diumenge, de juliol 05, 2020

D'una sèrie com una poma

La TV3 acaba d'alçar molta polseguera amb l'emissió d'una sèrie bilingüe castellà i català. Bé, aquest fet no és gaire novedós, atés que programes com l'APM o el Polònia són bilingües també. El tocat polèmic ha estat per ço que he llegit que diuen que els personatges catalanoparlants canvien de llengua quan parlen a gent castellanoparlant, amb la qual cosa s'esborra d'un bufit allò que els alumnes estudien en sociolingüística: el bilingüisme passiu. Aleshores, els laments que fan molts ha estat que el castellà és la llengua comuna i que els catalanoparlants són qui fan el canvi sense esforç (i no a l'inrevés).

Amb tot, em ve al cap un pensament que relaciona la TV3 amb el desvetlament psicològic dels fills vers els pares; vull dir, el tòpic quan els adults deixen de ser els herois dels fills. Doncs això podria passar ací: quan ens pensàvem que la TV3 era superpoderosa, que seria la televisió dels catalans (i també dels valencians) que emetria tot en català i que resoldria totes les mancances i seria l'equivalent en català de les televisions en castellà, francés, italià, etc. Però no, la TV3 no és eixe superheroi i ha mostrat que no és el puntal fort i indestructible.

Al remat, en acabar aquest pensament m'ha vingut al cap Andorra. Ja sabeu, un país amb llengua catalana com a oficial i tot açò i allò que pot representar. Amb tot,açò és un altre cavil·lament.

divendres, de juny 19, 2020

D'una lectura

Aquest llibre (Vindicació dels drets de la dona, de la Mary Wollstonecraft) m'ha fet pensar certament en allò que representa ser una dona en una època tan llunyana, no només en el temps sinó també en la idea que hom té de societat; alhora no puc evitar quant actual és encara, en graus diversos, en matisos varis, a tot el món: el concepte de separació de classes, la forma de l'educació familiar i pública, l'actitud d'hòmens i dones en la societat. Tot un conjunt que fa reflexionar de com és possible que amb més de dos segles de distància encara calga canviar tant i com la inèrcia al llarg d'aquests anys encara també conserve velocitat.


La Mary Wollstonecraft parla de la igualtat entre hòmens i dones des de dos punts de vista oposats: així, com a criatures de Déu, doncs, són iguals i mereixen el mateix tractament i han de servar els mateixos drets i deures. Ella malda perquè entenguem que la virtut i la raó són dos aspiracions de l'esser huma, siga home o dona, i que només d'aquesta manera hom pot viure en harmonia en una societat moderna i avançada. Aquesta societat ha de posar a l'abast els drets a tots dos i si hom fa ús dels drets ha de ser conseqüents amb els deures: hòmens i dones. Ara bé, si bé diu que elles haurien de poder assolir els oficis que fan els hòmens, en unes quantes ocasions deixa anar que la tasca de la dona és la de tenir fills i tindre cura de la família i la de l'home la de ser el suport material i un poc tindre cura dels fills.

Altrament si Déu havia volgut que les dones no foren com els hòmens i havien d'estar en un nivell inferior (econòmic, cultural), hom no hauria d'exigir a elles el mateix que als hòmens. Açò vol dir que si les dones han de ser educades d'acord amb la idea que no pot aconseguir mai ser igual que l'home, a pensar com l'home, a tenir treballs com l'home, etc. doncs que és injust fer-ne sàtira pel nivell intel·lectual baix: més aïna seria un retret a l'home per permetre que açò passe o per fer llenya d'un arbre abatut.

El llibre també fa moltes referències a autors que tracten l'ésser femení: fesomia, caràcter, educació, i no s'està d'atacar força enutjadament una figura cabdal del pensament com és Rousseau, en l'aspecte de l'educació femenina. En el meu cas, que no en sabia res amb l'edat que tinc, m'ha aborronat tindre coneixement no només de les idees que tenia per a educar el sexe femení sinó que també quant vigents són encara (la sèrie Doraemon, els anuncis de joguets o certs hàbits socials com la presentació en societat de les adolescents). Endemés, ataca també les dones que segueixen el mateix pensar que Rousseau i d'altres moralistes com ell, amb la qual cosa l'autora té clar quin és l'enemic: qualsevol, siga masculí o femení. Vull destacar que sovintegen els retrets a les dones que no saben educar els infants per aquesta mancança de raonament, capficades moltes voltes per fets banals com la moda, etc. Al tall d'açò, dins d'aquest calaix fica també els novel·listes que escriuen obres que mantenen el pensament sentimental i no racional de la dona i em venia al cap constantment La senyora Bovary de Flaubert.

En l'obra Déu i el seu poder, saviesa, etc. són esmentats constantment i ell és la finalitat a què hem d'aspirar com a humans. Certament, el llibre moltes voltes fa digressions de caracter religiós en què lloa la figura divina, el magnifica i el concep com a destí final de la humanitat, gloriós i perfecte. És per això s'allarga massa el discurs. Al remat, també els representats d'ell en la terra esdevenen blanc dels seus retrets.

Pel que fa a l'amor, he entés que és una cosa d'adolescents i que en arribar el matrimoni caldrà que vaja apagant-se aquesta flama tan apassionada per a deixar pas a l'amistat: moment ideal en què home i dona es donen afecte, deixen de banda l'aspecte pecaminós del sexe i tots dos es lliuren a ser bescanviadors d'enraonaments i estímuls intel·lectuals (i torna el problema: si les dones no són educades intel·lectualment, com poden ser el complement de l'home?). També m'ha recordat la Virginia Woolf, amb l'obra Una habitació pròpia, quan ella manifestava que la dona tenia un desavantatge des d'un punt de vista intel·lectual perquè no té els mateixos privilegis que l'home (temps, diners, ocupacions, classe social). Ací, la Wollstonecraft retreu també que hom negue a les dones igualar-se als hòmens i accedir a les mateixes oportunitats).

