dimecres, de març 24, 2010

Aire

Era un local modern, d'aquells amb música electrònica suau, amb una il·luminació tova i de sofans, pufs i divans per a ajocar-se i sentir-se a gust. La xicota estava realment bona: alta, prima, ben formada de pit i cul; escampava sensualitat a l'entorn i atrapava per raó d'aquest magnetisme. S'hi va acostar; es va asseure al seu costat en un divan; es va encendre un cigarret i amb un posat teatral (bé, no, cinematogràfic) com aquells que demostren una confiança extraordinària, una seguretat implacable, li va esbufar el fum a la cara, elegant. Aquella aproximació es va acabar amb una mirada i un somriure als llavis d'aquells que diuen, ei, què passa? Estic per tu. Sé que tu estàs per mi. Fes-ho ara que pots: aprofita-te'n.

Ell va somriure molt còmplice; es veia que havia captat el missatge i sabia que oportunitats com aquella se'n donaven ben poques. Lentament es va alçar, es va baixar els pantalons i a la cara d'ella es va tirar un pet d'aquells que va ressonar per damunt del chill-out d'ambient. Va ser un soroll llarg, escandalós, que en sentir-lo hom podria pensar que s'havia quedat a gust i potser s'havia cagat i tot, de la intensitat que duia; un pet que deixa els cabells verds i fa por d'imaginar. Satisfet, va donar les gràcies a la xicota per l'oportunitat tan magnífica que li havia oferit.

Nota: efectivament, el xicot es va cagar els calçotets, però va ser un dany col·lateral que suportaria amb gust.

dijous, de març 18, 2010

El nom del porc

Trenta anys després de la vinguda de la democràcia i d'una reforma de l'estatut d'autonomia valencià, la gent del carrer i els alumnes de la terra han naturalitzat sense cap problema el mot Comunitat Valenciana. Els arguments que empren els detractors d'aquesta forma, els quals diuen Comunitat, comunitat de què, de veïns? han esdevingut encenalls per a ser cremats. La massa general no troba de cap manera estrident dir Comunitat Valenciana, a força de repetir-se tant i tant als mitjans de comunicació.

Tanmateix, el text aquest no pretén polemitzar sobre quin nom ha de tindre aquesta terreta, sinó més aïna mostrar un fet que servidor ha notat en certs mitjans de comunicació de tarannà esquerroset. De bestreta, un parell d'aquests mitjans podrien ser perfectament la cadena de televisió Cuatro, el diari el País o una altra cadena nova, la Sexta. Aquests mitjans tenen la divisa de ser seriosos, rigorosos, un poc bel·ligerants contra el partit dretà per excel·lència, cosa que es pot veure en la manera de fer els editorials o de tractar les notícies. Per tant, hom espera d'aquests mitjans una postura més lligada al que representaria l'esquerra i tot això i allò.

Lliguem caps: el terme País Valencià està lligat totalment al bàndol d'esquerres; dir País Valencià era contestar el règim dictatorial i manifestar el que representaria aquesta terra, un país. Actualment qui representa les postures més acostades a la vella escola (malgrat no ho vulguen) és el partit dretà per excel·lència. Aquest partit no fa gaires bones lligues amb aquesta mena de mitjans de comunicació esquerrosets, els quals sabent quin és el seu mercat, no els fa res deixar els polítics d'aquell partit en evidència.

La meua queixa és ¿per què aquests mitjans que s'omplin tant la boca de rigorositat i de bel·ligerància contra la dreta, no diuen que aquesta terra es diu País Valenciano i no Comunidad Valenciana. ¿Tenen por de perdre espectadors, subscriptors, lectors? ¿Els guanya el respecte de la legalitat estatuària valenciana vigent, i per això són respectuosos amb l'Estatut, quan, fet i fet, no els dol dir Levante cap ací, Levante cap allà? És a dir, ¿ben bé que no diuen País Valenciano, però Levante sí?

Vés per on quins cagadets de por.

dimarts, de març 09, 2010

Mare, bua!

Deixant de banda que m'agraden o no els bous i atés específicament des d'un punt de vista del trellat, ara resulta que al president del Consell Valencià de Cultura, el senyor Grisolia, agraden els bous a la plaça, però en el cas dels bous al carrer, en lloc de ser embolat, li agradaria que els posaren llums, perquè les bales de foc els fan mal.

Que els fa mal tindre unes bales enceses a les banyes? Aleshores, que els claven un reixò, tot seguit unes banderilles i al remat una espasa (quan no una misericòrdia) què és?

Redell, quin nivell de país!

dilluns, de març 01, 2010

Aniversari


Aquest blog fa anys, concretament cinc; ja en són molts per a un món que canvia ràpidament, i també per a u mateix, que ha d'escriure i mantenir-se en l'afer (en el meu cas no he estat gaire prolífic; no he volgut escriure a tiri-bandiri ni per a cansar-me ni cansar els lectors). Aquells qui m'heu seguit al llarg d'aquest temps deveu haver comprovat que no he fet mai cap referència als anys que anava fent el blog; tanmateix, aquesta volta ha tocat fer-ho: no ja per la redonor de la xifra, sinó més aïna per la raó per què vaig mamprendre açò. Si bé deixava anar pensaments i filosofades meues, la idea primera que pretenia era escriure sobre el que em passava al voltant del llibre que tot just m'acabaven de publicar: el Dos poals tan famós.

Doncs bé, cinc anys després, un altre llibre meu entra a les botigues. Per tant, torne al món de les lletres: el llibre es diu Els hòmens primer si és home, i després les dones, i al contrari; està publicat per Setzevents Edicions i es pot comprar a les botigues i per internet. Espere que vos agrade.