De la nostàlgia

De fa molts anys que em preocupa la idea d'ensenyar la nostàlgia als alumnes. Com s'enseya aquest sentiment de gent gran? Com fer entendre a adolescents el fet de tenir mal del passat: fins i tot, com ensenyar-ho tenint 30 o 40 anys?

Escoltar la cançó dels Alphaville sempre m'ha dut tristor: quan l'escoltava a 30 anys sentia que havia perdut la joventut (ausades ma vida); arribat als 40 es fea punyent i ara que he arribat als 50 crea molt de malestar: nostàlgia? Més encara, vorem quan arribaré als 60.

Torne a la nostàlgia en l'ensenyament. El recurs que faig servir és demanar-los que pensen quan eren menuts, és a dir, quan anaven a l'escoleta o a Infantil; que recorden les coses que feen: jugar, el pati amb els esgoladors, embrutar-se les mans; roda i volta intentar rememorar la inconsciència d'un temps sense horaris de deures, de vitalitat desbordant, de despreocupació. Que relacionen aquell fer no res dolç amb la cursa de deures, extraescolars, preocupacions familiars o amicals, etc.

Les voltes que ho he intentat, la sensació ha estat que no ho he aconseguit: bé perquè no en volen parlar, bé perquè no ho recorden, bé perquè és l'edat, ells no m'han arribat a dir sí, és veritat, trobe a faltar aquell temps, aquell estat d'indolència.

De l'altra fira del llibre

La dreta extrema valentina ha negat per a la festa de la Plaça del llibre cedir un espai públic a la fundació Full, l'organitzadora d'aquest esdeveniment. És un cap de setmana llarg per a la cultura valenciana, la pròpia d'aquest país, tal com commemora aquesta mateixa dreta extrema el 9 d'octubre, amb el rei Jaume al capdavant, quan "ens" va crear com a país (un regne també és un país).

 

Sí, la dreta extrema odia (ací sí que s'escau el mot i no és una banalització) la llengua i la cultura del país. Odia que hom puga parlar, escriure, pensar i aprendre valencià. Un odi que va començar en les classes altes i innobles i s'ha trasvassat a les populars (si hom vol ser algú, hi ha de renunciar: el Brauli Montoya ja ho ha deixat escrit).

 

Amb tot, també trobe a faltar un poc de lluites compartides i àmbits transversals.

 

Una plaça de llibres en valencià: una prohibició pública.

De llibres enfirats

Un altre any ha passat de la Setmana del llibre en català i d'uns anys ençà que m'agradaria anar-hi, fins i tot, més que un 23 d'abril, però no pot ser.

M'agradaria viure la sensació a Catalunya de trobar tot de llibres en la llengua pròpia del país, sense estridències, sense malestar, sense ser embrutasopars... Ser lliure en català, tal com fan els països normals amb les llengües nacionals. Més encara, m'encanta el detall i ens aferma més com a país quan simplement s'anuncia com la Setmana del llibre, sense la cua de l'en català.

Quina diferència d'allí ací: almenys, tenim el bàlsem amb la Plaça del llibre (que ves per on, tampoc diu en valencià. Bo).

D'una editorial

Uns quants escrits darrers han fet referència a una editorial que tinc en compte a l'hora de comprar llibres: Tigre de paper. Vull agrair la tasca que duu a terme en la traducció d'obres cabdals del pensament feminista que ve dels Estats Units. Però també té en compte altres temes, com és el capitalisme o al migració. He trobat en aquesta editorial un catàleg ben atractiu per a les lectures que faig ara, en què malauradament he deixat un poc de banda la poesia. Gràcies a aquests llibres d'aquesta editorial (i d'algunes altres) omplic els buits de coneixement que vint anys arrere no tenia i que ara m'ajuden a entendre no només el món de quaranta anys arrere (història política, social, econòmica i cultural), sinó per què es va arribar a eixe món de quaranta anys arrere i, per descomptat, el d'ara.

Del tren dels valencians

A Gandia diuen pel tocat dels trens al nostre país que: Els valencians i les valencianes no som ciutadans [ni ciutadanes] de segona.

Crec que per un vot (o dos) dels diputats de Compromís no podria aprovar-se un pressupost a Espanya. Dic Compromís, perquè són suposadament els valencianistres, perquè els 8 del PSPV, ja em faig el càrrec que voten d'acord amb la veu de l'amo. Ara que, Compromís, és on és, i crec que també tenen el cul llogat.

Roda i volta, el pa i les molles i la revolució i Malasaña.

Ei, que no passa res que ens porten un caramull de tres de segona mà recondicionats.

Del misteri del Misteri d'Elx

Una cosa que no entenc i m'enutja força és el sexisme (potser masclisme?) del Misteri d'Elx, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO que ens vam donar entre tots. M'empipa, molt, moltsíssim. Amb els anys que tinc, m'és absolutament indiferent el contingut de l'obra mateixa (una altra cosa és el vessant lingüístic, perquè som el país que som i les hòsties que ens han cardat no tenen perdó de Déu); ara, malgrat la síndrome d'Estocolm que hom puga tindre, quant a la qüestió feminista, sí que me'n vull fer càrrec i sempre que he pogut he aprofitat les avinenteses per a retreure aquesta discriminació. De fet, em sorprén, em sobta molt, no trobar més veus dissidents o crítiques en el món cultural i polític (Botànic, per exemple).

Refent la dita: doncs parla català, vegem com fa.

De les empaties i totes aquestes coses

Vull lligar aquest text amb el d'abans quant a l'aspecte lingüístic. He llegit aquest article i no puc evitar que un bon grapat decomparacions, analogies, similituds, concomitàncies, m'assalten. Ah, també això de les lluites compartides, transversalitats, empaties i posar-se en la pell d'altri.

Quan un ucraïnés (obviament de llengua ucraïnesa) ve als Països Catalans i defensa el castellà i no vol saber del català, per què es comporta com un rus des d'un punt de vista sociolingüístic?