D'una autoafirmació literària

Aquest mes fa anys aquest blog: 18 fins ara. Ceratment són molts anys, esforçant- me a escriure, no tant abans com ara, algun text de pensament, d'opinió de reflexió de fet personal. La idea era parlar molt de la meua activitat literària, però això és com tot: ha acabat sent un parlar de coses.

La raó d'aquest text és que la poeta Maria Josep Escrivà ha tret antologia poètica pels 30 anys de poesia, Són molts anys i en aquest temps ha guanyat premis i ha publicat uns quants llibres. Hi pense i certament ha fet un camí poètic (6 poemaris i 2 narracions), des que tenia 26 anys, quan va guanyar el premi de la primera obra i publicació consegüent.

Però ara vinc a jo: em pense, em mire en el temps i m'adone que, ves per on, jo també tinc un camí literari fet, que comença amb un accèssit als premis DISE de la Universitat de València i que va tenir el bon succés de ser publicat: any 96 i amb 20 anys (una altra cosa és la qualitat literària que conserva d'aquell temps ençà). La resta és un poc misèria, més que res perquè no ha gaudit de cap premi ni renom que duu associat el fet de guanyar el premi. (bé, sí, que he guanyat un premi, el de Benissa, però tal com em van tractar els de l'editorial i de l'inconeixement de l'ajuntament de com va anar la cosa, la conclusió és com la de gos que abandonen en una gasolinera).

Amb tot, puc sentir-me'n orgullós de vore que jo també tinc una carrera literària amb un bon grapat d'obres (8 poemaris i un parell de traduccions) en gairebé 30 anys; que si bé no han servat la línia poètica majoritària i editorial del País Valencià i, doncs, han hagut de ser autoeditats majoritàriament, sí que mostren un punt de vista diferent de la poesia valenciana (i per què no, que mereix ser tingut en compte, tal com ha passat per l'estudi que n'ha fet la doctora Anna Vives).

Del dia d'Ausiàs March

Hui és el dia de l'Ausiàs March en què per la xarxa proliferen els homentages a un escriptor tan il·lustre i dies arrere vaig dir que havia estat en la Pahissa del Marquet, en un aplec literari i artístic; doncs bé, la proposta que hi vaig presentar (i que era per al concurs Carles Hac Mor de poesia subversiva) tenia com a element fonamental l'Ausiàs.

Hi vaig presentar una plaqueta experimental, no només per la forma sinó per a la meua manera de fer, és a dir, nova per a jo: vaig crear un experiment literari, audiovisual, tecnològic i unes quantes coses més. Va ser tota una novetat realitzar aquesta plaqueta, que si bé no va guanyar sí que va meréixer l'atenció del jurat (d'una gairebé cinquantena de propostes, en la Pahissa van exposar-ne cinc: això és un esclafit en el meu cas!).

La plaqueta tenia com a idea agafar versos del poeta, gravar-los recitats i combinar-los amb imàtgens i fragments de vídeo de manera que tots dos adquiren un sentit comú: el de l'internet, la recerca i l'amor no trobat. Pense que va ser una proposta engrescadora i n'estic molt pagat.

Tornat del viatge, passat un any, caldrà recrear aquesta plaqueta en una forma que tinga més possibilitats de ser exposada el dia que s'esdevinga l'oportunitat.

D'un aplec de poesia

Aquest dissabte s'han aplegat uns quants poetes que s'havien presentat al concurs de poesia subversiva Hac Mor, en una selecció d'aquelles que eren les propostes més interessants. Jo he tingut l'honor de ser u dels convidats i me n'hi he anat juntament amb el Pau, que en va ser el guanyador. El lloc ha estat la Pahissa del Marquet, un edifici adjacent  al casal Marquet de les Roques, i que hom pretén convertir en espai d'Art i Natura enclavat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'organitzadora de tot l'esdeveniment ha estat la poeta l'Ester Xargay, a qui agraïsc moltíssim el convit a l'acte i també a dormir en aquell edifici, perquè tornar a casa aquell dia era enutjós (6 hores de cotxe).

 Allí ens hem trobat autors que tenen com a vessant poètic una forma de fer poc convencional, en què les paraules, les imàtgens, els programes informàtics creen un conjunt literari. He vist una línia poètica de la poesia en català que treballa el camp digital, una forma de fer en què tinc interés i estant allí m'ha fet tornar a ser diletant. (Roda i votla, sempre soc diletant i em fa la sensació que arribe tard a tot, ara amb aquesta edat). Però no només hi havia poesia, també hi ha hagut dansa, art i un poc de música perquè l'acte es va acabar amb un recital en què tots els convidats vam recitar, ballar, interpretar.