Per a acabar, el llibre és un volum considerable de llarg, gairebé 400 pàgines i en la part final deixa anar que hi hauria un altre volum de continuació, cosa que no va passar. Aquesta llargària, des del meu punt de vista, es fa un poc enfadosa, perquè continuament torna a les mateixes idees i conclusions, amb la qual cosa tenia la sensació que es repetia molt. Amb tot, aquest incident no és prou per a aplaudir un llibre verament indispensable, no només per als adults, sinó que estaria bé que hi haguera una versió adaptada per a adolescents.


divendres, de juny 05, 2020

De l'ensenyament

En el meu afer docent estic contínuament en contrast; vull dir, rep molts estímuls de ço que representa la pedagogia moderna i d'autonomia de l'infant però xoca  contra la rigidesa (sí, rigidesa) del sistema educatiu i contra els hàbits dels alumnes o també alguns pares.

Les xarrades subvencionades per entitats bancàries enormes o d'altres grups que apleguen diners i poder fan mal el cor del professoram, o almenys a jo, perquè mostren una manera de fer que quasi sempre no té a vore amb la realitat d'un centre, d'un poble o d'un alumnam.

També mire amb enveja corrents pedagògics que parlen d'aquesta autonomia personal de l'alumne, de la història que hi ha darrere en ço que significa l'origen del moviment, alhora tan paradoxal: Montessori, Ferrer i Guàrdia, etc. van fer dels infants pobres, de classe obrera, dels més desavantatjats en definitiva, els destinataris d'aquests corrents nous pedagògics i ves per on ara aquesta mena d'escoles són privades, els assistents de les quals solen ser de famílies amb poder. Quin fet més contradictori.

Endemés prenc consciència que el sistema educatiu, com més va més es desvia de la creació, de la llibertat, de la capacitat de pensament i raonament autònom i així l'ensenyament de secundària és una graella separadora que fa trobar a faltar el llac de l'etapa infantil.

En conclusió, com a professor fer recerca de corrents pedagògics pioners, capdavanters d'un segle arrere o dos crea una certa angoixa de comprovar quant complicat, quanta variable hi ha en aquesta post d'escacs que és l'ensenyament.

dilluns, de juny 01, 2020

D'unes presentacions cancel·lades

He llegit per les xarxes que hi han autors que es planyien pel fet que no han pogut acomplir les presentacions literàries que tenien llogades. En el meu cas, també m'ha passat i és un cas força entristidor, perquè en tenia unes quantes i em fea molta il·lusió parlar davant de gent de versos, de versos i traducció, perquè les presentacions tractaven la traducció de Circulació en la boira. No sé si hom les reprendrà i si ocorre, em pense que la sensació no serà la mateixa amb açò de la malaltia.

dissabte, de maig 30, 2020

D'una dita popular

Aniràs fent camins nous, però també hi hauran clots en què caure. (Popular armeni)

diumenge, de maig 24, 2020

D'una altra entrevista

En el text d'adés he fet referència a altres entrevistes. És per això que vull fer un esment d'una altra, d'un pensament que em va deixar sorpresíssim, decebut i també remogut. Qui responia en l'entrevista va afirmar que de tota la seua producció, gairebé la mitja dotzena de llibres, conservaria també 6 poemes.

Vaig trobar aquesta declaració molt agosarada i no m'hauria sobtat si justament els llibres que havia publicat havien estat premiats, alguns de molt de prestigi. Com a poeta que he intentat aconsegir algun guardó, podria considerar irrespectuosa aquesta declaració, però altrament vaig pensar en el jurat, com a garants, responsables i creditors del premi que defensaven.

Com he dit en l'altre text sobre la naturalitat en les entrevistes, jo no m'atreviria a dir-hi que de tots els poemes escrits en salvaria uns quants. Més que res perquè qui esguites és la reputació de l'altri: el David Castillo, el Jordi Cornudella, el Josep Piera o la Maria Josep Escrivà, per exemple de noms de renom i capacitat literària. Endemés, fa pensar també en eixos sis poemes, si és u de cada llibre (pensament estadístic) o si són tots sis en un mateix llibre.

Certament, cal estar molt segur u mateix quan té una entrevista davant.

divendres, de maig 22, 2020

De com es parla en una entrevista

He llegit a la revista Núvol aquesta entrevista. Aquesta reflexió no és necessàriament per raó d'aquella sinó per d'altres que he llegit i la purna de la que parle. A jo, no m'han fet entrevistes gaire entrevistes per la meua tasca poètica: diré que només 1 i tot just al poc d'haver vist publicat el Dos poals de sabó... La profunditat de l'entrevista, poca i el compromís i el despullament també poquíssim.

D'aquesta entrevista (i en d'altres també) destaque la naturalitat, la mancança de preocupació de les respostes, dels punts de vista poètics de la poeta, de dir noms discordants, tot en una edat molt jove: 28 anys. Destaque també que ara que està dit i publicat, em pense que serà usat (si arriba el cas) en un futur per a refutar, atacar, etc. si hi han canvis de pensament. Recorde: 28 anys, tota una vida per davant.

En llegir aquesta entrevista (i d'altres) no puc evitar tenir sentiments encontrats d'atreviment, de valentia, de condescendència o de superioritat que la joventut pot implicar.

Pel que fa a ço que diu, doncs, algunes idees que compartisc i d'altres que no.