Més de religió i ateisme

Voldria reprendre el post d’adés amb aquest post nou recordant quan feia literatura medieval i el Hauf destacava la importància de l’art religiós; estic totalment d’acord que la religió ajuda a socialitzar els pobles i que les religions han aportat arquitectura, literatura, música, bellesa al capdavall, de les quals ens sentim corpresos i meravellats (m’agraden les catedrals i gaudisc amb els retaules recordant passatges de la bíblia). Tanmateix som al segle XXI.

Pensem que des de les piràmides, passant per les catedrals gòtiques, fins al Taj Mahal, totes són obres monstruoses, des de dos punts de vista. D’un costat, en el sentit grec de la paraula, són grans, garratibants, esplendoroses i dignes de veure, però d’un altre costat, en el sentit actual, tenen un passat nefast, de mort, de repressió i de megalomania divina que de cap forma es pot justificar. És per això que hom no podrà negar que tan espiritual és la piràmide de Keops com la tomba de Franco: esclaus, morts, i complexos de grandiositat hi van darrere. Trobe que hom no hauria de justificar les religions pel passat esplendorós que hi ha aportat a la humanitat, cal situar-se exactament en aquesta part del camí: són belles, ens commouen, però no han estat innòcues. La custòdia de la catedral de València, tot el conjunt del Vaticà, o el Machu Picchu porten molta història darrere.

Òbviament la religió és una cosa abstracta i, fet i fet, ha estat l’home qui ha concretat el fet religiós amb normes, mesures i vènies, de manera que hauria de blasmar més l’acció humana, per manipular el proïsme, que no pas una entel·lèquia. Però què hi farem, la religió, la fan els hòmens, i alguna cosa és menester dir-hi, i jo ho faig amb aquesta reflexió: roda i volta, que fortuna, salut i amor, o morts, catàstrofes naturals i estats repressors no són gràcia divina, sinó d’algú més a la vora, de manera que si cal consolar algú o congratular-se d'alguna cosa no és menester Vishnu, Déu o Quetzalcóatl.

Ateisme i religió

No tinc fe religiosa (cristiana, jueva, islàmica, etc), però entenc que hom necessite creure. Estic d’acord amb algunes actituds que les religions promouen, però no em cap al cap que encara ara hom continue dipositant la vitalitat pròpia en quelcom superior omnipotent. Trobe que tants mil·lennis han d’haver servit per alguna cosa més que agafar-se a fenòmens metafísics. Em neguiteja que una massa obcecada es mate a bacs per tocar una verge de fusta, o que s’obstine a adorar un roc negre tapat amb llençols, o que visca en l’antihigiene més absoluta per unes benediccions.

Hom pot seguir els preceptes de Gandhi i la no violència, els de Jesús i l’amor per les persones, o si vol els de Bob Geldoff i la lluita contra la pobresa; tanmateix, que hom no justifique una figura (dis-li déu, dis-li vishna, dis-li esperit del bosc) que està per damunt de nosaltres, i que disposa d’un estol de persones que el representen a la terra. Si algú mor de càncer als trenta anys, no hauria d’haver-hi ningú que console els afectats dient que Déu ho ha volgut així i ara el té al seu costat: ras i curt, aquell organisme no era suficientment fort. Què passa si ha estat resultat d’una negligència mèdica? ¿Déu volia que algú fera la faena bruta per ell? Si és per un accident de trànsit, ¿Déu va voler que no es posara el cinturó, o va cercar algun desaprensiu bufat que conduïra per l’autopista en sentit contrari?

Ser bons, tenir caritat, estimar el proïsme, contenir l’esperit, respectar la natura, entre d’altres, no són propietat de cap religió, sinó sentiments que també es troben en els animals i en les plantes. Hom no necessita cap religió que les justifique des d’una perspectiva teològica i de salvació ultraterrenal. No hi cal dogmàticament que una dona haguera parit verge, o que vinga algú per salvar tot un poble (encara, fills meus, espereu?).

