic segur) que no van parlar del fet cabdal, que és l'econòmic: cobraran els col·laboradors (i amb açò es perpetua el voluntarisme)?

La segona sessió, la dels mitjans de comunicació i la presència dels autors va ser interessant i va tractar idees com que Àpunt és percebuda (desitjada) com el pal de paller que començarà a dignificar la cultura, amb els programes que ha disposat en la graella ahores d'ara. També hom va indicar de quina manera la gent podia informar-se i rebre crítica literària que els aconduïsca en la tria d'una lectura, és a dir, en tota aquesta mar de peixos, com podem trobar cartells que ens expliquen cada peix. En aquesta part el moderador va voler incidir en el fet reflexiu, és a dir, que calia que hi haguera publicacions que fomenten l'estudi reflexiu de la literatura. De retruc, hom va retreure que hi havien obres literàries bones que no rebien l'atenció que es mereixen i hom va retrucar que possiblement una part de la culpa s'escauria en l'autor que no es presta a fer-la coneguda.

A continuació hom va parlar dels clubs de lectura, llocs on l'escriptor pot tenir el contacte amb el lector, però que està mancat d'allò que s'està cercant per a dignificar l'autor: poder obtenir alguna remuneració (mínim la benzina del desplaçament). Dissortadament, encara els clubs de lectura es plantegen des d'aquest punt de vista: gratis i confiant en la bona voluntat de l'autor. Una altra aportació va ser les noves tecnologies i els nous lectors. Ací hom va poder distingir dues tendències entre els escriptors (i lectors, certament): aquells que potser estan més en la banda anàlogica i que mantenen costums de la vella era i aquells que viuen plenament el fet digital i fan servir les eines que la nova era els fa a mans: xarxes socials, aplicacions, etc. Per a acabar, de les conclusions que hom va extreure cal destacar la necessitat de posar-se al dia en les noves tecnologies (en aquesta sessió de vesprada no es va ser tan metòdic com en la primera i no sóc conscient que se n'extregueren més, culpa meua).

Comptat i debatut, aquesta jornada va ser engrescadora com han de ser totes les primeres i confie que se'n facen més: una altra cosa serà que puga acudir-hi, però si hi puc, ho faré. He tret conclusions interessants: cal esforçar-se per a obtenir excel·lència i arribar a més gent. Aquesta excel·lència no ha de ser només pel que fa al text escrit, sinó a la capacitat que ha de tindre l'autor de complementar en la publicitat l'editorial (la qual ha de fer una tasca més esforçada per a vendre el seu producte, òbviament). Són temps de solsides i d'acceptar el canvi d'actitud d'autor passiu a qui li havien de caure les bacores al d'autor actiu que ha d'estar a l'aguait de les noves tecnologies per a arribar al públic. Aquesta transformació demana esforços i invertir-hi temps: el tocat serà si l'autor en disposarà.

També tinc un mal pensament pel que fa a la televisió dels valencians. No pel fet d'haver estat tres anys sense televisió açò ha estat un llast per a la nostra cultura. Em pense que no: si abans de tancar-la ni se'n parlava com pertocava, què ens fa pensar que han estat tres anys perduts? Ha estat la reobertura del canal nou la que ha donat visibilitat a la literatura amb aquests nous programes (i ben moderns, per cert), per tant el meu neguit és: ¿es repetirà la història a la mitjana, quan PP o PSPV (PSOE) per raons electorals pactaran amb C's i tornaran a manipular Àpunt i, doncs, maltractar la cultura (i per intensió, la literatura en la llengua pròpia, el català)?

Per a acabar, la darrera conclusió és que l'autor necessita veure que la seua obra és d'alguna manera citada en algun mitjan: bé siga en un article-ressenya en Caràcters o Gargots, bé en algun programa de la radiotelevisió valenciana o en alguna xarxa de les noves. Aquesta llepada d'ego, per sort o dissort, és al conjunt del tot una aspiració de l'escriptor.

dijous, de juny 21, 2018

De la retòrica

 La llàstima és que els polítics, observadors que els vocables hagen de tindre el significat dret, alguns d'ells estan prostituint-los i abocant-los a la infàmia més miserable.

dimecres, de juny 13, 2018

De la definició de matrimoni

DIEC: Unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals.

