Aquests dies de fi de juliol fan deu anys que vaig aprovar les oposicions a professor de secundària. Mire arrere i em fa molta impressió pesar aquesta xifra d'anys: 10.
En aquest temps he tocat tres centres en tres poblacions diferents i em faig el càrrec que passats deu anys més hauré tocat un altre parell de centres: en açò de l'ensenyament considere que cal no perpetuar-se en un mateix lloc, sinó que és menester orejar-se i treballar en altres llocs (bé, aquest és el meu pensament).
De retruc d'aquests deu anys, també en aquests dies em van oferir treballar com a lector de català a Eslovènia; els anys d'abans vaig estar omplint instàncies i passant entrevistes per a ser lector per Europa i justament l'any que aprove, justament l'any que he de fer-lo obligatòriament per a esdevenir funcionari de carrera, em convoquen per a ser lector a Eslovènia: ho vaig deixar córrer.
Deu anys arrere (per la redonor de la xifra) però també abans hi he pensat en aquesta història: quin atzucac tan paradoxal, sense poder acceptar i gaudir aquesta experiència europea perquè perdria el premi d'unes oposicions aprovades: a la curta, o era l'una o era l'altra.