dimecres, de juny 21, 2006

Fusterianes

Fuster diu, “Cal experimentar-ho tot”, m’aconsellen. Jo renuncio a les experiències incòmodes i a les experiències idiotes. Això em desqualifica i em limita per a moltes coses, però tant se me’n dóna.

No he tingut mai una bona relació amb el tabac, i a hores d’ara de la pel·lícula li tinc molt poca simpatia, més aïna aversió. A ca meua el tabac ha estat present en qualsevol lloc, de manera que sempre m’ha estat accessible. De fet, de menut, moltes voltes he hagut d’anar a comprar-lo jo, i ja de més grandet, d’adolescent, era normal que m’enviaren a comprar cartons com aquell qui compra barres de pa.

He de dir d’una banda que no he fumat mai i no m’he posat mai un cigarret a la boca, ni tan sols apagat, i d’una altra que dos són els moments en què hauria pogut iniciar-m’hi: u va ser quan tenia tretze anys, d’amagat amb un parell d’amics en uns bancals, i un altre, amb setze anys, en un dinar amb uns companys d’institut. El més destacat és que en el primer cas no se’m va obligar psicològicament a fer-ho, vaig dir que no i no hi van insistir; en el segon, els incitadors que fumara hi van estar realment enfadosos amb la meua negativa, cosa que em va desagradar moltíssim. Queda clar, que quanta més edat i més nombrós és el grup, més irresponsable és la incitació.

No m’agrada el fum del tabac i no vull que a ca meua es fume; em rebentarà moltíssim que se’m diga puc fumar? més sabent com ho odie. No cal dir que l’alcoholisme, la gola o l’anorèxia són problemes mèdics semblants al tabaquisme, però no és el mateix, perquè els primers atenyen l’individu, i el segon afecta l’altri, compartit per força. Ací no s’hi valen clams a la llibertat personal de fer, ni victimismes de persecució. Si hom no fumaria davant xiquets de bolquers, hom no hauria de fer-ho davant qualsevol altra persona. Al remat, hom no hauria de bramar contra la salut pública amb veu de càncer de laringe si la llista d’espera per un transplantament de pulmó és llarga: no es maten jóvens suficients en accidents de trànsit o en la construcció com per satisfer-ne la demanda. Cal tindre-ho present quan hom tinga darrere malalts degeneratius en aquesta mena de llista.

dijous, de juny 01, 2006

20 o 30 milions d'euros

Deixeu-me que siga demagògic. ¿Es mereix el Papa tot aquest desplegament? ¿És tan important aquesta trobada de la família com per a mobilitzar tants recursos? ¿És menester inundar la ciutat (i el país) de tanta falòrnia, com si es tractara d’un mundial de futbol? Efectivament, com més va, més poca simpatia tinc per l’església, en general, i la catòlica, en concret. Ja he esmentat en altres ocasions que no tinc fe i que no queda més remei que conviure amb els qui dipositen les esperances de la vida en un fet inestable i intangible. Ara, el que ja no puc suportar és aquesta caguera catòlica, que damunt que me l’han de refregar per al cara constantment, no puga fer-hi cap retret sense quedar com a intolerant o comunista, malgrat que s’hi esmercen diners que jo he aportat amb els imposts que pague.

Aquesta morterada de caragols milloraria la salut pública, l’atenció de la gent gran o l’ensenyament. Bé solucionaria problemes d’infraestructures, acondicionaria barris degradats i envellits o protegiria boscs i paratges. D’una altra banda, incrementaria el benestar dels investigadors i dels científics o resoldria qüestions de la conciliació laboral.

Per tant, ¿és moral gastar-se 20 o 30 milions d’euros en un esdeveniment que durarà un parell de dies, fornit d’infraestuctures per a l’ocasió i no permanents? ¿Quina por hi ha d’amagar el cost de l’esdeveniment? (perquè, al capdavall, la xifra és un càlcul al vol, ja que hom no vol explicitar-la) ¿És, doncs, ètic gastar a cor què vols, què desitges?

Certament, a més d’u del món catòlic, li hauria de caure la cara de vergonya i fer-hi alguna cosa, per caritat.