dijous, d’agost 27, 2015

De l'alcohol

Les begudes alcohòliques no han format part bàsica de ma vida. Cerveses comptades i només en ocasions especials, com ara quan isc a sopar i ja prou. Així, en el temps que vivia sol al pis només em feia la cervesa el cap de setmana perquè pensava que beure entre setmana era trist: era com una mena de celebració del descans de l'institut. Ara, després d'un temps en què vaig superar aquesta prejuí i ja volia fer-me la cervesa entre setmana, torne a beure només el cap de setmana, i a voltes ni això.

El tocat és que m'adone, a partir de les sèries i de les pel·lícules, que l'alcohol és un element lligat a la gent. Si vos hi fixeu, la gent es fa una copa senyora, senyora de vi negre mentre cuina o es fan un bon whiskot en arribar a casa de la faena: només amb això algú ja faria sonar la flauta del trànsit. També moltes escenes ocorren en bars, al voltant de les taules dels quals hom pot veure botelles de cerveses buides. A més a més, hi han vídeos musicals en abundància on el xampany, el vodka o el tequila corren a manta. Al remat, és força habitual trobar pel·lícules que prenen l'embriaguesa com a excusa per a arguments destrellatats.

Ara fa uns dies he llegit que u dels protagonistes de la sèrie Friends ha reconegut la seua addicció a l'alcohol i m'ha fet pensar que la gent no sap beure. Com ell, n'hi han a cabassos, d'aquests actors que hi celebren les glòries i afonen les misèries. Estem molt aculturitzats en el fet que tots els personatges han de beure aquesta droga legal (i faig servir aquest mot) perquè actua com a tal. No és ja la dosi que els metges (i no tots, per cert) recomanen per a completar la salut de les persones, sinó que el consum és exagerat.

Em provoca tristesa veure per la televisió les buferes tan conegudes de Magaluf, les dels Sant Fermins o les de les festes universitàries. No m'agrada, però no puc ser moralista; tot i això, és una llàstima enfrontar-me a una realitat que em mostra adolescents, jóvens, adults, madurs i vells que fan apologia d'un bon pet (en els primers) o d'una gatera lleugera en els darrers, com em defensava un company, ja en la seixantena, que em venia el benestar d'una bona taula, unes quantes botelles de vi al llarg de la nit i tertúlia.

Comptat i debatut, un retrat un poc trist pel que fa a la meua percepció i un poc paradoxal: que només beuré en ocasions comptades, amb la qual cosa li donaré la importància que no es mereix.






dimarts, d’agost 18, 2015

Del viatge d'aquest estiu

En la llista de països d'Europa on he viatjat (i que tenen la independència reconeguda) hom pot trobar-hi països d'aquells petits: Islàndia, Andorra, Liechtenstein i la ciutat del Vaticà. M'agrada viatjar-hi perquè sovint faig comparacions amb el País Valencià i emmiralle un país independent amb el meu país dependent. Enguany ha tocat viatjar a les Illes Fèroe, que exactament no és un país independent, sinó més aïna un territori amb certa autonomia vers Dinamarca. Així doncs, les comparacions poden resultar encara més interessants, atés que ara hom podria extreure conclusions molt més interessants.

Tot seguit anotaré unes dades bàsiques, primer de les Fèroe i després del País Valencià:

Extensió: 1.399 km² (Viquipèdia)
Població: 49.469 (Viquipèdia)
PIB: 30500 (Index mundi)
Taxa de desocupació: 6.8, gener 2014

Extensió: 23.255 km² (Viquipèdia)
Població: 5.129.266 (Viquipèdia)
PIB: 20.073 (datosmacro)
Taxa de desocupació: 23, juny 2015

En primer lloc diré que en aquestes illes és tot molt més car, l'oratge no acompanya gaire (el seu estiu és com un hivern per a nosaltres: pluja, fred, aire) i tampoc és que l'oferta cultural siga abundant. Pràcticament tot ve d'importació en vaixells que poden tardar 30 hores des del port més proper.

Ara passaré a les dades que voldria destacar. Pel que a a l'internet, tenen un domini propi (fo), plaques de matrícula pròpies també i els vaixells particulars no llueixen la bandera danesa, sinó només la feroesa. Tenen bitllets (vàlids només en el territori) i segells (impressos a Àustria) propis, tots dos escrits en feroés. També en feroés estan els senyals de trànsit i en cas d'haver-n'hi en bilingüe, és en anglés. Tenen dues marques de cervesa i la informació està impresa en feroés. Hi ha la companyia de telefonia (Føroya Tele), propietària únicament el govern feroés i també Vodafone (que escriu en feroés). Hi ha una companyia pública de transports per carretera i mar (Strandfaraskip Landsins) que connecta tots els llocs del territori i que depén del ministeri de comerç i d'indústria. Hi ha la companyia aèria Atlantic airways, que comunica les illes amb Copenhague, Aberdeen o Barcelona (d'estiu). Al remat, pel que fa a l'esport, seleccions esportives diverses juguen competicions internacionals oficials, com la de futbol, handbol, voleibol o escacs.

Comptat i debatut, treuré una conclusió, ràpida, sumaríssima, susceptible de ser millorada: les Illes Fèroe són imperceptibles en el món, però gaudeixen d'unes estructures de país independent magnífiques; el País Valencià també som imperceptibles en el món i no gaudim d'aquesta mena d'infraestructures. Els faroesos, en la seua isolació i dificultats, fan; els valencians, privilegiats amb les condicions que tenim, és sorprenent que no destaquem més.

dilluns, d’agost 03, 2015

De la redempció

En aquests dies en què ja no hi han classes solc allargar les nits una horeta o dues abans d'anar a dormir. Quan ho faig cara la tele, mire sèries que habitualment solen ser de resolució de crims. En els capítols d'anit, en què es mataven unes quantes persones per part del dolent, em va venir al cap el concepte de redempció.

Temps arrere vaig escriure un text en què feia constar que els meus alumnes consideraven encertada la mort de la rabosa en la fi del Llibre de les bèsties de Ramon Llull: ves per on, un home tan cristià com ell no va voler perdonar la vida a la rabosa, amb la qual cosa la redempció (u dels elements importants del cristianisme) quedava ensorrada en llaor de la justícia i no la misericòrdia.

Doncs bé, en els episodis d'anit, la mort o el suïcidi dels dolents van ser l'element comú de resolució del conflicte. Certament, com a espectador que volia entrar en el personatge em costava despertar el sentiment de misericòrdia vers aquells, atés que es mostraven força malvats i dels quals resultava difícil copsar alguna intenció de penediment a què disposar-se a la misericòrdia, el perdó i la redempció ulterior.

Potser faig massa filosofia d'un producte força banal, però el fet és que això no obstant (que siguen obretes menors), són literatura que incideix en l'espectador. D'una banda, provenen d'una societat (la dels EUA) que té com a puntal la religió cristiana, amb la qual cosa més hauria de reflectir aquest fet de redempció. Així, amb la mort del dolent s'acaba el conflicte ètic de perdonar el criminal o no, d'assumir ell mateix que ha fet malament i voler canviar. D'una altra banda, els consumidors com nosaltres, que pertanyem a una societat també (volgudament o no) cristiana ens aculturem i considerem al remat com a normal que la solució siga la mort de l'assassí i, doncs, no ens demanem això de la redempció.

No cal dir que filosofe de literatura i en gelat; que la ment humana, en la realitat i en l'escalfor del moment no és gens sofrida, però fet i fet, no és banal aquest desfici humà en mig d'aquestes nits tan caloroses.