dissabte, de maig 30, 2020

D'una dita popular

Aniràs fent camins nous, però també hi hauran clots en què caure. (Popular armeni)

diumenge, de maig 24, 2020

D'una altra entrevista

En el text d'adés he fet referència a altres entrevistes. És per això que vull fer un esment d'una altra, d'un pensament que em va deixar sorpresíssim, decebut i també remogut. Qui responia en l'entrevista va afirmar que de tota la seua producció, gairebé la mitja dotzena de llibres, conservaria també 6 poemes.

Vaig trobar aquesta declaració molt agosarada i no m'hauria sobtat si justament els llibres que havia publicat havien estat premiats, alguns de molt de prestigi. Com a poeta que he intentat aconsegir algun guardó, podria considerar irrespectuosa aquesta declaració, però altrament vaig pensar en el jurat, com a garants, responsables i creditors del premi que defensaven.

Com he dit en l'altre text sobre la naturalitat en les entrevistes, jo no m'atreviria a dir-hi que de tots els poemes escrits en salvaria uns quants. Més que res perquè qui esguites és la reputació de l'altri: el David Castillo, el Jordi Cornudella, el Josep Piera o la Maria Josep Escrivà, per exemple de noms de renom i capacitat literària. Endemés, fa pensar també en eixos sis poemes, si és u de cada llibre (pensament estadístic) o si són tots sis en un mateix llibre.

Certament, cal estar molt segur u mateix quan té una entrevista davant.

divendres, de maig 22, 2020

De com es parla en una entrevista

He llegit a la revista Núvol aquesta entrevista. Aquesta reflexió no és necessàriament per raó d'aquella sinó per d'altres que he llegit i la purna de la que parle. A jo, no m'han fet entrevistes gaire entrevistes per la meua tasca poètica: diré que només 1 i tot just al poc d'haver vist publicat el Dos poals de sabó... La profunditat de l'entrevista, poca i el compromís i el despullament també poquíssim.

D'aquesta entrevista (i en d'altres també) destaque la naturalitat, la mancança de preocupació de les respostes, dels punts de vista poètics de la poeta, de dir noms discordants, tot en una edat molt jove: 28 anys. Destaque també que ara que està dit i publicat, em pense que serà usat (si arriba el cas) en un futur per a refutar, atacar, etc. si hi han canvis de pensament. Recorde: 28 anys, tota una vida per davant.

En llegir aquesta entrevista (i d'altres) no puc evitar tenir sentiments encontrats d'atreviment, de valentia, de condescendència o de superioritat que la joventut pot implicar.

Pel que fa a ço que diu, doncs, algunes idees que compartisc i d'altres que no.

dijous, de maig 14, 2020

D'un desencant

Després de veure les imàtgens de la gent omplint bars, de la gent que no respecta les prevencions en els comerços, etc., arribe a la conclusió que els titulars i les consignes dels mitjans de comunicació ens van estrafer la realitat. La il·lusió ens va tapar la realitat.

dijous, de maig 07, 2020

D'un mot que ompli molt

Crec que puc tindre el pensament que l'ésser humà és presoner de les paraules que crea, del significat que els dona. Aquest significat, en aplicar-lo a la societat, acaba degenerant o també pervertint el vocable i al remat fa que surta el dilema, la contradicció, la paradoxa, en definitiva, l'atzucac.

Aquests dies de tancament (però també abans) els mitjans de comunicació estan fent ús del mot plural com a un puntal de la seua raó de ser. Endemés, com a éssers socials, estem sent educats a promoure i servar aquest concepte des de molts àmbits (educatius, sobretot). Però el meu capteniment és el desfici per com aquest mot (i el significat que té) pot ser corromput.

Així, jo puc entendre la pluralitat com un fet en què hom dona participació en un acte a molts col·lectius. Per exemple, en una gestió cultural d'una societat cal ser plural i tindre en compte la literatura, les arts, la dansa, etc. I dins d'aquestes, les que poden necessitar molts recursos o pocs; o les que poden ser majoritàries o minoritàries. Pluralitat.

També una societat ha de ser plural quan ha de permetre que hòmens i dones o blancs, negres o asiàtics o les que puguen ocórrer, tots, puguen tenir presència, veu i importància en qualque fet social, polític, econòmic, etc.

Ara bé, ja no tinc tan clar quan plural implica donar veu a col·lectius que d'alguna manera coerceixen, neguen, barren, els drets i llibertats de la persona. Amb açò vull dir: per què una tertúlia ha de permetre la participació de partits que neguen l'holocaust jueu (i per ampliació tota altra víctima no jueva dels camps de concentració), o que menyspreen la igualtat d'hòmens i dones o el fet sexual? Per què hom ha d'adduir-hi el mot pluralitat? És ser això plurals?

Vet ací la perversió, i doncs, la paradoxa, en els mitjans de comunicació que es volen plurals; com quan hom parla de la llibertat d'expressió i de pensament.