diumenge, de maig 30, 2021

De la Plaça del Llibre

Vaig viure la primera Plaça del Llibre, feta a València, com un acte necessari: com a valencià que té el cap-i-casal de referent vital, doncs, representava una fita de país pel que fa a la literatura en català. Després va arribar la Plaça del Llibre a Alacant i la vaig trobar necessària per aquest problema que tenim de distàncies quilomètriques i lingüístiques. Tot seguit la de Castelló, de la qual es pot dir el mateix respecte dels pobles del nord.

Ahir es va celebrar la de Gandia i me'n vaig alegrar perquè trenca la vertebració provincial i dona importància a la comarca. Hi vaig anar i sembla que pot haver assolit un bon succés i d'ací em van sortir qüestions: és possible que hi hagen més Places del Llibre d'àmbit comarcal i que tinguen el mateix succés (o més)? Se m'ocorre Xàtiva, Alcoi, Ontinyent. També em demane si a la Marina Alta Dénia seria el gran centre concentrador o potser Pedreguer li podria passar per davant. Per a acabar, tindria ressò entre Calp i la Vila o en altres comarques fora del rodal de València o Castelló?

 

dilluns, de maig 24, 2021

De converses poètiques

Enraonaven els dos poetes i allí hom va dir que el tocat no era que hom tinguera una bona veu per a recitar, sinó si hom tenia poemes, matèria, bons per a ser recitats.

Sí, però també que hom siga conegut.

divendres, de maig 21, 2021

Del Franco Battiato

S'ha mort el Franco Battiato. El vaig escoltar per primera volta cap el 86 o 87, en algun programa musical que emetia la Televisió Espanyola. Xiquet encara, em va agradar allò que cantava aquell. Després no res fins l'any 99, en l'últim any de la facultat en què ens va pegar per escoltar a bastament una cinta dels grans èxits en castellà. Això i la composició d'un poema en què m'hi adrece i que va ser publicat al Dos poals de sabó. Molts anys després, youtube i emules.

El Franco Battiato s'ha mort, repetisc. A 76 anys i d'alzheimer: segons llig, fea un parell d'anys que el tenia. Açò representa que va oblidar que va ser algú important. La vellesa és això: si no un càncer que et fa recordar la misèria que tens, un alzheimer que et fa oblidar la grandesa que fores.

Morir-se a 76 anys. Diria algú que era jove. Jo diré que és prompte quan des de la política hom obliga a retirar-se als 67. No el cas d'ell, sinó el de la resta de la gent que no pot gaudir de la prerrogativa de fer-ho abans. Retirar-se als 67 i morir-se de càncer als 70 o oblidar als 73 per l'alzheimer.

Misèria.

divendres, de maig 14, 2021

D'inversions estrangeres al país

Acabe de llegir al Vilaweb una crònica en què es narrava una xarrada a Barcelona per part de l'ambaixador del Regne Unit a Espanya i altres persones del món de l'economia. De l'escrit ressalte aquest fragment que parla de la inversió d'aquell regne a Espanya: "d’aquesta inversió britànica a l’estat espanyol de l’any 2020, un 68,8% se’n va a Madrid, seguit d’Andalusia (12,2%), Catalunya (9,9%) Múrcia (5,6%), les Illes Balears (0,9%) i la resta (2,5%)."

La primera conclusió és: Madrid és una aspiradora. La segona conclusió és: quina merda de país som que no rebem ni l'1% inversió? Perquè hem de suposar que estem en eixe calaix de sastre del 2'5%! La tercera conclusió: per a això serveix el país (i Benidorm com a pal de paller), ser el lloc de bufera del Regne Unit (mireu també les Balears!). La quarta conclusió convertida en pregunta: quina deu ser la inversió d'altres estats com Alemanya, França o els EUA?

dilluns, de maig 10, 2021

D'unes gambes

En un restaurant de Dénia tenen en la carta gambes de Dénia a nou euros la peça. Deixe de banda factors com pagar pel lloc on menges, el preu a què s'ha comprat, etc. La cosa pot anar així: el client que en demanarà no farà el "miserable" de demanar-ne una i supose que farà una consumició de 4 o 5, és a dir, 36-45 euros ja de bestreta.


La meua reflexió és aquesta: una cosa tan simple com una gamba roja per a mostrar una altra manera d'obscenitat de poder, no pel restaurant que posa el preu sinó per qui pot pagar-lo.

dimarts, d’abril 27, 2021

Més del cánon

Tornant al tema del cànon, enraone amb un altre poeta que em proposa la idea següent:

la falta d’autors i autores del País Valencià és molt sospitosa. I em crida molt l’atenció que les poques referències valencianes tenen un marcat caràcter intimista i líric quan les veus que venen del nord i de les illes arrepleguen estils més diversos.

Aquesta apreciació és terrible perquè permet el pensament que al País Valencià hom només escriu d'una manera o que hom publica només una manera de poesia o que els jurats que jutgen els premis valencians (i dic els jurats perquè bona part de la poesia publicada ve directa dels premis literaris) tenen predilecció per una manera de fer poesia o que el públic comprador (poc, certament) té gust per una manera de fer poesia. Dic terrible perquè la connotació que podria adquirir aquesta mena de poesia és negativa, és a dir, que els valencians no som moderns i que estem ancorats en una poesia poc agosarada (com sí que passa als altres Països Catalans).

La meua percepció és que sí que hi han altres propostes, però no tenen el bon succés de ser editats (amb premi o sense) o pot ser també que aquest vessant de modernitat o de gosadia, doncs, no és de qualitat i doncs no mereix publicar-se o premiar-se.

dissabte, d’abril 24, 2021

Del tema gastat de propostes de cànons poètics

Ara que ja ha passat el nostre dia parlaré de dos fets. El primer té a veure amb una complicitat amb un altre poeta. M'envia dis articles que parlen de cànons d'autors de poesia d'aquest segle i de poetes en general. Fem un poc la rialla de comprovar que no hi som. Bé, jo tinc clar per què no hi soc.

El segon és que he llegit un article de la revista Núvol que fa un seguit de recomanacions: totes pertanyen a editorials catalanes, excepte una de balear i el mateix amb els autors, tots catalans i una de balear. Ai, els valencians...