Açò s'ha acabat

Doncs sí, que ha acabat juny i abandonem un altre poble; en juliol ens en donaran un altre i tornarem a començar: descobriment d'un poble nou, recerca d'un pis nou, companys nous de faena i amistats noves, més alumnes que ens amargaran l'existència o ens la faran un poc més alegre. Anem, anem acumulant, que encara la cosa no és ferma i encara som jóvens i lliures per a dur-ho avant.

En fi.

Jugant amb foc

M’agrada jugar a cartes. Abans jugava més, per la nit els caps de setmana; ara, quan són festes i hem de matar un poc la nit: al subhastat, a la ronda, al fill de puta… Guanyava i perdia, però no hi feia res, simplement passava l’estona i xalava del moment amb els amics: no mai ens hi hem jugat diners (i crec que ni un café).

Per a mi, les oposicions són jugar a cartes amb diners.

Sempre he anat a la meua en els exàmens de la facultat, hi estudiava i volia nota; m’importava d’alguna forma si hi havia gent que traguera més nota que jo, perquè era un esperó per a treballar-hi més (també perquè feia prou la punyeta a alguns professors, de manera que calia justificar aquesta burrera), però ací quedava la cosa: la puntuació no determinava res que no fóra l’expedient acadèmic.

Però les oposicions no. No s’hi val traure un huit o un set, perquè l’important no és aprovar sinó traure’n més: no puc matar-me d’alegria si vaig passant rascant, perquè em quede curt sempre. A la universitat no hi fan res les dècimes perquè és la nota per a cadascú; a l’oposició sí que hi fan perquè la nota ja és comuna de decisió. La desil·lusió en el primer cas no és tan frustrant perquè la carrera continua: en les oposicions significa començar de nou, com si la pedra que espente torna a caure costera avall.

Torne a dir, no m’agraden les oposicions, perquè és jugar a cartes amb diners: u s’ho emporta tot i els altres es queden amb la mel als llavis, i no s’hi val quedar a dos punts del vencedor.

Fusterianes

Fuster diu, Sofreixes? Bé: resigna-t'hi. Ningú no ha nascut impunement. Ho diu Sèneca.

Un matí, passades les sis perquè havia d’agafar un tren, vaig penjar amb un post-it aquest aforisme a l’espill del lavabo de l’últim pis que vaig compartir: uns companys familiars i agradables. Ho vaig fer en pla tocacollons, al principi del curs, perquè amb les llenganyes d’un divendres ells s’hi encontraren, gràcies a l’ambient distés que hi teníem.

Deixant de banda aquesta anècdota, vull aprofitar la cita per comentar aquest fet del patiment, que dins de la gamma tan variada que n’hi ha, jo voldria fer referència a u dels costums més estesos pels pobles, el dels soterraments. La imatge és aquesta: mig poble (en la proporció del nivell social assolit) que espera fora que acabe la missa, i que en acabar engega la provessó per demostrar les condolències als vius del difunt. No sóc gens habitual als soterraments: un parell de voltes he hagut de situar-me a l’aparador (més per raons de protocol que res), i una molt colpidora per raons directes. A la provessó, hi he anat també ben poc (i per allò de la representació de la família).

No m’agrada aquest costum: ja sé que és un mecanisme més de socialització, de cohesió popular (mancança que he assumit al cap de deu anys i que ara intente esmenar), però la mort és un fet tan natural que racionalment hauríem d’estar-hi més que acostumats (tanmateix hom entén el valor dels lligams, que hi conste). Malgrat això, no m’és agradable veure individus trencats pel dolor, plorosos i absents de la retafila de condols, que assenteixen perduts. Tampoc lliguen els altres individus col•locats per protocol, al final de l’aparador, sense manifestar cap sentiment, mudats com toca i assistint mecànicament perquè sembla que la pel•lícula no els toca, i per tant entenen que sobren.

Però també és enfadós haver d’engegar i suportar la cantarella del vos acompanye en el sentiment, durant més de mitja hora; també haver d’amollar-la quan hi sóc per compromís mentre els veig les cares, conscient d’una mena d’hipocresia tolerada i gens facultativa socialment. No m’agrada aquest costum perquè patisc; en el meu cas m’agradaria evitar aquest fet de l’aparador: però què hi farem, no puc fer res envers segons quins atavismes.

