Aquest estiu he assistit al curset que cada any la Conselleria d’Educació convoca; el d’enguany estava dividit en tres parts: el dia de l’Abelard Saragossà, dos dies al voltant dels manuals escolars i dos dies sobre la traducció. Cada any que hi vaig aprenc moltes coses i descobrisc punyetes sobre la llengua que no m’havia parat mai a pensar (especialment amb l’Abelard) i que em fan pensar en la formació lingüística en la carrera. Però en la part de traducció vaig saber més del nivell de submissió lingüística que té el català envers el castellà, gràcies als mitjans de comunicació.
La professora que ens feia el curs volia ensenyar-nos la dificultat de les traduccions per a la televisió, i ens ho mostrava amb exemples pràctics. Ella volia que entenguérem que en televisió hom no pot traduir de la mateixa manera que en un llibre: fet i fet, calia tenir ben present uns condicionants que limitaven qualsevol traducció, perquè a banda de quadrar els moviments de la boca (era important la sincronia entre llavis i text), també calia tenir present que cada llengua és una cultura i el que en la llengua d’origen funciona, en la llengua de recepció no, de manera que es feia necessari regirar el nostre món cultural per a trobar-hi l’equivalent nostrat. En els exemples que posava, doncs, ella feia incís en el fet que ens fixàrem com s’havia resolt la papereta davant una distorsió cultural. Ens deia: oblideu-vos si ha fet una traducció literal o no, sinó si ha reeixit amb la traducció proposada, ço és, si funcionava.
Evidentment, ella ja sabia que potser no era una traducció literal, volia que ens llevàrem prejuïns i u dels exemples que ens va posar era d’una sèrie anomenada en català Hotel Faulty (Faulty Towers en anglés). Doncs bé, jo la vaig entendre i sabia què volia transmetre’ns. Ara jo no em vaig estar de comentar-li una cosa que em va molestar molt pel que fa a la traducció, i d’ací la submissió lingüística. En aquesta sèrie anglesa, el propietari de l’hotel tenia un grum de Barcelona, (espanyol amb tots els tòpics als ulls anglesos) i bona part de les escenes d’humor eren conseqüència dels encontres lingüístics entre l’amo i l’immigrant espanyol (i no català) que malinterpreta l’anglés.
Resulta que aquesta sèrie va ser emesa per la TV3, i donat que la llengua de l’amo ara seria el català, el més lògic seria haver fet un grum amb dificultats per parlar i entendre el català. Tanmateix, la proposta del traductor va ser convertir el grum en mexicà. Aleshores ¿què és el que va fer que m’indignara per la submissió lingüística del català? Doncs que aquest grum no parla en català, és a dir, es reprodueix l’actitud que tenim al nostre país, el del país que parla en català entre els catalans i a l’hora d’adreçar-se als treballadors immigrants canvia al castellà, i aquests immigrants americans, com que estan en una terra on no cal aprendre català perquè hom entén el castellà, per tant no cal parlar la llengua de l’amo. De retruc, per la TV3, en lloc de tenir una sèrie totalment en català, en tenim una de bilingüe. Des del meu punt de vista l’opció del traductor no va ser bona (o és una imposició de la cadena?), perquè ben bé que haurien pogut fer un mexicà que parla català amb accent mexicà...
Al remat, hom podria titllar-me de reaccionari i d’integrista de la llengua, però cal que tinguem present que en la sèrie anglesa, aquest espanyol immigrant, sí que ha de parlar la llengua del país si vol treballar-hi. Fet i fet, recorda allò de, ¿veritat que si te n’anares a treballar a Anglaterra hauries de parlar anglés perquè l’amo vol que l’entengues i integrar-te? Doncs al nostre país, això no és menester.
Per cert, a la versió de la televisió basca, l’immigrant és de Madrid... (ara, no sé si també parla basc, o simplement, fa el mateix que el mexicà).
