dimecres, d’abril 27, 2022

D'un espectacle poètic

Aquest mes d'abril ha estat bonic perquè hem estrenat un espectacle poètic a València i a més a més l'hem repetit a Barcelona. El fet a destacar és que per primera volta recite a Barcelona: tants anys que tinc i que estic en el món de la poesia i ha estat ara que he tingut l'oportunitat de poder recitar allí: tot gràcies a la iniciativa del Pau Rodríguez, que ha bastit aquest espectacle i que va voler de totes totes que els barcelonins ens escoltaren: a jo, a ell i al Pere Ciscar.

Aquest espectacle (Destrois: combois deslírics) em retorna als orígens de la meua poesia i m'esperona a recuperar aquell vessant poètic que tenia de jove i que per coses de la vida d'inseguretats i incomprensions havia deixat molt de banda. Gràcies al Pau ara (el Pere hi ha estat sempre) pense que fa gairebé vint anys, possiblement tenia una visió poètica molt trencadora, subversiva i que per culpa d'allò no l'he desenvolupada.

Sempre és hora, diuen, però tinc el neguit que podria (podríem) haver creat coses grans i, doncs, tenir un recorregut molt llarg.

 

dissabte, d’abril 16, 2022

D'un amic poeta premiat

Un amic ha guanyat un premi. Me n'alegre, perquè l'estil literari amb què ho ha fet és semblant el meu; també perquè és publicat en una editorial que no es caracteritza per publicar obres aitals. Finalment, ha estat un premi, és a dir, que deu haver estat en competència amb altres poemaris tradicionals.

Aquest esdeveniment m'ha fet pensar en la meua obra, en la tècnica i en el tema. Com per causa d'aquesta manera de fer (i també pel tarannà dels premis) he hagut de bandejar-los i he hagut de cercar expressar-me poèticament en la forma tradicional per a vore si quea algun premi, cosa que no ha passat mai (bé perquè no era prou bona, bé perquè ves a saber).

Al remat, aquest amic ha guanyat un premi i ja no em trobe tan sol en aquest món de poesia rara.

.

dimecres, de març 30, 2022

D'unes regates una altra volta

Apareix en premsa que els de l'America's Cup, concretament els de Nova Zelanda, volen tornar a València i com que l'ajuntament finalment ha dit que no (finalment, perquè van estar un temps pensant-ho i fent càlculs), han anat a embotinar una altra ciutat: Barcelona. (Quina bona sort que no hagen triat cap altra part del País Valencià: per exemple Alacant, que ja té experiència amb la Volvo Ocean Race. Cal afegir, que ni els mateixos novazelandesos la volen, perquè Auckland hi ha dit que no).

El fet és que ara ha tocat als barcelonins i per extensió als catalans haver de fer cara a aquesta competició de vela que tanta mala maror, desguassos de diners i podrimenta política va dur als valencians del capicasal i de la resta del país. Segons aquest article, la festa de la mar va costar 1.847 milions d’euros; trobe que és una obscenitat de diners la que hom va gastar en aquells anys, més encara si tots eixos diners venen de la caixa pública, la nostra.

Comptat i debatut els nostres germans catalans ens prosseguiran en l'aventura marinera amb un cost públic de 40 milions segons diversos mitjans. Aleshores m'assalten unes quantes consideracions: primera, eixos 40 milions que venen d'un fet extraordinari, no s'haurien pogut invertir també de manera extraordinària en alguna altra necessitat? Segona, quina serà la factura total final de al caixa pública en acabar l'esdeveniment? Són els catalans molt millor que els valencians perquè suposadament ells no tindran mala maror, desguassos de diners i podrimenta política?

Vorem.

dimecres, de març 23, 2022

De fer anys

Aquest blog fa anys i fa anys també la meua poesia. El fet a destacar és que amb tot aquest seguit de temps no acabe encara de trobar el lloc meu en aquest moment sincrònic de la literatura valenciana. Una raó pot ser la manera d'escriure, d'entendre, la creació poètica tan poc acostumada, tan poc premiada (i, consegüentment, tan poc publicada), al país; amb la qual cosa es fa evident més encara aquest apartament del païsatge valencià.

També pot ser que tota la producció poètica siga irrellevant i esdevinga negligible, cosa que duu a restar també apartat del païsatge poètic; o pot ser també que no puga trobar un nombre considerable d'escriptors semblants amb qui poder fer colla i no sentir-me tan foraviler.


dilluns, de febrer 14, 2022

De fills adoptats

 Quan hom va permetre l'adopció a les famílies homosexuals una part de la societat no hi estava acord. D'entre els arguments que hom adduïa hi havia aquest: que els infants acabarien esdevenint homosexuals. Aquest argument duu inevitablement a considerar açò: ¿és que els infants han de ser educats a ser decididament heterosexuals? ¿ Per què una parella homosexual no pot orientar la sexualitat de son fill de la mateixa manera que ho fa una heterosexual? ¿Per què hauria de ser una irresponsabilitat convertir un infant en homosexual, tot dient que serà un desgraciat i un miserable, si tot just també hi han desgraciats i miserables heterosexuals? 

Al remat és una qüestió que l'infant vaja descobrint la sexualitat d'acord amb l'edat i que ell mateix faça la seua decisió.



dissabte, de gener 22, 2022

D'una reflexió compartida

Enraonem de la faena i de quant ens en podem sentir mediocres; certament, arribem a la conclusió que ho som un poc.

dimecres, de desembre 29, 2021

D'una remembrança sobtada.

Un amic poeta envia uns enllaços a ubes formes alternatives poètiques. Els pegue la mirada i em sotraguen: pel fet que siguen considerades poesia; que puguen arribar a tenir valor d'objecte de culte; que són un món diferent del món corrent de la poesia.

Els mire i me'n vaig arrere més de deu anys, a les beceroles de la meua poesia, de la meua acció poètica. Pense que anava perdut però que potser si haguera continuat eixa via, ara tindria un bon bagatge en poesia experimental. Pense també que una raó de no haver continuat ha estat el fet de no ser considerat el pallasso immadur de la poesia i gaudir d'una acceptació de la colla poètica.

Gràcies a eixe amic i als enllaços enviats potser hi ha una represa d'aquella poesia.