DNV: Unió legal de dos persones per a establir i mantindre una comunitat de vida i interessos.

Académie française: Union légitime d'un homme et d'une femme, formée par l'échange des consentements que recueille publiquement le représentant de l'autorité civile. 

RAE: Unión de hombre y mujer, concertada mediante ciertos ritos o formalidades legales, para establecer y mantener una comunidad de vida e intereses. (2a entrada: En determinadas legislaciones, unión de dos personas del mismo sexo, concertada mediante ciertos ritos o formalidades legales, para establecer y mantener una comunidad de vida e intereses.)
 
Sabatini Coletti: Unione tra un uomo e una donna ufficialmente sancita davanti a un ufficiale dello stato civile o a un ministro del culto.

Hom pot dir que als Països Catalans està ben clara la cosa de la igualtat de les persones, respecte dels fronterers francés, castellà i italià.



União entre duas pessoas, legalizada por meio de cerimónias e formalidades religiosas ou civis

"matrimónio", in Dicionário Priberam da Língua Portuguesa [em linha], 2008-2013, https://www.priberam.pt/dlpo/matrim%C3%B3nio [consultado em 13-06-2018].
União entre duas pessoas, legalizada por meio de cerimónias e formalidades religiosas ou civis.

"matrimónio", in Dicionário Priberam da Língua Portuguesa [em linha], 2008-2013, https://www.priberam.pt/dlpo/matrim%C3%B3nio [consultado em 13-06-2018].
União entre duas pessoas, legalizada por meio de cerimónias e formalidades religiosas ou civis.

"matrimónio", in Dicionário Priberam da Língua Portuguesa [em linha], 2008-2013, https://www.priberam.pt/dlpo/matrim%C3%B3nio [consultado em 13-06-2018].
União entre duas pessoas, legalizada por meio de cerimónias e formalidades religiosas ou civis

"matrimónio", in Dicionário Priberam da Língua Portuguesa [em linha], 2008-2013, https://www.priberam.pt/dlpo/matrim%C3%B3nio [consultado em 13-06-2018].
 

dilluns, de juny 04, 2018

D'aparéixer en les fotos

Fa poc ha acabat d'aparéixer publicada una antologia poètica, Mig segle de poesia catalana, que és una actualització (millor dit, la continuació en el temps d'una obra anterior) de la poesia d'ara.

Un amic em mostra l'índex de l'obra i el meu nom no hi apareix. Esmentaré el fet que les darreres obres meues no han fet presència en les llibreries, amb la qual cosa hom pot entendre que siga inconegut. Afegiré que les dues primeres han estat publicades per editorials catalanes (Viena, amb premi, i Setzevents) i que vaig participar en una antologia de poetes valencians, amb la qual cosa no crec que siga un inconegut del tot.

Amb tot, coses que passen: no he estat l'únic no esmentat, perquè d'altres més coneguts que jo no hi han aparegut tampoc.

divendres, de maig 18, 2018

De sarcasme

Proclama el Partit Popular el seu compromís amb el col·lectiu LGTBI per a avançar en els seus drets en tot el món i en la llibertat de cadascú de triar qui estimar.

El nivell d'hipocresia arriba a una fita obscena.

dissabte, de maig 12, 2018

De no eixir en la foto

S'avança maig i van acabant-se les referències literàries primaverals (fires, articles, monogràfics, etc.) fins que començarà la tardor.

Amb tot, m'ha vingut un regust de no saber quan es feia la foto.

Espavil, Josep Vicent!

dijous, d’abril 19, 2018

De la confiança

Fa molt de temps vaig escriure algun text per ací en què feia referència a la confiança. De la que més se'n parla és la que té a veure amb les relacions humanes del tipus amorós i d'amistat; tanmateix hi han d'altres, les quals són cabdals en l'enfortiment de la societat. Per exemple, com a éssers consumidors depenem de la paraula a qui comprem la carn, el peix, els iogurts, l'hortalissa, en definitiva qualsevol cosa que estiga en bones condicions per a la nostra salut. De retruc, si es tracta de productes no mengívols, pensem que qui ha creat el mòbil, ens ha construït la casa o ha fabricat les xeringues de les nostres injeccions hi ha posat tota la diligència possible.