La jornada es va acabar essent de nit. Vam sopar els quatre que havíem de dormir en el recinte i vam enraonar de ço esdevingut i després d'altres temes. En alçar-nos i desdejunar-nos, també enraonaments i per a acabar comiats, desitjos de bons auguris i el convit de tornar a aquell lloc.

Com se'n pot entendre, l'experiència va anar molt bé; vaig conéixer gent amb que coincidisc en aspectes literaris, amb d'altres que no acabe d'entendre la proposta artística, però en conjunt una vivència d'aquelles que fea temps de què no gaudia i que tant de bo torne ben aviat.

D'un aniversari

Un dia com hui, però de vint anys arrere, vaig començar a treballar en l'ensenyament públic. Va ser una experiència molt molt negativa i em va fer adonar-me de quant havia canviat a pitjor l'adolescència en 10 anys de diferència: després va continuar el pensament i potser eren també unes altres les variables: una adolescència en un poble contra una de ciutat; situacions familiars; la percepció que tenia de l'estudi respecte de la de la resta dels meus companys; la bombolla que van ser els anys d'universitat.

D'un aniversari

Hui, però 25 anys arrere, me n'anava amb dues companyes més (l'Anna i la Dagmar) a Londres a estudiar d'Erasmus. Certament, i mirant des de la distància, és una d'aquelles experiències destacades com quan vaig anar a estudiar a València: lloc nou, allotjament nou, tot nou. Un altre nivell de separació familiar, espacial i fins i tot un cert punt temporal.

Aquesta estada va ser molt positiva, en conserve bon record, perquè no ho vaig passar malament i pràcticament tot va ser bonic. Hi vaig aprendre molt, vaig ser conscient d'una altra realitat i no la vaig viure d'una altra manera, banal o trivial, com he pogut saber d'una altra gent que ha fet de l'Erasmus una altra cosa (i ho deixe ací).

No pretenc mitificar aquesta estada, perquè ausades que vam treballar i estudiar i molt poc vam fer de vida bohèmia, però escric açò perquè han passat ja 25 anys, quan encara no havia fet els 22, i resulta molt impactant en la meua recta final de l'adultesa aquest colp massís d'anys passats.

De cinisme presidencial

Tornem a la idea d'acabament d'any. S'acaba i el MHP Ximo Puig es desfà en elogis vers l'escriptor Jovi Lozano, que ha tingut un mal rasquit (bé, ell i per extensió tots aquells qui ens estimem el país i la llengua pròpia del país, el valencià) pel tocat del menyspreu del lliurament oficial del premi Enric Valor de narrativa. Eixe Ximo Puig que em resulta un cínic perquè l'altre dia parlava de cosir el territori i es congratulava amb una nova empresa que uneix València amb Madrid: eixe és el territori que vol cosir i no el nostra país.

En fi, ara és quan encara molt més valencians salvarem els madrilenys amb els nostres diners que ens gastarem alli mirant musicals, menjant als seus restaurants, dormint als seus hotels o visitant els seus museus; com diu el nostre adn: ofrenant noves glòries a Espanya.

De felicitacions

S'acaba l'any i des de fa cinc o sis dies (20, 22 de desembre) la gent ja va desitjant un bon any 2023, com si encara visquérem fa 80 o 100 anys arrere i les coses foren mediates i no immediates. Certament, som animals de costums i sempre va lligat el duet bon nadal i bon any com cantava el Quimi Portet: com si el whatsapp, facebook, twitter i d'altres no ens permeteren dir-nos que tinguem un bon any fins i tot vint o deu minuts abans de la mitjanit.

També em fa desfici la dèria, l'obsessió de desitjar un bon nadal bé siguen partits polítics, els equips de futbol, els presidents, directors d'empreses, grups de música i tant d'altres. Ixes de comprar, saludes algú pel carrer, et mires el mòbil i tothom et diu bon nadal: el fet és que hom ho entén com un costum, una inèrcia més de la societat. 

Perquè, és clar, bona part de la gent que fa servir les xarxes socials o la missatgeria instantània per a desitjar-te un bon nadal són descreguts, no tenen fe, no els va el rotllo de l'església; que, roda i volta, és una tradició, un costum de desitjar pau, bondat i esperança, que si la saturnàlia i tot açò i allò. Però, des del meu punt de vista, no deixa de ser més que una autojustificació per a no haver de no dir res. Fa anys que no desitge bon nadal a ningú: no soc ningú per a atorgar-me aquest menester; desitjar i expressar alguna cosa en què no creus no deixa de ser falsia, automatisme, insinceritat. Posats en el tema, desitgeu un bon any, que com més va més malament es torna en qualsevol aspecte de la vida.