divendres, de juny 21, 2019

Del nou poemari autopublicat

Aquest és el text número 499 d'aquest blog i està dedicat al fet que a la fi ha aparegut publicada la tercera part del Dospoals. En total la trilogia ha abraçat 15 anys, durant els quals he deixat anar una visió molt particular i pròpia de la literatura. Aquesta trilogia va començar amb un premi però ha continuat i acabat sent totalment independent, sense la publicació per part de cap editorial. Hom potser considerarà que és una excentricitat: té una part de la raó; l'altra part del tot representa la meua llibertat com a creador tant lingüístic, com literari o artístic. Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què.

Doncs això, trilogia tancada si no passa res i a vore si agrada als lectors que el puguen tindre a mà.

divendres, de juny 14, 2019

De parlar de diners

Prenc al vol dos titulars de premsa. L'u és del diario.es que diu que tant els congresistes espanyols Albert Rivera i Pablo Casado, a més del sou públic (41.373 euros) cobren del partit 48000 euros el primer i 47720 euros el segon. L'altre és del diari ara.cat que diu que el regidor barceloní Manuel Valls havia cobrat 20000 euros al mes nets d'un grup d'empresaris.

Aquest fet em fa pensar dos coses: primera, que els polítics de capçalera tenen uns sobresous mensuals força destacables, siga del partit que siga i segona, fins a quin punt és ètic (o cínic) és cobrar aquests extres i parlar des de dalt i dir que el poble de baix ha de viure amb ço que té.

Reprenc el pensament: per què un grup d'empresaris ha de pagar 20000 euros nets al mes al senyor Valls? Barat a què?

dimarts, de maig 28, 2019

D'una ressenya literària

Un amic em fa saber que la revista Caràcters d'aquesta estació ha publicat una ressenya del poemari Estocolm: una ressenya individual, no compartida amb cap altre llibre. És una notícia que em fa content. De fet, només he tingut una ressenya individual en premsa escrita una volta, en l'Avui per al llibre Dos poals de sabó... i de la resta de llibres escrits ha estat en companyia d'altres obres, com és el cas de la secció "El ventre de la balena" d'aquesta revista Caràcters. Que també està molt bé, però ara és una només per a aquest llibre: bonic.

La ressenya deixa molt bé el llibre; l'autor Artur Pérez Deltell hi ha dedicat paraules precioses i interpretacions destacables. No és per a menystenir-la, però em pensava que si m'havien de fer crítiques serien dolentes, però no: en parlen bé. Me n'alegre.

I com diuen per aquí: i ara no permetes que la glòria es faça oblidar qui ets.

dimecres, de maig 22, 2019

D'una publicació nova

Aviat entrarà en la impremta el darrer llibre que tancarà la trilogia del Dospoals. Ha estat un llibre que ha tardat molts anys a ser acabat i calia ésser publicat enguany. No avançaré res més, en estar fet, doncs, la presentació.

dissabte, de maig 04, 2019

De la valor d'un premi

Jo no he anat més enllà d'Orió, però a la París-València he arribat a comprar per 1€ llibres de poemes guardonats amb premis que en valien 12.

Quina devaluació tan terrible.

dilluns, d’abril 29, 2019

D'una festa mòbil

Hui, hom festeja la figura d'un sant que mirat amb pregonesa més d'u hauria de rebutjar-lo: misogin, fanàtic i engalipador, per exemple. Endemés, encara hi ha algú que en reivindica la festa (no el sant), cosa que és una contradicció, des del meu punt de vista. En fi, les devocions són les devocions.

dimecres, d’abril 17, 2019

De dones i reconeixements

Fa un parell de mesos estic fent un curs que tracta de la memòria democràtica: un curs que té la idea d'incorporar en la programació escolar aspectes de la llei espanyola de memòria històrica i endemés la valenciana específicament. En aquest temps he aprés moltíssimes coses al voltant d'aquest tema i he de dir que jo ja incloïa en la meua programació certs aspectes de la memòria històrica. Hom hi ha parlat de terminologia, de lleis, de còmics, de grups socials i el darrer tema era el torn de la dona. He hagut de fer un treball que fera esment de la repercussió de la dona tant en la postguerra com en la Transció i si hom els ha dedicat les honors que hagen pogut meréixer.

La meua conclusió és que al meu poble la dona poc de paper rellevant ha pogut desenvolupar equiparable al de l'home (tampoc és que hi hagen hagut hòmens amb papers rellevants, la veritat), ni el poble ha ¿pogut? retre cap mena d'homenatge a les dones locals ni les foranes. Tot plegat, deixa el conjunt del municipi un força molt desmemoriat.