dissabte, de maig 28, 2011

Crítica al segon poemari

Ací vos deixe la segona crítica que han fet del meu llibre (no està malament, del primer me'n van fer una), l'autor de la qual és Josep Lluís Roig, poeta i crític saforenc.

"En poesia, com en la vida, existeixen moltes solucions possibles. Algunes s’ajusten més a la línia canònica i d’altres busquen pels marges, conscients que la veritat ni és única ni unívoca.

Perquè la poesia de Josep Vicent recerca voluntàriament eixamplar els marges canònics. Amb referències reivindicades com les de Joan Brossa o Quim Monzó, i on el món referencial s’alimenta del món real. Així, amb la transgressió de les convencions i la ironia com a armes, no és estrany que de resultat final isquen aquests versos plens de tot això: joc (perquè el joc també hi és present, i molt), voluntat de sorprendre, mala i bona llet... Però l’ingredient principal possiblement siga la voluntat de mostrar la realitat des d’un angle diferent a l’habitual per a obligar-nos a replantejar-nos-la. I la poesia també és això.

D’aquesta forma, malgrat que potser suavitza els extrems formals del seu primer llibre, segueixen destacant els títols llargs, les formes cuidades però molt referencials, amb referències creuades on un poema respon parcialment a d’altres poemes... En definitiva, que manté sempre la voluntat de provocar el lector.
Tanmateix, no és aquest un llibre de lectura difícil i pessimista. Ben al contrari, malgrat els jocs paratextuals i textuals pròpiament dits, malgrat que mostra una visió relativament negativa de la realitat, també permet una lectura directa, divertida i de vegades sarcàstica, com el poema
dedicat a l’embús habitual de la N-332 a Oliva. Un poema que defineix el món actual perfectament.

Així que després de Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure (sí, així és el seu primer títol), ve aquest Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari, publicat a l’Editorial Setzevents (http://setzevents.cat/); una editorial d’autoedició amb esperit crític (no publicar-ho tot, només allò que els agrade)."

divendres, de maig 20, 2011

Paradoxa

Temps arrere hom va publicar aquest text que parlava dels col·lectius que s'han vist afectats per la política del govern d'ara. Com més va més col·lectius apareixen en la premsa, els quals es queixen que el govern no els ajuda, no els dóna els diners que necessiten, etc. Certament una llista de greuges i una cançó de l'enfadós.

Tanmateix, sembla que uns quants integrants d'aquests col·lectius acaben votant el partit que els puteja, amb la qual cosa ja és per fer-s'ho mirar: putejat i damunt, pagant el beure. Algú podria dir-hi: encara et passa poc!

O és això, o és que si hom suma els vots de tota la gent que està descontenta i enfadada amb el govern no arriben ni a trenta (ço és, a la xifra que siga prou per a desbancar els vots dels qui governen ara).

No entenc aquest país.

dimecres, de maig 18, 2011

La magnitud de la tragèdia

Un partit de tota la vida posa al seu programa electoral de tota la vida la proposta electoral de revifar el valencià: més línies, més llibres, més... Tanmateix com més va més desafecció hi ha envers el valencià, de la Marina cap avall, justament on més habitants hi han.

(ací reproduiria un fragment del lament d'Èdip, per exemple, però em fa gossera: amb aquesta referència ja podreu imaginar-vos el parlament, la tragèdia, la tensió, la pena, etc.)

divendres, de maig 13, 2011

La magnitud de la perversió

Suposem que hi han 20 votants. D'una banda, d'aquests 20, 13 tenen problemes legals, és a dir, han fet certes trampes, s'han embolicat en tripijocs, estan en mig d'algunes malifetes, roda i volta, que tenen la mosca al nas pel que fa la justícia. De l'altra banda, els altres 7 ben bé no tenen res que amagar i com aquell qui diu, estan perjudicats socialment.

Ara es convoquen unes eleccions i ve un partit amb molta empenta. Aquest promet que farà net: investigarà i s'esforçarà perquè es castigue tota aquesta malvestat.

Sincerament, i amb al mà al cor. Vosaltres penseu que els 13 d'adés votaran aquest partit que promet fer net?

Miserables els altres 7...

dijous, de maig 05, 2011

Parlem d'ètica?

Aquest mes es presenta enfadós pel tocat de les eleccions. Ara serà hora de vanagloriar-se i treure els draps bruts i de manipular la gent.

Dies arrere he sentit la notícia que un polític fa servir el cotxe d'una empresa per a ús personal. La gent normal i corrent del carrer, és a dir, la gran massa té el cotxe propi a nom d'ell, fins i tot, dos o tres cotxes (per a la parella i per als fills). El més corrent, doncs, és això. També fóra possible posar el cotxe al nom d'un avi, o si voleu, a algun parent perquè així es pot desgravar per a la seua empresa: més encara, el propietari, sent empresari, es posa el nom del cotxe a la seua empresa. Però siga una cosa o l'altra, parlem de família, lligams que impliquen una gran confiança, perquè ja sabeu com està el tema de les assegurances i dels bancs, i el més important de tot: parelm del cotxe propi, l'eina de cada dia.

El que jo em demane és per què un polític ha de fer servir com a vehicle personal el cotxe d'una empresa, i no tindre un cotxe a nom d'ell, de la parella, de l'avi o de l'empresa pròpia per a desgravar. ¿Per què una empresa ha de fer el favor de deixar un cotxe a un polític? ¿No té el dit polític diners per a comprar-se un cotxe propi, o si el compra, vés a saber, posar-lo en nom d'una empresa que no és seua? Mireu, certament, no sé fins a quin punt es pot ser primmirat i dir que això està bé o malament. Simplement, per aquells qui tenen la mentalitat de poble, de qui treballa i no maquina coses per a escurar diners a la declaració de la renda, vull fer aquest pensament i després que cadascú faça el que li convinga, si jutjar bé o malament això.

Bé, i qui diu cotxe, pot dir la casa on viu.