El que fan les oposicions

Correcte. No és motiu d’angoixa. Però no puc evitar sentir una mena de coseta: potser d’ací 29 milions d’anys la Terra pot desaparéixer perquè entrarà en una zona més que perillosíssima de la galàxia (si n’eixírem vius, la previsió es repetiria al cap de 30 milions d’anys, i així fins que arribem a la suma de 250 milions d’anys, quan el lloc on s’entrarà serà molt més apoteòsic encara).

Tornem-hi. El món s’acaba. Que ens queden en 29 milions. Òbviament jo ja no hi seré, però què voleu que us diga, m’angoixa pensar que la terra s’acaba (deixant a banda els problemes ecològics): 4600 milions d’anys, més tot el que arribarà, d’evolució a l’atzar d’un meteòrit, d’un forat negre o d’un estel.

Per a mi, la Terra ha esdevingut un medi perfecte i ha trobat les condicions necessàries per a concebir-hi existència: les òrbites que realitza, les distàncies planetàries, la gravetat, la guspira primigènia, l’evolució, i com no, la humanitat per comprovar-ho i per sentir-se’n extraordinàriament afortunat. Jo em sent totalment afortunat i agraït (des de l’autocomplaença de primer món desenvolupat i de les condicions de què dispose, en sóc ben conscient).

Però s’acabarà a la llarguíssima. Aleshores, haurem de tornar a començar; haurem d’esperar que s’acumulen fragments, que es condensen i que es compacten per esdevenir un planeta nou; haurem de confiar que es donen (que es repetisquen) les condicions ambientals semblants… Uf!

Permeteu-me aquesta llicència

Dels meus records d’institut, en conserve u amb molta estima. Era el dia que vaig començar el grec al batxillerat. Hi tenia tanta il·lusió, que el setembre abans de començar el curs, vaig dedicar-me a practicar i a memoritzar l’alfabet grec, me n’aprenia prefixos i sufixos, i d’altres coses més semblants. Si no haguera fet el grec, me n’hauria penedit tota la vida; des que era adolescent, que m’agradava tot allò que tenia a veure amb Grècia: col·lecionava etiquetes de productes en grec, retallava receptes de cuina grega, fins i tot escrivia a l’ambaixada de Grècia per demanar-los segells i me n’enviaven juntament amb prospectes i paperassa vària.

Aquest primer dia de què parle ha esdevingut especial quan evoque la cara de sorpresa que va posar la professora en fer l’avaluació inicial. Per a mi aquella primera classe va ser la cosa més normal del món, però amb el temps intuïsc que potser degué ser un moment gratíssim ensopegar amb mi (permeteu que em tire aquesta floreta). La professora, jove, va encetar el control amb una bateria de preguntes sobre la cultura grega: què era la Ilíada, qui era tal déu, i tot açò i allò. L’escena era que els companys no escrivien res i jo m’esplaiava, feliç amb els meus coneixements: ella que mirava que no escrivia ningú i jo era l’únic que es deixava anar content. Després va arreplegar els fulls i va voler que contestàrem les qüestions oralment, i jo era l’únic que obria la boca: era feliç perquè mostrava uns coneixements dels quals estava orgullós i que havia adquirit de gust.

Sempre intuiré aquella cara de felicitat, ja que degué haver fet un descobriment que potser li donaria un poquet de videta durat tot el curs. Perquè no em negareu que el grec en l’adolescència i a l’escola desperten la indiferència més supina de totes, la qual pot marcar durant nou mesos que té el curs. Tanmateix va tindre un disgust: vaig (i em va) suspendre la segona avaluació. Fins i tot una companya em va defensar i hi va intercedir, però la professora va ser inflexible. Li ho vaig agrair traient un excel·lent al final del curs amb un 9’5 a l’examen (sempe recordaré la e d'augment que es posa al temps en passat). Vaig decidir fer el grec al COU i donar-li una sorpresa al curs següent, i me la vaig endur jo perquè no va treballar-hi. Supose que coses de les adjudicacions que alguns coneixem bé.