dilluns, de febrer 22, 2021

De terrorismes

Ressona encara la mala maror pels aldarulls i actes de violència per causa de l'empresonament del cantant Pablo Hasél i la desfenestració de la llibertat d'expressió. Uns cerrils que cometen vandalisme i pirateria i unes forces de seguretat que fan servir les armes i en mig una societat que vol fer ús d'u dels drets fonamentals, el de manifestació, amb la llei mordassa com a mamu que les esquerres (hi ha més d'una esquerra?) no acaben d'eliminar.

Entre aquesta fragor hi ha una notícia que em deixa corglaçat, la que treu a la llym pública una conversa entre uns membres de les forces de seguretat en què assumeixen l'assassinat d'un jove mentre era torturat per pertinença a ETA. És menyspreable la terror que va escampar aquesta gent; ara, la que va ser per part de l'Estat i més encara amagada, tergiversada i justificada, deixa aquest Estat a la mateixa ratlla que aquells.

I fa por.

diumenge, de febrer 14, 2021

D'uns estudis becats

Una de les experiències acadèmiques (i endemés, personals) més boniques va ser la meua beca Erasms a una universitat de Londres. Jovenet de 22 anys davant la realitar de viure i estudiar en un lloc més gran que València, en una universitat totalment diferent. No continuará aquest texts amb detalls de la història; només vull redundar en aquest fet: fora del país, amb un concepte diferent de llibertat (de família, d'estudis, personal) i a eixa edat. Gràcies a una beca que em va cocedir l'ensenyament públic.

Ara la princesa Leonor se'n va a Gal·les. De bestreta diré que sent una enveja nostàlgica. Ella viurà una experiència acadèmica que em pense meravellosa i supose que també ho serà en el personal. Tot gràcies, talment jo, a una beca concedida per l'Estat.

Sentit amb les meues emocions aquesta jove viurà una experiència que no podran viure molts més jóvens que podrien fer un salt de qualitat en llurs vives. Tot perquè no hi han prou beques d'aquesta classe per a ells, que puguem pagar entre tots.

dissabte, de gener 23, 2021

D'una ressenya que és una visibilitat més


El Pere Ciscar, molt bon amic, que a més a més és doctor en filologia, m'ha fet una ressenya (juntament amb un altre poeta) de gairebé tota la meua obra. És un text llarg però alhora breu (per raons de premsa, certament i comparat amb l'estudi universitari que l'amiga i també doctora en filologia Anna Vives), però que valore molt positivament i  amb molt d'afecte.


Agraïdíssim d'aquesta altra pedra que fa marge.

https://www.nuvol.com/llibres/bons-temps-per-a-la-deslirica-148840

 

dijous, de desembre 31, 2020

D'un ninou

Hui acaba un any i en comença un altre: meravella genera. Havíem abandonat una dècada i ara que n'habitem una altra ens segueix el rossec de la següent, en definitiva que passa el temps i passa la vida passa.

dimecres, de desembre 23, 2020

D'un pensament

Han arribat les vacances dels alumnes i de retruc les nostres. Aquesta època sempre és de moltes intencions però acaba amb frustracions per no poder assolir-les: augmenten les obligacions parentals  i ens retalla la malatia, el gran merder de la COVID-19.

divendres, de novembre 13, 2020

Del desé aniversari de la nostra Nadià Anjoman

El mes de setembre hi havia pensat però és el novembre que l'amiga poeta que ho recorda: la Nadià i la seua poesia. 10 anys fa de la presentació en societat, la deniera, i que forme part de l'actuació artística en homeantge a una dona assassinada pel marit. Afganistan, sí lluny, però també ací.

És un espectable preciós i emocionador, i és una llàstima que no puga transcendir d'una banda del rovell comarcal de la Marina Alta, d'on va sortir (amb les excepcions de València o Algemesí) ni de l'altra del crim que denuncia (la violència contra les dones).

Pot ser açò que diré és una candidesa, però com trobe a faltar un mitjà de comunicació valencià que es dedique a gravar els projectes artístics com aquest i, doncs, conserve un tresor de la cultura valenciana.

Pepa Espasa, Maria Josep Escrivà, Marta Espinós i jo mateix.

dissabte, d’octubre 31, 2020

D'un nom de carrer

Ha esdevingut en Massamagrell un acte polític que des de la meua segària estant té i tindrà la incidència d'una agulla punxant un elefant en la societat valenciana en general. Amargament.

Al poble, el govern que hi mana ha decidit enretirar el nom del Joan Fuster a u dels carrers. No és un fet anecdòtic, sinó u de calculat i necessari per a dur a terme (afine més, reprendre) l'eradicació, l'anihilació com a poble valencià. Dolorosament amb la connivència del partit dels socialites del País Valencià, amb una rentada de mans del tot llastimosa i deplorable. Aquell PSPV que ha acabat sent engolit pel PSOE ha fet mostra d'allò que justament reflexionava el nostre filòsof: democràcia, raó, valencianitat.

Hom no pot entendre que un partit de la tradició socialista, que té com a himne La Internacional, s'haja comportat d'aquesta manera i per un lloc en la política haja menyspreat la memòria d'u dels pensadors més importants que tindrem mai en la nostra història (disculpeu els altres, però és innegable aquest fet). Amb la qual cosa em fa entendre que el nom no fa al cosa sinó que aquesta és can Pixa. Lamentablement.

Com es pot denigrar d'aquesta manera el Joan Fuster? Certament, u dels seus pensaments més corprenedors (Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres) està sent aplicat implacablement, gota a gota, pedra a pedra, en aquesta destrucció (afine més deconstrucció i mutació) del poble valencià, no només pels partits de l'odi de la raó i de la democràcia, sinó també pel partit dels socialistes. Estocòlmicament.

Perquè, en definitiva, el redol on ha punxat l'agulla ens fa mal, però la resta de l'elefant, inconscient, va a la seua.

Nota: La Internacional, la cançó dels pàries del món i traduïda per Maximilià Thous i Llorens, un altre a qui la desmemòria ha devorat.