Del tren dels valencians

A Gandia diuen pel tocat dels trens al nostre país que: Els valencians i les valencianes no som ciutadans [ni ciutadanes] de segona.

Crec que per un vot (o dos) dels diputats de Compromís no podria aprovar-se un pressupost a Espanya. Dic Compromís, perquè són suposadament els valencianistres, perquè els 8 del PSPV, ja em faig el càrrec que voten d'acord amb la veu de l'amo. Ara que, Compromís, és on és, i crec que també tenen el cul llogat.

Roda i volta, el pa i les molles i la revolució i Malasaña.

Ei, que no passa res que ens porten un caramull de tres de segona mà recondicionats.

Del misteri del Misteri d'Elx

Una cosa que no entenc i m'enutja força és el sexisme (potser masclisme?) del Misteri d'Elx, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO que ens vam donar entre tots. M'empipa, molt, moltsíssim. Amb els anys que tinc, m'és absolutament indiferent el contingut de l'obra mateixa (una altra cosa és el vessant lingüístic, perquè som el país que som i les hòsties que ens han cardat no tenen perdó de Déu); ara, malgrat la síndrome d'Estocolm que hom puga tindre, quant a la qüestió feminista, sí que me'n vull fer càrrec i sempre que he pogut he aprofitat les avinenteses per a retreure aquesta discriminació. De fet, em sorprén, em sobta molt, no trobar més veus dissidents o crítiques en el món cultural i polític (Botànic, per exemple).

Refent la dita: doncs parla català, vegem com fa.

De les empaties i totes aquestes coses

Vull lligar aquest text amb el d'abans quant a l'aspecte lingüístic. He llegit aquest article i no puc evitar que un bon grapat decomparacions, analogies, similituds, concomitàncies, m'assalten. Ah, també això de les lluites compartides, transversalitats, empaties i posar-se en la pell d'altri.

Quan un ucraïnés (obviament de llengua ucraïnesa) ve als Països Catalans i defensa el castellà i no vol saber del català, per què es comporta com un rus des d'un punt de vista sociolingüístic?

Del patrimoni valencià

Ara volen reformar el monestir de Cotalba per a reconvertir-lo en un hotel spa, com si fora un parador nacional d'eixos. Res a dir contra els hotels que volen ser luxosos i contra la idea del spa, que ja practicaven romans, grecs, etc. Ço que sí que no m'agrada és la idea que de fora vindran per a grapejar el nostre patrimoni, amb la connivència dels del dins per no barrar-los el pas i dir que per ací no passaran.

Destruccio total de la memòria dels valencians; el nostre destí com a nació passa per ser uns sucursals d'un altre país. Ni reis, ni papes, ni terres ni res: terra cremada i nova planta.

Talment com: irlandesos que defensen l'anglés als quals no els pots tocar la Guinness; valencians que defensen el castellà als quals no els pots tocar la paella; napolitans que defensen l'italià als quals no pots tocar la pizza.

Canvi d'identitat per una altra.

Dels governs més progressistes de la història

A les Illes Balears i al País Valencià mana una dreta molt extrema quant a diversos afers: educació pública, territori, ecologia, cultura, etc. Hom fa manifestacions per a protestar; però, ausades ma vida, el merder que hi ha amb la policia quan hi han aquestes manifestacions.

Ara bé, a Espanya governa l'esquerra més progressista de la història, amb el suport dels "perifèrics": orgànicament, aquesta policia depén no de la dreta extrema aquesta sinó de l'esquerra més progressista.

Llei mordassa, encara, tinguem en compte.

De les dones i el mal que es fan

Amb les lectures de feminisme d'uns anys ençà, certament es fa més clar, més omnipresent, el concepte igualtat i una cosa que em resultava estranya: les lluites compartides. El llibre Feminismes enemics de la Sophie Lewis, de Tigre de Paper, és fonamental que el lligen els hòmens; és un repàs dels enemics que té el feminisme des del punt de vista de les dones, ço és, de les dones que torpedinen des de dins aquesta lluita.

He descobert la quantitat d'estudis creats sobre feminisme, lluita de classes, racisme, feixisme o transsexualitat, creats en l'àmbit anglosaxó. Per a acabar, hom fa entenible l'expressió que moltes voltes les dones poden arribar a ser igual de masclistes que els hòmens. Ara, m'ha costat moltes voltes entendre concepte, idees i postures; no s'ha fet simple de llegir si hom no està al cas de tot aquest món.

De qui ha anat a treballar a Madrid

M'acabe d'assabentar que l'Iñaki Gabilondo, far perífèric moral de la progressor esquerrana que irradia Madrid, ha assegurat que el castellà no va ser imposa a l'Amèrica i que, de fet, els invasors van maldar per a documentar les llengües del continent.

De veres, on és la decència en aquesta progressia il·lustrada que ha fet carrera en la capital d'Espanya i que es fa més punyent de no trobar en els marginals perifèrics, bascs i catalans, principalment? Gabilondo, l'Àngels Barceló, el Joan Manuel Serrat... Per què aquest oblit? Per què aquesta renúncia? Tan obnubila Madrid?