Riu amarg

Al meu poble, quan alguna família es comprava un cotxe, un televisor, ço és, feia una despesa molt important, hom deia que els reis havien arribat aviat, fet i fet, que ja no quedaven més diners aquell any per regals; la xicalla s’havia d’apanyar amb les estrenes i prou (malgrat que sempre queia algun regalet, per això que la familia no es sentira frustrada i sense Nadal). També al meu poble, quan ocorria un esdeveniment important (normalment de caràcter religiós), les famílies gastaven un caramull important de diners per a endreçar les cases, de manera que estigueren a l’alçada de l’esdeveniment. Per exemple, en les comunions, la gent emblanquinava les façanes, es canviava la cuina o alguna habitació: no cal dir que si el que passava era un casament, es tirava la casa per la finestra! En el meu cas puc dir que en la meua primera combregada, els meus pares van fer construir una casa (bé, al capdavall, hom havia de tombar la caseta d’estiu dels avis i n’havien de fer una de nova, i tot va coincidir que aquell any combregava).

El fet cert és que al meu poble, a una part ben concreta del poble, enguany han vingut els reis molt aviat, però han estat uns reis molt amargs. Hom rebrà el Nadal amb la cara rentada i nova de trinca, però aquesta volta, l’ocasió es viurà amb tristesa. Uns reis dels quals es recordaran molt cada any.

Visitant el país

En l’imaginari de gran part dels llicenciats en filologia catalana o de moltes persones amb estima per la cultura catalana hi ha un lloc que desperta simpatia i desig d’anar-hi, encara que siga, una volta en la vida. Efectivament, l’Alguer és aquesta ciutat mitològica, exòtica, llunyana, que desperta aquesta pruïja sentimental. D’una altra banda, des de la Marina Alta estant, hi ha un altre lloc que desperta una flama semblant: es tracta de Tàrbena, un llogaret en mig de les muntanyes, de repoblació mallorquina i que parla diferent de la resta de la Marina. (No cal dir que entre els valencians, sempre ha agradat més (ha fet més gràcia) aquest accent salat que no pas el català del nord, per això Tàrbena sempre és esmentada amb devoció i respecte).

Doncs bé, aquest pont de desembre he anat, per primera volta, a Tàrbena. He volgut visitar aquest poblet tan proper però que fa la sensació que està molt lluny (i em demane ara, com és que no hi he anat abans, de tan propet que para). He de dir de bestreta que no em feia cap il·lusió de res (per exemple, sentir salat, perquè ja m’havien fet saber que pràcticament ha desaparegut), així com també que la visita obligada a Can Pinet tampoc seria tanta cosa (Can Pinet és el bar més famós que hi ha, un bar l’amo dels qual és un republicà i que hi té moltíssima quincalla penjada a les parets, cosa que hi dóna el toc pintoresc).

Vaig arribar al poble, prou matinet per a ser festiu (poc passades les nou ja hi era), tot just quan el poble es despertava. Hi vaig pegar unes quantes voltes, hi vaig fer fotos. Em vaig perdre per alguns bancals per trobar alguna ruta i vaig veure l’altre vessant del país, el que mostra Callosa i Benidorm. Fet i fet, la meua intenció era quedar-me a dinar, de manera que vaig continuar pegant voltes, a la recerca d’un forn per a tastar els pastissets d’herbes: decepció, allí no hi ha forn propi i no vaig trobar la fleca. Vist el tema, que eren les onze i ja no hi havia res per vore; que no havia trobat cap ruta bona per a caminar; que anava a soles i no m’ho passava gaire bé, vaig decidir esmorzar, en lloc de dinar, a Can Pinet. El bar era buit, només hi eren dos dones que es feien un café. Em vaig demanar un entrepà (normalet) de truita amb formatge i una botelleta d’aigua (5€) i em vaig sentir ben estrany, jo a soles, mentre sentia com xarraven la mestressa del bar i una de les dos dones que es feien el café. Cap de les dos salava, fet i fet, semblaven dos dones del meu poble.

Al remat, vaig tornar a casa. Llocs mítics. Roda i volta, això, mítics.