diumenge, de setembre 27, 2020

De la introducció del genocidi lingüístic

El genocidi lingüístic és la mort intencionada d'una llengua, és a dir, l'eliminació d'una llengua. En aquesta pràctica diversos poden ser els mecanismes: d'una banda, de manera inhumana, exterminant una comunitat; de l'altra, de manera més sibil·lina, més civilitzada, amb la prohibició d'una llengua o reduir-ne l'aparició i els usos. El fet és que d'acord amb la Declaració universal dels drets humans, en l'article 2,

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."

Tanmateix, la llengua ha estat un motiu més de discriminació i, de retruc, supressió. Al llarg de la història molts països europeus han tingut com a eix fonamental de desenvolupament l'adquisició de territoris i així créixer políticament, econòmicament, culturalment, etc. En moltes ocasions aquesta expansió ha implicat genocidis lingüístics, recordem-ho, exterminar-la: ja els romans van poder fer desaparéixer les llengües ibèriques (llevat del basc); en l'Edat Mitjana els regnes cristians van aconseguir erradicar l'àrab de la península i als nostres dies esdevé amb llengües ameríndies de tribus amazòniques amb la desforestació de la selva.

És per això que en aquest fenomen de les potències polítiques del món que han volgut expandir-se ha ocorregut el fenomen d'imperialisme lingüístic, que és la forma de lingüicidi intencionat que partint de la discriminació hom beneficia i garanteix el poder dels opressors i de la llengua que imposen i dels parlants d'aquesta.

És a dir, afavorir una llengua i fer-ne desaparéixer una altra tot abusant de poder. Vet ací la paraula clau, el poder, perquè les llengües no desapareixen perquè sí, sinó que hi ha hagut algú interessat a aconseguir-ho. En el fons, són els Estats els qui dissenyen i posen en pràctica aquests genocidis d'acord amb l'essència que volen conservar (una llengua, un país) tot usant estratègies vàries (moltes vegades lligant els tres poders: legislatiu, executiu i judicial) i dirigint-les als àmbits concrets: en el cas d'aquest panell, es tracta de l'educació.

Per a acabar, al llarg d'aquests die aniré penjant exemples d'aquest atemptat contra la llibertat lingüística de diverses comunitats lingüístiques, específicament ocorregut en els centres escolars i en temps no necessàriament llunyans (150 anys ençà) i en països democràtics, dit també, del món occidental. Els casos que hom exposarà per a l'aparició del supremacisme lingüístic pertanyen als territoris del Regnen Unit, amb l'anglés com a llengua de poder; als de França, amb el francés; als d'Itàlia, amb l'italià i als d'Espanya amb el castellà. De retruc, i el més important: contra els infants.

dissabte, de setembre 26, 2020

Del dia europeu de les llengües

Hui es festeja el dia de les llengües a Europa. Jo em mire aquesta diada des de l'escepticisme més gran del món: les llengües d'Europa, ja, sí. Llengües anglesa, francesa, castellana i italiana. Aquestes son les llengües d'Europa perquè pel que fa a les altres llengües, a les llengüetes com el català, l'occità, el cors o el bretó, només els espera la mort, amb tota la defensa institucional d'Europa sí, però la mort. Perquè molt sovint aquestes institucions europees declaren, avisen, sentencien, però de sanció no gens. Hui és el dia de les llengües a Europa, una altra bufa de la gamba per a no sentir-se culpables. En un altre escrit faré la meua aportació a aquest festeig.

dilluns, de setembre 14, 2020

D'una pel·lícula

He estat mirant unes quants films de l'Ingmar Bergman. D'aquests faré referència al darrer que he mirat: L'ullal de la verge. Comentant-ho amb un amic molt cinèfil com a història és un poc fluixa (és una adaptació d'una llegenda sueca medieval), però en el fons és plena de temes que obliguen a la reflexió, fins al punt que, deixant de banda l'escena de la violació i la violència dels assassinats que es cometen, crec que els adolescents haurien de mirar-la (guiatge inclòs).

Sense aprofundir, voldria deixar ací constància d'idees que m'han sortit. En primer lloc, la presència obsessiva del cristianisme en les accions i les voluntats dels personatges perquè és malaltissa la dependència que hom té de la religió i com és usada per a justificar alguns actes. Així hi ha les paradoxes a què s'han d'acarar els personatges que volen servar una vida sota els preceptes de Jesús, una de ben punyent és la del perdó quan has estat violentat. Haver de perdonar els assassins d'un fill i no caure en la venjança: el perdó contra l'ull per l'ull. Aquesta és la que més clama al cel i la que posa contra la paret el més forts dels cristians.

Trobem també l'atemptat als pecats capitals d'una banda i als manaments de l'altra: l'enveja de la mitja germana que té de la protagonista, que la duu a desitjar-li mal, i la luxúria dels pastors que volen satisfer els desitjos sexuals; i el fet de no matar, tant dels pastors com del pare de la protagonista. Més encara, aquest atac contra el manament de no matar desemboca a la mort del tercer dels pastors, que no participa en la violació i que acaba donant raó de l'expressió bíblica de pagar justs per pecadors.

A continuació el tòpic que apareix en contes infantils: el d'enviar els fills encara xiquets o adolescents a dur a terme missions complexes o simples. En aquest cas, els pares envien la filla adolescent a dur uns ciris per a la mare de Déu en un viatge que s'ha de fer amb cavall i travessant el bosc. Si bé va acompanyada de la mitja germana que ha entrat en l'adultesa, no deixa de ser un trajecte amb certs perills, amb la qual cosa posa en qüestió la responsabilitat dels pares de promoure una acció tal. Així el símbol de l'anyell que és enviat a l'escorxador és evident i hom es demana qui és realment el culpable: si els pares per haver volgut enviar-la, si els pastors per violar i matar algú que simplement havia pretés ser amable (càndid), si la protagonista, per no tenir prou llestesa de saber que home és un llop per a l'home i hauria d'haver desconfiat (tanmateix, aquesta darrera idea és fal·laç, atés que en aquesta situació concreta, hom no pot culpar la víctima).

En definitiva, aquesta pel·lícula que hom podria qualificar de circumstàncies, ha revelat ser des del meu punt de vista un bon element per a reflexionar sobre la complexitat de la condició humana amb el tocat lligat del cristianisme d'abans de la Reforma.