dimarts, de gener 14, 2020

De la privacitat postal

Llegia fa temps un article en el Vilaweb en què l'autor fea un comentari d'una publicació d'un aplec de cartes que s'havien escrit persones destacades de la cultura catalana, en les quals els cartites parlaven (i també malparlaven) d'altres persones conegudes del mateix món. Estem acostumats que es facen publicacions de les cartes que s'han pogut escriure persones destacades i m'ha fet suscitar el dilema següent: està bé editar-les quan els implicats ja són morts i no poden decidir si els sembla bé o no que es facen públiques? Si d'acord amb l'esperit del fet postal hom confia amb la privadesa i la confiança mútua, per què algú temps després (hereus o altri) ha de decidir revelar-ne el contingut?

És clar que amb la publicació de les cartes nosaltres, els que venim després, podem arribar a conéixer, comprendre, atényer, les persones que s'han escrit les cartes, però no és una violació del dret de la privadesa i la intimitat?

divendres, de gener 10, 2020

De les paradoxes que atrapen

En tot aquest merder del procés d'independència català (volia escriure afer però massa s'ha enviscat la cosa) arribe a la conclusió que tot plegat hom a assolit un punt de paradoxa.  Si els poders de l'Estat han acusat els independentistes de violar les lleis, ara aquests retruquen violant-ne unes altres, fins i tot de nivell superior, amb la diferència que els primers entren els presó i els altres només tindran penes econòmiques o polítiques que no assumiran en la seua persona sinó que afectarà a aspectes del país; ço és, les multes, les pagarem els ciutadans dels diners de la caixa comuna i les sancions de suspensió de drets que denegaran poder votar en decisions parlamentàries també nosaltres. Bon merder, certament.

dimarts, de desembre 24, 2019

De fal·làcies emocionals

Un altre any que passa i que ho fa amb la ludopatia permesa de l'Estat. No entenc com hom pot permetre aquesta venda tan descarada de fum d'estopa i sensibleria barata. Costa de justificar una publicitat tan enganyosa, tan emocionalment xantatgista. La loteria és igual que les cases d'apostes i hauria d'estar restringida com les primeres o els bingos (o les plenetes).

En fi, tot allò que vinga de l'Estat té permís i és inqüestionable.

dilluns, de novembre 25, 2019

D'una tardor de premis

Aquest mes de novembre tanca amb el lliurament dels darrers premis dels grans slams de poesia, si hom em permet l'analogia esportiva, de poesia, començada el mes d'octubre: Ibn Khafaja, Estellés (de 3i4), Ciutat de Xàtiva i Ausiàs March de Gandia. Hi afegiria el de Ciutat de València, però per tradició i semblança esportiva, hi considere els quatre primers. En començar l'any nou, començarà el degoteig dels altres premis: Alcoi, Beniarjó, Benissa.

Aquest text és força superflu, però m'abellia escriure'l.

diumenge, de novembre 10, 2019

De classificacions territorials poètiques

He acudit a una jornada d'escriptors valencians i en un parell de conferències hom ha fet referències al sud. En l'una hom incloïa en el sud la franja alacantina de les comarques centrals (la Marina Alta o l'Alcoià); en l'altra hom donava entendre que el sud és l'Alacantí o el Vinalopó. 

Considere que en una època en què hom pretén reivindicar el fet comarcal i enterrar la concepció provincial del país caldria que els estudiosos foren curosos en aquest tema i, doncs, no continuen aquestes denominacions carrinclones, obsoletes i castradores com a país. Com a vergerí que tinc la ratlla de la província de Valencia a 4 quilòmetres, de la Safor, considerar-me autor del sud crec que és inadient.

De retruc, el mateis ocorre amb el nord, de manera que la província de Castelló, tota, no hauria de ser el nord.

dilluns, d’octubre 14, 2019

D'un recital de poesia

Em van convidar a participar en un recital de poesia en el poble. Fa il·lusió que es recorden de la persona per a donar veu a poemes davant públic. En l'acte poètic diverses maneres de concebre, escriure i verbalitzar la poesia; agradaran més o més poc, però totes pretenen donar a la poesia l'homenatge que li pertoca.

Vaig observar la sala, menuda i allargada; un càlcul matusser de memòria: 10-11 columnes per 5-6 files, vora una 60 de persones. Faig el descompte de persones entre recitadors (11) familiars (2 o 3) i polítics de l'acte (no més de 5), entre 45-50 persones. La resta, entre 10 i 15 assistents: certament una xifra un xic ben minsa per a una sala tan plena.

Un recital de poesia, expressió cultural literària, no pot igualar-se a d'altres expressions populars com correbous, moros i cristians, provessors, etc. Això no obstant, hom comprova que la poesia no somou observant les xifres fredament.

dijous, d’octubre 10, 2019

Dels nobel de cada any

Després de la polèmica del Bob Dylan, continuada per l'escàndol de l'assetjament sexual, sembla que encara dura la cosa, ara amb el premi atorgat a l'autor Peter Handke, conegut per la controvèrsia a causa de les seues simpaties pel Slobodan Milošević, el carnisser dels Balcans.

Afegiré que enguany serà un altre més en què ben bé que la nostra literatura podria haver estat desagreujada premiant l'Olga Xirinacs, el Jaume Cabré, la Isabel Clara-Simó o el Quim Monzó.

Coses que la Woolf podria fer-nos entendre.