dijous, de novembre 08, 2018

De la impotència social

Hom va dient pel món que la societat està deixant de confiar en el sistema judicial espanyol a causa de la sentència favorable vers els bancs pel tocat de l'impost enfadós de les hipoteques.

I què?

I què si la societat està deixant de confiar-hi? ¿Voleu dir que una manifestació ho canviarà? ¿Vol dir que aquesta purna servirà per a canviar estructuralment les coses? Les coses canviaran superficialment, però el moll, el moll de l'os continuarà en mans de les famílies jurídiques, heretades del franquisme i que tenen l'arrel en el significat atàvic que el concepte capital implica: es mourà tot perquè tot reste igual.

Mira els catalans, tantes revolucions fetes i encara estan igual (fins ara).

divendres, d’octubre 05, 2018

De com fer demagògia mediocrement

Diu la senyora Inés Arrimadas que el procés està duent a una emigració de catalans. Estaria bé que denunciara les emigracions que van fer gallecs o andalusos a Catalunya fa un grapat de decennis. Endemés,  parlant en termes d'ara,  convindria que denunciara per què es veuen obligats a emigrar dels seus pobles els castellans i lleonesos, amb què estan convertint eixe territori en u dels més despoblats. De retruc i per a acabar,  i aquest és del tot dolorós, seria de dignitat que denunciara el fet que milers i milers de jóvens hagen hagut d'emigrar a països com Alemanya, el Regne Unit o Suècia.

dissabte, de setembre 08, 2018

De la meua poesia

L'altre dia escoltava la cançó de Queen "Bohemian Rhapsody" i m'ha fet pensar que la meua poesia, la meua concepció (o Art,  en térmens lul•lians) poètica és com aquesta cançó : histriònica,  sentimental,  patètica, intimista, riallera, trufona,...

dimarts, d’agost 28, 2018

D'escriure un poemari

Al punt que hom naix... Doncs m'ha passat que del naixement de la filla algunes persones m'han fet l'esment de si li escriuré un llibre de poemes. Durant l'embaràs ja hi pegava voltes, però en l'arribada al món nou i per raó d'aquest inquiriment, m'han assaltat uns dubtes.

Si haguera d'escriure un llibre de poemes dedicat a la meua filla, com ha de ser realment? Un llibre amb un to infantil, però que quan es farà adolescent o adulta el veja llunyà o li desagrade? Amb un to més adult, però tan a la llarga que essent xiqueta no ho entendria? L'estil ha de ser el convencional o ha de servar el meu esperit dospoals? De què hi parlaré? Del procés de gestació? De ço que pot trobar en la vida? De frustracions? De bons desitjos? Ha de ser el fil conductor ella o pot compartir protagonisme amb altra gent? De retruc, he d'escriure'l ja, ja o puc esperar-hi uns quants anys o un parell de decennis?

Realment, com és un llibre de poesies dedicat a un fill?

dissabte, d’agost 25, 2018

D'un provincianisme recurrent i massa inèrcic

Apareix al diari Ara, en la secció que té el Jordi Nopca, la recomanació que fa el Miquel Adam d'un llibre de l'autor Grégoire Boullier. Aquesta recomanació, que hom espera d'una traducció al català, és d'una traducció al castellà. Considere que si la idea de recomanar bona literatura ha d'incloure qualsevol literatura, caldria ser exigent en les formes i no deixar-se endur per la inèrcia de la prevalència del castellà pel fet de ser espanyols. Si realment tenim present la realitat sociolingüística del país, caldria ser més amplis de mires i pensar en els Països. Parlar d'una traducció al castellà és pensar que només són catalans els espanyols. Què fem dels catalans francesos? Per què hom els menysté i, doncs, el Miquel Adam no ha recomanat concretament el títol en francés?

Certament, som provincians.

dijous, d’agost 02, 2018

De l'honorabilitat

Arriba l'agost i amb ell les vacances de la família reial a Mallorca. Consuetud és que tinga lloc una recepció en què els reis rebran les honors per part dels súbdits. Amb el pas dels anys hom s'apara a pensar en qui seria digne de retre homenatge o de meréixer la pleitesia més sincera i humil. M'he fet vell i això de desfer-me en reverències i inclinacions ha de ser per a gent que ho meresca per les valors o els aconseguiments, no per una reialesa (i de retruc o per una església).

dimecres, de juliol 25, 2018

De declaracions polítiques

Hi ha tot de proverbis, dites, refranys, etc. que aconsellen que és millor callar si ço que has de dir és estúpid. Em ve al cap açò perquè acabe de llegir una declaració del senyor Albiol en què diu que "omplir una plaça de creus és violència respecte als ciutadans que no són independentistes".

Considere que algú que diu una cosa com aquesta certament està essent irresponsable, atés que una proclama com aquesta pot provocar d'altres semblants. Per exemple, ¿vol dir això que aquells que no siguen catòlics poden sentir-se violentats i mamprendre un acte aital com el de Vic quan en setmana santa envaeixen els carrers tota aquesta lugubritat de les provessors catòliques? ¿Vol dir això que quan un equip esportiu ocupa carrers per a festejar l'aconseguiment d'un trofeu pot ser agredit pels d'un altre? Roda i volta, el fet cabdal: ¿cal emprar la violència quan una cosa no ens agrada?

Certament, quants incendis provoquen aquestes persones públiques en favor d'una justificació injustificable.