Aviat començarem el curs i és probable que novament el professor de valencià haja de fer l’alternativa a la religió. M’indigna moltíssim veure com els professors de religió (de moment la catòlica, perquè és la que hi ha, però aviat s’hi afegiran l’islam, el judaisme, etc. quan hi haja per fi llibertat religiosa a les escoles) poden lliurement alliçonar els alumnes en la fe, mentre que en el cas de l’ateu, hom el considera proselitista amb el sentit més pejoratiu de la paraula (que si ataca la sensibilitat de les persones, que si es riu de la fe de les persones, que si és un saberut, etc.). S’ha de ser conseqüents: volem una societat justa i compromesa, però no podem fonamentar-ho des d’una perspectiva religiosa; el paper de l’escola és dotar els ciutadans futurs de les eines mentals i lògiques, no basades en concepcions ideològiques ancorades en la foscor del temps (amb tot el que hi significava: pors, angoixes, poder, etc.).

Fusterianes

Fuster diu, el moralista és un home que té una experiència decepcionada dels altres homes.

És indiscutible la revolució que ha significat l’entrada generalitzada de la dona al món laboral amb què per fi s’acabava de dignificar l’altra meitat de la humanitat. Malgrat que encara no s’ha aconseguit del tot igualar els sous per a una mateixa faena, també cal notar el canvi en el fet que ara la dona no ajuda econòmicament, sinó que també aporta a la hisenda domèstica: tots dos formen un fons comú, de manera que desapareix el lligam carrincló del suport femení. Aquest fet de la suma d’un altre sou hauria de ser considerat com un alleujador de les famílies, de manera que hom podria equilibrar els pressuposts familiars i dirigir la despesa de forma tranquil·la i eficaç.

Aquesta visió beatífica del que podria significar una societat modèlica ensopega amb la realitat més trista. Ara m’adone que s’ha llançat a perdre aquesta possibilitat i el resultat és que aquest sou femení resulta del tot insuficient. Actualment la nostra societat pretén viure il·lusament a cor què vols, què desitges, una postura bastant perillosa en un país que ha començat a encarir les coses ràpidament i els sous no hi van parells. S’ha entrat en una dinàmica de pensar que hom pot permetre-s’ho tot, i que és de pobrets i retardats negar-se a adquirir i a aconseguir qualsevol cosa. Fet i fet, la societat s’ha deseducat en el fet de viure amb el pressupost que té i ser conscients dels límits, i ha tombat cap a postures de voler pixar més alt. La base de la societat actua i gasta com a rics i no s’adona que no ho és: privar-se de no res i inculcar-ho als fills tindrà conseqüències nefastes el dia que pete tot a la llarga (o a la curta, vés a saber).

Perquè al capdavall, els adults no han aprés a controlar-se i a imposar-se límits, o no volen veure i transmetre les penes d’aquesta actitud invocant no sé quins fantasmes i traumes (bé, sí que els sé), de manera que encomanen als fills una fal·làcia de la facilitat quan a la primera els callen qualsevol rabinada per un no. Fumem? Fumem; bevem? Bevem; andròmines? Andròmines; capricis? Capricis; cotxes? Cotxes. Els mitjans de comunicació mostren models que el comú de la gent no podrà mai ni abastar, i el problema és que aquest comú és tan ignorant que no sap distingir entre el que és maganxa en la publicitat, en les pel·lícules, en les telesèries, en el món del futbol, i el que és la realitat d’uns sous bastant minsos i escanyats per aquesta idea de permetre-s’ho tot. Ara és menester un sou i mig per a una hipoteca d’una casa (horrorosa i antifamiliar, per culpa de les constructores) i el cotxe, i l’altre mig per a sobreviure, no només amb les coses necessàries, sinó també amb l’afegitó de les banals i inabastables. És per això que ara cal que els fills també ajuden a casa (fins el dia que aquest ajut esdevindrà fons comú també, i en lloc de saber administrar-lo serà necessària la pensió de l’avi).

