dilluns, d’octubre 14, 2019

D'un recital de poesia

Em van convidar a participar en un recital de poesia en el poble. Fa il·lusió que es recorden de la persona per a donar veu a poemes davant públic. En l'acte poètic diverses maneres de concebre, escriure i verbalitzar la poesia; agradaran més o més poc, però totes pretenen donar a la poesia l'homenatge que li pertoca.

Vaig observar la sala, menuda i allargada; un càlcul matusser de memòria: 10-11 columnes per 5-6 files, vora una 60 de persones. Faig el descompte de persones entre recitadors (11) familiars (2 o 3) i polítics de l'acte (no més de 5), entre 45-50 persones. La resta, entre 10 i 15 assistents: certament una xifra un xic ben minsa per a una sala tan plena.

Un recital de poesia, expressió cultural literària, no pot igualar-se a d'altres expressions populars com correbous, moros i cristians, provessors, etc. Això no obstant, hom comprova que la poesia no somou observant les xifres fredament.

dijous, d’octubre 10, 2019

Dels nobel de cada any

Després de la polèmica del Bob Dylan, continuada per l'escàndol de l'assetjament sexual, sembla que encara dura la cosa, ara amb el premi atorgat a l'autor Peter Handke, conegut per la controvèrsia a causa de les seues simpaties pel Slobodan Milošević, el carnisser dels Balcans.

Afegiré que enguany serà un altre més en què ben bé que la nostra literatura podria haver estat desagreujada premiant l'Olga Xirinacs, el Jaume Cabré, la Isabel Clara-Simó o el Quim Monzó.

Coses que la Woolf podria fer-nos entendre.

dilluns, d’octubre 07, 2019

D'Una cambra pròpia

Sempre hom arriba tard a les coses i en el meu cas és perquè d'entre altres, uns altres menesters m'han tingut ocupat o també unes altres lectures havien anat primer. Em sap malament haver llegit tan tard aquest llibre de la Virginia Woolf perquè he de dir que m'ha corprés i hauria haver-ho fet fa un bon grapat d'anys arrere: una pena haver-la deixada de banda o que algú m'haguera dit, aquest llibre no te'l pots perdre.

Dins del meu món de privilegi masculí, en què els cànons no han inclòs autores, entenc la magnitud del drama. Certament la Virginia (no sé si tenint altres referències anteriors, no sé si és propi original d'ella) deixa anar unes veritats que fan avergonyir l'altra meitat de la humanitat, si de cas, m'ho ha fet a jo. Amb tristesa la història de les dones és curta, poca i escarnida, perquè la història, la bona, només l'escriuen els vencedors i elles ací han hagut de perdre (les hi han obligades).

Al capdavall, tot gira al voltant dels diners i qui en té pot fer ço que vol.

NOTA: En llegint el llibre no he pogut evitar pensar de substituir dones per literatura catalana (i per descomptat les dones de la literatura catalana).

divendres, de setembre 13, 2019

De la llibertat i la repressió

Si tenim en compte el temps present pel que fa a la vida escolar, d'uns anys ençà estic prenent consciència que la nostra xicalla i jovenalla, en general, està vivint en un estat de vigilància contínua (i no sé fins a quin punt també repressor) que possiblement en l'època que jo era xiquet i jove no vivia. Em referisc al fet que actualment ells tenen controlada tota llur activitat escolar bé siga per mitjà de l'agenda o pels avisos que emeten els professors per l'aplicació docent.

Així, els nostres escolars han d'anotar-se en l'agenda tots els exàmens, controls, deures, notes, etc. que els porfessors manen perquè els pares sàpien què fa o deixa de fer la covada; els professors envien als pares les dates dels exàmens, controls, deures, notes perquè puguen exercicir aquesta vigilància i, en casos extrems, no siguen ensarronats pels fills, amb la qual cosa hom pot agreujar aquesta dèria guardiana amb l'afegit de la desconfiança paternofilial.

Mire arrere, trenta anys arrere, i m'adone (almenys en la meua experiència: com dia Fuster que jo soc la mesura de les coses) que no hi havia tanta inspecció, tanta comunicació i concloc que tant en aquella època passada de certa omissió i en aquesta d'ara de tanta revista la quantitat de bons i mals alumnes (disculpeu aquesta etiqueta) és la mateixa (possiblement més baixa en bons, encara que aquest fet ja era constatat en la Grècia antiga).

Aleshores, el tocat és que tot just acabant una dictadura sembla que hi havia molta més llibertat que quaranta anys després. Vull dir, vivim uns temps de burocratització, d'informes, de notes, d'avisos, de milanta noms que acondueixen al control absolut de tot i de tothom. Amb tot, resulta subtil aquesta legitimació d'una vigilància sibil·lina entre pares, fills, professors i administració, que amb l'excusa de justificar que tothom és al seu lloc i rendeix com pertoca escampa desconfiança i embolca la llibertat (perquè aquesta és una altra: la vigilància que pot exercir l'administració respecte del seu cos docent)

dimecres, de setembre 04, 2019

D'una traducció

Tinc pendent, farà aquest curs 10 anys, la traducció d'una poeta. 10 anys són molts anys i no he avançat gaire en la meua tasca: arrancada de cavall i parada de somera. Comptat i debatut no fa bé aquesta situació i confie enguany, almenys, fer un bon estacó a l'afer. Ara, també em ve al cap un comentari d'un amic, que va dir-me que hi ha una llista d'espera en moltes editorials que publiquen traduccions. Això em fa pensar: hi ha sobreproducció? La meua serà un formatge més en aquesta paradeta? Algú deu voler la meua traducció? La publique gratis en aquest blog o meresc que algú pague aqursta faena feta?

dilluns, d’agost 26, 2019

De converses literàries amb amics

Aquest estiu ha resultat agradós per les xarrades amb amics sobre literatura, sobre projectes i altres neguits i desficis. Feia anys que això no em passava essent d'estiu. Hi ha hagut recomanacions de pel·lícules, hem continuat amb les enraonies dels premis i les publicacions. He fet saber un projecte literari que de ben segur m'ocuparà dos o tres anys...

S'acaba agost i vorem si no s'acaben aquests enraonaments literaris.

divendres, de juliol 19, 2019

De converses amb amics

Aquesta setmana he tornat a tenir un parell de converses literàries amb un parell d'amics poetes. Tornem al tema recurrent dels premis literaris, però hi ha també l'exposició de desitjos irresolts, de mancances i de coses que haurien pogut passar si les condicions hagueren estat unes altres. També hom ha pogut comprovar de quina manera hom ha balafiat el temps amb desviacions inútils o ha hagut d'invertir el temps en una altra matèria de manera que ha negligit el procés d'enriquiment poètic. Al remat, condescedències i fretures en aquest procés de construcció personal.