Cal dir que en aquesta confiança que nosaltres aportem va també la confiança amb les administracions públiques, que són les que vetlen perquè tot allò que consumim respecta l'ordre que pertoca; és per això que confiar en els inspectors que vigilen, certament, és un acte de fe ben gros. Faig extensible el pensament als nostres polítics, jutges i forces de l'orde, de qui confiem que no hi haja defallença i siguen totalment confiables.

Tot plegat, aquest fet al confiança s'està qüestionant molt en aquests afers que omplin la nostra actualitat social: universitats, estament judicial i de les forces d'orde. Talment com dic en u dels poemes del poemari Estocolm: Cara de recuperar/la confiança.

dijous, de març 22, 2018

De l'heteropatriarcat

Tenia el cap captingut amb el tema de la sexualitat i el gènere i va sortir com un llamp l'heteropatriarcat. La controvèrsia que representa concebre la societat des d'aquests dos puntals (l'hetero i el patriarcat) fa que el teixit social s'hi manifeste en contra i vulga canviar aquest tòtem per un altre model més progressista i obert, en què el sexe i el poder sigen representats per unes altres formes. Ves per on em va passar pel cap el sexe, concretament, com han de ser les relacions sexuals entre les persones que reivindiquen l'ensorrament de l'heteropatriarcat: especifique més encara, no entre gais o lesbianes, sinó entre heteros.

M'explique amb una qüestió: com han de tenir sexe l'home i la dona que proclamen aquest nou paradigma? Perquè si de normal el rol heteropatriarcal és home estaca i dona és estacada i d'ací la metàfora de poder masculí vers el femení, llavors, ¿vol dir que en el capgirament de les convencions ara l'home haurà de ser estacat i la dona l'estacadora?

dilluns, de febrer 26, 2018

De la concepció del gènere sexual

Fa poc vaig passar a uns alumnes el reportatge del programa 30 minuts dedicat a la transexualitat en els menors d'edat. Després m'assabente per la premsa que a Euskadi un jove que estava en procés del canvi s'havia suïcidat perquè no havia suportat, d'entre altres, els retards que es donen en l'administració en l'hora de fer legals els canvis, com ara el carnet d'identitat. Tot plegat, tant de les declaracions dels participants com del suïcidat i l'administració m'assalta la idea de què és la identitat sexual. Vull dir, què és ser home i ser dona? Què és sentir-se home i dona?

Així en aquest reportatge de la TV3 hi havia el xiquet que havia nascut xiqueta però que conservava la vulva o el cas contrari. De tot plegat sumava la sensació (superficial, tot s'ha de dir) que realment ço que et feia ser home o dona eren l'observança dels tòpics més tòpics: ser dona era maquillar-se, vestir faldilla o tenir els cabells llargs i ser home era vestir pantaló, no maquillar-se i tenir els cabells curts. Repetisc, és una sensació superficial, basada en tòpics que reproduïen els protagonistes i que justament no tenien a veure amb els òrgans sexuals, amb la qual cosa tenim que el xiquet tenia vulva i la xiqueta penis. De retruc, hom no aconsellava l'operació de transformació d'òrgans atés que els beneficis d'operar-se'ls són pobres: d'aquesta manera, intactes com estaven, certament tindran més plaer sexual fent-los servir de forma original que reconstruïts (i, per descomptat, em pense que tindran una vida més plena per aquest fet de gaudir del sexe: una altra cosa serà que aconseguisquen una parella que accepte aquesta realitat identitat-òrgans sexuals.

