dilluns, de juliol 27, 2015

D'oportunitats rebutjades

Aquests dies de fi de juliol fan deu anys que vaig aprovar les oposicions a professor de secundària. Mire arrere i em fa molta impressió pesar aquesta xifra d'anys: 10.

En aquest temps he tocat tres centres en tres poblacions diferents i em faig el càrrec que passats deu anys més hauré tocat un altre parell de centres: en açò de l'ensenyament considere que cal no perpetuar-se en un mateix lloc, sinó que és menester orejar-se i treballar en altres llocs (bé, aquest és el meu pensament).

De retruc d'aquests deu anys, també en aquests dies em van oferir treballar com a lector de català a Eslovènia; els anys d'abans vaig estar omplint instàncies i passant entrevistes per a ser lector per Europa i justament l'any que aprove, justament l'any que he de fer-lo obligatòriament per a esdevenir funcionari de carrera, em convoquen per a ser lector a Eslovènia: ho vaig deixar córrer.

Deu anys arrere (per la redonor de la xifra) però també abans hi he pensat en aquesta història: quin atzucac tan paradoxal, sense poder acceptar i gaudir aquesta experiència europea perquè perdria el premi d'unes oposicions aprovades: a la curta, o era l'una o era l'altra.

dilluns, de juliol 20, 2015

De la identitat dels valencians

Hom no pot negar que les paraules, segons com siguen usades, diuen més de ço que pareix; ho dic al tall d'un anunci institucional de la Generalitat Valenciana que diu 30 anys d'identitat. Mire per la xarxa i m'assabente que fa referència als 30 anys de la llei de símbols, que es va signar l'any 1984. La raó per a mostrar-me tan suspicaç podria ser pel fet d'aquests 30 anys: vol dir això que només en fa 30?

Correcte: acceptem que hom venia d'una dictadura en què tot allò que resultava identitàriament reivindicatiu havia de ser perseguit (llevat d'allò que consideraven regionalisme ben entés). De retruc, admetem que aquesta llei representava compensar-nos políticament com a valencians després d'aquella barbaritat. Tanmateix, no puc evitar el cuc de desconfiar que d'alguna manera hom vol fer entendre que tenim identitat des de fa 30 anys.

Els nostres símbols tenen més de 30 anys i si el nostre govern s'haguera cregut realment la nostra identitat hauria posat com a lema 753 anys d'identitat (1261-2014) i si volia celebrar aquesta llei de símbols, perfectament podria haver escrit 30 anys de la llei de símbols.

Tot plegat, massa sospitós quan des de ja fa temps aquest govern del PP ha fet mans i mànigues per a adormir-nos, com en el cas brutal del terme País Valencià.

dissabte, de juliol 11, 2015

De criminals de sèrie

Aquest estiu que es presenta sense la necessitat de gitar-me enjorn per a alçar-me matí, els vespres s'allarguen i puc aprofitar per a veure capítols de sèries d'aquestes que maten gent i cal descobrir l'assassí. D'aquestes n'hi han un fum i pràcticament totes coincideixen a tenir dins la trama general una línia argumental en què els investigadors han d'enfrontar-se a un assassí en sèrie.

El meu pensament són dos. En primer lloc, que les raons que acondueixen els personatges a matar (si és que hi han raons per a matar altri) són a vegades estúpids: una enveja mal païda o un malentés banal, amb la qual cosa deixa l'ésser humà en una situació força ridícula, comparada amb altres éssers.

En segon lloc faré referència al gènere humà. Si no vaig errat, crec que en totes les sèries en què hi ha hagut assassí psicòpata, aquest és un home i això em fa pensar en la condició masculina. Vol dir això que els criminals d'aquesta mena han de ser inevitablement masculins? Com és que no hi han dones? És que les dones es salven de veure's afectades d'aquest fet?

Realment és neguitós.