D'un any de commemoracions personals

El 2025 serà un any significatiu per a jo quant a la idea de commemorar el pas de xifres redones pel que fa a coses personals. Per exemple, aquest blog fa 20 anys: he mirat el registre de publicacions i com tot ço que passa en la vida, està en un moment d'estabilització en la davallada de l'efervescència, no de l'inici sinó de mitjan vida d'aquest mitjà. No escric tant ací, per raons vàries: no tinc tantes coses a dir, no tinc tant de temps per a escriure les coses que vull dir...

Aquest blog va nàixer per a parlar de la meua producció poètica i ací una altra xifra redona, 20 anys fa que es va publicar el Dos poals de sabó... La idea que tenia era parlar del meu procés creatiu, de les anècdotes d'escriptura, etc. però va evolucionar a parlar de tot: també de política, llengua, desficis personals, ço que es suposa en un blog personal: i entremig, doncs la meua tasca poètica. Doncs sí, vint anys fa que vaig entrar oficialment en el circuit (tradició!) literari català, versió valenciana. En aquests anys he acabat la trilogia del Dos poals, no he passat del primer llibre de la trilogia dels Hòmens primer i quant a la dedicada a l'amor, doncs allí està el primer llibre, en un grapat de fotocòpies que no sé si algun dia faré publicar.

Enguany també farà 20 anys que vaig aprovar les oposicions al cos de professors de Secundària, un fet que no volia que durara tant de temps, perquè jo volia dedicar-me a la literatura completament i ha acabat imposant-se i amb la idea de retirar-me essent professor que escriu literatura.

Més encara, fa 30 anys que vaig començar els estudis universitaris, el record del qual encara guarde amb simpatia i bondat. Temps arrere mirava les assignatures que es donen en filologia catalana en diverses universitats dels Països Catalans i he vist que certament han canviat molt, de tants anys arrere.

Per a acabar, fa 10 anys que vaig guanyar el darrer premi literari: una plaqueta petita en el premi de posia del poble; dit així sona trist, però és que el desenllaç és aital: ni publicació, ni gaire ressó, ni res més.

De condecoracions i favors pagats

 El govern d'Espanya el 2019 (mandat del PSOE) habilita el port d'Algesires per al vaixell Open Arms que és rebutjat d'Itàlia. Dies arrere el govern d'Espanya dona el Collar de la Orden de Carlos llI al Tajani i la Gran Cruz del Orden de Isabel l Católica a la Meloni. Tots dos han aplaudit que el Salvini blocara i expulsara l'Open arms. Xica!

De l'empatia dels empresaris

 Tinc el pensament que una raó del capitalisme salvatge que ens governa és perqè empresaris i polítics (aclaparadorament hòmens) no deuen tenir persones al càrrec (fills o gent gran: no és que no en tinguen, sinó que no se n'ocupen personalment amb el seu temps). Endemés, han perdut o han oblidat o no han tingut mai empatia, perquè si no, tant empresaris i polítics (aclaparadorament hòmens) no promourien uns horaris demencials de per exemple tancar botigues a les 22h (més tancaments de caixa i arribada a casa, 23h).

D'un transport de merda

He passat uns dies en Barcelona. El meu lloc de viatges prioritari és els Països Catalans. És cert que viatge més a Catalunya que a la resta, però la planificació viària en transport públic determina molt, més quan entren els preus dels viatges en joc.

Així, he estat tres nits al cap-i-casal del país del nord. He fet museus, teatres, llibreries: poc de descans perquè el temps és poc amb tant de tot. Ho he passat bé i hi he tingut gust. La punxa al dit és la realitat del transport.

He dit que el meu marc és els Països Catalans i la veritat és que tenim una connexió de merda en benefici d'una altra connexió que em negue a accetar: la de Madrid. He agafat el tren de les 11'05 en direcció València. En el lapse de 6h hi havia les freqüències següent:
15 trens a Madrid, 2 trens a Alacant (que inclou València) i un tren només direcció València. Quant des de València estant, la freqüència de 6 hores també inclou la dotzena de trens.

No m'interessa gens Madrid; només hi he estat dues vegades, en el 89 i en el 92. No sé quan hi tornaré; tossudament em negue a anar-hi més encara amb aquesta situació injusta de trens. Sé que puc resultar estúpid, però fa mal al cor la visió colonial que se'ns ha aplicat i que valencians i catalans han assimilat: no només de la societat (quanta gent va a mirar musicals, gaudir dels museus i passejar els seus barris) sinó dels polítics, perquè ells han sucumbit als cants de sirena de tenir viatge fàcil: temps i preu. Més encara per a Compromís: a Barcelona no van sinó a Madrid.

De fer-se un home

 Quan tenia 8 anys en el meu pensament hi havia la idea del servei militar; pensava que restaven 10 anys, 7 anys, 4 anys per a fer-la. M'aclaparava el fet que havia de fer la mili i jo volia saber què s'hi fea, per tal de tindre una idea de què era allò.

En començar la facultat van arribar les pròrrogues d'estudi, la postposició a ço inevitable i en el tercer any sobtosament vaig saber que hi havia l'objecció de consciència en una xarrada per a jóvens sobre el tema en un despatx d'advocats: m'hi vaig llançar de cap. (Cal dir que també ens van parlar de la insubmissió tant de la mili com de l'objecció, però era un supòsit massa gros per a un esperit apoquit).
Al remat ni mili i substitució: l'Aznar ho va suspendre tot en l'any que anava a acabar la possibilitat de més pròrrogues; de les coses que aplaudisc a un govern de dretes.

L'altre dia vaig mirar el Sense ficció que emetia la TV3 sobre la maldat que va implicar el servei militar en els hòmens. Vaig horroritzar-me moltíssim i em va corprendre la brutalitat masculina a una edat tan tendra amb la connivència d'uns comandaments indignes a la humanitat.

Com dia aquell: puta mili.

Del pilar de la democràcia

En aquesta fi de mes apareixen en premsa resultats de les investigacions al tocat del programa espia Pegasus i és aborronador saber que l'estat espanyol ha estat darrere d'aquesta guerra bruta. Quina confiança hom pot tenir en aquesta monarquia parlamentària imbuïda de democràcia?

 Ara resulta que la dreta extrema vol que els diners que costa el servei de traductors del Congreso pel tocat de les llengües espanyoles vagen d'ajut al drama de la catàstrofe que s'ha esdevingut. De veres que justament justament justament han de ser d'allí? No poden treure's d'alguna altra partida com la monarquia, l'església, la tauromàquia?