El segon fet que em té pensarós és  per què des de l'administració s'ha de classificar legalment (en el carnet, o d'altres impressos) el gènere sexual de cadascú? Bé, una de les respostes ja la sé; supose que si hom classifica els ciutadans en home i dona, es pot controlar i evitar els matrimonis homosexuals. Aaixò no obstant, aquesta raó restaria obsoleta al País Valencià, atés que el matrimoni homosexual és permés; emperó encara hi han àmbits en què no ho és i el fet de demanar un document d'identitat ajuda a saber si és apropiat o no: per exemple, els matrimonis per la via religiosa. D'aquesta manera, si es marquen tal sexe i tal sexe, es pot prohibir el matrimoni que no siga heterosexual. Com que les confesions diverses religioses n'estan en contra, doncs la presentació prèvia d'un document administratiu pot assegurar-los legalment si tal i tal són home i dona sense haver de xafar-se els dits i demanar una prova d'identificació sexual. Al remat, hom pot adduir que és fàcil distingir entre home i dona i jo retrucaré: sí, que ho diguen als papes que havien de ser examinats manualment per a saber si tenien pardal o se'ls havia colat una figa.

Per acabar, allò que embolicava més la troca (i de pas que genera aquest malestar a causa del control administratiu) és el grup de persones que decideixen no tenir identitat sexual. Aquests tenen el gran drama, vist que estan lligats a elements diversos que no els deixen ser ni una cosa ni l'altra. Pel que fa a la manera de vestir, doncs, quina és la roba que han de dur, que per prejudicis socials, els classifica com a home i dona perquè puguen ser reconeguts com a sense gènere? Pel que fa a la llengua, al català, de quina manera poden defugir el dilema del bonic-bonica? (on és eixe neutre que tan bé funciona en l'anglés?) Certament, conéixer la realitat dels protagonistes neutres duu a concebre d'una banda que tot plegat el fet de la neutralitat d'identificació sexual (i no dels òrgans) és el menys problemàtic a l'hora de posar damunt la taula els tòpics que s'han donat al llarg de la història de la humanitat: ser com hom vol ser sense cap prejudici de masculinitat i de feminitat; d'una altra, que és el grup més perjudicat, primer en l'assumpte dels tòpics del rol masculí i femení i segon en aquest afer de l'obligació administrativa d'identificació sexual, perquè han de passar de l'adreçador d'aquesta distinció.


dimecres, de febrer 14, 2018

De presentació de llibres

Aquest mes de febrer es presenta mogut: tres presentacions de llibres. He de dir que aquest comboi alegra el cos, perquè, de fet, del penúltim llibre, Ei, que ja sé francés, no vaig voler-ne fer i ara que el darrer és publicat, Estocolm, tinc ganes de llegir-ne versos en públic.

Tanmateix, tinc per dins un neguit que em té el pensament torbat i pot ser acomparat de manera còmica (i trista). Hom pot dir que en açò de les presentacions també hi ha allò denominat denegació per silenci administratiu. M'ho mire amb humor, però als correus que he enviat a moltes biblioteques, lectorats o llibreries, no he rebut resposta a penes (declinant o acceptant): han practicat, doncs, aquest silenci que hom ha d'interpretar que no volen fer presentacions en llurs recintes. El tocat és: me n'he de sentir molest? Me n'he d'enutjar? Me n'he d'entristir? Què hi farem: em deixaré assaltar per qualsevol d'aquests estats segons el dia.

Un altre dia potser parlaré també de la indiferència.


dilluns, de gener 22, 2018

D'unes intencions 20 anys arrere

Enguany fa 20 anys que, essent a Londres d'Erasmus, una companya de la facultat em demanava que li responguera unes qüestions per a un article que escrivia per a la revista Caràcters, el número 4 de la segona època (juny 1998). A l'article finalment apareixia la meua declaració que [parlant de guanyar premis literaris] veu perfectament plausible, en aquesta progressió, el Benissa, l’Octubre, l’Ausiàs March, el Sant Jordi, el Nobel i la possibilitat de les Obres Completes. Es pot ser més optimista?

D'aquest tema he parlat unes quantes voltes i allò que va ser una actitud d'un jovencell de 22 anys que es pensava que anava a menjar-se el món en tot açò dels premis, ha donat pas a un madur que a penes s'ha menjat algun moc (el Benissa pel que fa a la llista que proposava de carrereta, i uns quants de locals, com els del Verger). Per tant, amb el premi de Benissa va començar la cosa i hi ha acabat tot (de moment fins ara; ves a saber si més avant trobe algun premi que s'adiga a ço que considere digne -o em pegue per menjar-me les conviccions i participe de la roda).

Al remat, com diu l'Eugeni Alemany: t'ho dic sense acritud.