L'única d'agost

M’he adonat que tinc comportaments misantròpics; bé, una barreja de misantrop i d’esquiu de la societat. És per això que hi han situacions en què no em trobe gaire còmode i d’altres en què no puc evitar sentir recança (sona molt fort, però què hi farem). Sent recança quan sóc a l’institut i veig com molts pares no han sabut pujar els fills: entre uns i altres s’han creat unes generacions de persones egoistes, massa hedonistes, saberudes, perquè tant uns com altres han perdut referents. El resultat és que m’entra malíccia quan ensopegue amb aquesta actitud social, amb al qual cosa perd l’esperança i la confiança per la societat en general.

D’una altra banda, jo he perdut bona part d’aquests referents que les societats transmeten per a cohesionar, més encara en els poblets, concretament en el meu. He viscut més de deu anys fora del poble (de retruc, visc als afores), per raons d’estudi i de faena, per tant em trobe molt descol·locat i no acabe de socialitzar-me del tot cada volta que hi vinc (en les vacances escolars). Amb la qual cosa, el que per a mi és una vergonya irracional i tancament absurd (ho reconec i no puc evitar-ho), per als altres del poble deu ser antipatia, cregudisme, fums o estupidesa.

Tot això perquè he traslladat al poble els hàbits urbans que van incidir justament en un període crític dels díhuit anys, de més socialització i de més formació del caràcter: no saludar ningú (perquè a la ciutat no és necessari, ja que no hi conec ningú), aferrar-me al grup d’amics i centrar-me només en aquests (perquè a la ciutat són l’únic que hi ha), necessitar la independència (perquè a la ciutat no em controlava ningú i no calia donar gaires explicacions), entre d’altres.

La dignitat de la persona és la mesura dels fluxos corporals propis

Aquests dies he estat trastejant uns quants poemes medievals sobre la condició humana, de regust escatològic, tot recordant aquelles assignatures que el Hauf impartia (ah, pecadors...! i tot açò i allò) i m'ha vingut al cap que com a humà, ço és, mamífer amb capacitat intel·lectual, la dignitat que hom acumula amb la consciència i amb els actes propis es perd en el moment que esdevé inútil (eufemismes fora).

Així com a voltes parle de la mort des de la joventut, també des de la jovenesa pense que la meua dignitat s'ensorrarà en el moment en què no podré controlar aquests fluxos corporals meus. Em referisc al dia en què faré cadufos o quede impedit abans de vell, i seran altres qui hauran de canviar-me el paquet, rentar-me el cul, o torcar alguna que altra pol·lució nocturna, bava o moc.

Les previsions neguitoses ja han esdevingut

Des que sóc menut he fet sempre horari escolar o acadèmic, fins i tot després d'haver acabat la carrera, he continuat fent-ho: feia classe de valencià a adults i jo m'agafava la seguida de les vacances de Nadal, de Pasqua, d'estiu i els ponts que apareixien (més encara, els allargava si em convenia: jo decidia en aquestes coses). Enmig d'aquestes classes vaig entrar a la borsa, de manera que la cosa ha continuat fins ara, fet i fet 25 anys, més que tota una vida d'horari d'escola! No he treballat mai en cap altra cosa que no fóra l'ensenyament, no sé què és un horari de dilluns a divendres tot el dia i només el mes de vacances reglamentari: si no passa res, sembla que tampoc ho sabré.

M'han aprovat l'oposició. Visca...

Açò s'ha acabat

Doncs sí, que ha acabat juny i abandonem un altre poble; en juliol ens en donaran un altre i tornarem a començar: descobriment d'un poble nou, recerca d'un pis nou, companys nous de faena i amistats noves, més alumnes que ens amargaran l'existència o ens la faran un poc més alegre. Anem, anem acumulant, que encara la cosa no és ferma i encara som jóvens i lliures per a dur-ho avant.

En fi.