Classificat

En moltes ocasions em passa el que alguns considerarien com a coincidències, en què en un espai breu de temps s’ajunten tres o quatre fets relacionats. Ara temps arrere, després de pujar el text cosiues, una amistat que tinc (veges tu, què he fet jo a aquesta persona) em va enviar u d’aquests qüestionaris (memes) que es solen passar alguns dipers. Deixeu-me que vos n’escriga tres exemples, en gradació de poc a molt compromés: Quan i on et vas masturbar per primera volta? Quin ha estat el somni eròtic més estrany que has tingut? En el cas de ser home (o dona), has tingut mai alguna relació sexual amb un altre home (o dona)? Si no, la tindries? Aquesta enquesta em va semblar simpàtica, atrevida i fins i tot em va dur al temps de l’adolescència.

Faig l’esment del tema de les coincidències i trec aquest qüestionari, perquè aquest cap de setmana han passat uns quants d’aquests fets relacionats. En primer lloc, dissabte m’ha tornat de forma llampant aquesta enquesta i he recordat que dins la meua colla d’amics no he tingut una conversa amb el tema de les preguntes (i quan dic conversa, em referisc a parlar-ne a fons, amb detalls, ço és, obrint el cor en aquest afer íntim, -i mira que hem fet acampades amb foc nocturn, com passa a les pel·lícules). En segon lloc, mentre sopàvem, van aparéixer de colp dues anècdotes relacionades amb el tema sexual personal, d’aquest caire compromés a què m’he referit abans. Per a acabar, a mitjan matinada, assaguts en una terrasseta, hom em comenta que, fet i fet, no parlem de les coses, i ací per coses cal entendre temes profunds i personals, per exemple, com el que he comentat ara, que dins la colla no es parla d’aquestes coses compromeses, amb el cor a la mà, amb tots els ets i els uts.

Al remat, vés per on, en un dia se m’han ajuntat coses i quines coses! (i pel que fa al tema de comentar-les, també pot ser que se n’ha parlat, i jo no hi he estat present!)

La botifarra a la cendra: precedent perillós

Volia començar aquest text fent una referència a la constitució, i de retruc fer-la servir d’argument per parlar de les festes patronals, però m’he adonat que l’article que havia triat és molt enganyós (hi ha qui diria ambigu, però jo el veig del tot enganyós), de manera que trastoca el que vull comentar. Malgrat que la generalitat de la gent interpreta que l’Estat és aconfessional, m’ha quedat palés que no és del tot cert en tot el conjunt, ja que no són aquestes les paraules exactes, sinó aquestes: cap confessió tindrà caràcter estatal. M’agradaria que us fixàreu en el matís caràcter estatal, i en aquest raonament lògic que faré. L’administració pública és estatal (les Corts), autonòmica (el Consell), provincial (la Diputació) i local (l’Ajuntament), així doncs, si cap confessió pot tenir caràcter estatal, qui diu que aquesta no pot tindre caràcter local? És a dir, que per molt que l’administració local forma part de l’Estat per jerarquia, amb l’article citat hom pot adduir que les confessions poden tenir un altre caràcter, el caràcter local i serien constitucionals sempre que no superaren aquest àmbit local, amb la qual cosa esdevindria la paradoxa que un poble podria considerar-se catòlic dins l’aconfessionalitat constitucional del l’estat (malgrat que un poble és Estat).

Tot aquest embolic mental surt per parlar de les festes dels pobles, altrament dites patronals o majors. La meua intenció era mostrar com en bona part dels actes festius hom aniria en contra de la constitució, perquè el poble (Estat) i els representants del poder local (estatal) hi participen de forma activa, no amb títol personal, sinó amb el representatiu i de manera descarada. Els ajuntaments no poden fer seues les festes en honor de tal sant o de tal verge, perquè una cosa és permetre els actes religiosos (tenir en compte les creences religioses dels veïns), i una altra, ser-ne els capitosts. Trobe que les festes de la Mercé, les de sant Narcís, les de sant Jordi o les de la Verge del Roser han d’eixir de la iniciativa privada i han d’esforçar-se per tenir el ressò que vulguen sense cap altre ajut que el que les administracions podrien concedir-los com a associació que són. Cap càrrec institucional hauria de participar en cap activitat religiosa, ni promoure’n, ja siguen provesons, ofrenes o misses: com a creient sí, però com a institució no. Festa cívica sí, religiosa no.

La meua intenció era destacar aquesta mancança de sensibilitat constitucional que hi ha en els pobles (i per què no, en ciutats, només cal veure com s'ha dut a terme la vinguda del Papa a València), fer veure com els atavismes religiosos encara dominen els àmbits locals, perquè sempre hi han els ajuntaments que van darrere del sant en provesó amb el ciri a la mà, o participen en les misses i hi combreguen devotament; però al raonament que he fet em remet: fet i fet, els pobles sí que poden tenir confessió. Quina llàstima tenir una constitució tan covarda (o que covards que van ser els ponents, per no ser tan clars, o malparits, per ser tan enganyosos a propòsit).