dimecres, d’abril 17, 2019

De dones i reconeixements

Fa un parell de mesos estic fent un curs que tracta de la memòria democràtica: un curs que té la idea d'incorporar en la programació escolar aspectes de la llei espanyola de memòria històrica i endemés la valenciana específicament. En aquest temps he aprés moltíssimes coses al voltant d'aquest tema i he de dir que jo ja incloïa en la meua programació certs aspectes de la memòria històrica. Hom hi ha parlat de terminologia, de lleis, de còmics, de grups socials i el darrer tema era el torn de la dona. He hagut de fer un treball que fera esment de la repercussió de la dona tant en la postguerra com en la Transció i si hom els ha dedicat les honors que hagen pogut meréixer.

La meua conclusió és que al meu poble la dona poc de paper rellevant ha pogut desenvolupar equiparable al de l'home (tampoc és que hi hagen hagut hòmens amb papers rellevants, la veritat), ni el poble ha ¿pogut? retre cap mena d'homenatge a les dones locals ni les foranes. Tot plegat, deixa el conjunt del municipi un força molt desmemoriat.

dilluns, d’abril 08, 2019

D'un mesquí

I aquell, soberg d'una autoritat impròpia, va dir que calia patir com havia patit Crist.

INDIGNE

dissabte, de març 30, 2019

Del periodisme d'Espanya

Ha estat i continua sent-ho que els mitjans de comunicació àmbit espanyol hagen mostrat el seu rebuig contra el procés d'independència catalana. Uns més virulents que altres i aquesta gradualitat d'animadversió ha sorprés que mitjans (o petiodistes) presuposats per la proindependència com a raonables han deixat anar una bel·ligerància corprenedora. Una veu d'aquestes és la Pepa Bueno de la Ser, a qui he deixat d'escoltar fa anys de camí a la faena per aquesta animadversió.

Escric aquesta reflexió al tocat del fet cínic d'obviar la guerra bruta contra els independentistes promoguda per un poder podrit que es fa valdre de policia, jutges, economistes i polítics, i quan aquesta podridura afecta un partit com Podemos per l'afer aquest del robatori, doncs, la senyora Bueno s'exclama i pontifica contra la claveguera de l'Estat.

Que iguala un manipulador de dretes? Un jacobinista d'esquerres.

dimarts, de març 26, 2019

De març poètic

Aquest mes de març, mes de la poesia, he pogut acudir a un parell d'actes poètics i he tingut enraonaments amb uns quants amics poetes. Dels actes vists, encontres i desencontres, expectatives i decepcions, paraules i fum d'estopa: algun poemari que potser no era tan gros com el pintaven; uns poetes primerencs que tenien refusen l'escenari; poesies diverses que juguen en lligues diferents.

Dels enraonaments, doncs, pors, incerteses, decepcions, expectatives, il·lusions... Tot d'escriure i de ser publicat; de recitar i ser escoltat; de llegir i ser llegit; de vanitats, de tries i de males previsions.


dilluns, de març 18, 2019

De llibres de text

La nota de hui té a vore amb l'ensenyament i els llibres de text. El tocat és que encara no hi havia caigut, però en aquest curs he fet aquest pensament. ¿Com és que els llibres escolars de valencià tenen una mateixa estructura? De retruc, ¿quin benefici pedagògic té aquesta estructura?

He de dir que estic força enutjat per aquesta manera de presentar els continguts perquè trobe que desconnecta la matèria en el temps i en la ment dels alumnes. ¿Quin sentit té explicar els sintagmes en el primer tema i en el tema següent (dues setmanes després) parlar de l'oració i en el tema següent (dues setmanes després) parlar del subjecte i dues setmanes després parlar del predicat, etc.? En la meua experiència, cada volta que he seguit aquesta temporalització he hagut de perdre temps recordant ço que s'havia explicat en la unitat anterior i, doncs, en lloc d'avançar, anem arrere.

Per què les editorials valencianes no han fet una acció decidica de posar els continguts en blocs separats i que faciliten l'aprenentatge per evolució temàtica? Vull dir, bloc de sintaxi, bloc literari, bloc textual. I és que pense en aquesta mena de programació i l'aplique a l'assignatura d'història, per exemple, i seria com els continguts de la revista Sàpiens: trossets de la part de prehistòria, part d'història antiga, medieval, moderna i contemporània: així cada tema.

De veres, no sé quin benefici pedagògic pot tindre aquest repartiment que fan totes les editorials de llibres de text en valencià. Algú m'ho explica?

Més encara, ¿quin sentit té, en el cas de l'editorial Voramar/Santillana, parlar en el 2n, 3r i 4t de l'ESO de les varietat lingüística? Tres cursos seguits parlant del mateix, al llarg de diverses unitats!

dissabte, de febrer 23, 2019

De cultures que cal que siguen traduïdes

Com qui aboca un cabàs de sorra talment m'ocorre quan pense en els nou anys que passaran enguany de la trobada, la segona, d'autors de llengua catalana celebrada en Gandia. Un cap de setmana que incloïa debats i taules rectangulars. En una d'eixes, essent jo públic, vaig mostrar el meu neguit que ens fea falta desplegar una tasca ambiciosa de traduccions, no ja en les llengües imperants, sinó en les petites. La meua aportació al debat era que calia que nosaltres, com a país de llengua petita, férem l'esforç d'aprendre lituà, estoni, eslové, danés, islandés, etc. per a traduir i traduir-nos. Va ser una defensa apassionada i sentida que va rebre una acollida freda per part del públic i els ponents. Semblava que la meua idea lul·liana (que jo mateix ja havia assumit havent estudiat abans anglés i alemany i en l'any en què es trobàvem havia mamprés el grec i el francés) doncs no havia caigut en gràcia.

Nou anys després, anit, acudisc a una presentació de poesia, el darrer del Pau Sif: Veles. Hi sobrevola constant la seua faena de lector a Croàcia: vida, literatura, amistats. L'hi acompanya el Piera i tant al principi com a la fi de l'acte enraonen del tema dels petits països i el lligam que es pot bastir entre aquests. Descobrir les literatures nacionals, conéixer noves llengües i establir bescanvis literaris, tot plegat sense el canal del castellà o el francés: simplement de tu a tu i cara a cara. Croat, eslové, danés, etc.

Pel cap em travessa la fiblada d'aquella intervenció vehement de nou anys arrere i em xafa la desgana rebuda. Ahir hi va tornar i es va fer una defensa de ço que proposava (més pausada, cal dir). Me'n vaig anar amb un regust amargós.

dimarts, de febrer 05, 2019

D'un piulet polític

Diu el senyor Miquel Iceta en un piulet que si ERC i PdCAT voten no als pressuposts del PSOE és fer costat als PP i C's. Realment, no sé com es pot tindre la poca vergonya o cinisme de fer una afirmació aital, no ja pel fet d'emmerdar dos partits polítics que tenen persones empresonades, sinó per la fal·làcia, el poc-sentit de l'afirmació: en definitiva la manipulació.

¿Com pot abocar que ERC i PdCAT seran igual que PP i C's, quan el PSC ha votat juntament amb PP i C's en altres situacions? És, de totes totes, un argument estúpid, incongruent! ¿Com pot un polític amollar aquesta raó quan la idea que implica és que ERC i PdCAT no poden votar igual que PP i C's? ¿Vol dir això que els quatre partits mai, mai, mai podran estar d'acord en una votació? ¿Ni tan sols per a afers com lleis, drets humans, pensions, terrorisme? ¿Vol dir que mai, mai, mai podran ser unànimes en algun fet?