De la França olímpica

Han començat els jocs olímpics a París. Durant la cerimònia d'inauguració han mostrat la grandesa cultural d'una ciutat-país de passat esplendorós i present modern. La realització fílmica dels exteriors ha mostrat aquesta excel·lència posant d'exemples edificis, jardins, etc.

Però, compte, francòfils catalanoparlants enlluernats de tanta bondor: la França ens odia molt: ens odia molt molt molt. També els francesos, bona part nombrosa dels francesos que creuen en la França grandiosa: ens odien, els catalans, els occitans, els bascs i tants altres.

D'una galtada de realitat

Hi han algunes persones que vesteixen una samarreta que diu amb bon orgull que si un país [Espanya o França] no han pogut fer desaparéixer el català un individu sol no farà que desaprega. Com a lema d'autoestima està bé. Ara, la realitat és aquesta. [I no haurà estat un país, sinó els fills dels parlants].

De la gràcia andorrana

-Ara resulta que els andorrans han anat a Catalunya a exposar-los la seua llei de política lingüística.

-Que cabrons que són ca, ca, ca... Ma que són graciosos!

-Tu trobes que vindran ací a continuar la conya?

-Els ovaris quadrats haurien de tindre només de pensar proposar-ho.

-Que bo, tu!

-Sí.