D'una galtada de realitat

Hi han algunes persones que vesteixen una samarreta que diu amb bon orgull que si un país [Espanya o França] no han pogut fer desaparéixer el català un individu sol no farà que desaprega. Com a lema d'autoestima està bé. Ara, la realitat és aquesta. [I no haurà estat un país, sinó els fills dels parlants].

De la gràcia andorrana

-Ara resulta que els andorrans han anat a Catalunya a exposar-los la seua llei de política lingüística.

-Que cabrons que són ca, ca, ca... Ma que són graciosos!

-Tu trobes que vindran ací a continuar la conya?

-Els ovaris quadrats haurien de tindre només de pensar proposar-ho.

-Que bo, tu!

-Sí.

D'una cançó

Em ve al cap de camí a la faena la cançó del Diluvi que diu que ja no podem més i ho podrem tot. Pense de retruc en el Botànic i en Compromís, i faig l'associació: ja no podíem més i ara ho podrem tot.

Han passat anys de govern i s'ha esdevingut la trompada contra la paret de la realitat. 

Quanta pena.

D'una competició de vela.

Tant de merder que va significar la Copa de l'Amèrica a València i tant d'esforç per a fer entendre que va ser una error social i van i els barcelonins se'n fan bandera.

D'un premi a què m'he presentat

Hom ha anunciat els guanyadors del premi de poesia subversiva, a què m'he presentat per tercera volta, però no he tingut bon succés. Quan aparega publicat vorem per on van les línes de la subversió d'enguany. El tocat és que no acabe jo d'entendre què és la subversió en poesia, de manera que no sé què escriure, ni com per a encertar-ho.

Tornaré a intentar-ho o ho deixe córrer? Bé, tinc gairebé un any per a enviar-hi alguna cosa.

D'unes eleccions

Ai, Europa... Ai, País Valencià...

D'un conseller de cultura

 Doncs pel que sembla, no mos faran catalans, però sí que ens annexionarem Múrcia: Països Valencians.