M'han regalat el llibre de l'Amanda Gorman, la poeta que va recitar el poema discurs en la presa de poder del persident dels EUA John Biden. D'ací voldria fer un primer pensament, potser no massa positiu: trobe que no caldria tanta parafernàlia per a un acte que hauria de ser el més modest de tots. Què hi farem: el poder vol oripells i falòrnies per a dissimular les mancances a venir. Prenent un pensament de la Virginia Woolf, sobren les cerimònies si volem un món més igual i just per a tothom.
D'aquesta obra romandrà la polèmica que va hi haure sobre qui podia fer-ne la traducció a les altres llengües del món: tu sí, tu no, perquè no ets així, perquè no sents aixà. No m'estacaré en aquest bancal, però sí que faré un esment al primer problema a què haurà d'acarar-se de bestreta el traductor i és el del títol The Hill we Climb. An Inaugural Poem for the Country. Remarque, el problema està al principi de tot de tot.
Com traduïm Hill? Turó, pujol, puig, tossal, lloma o serral? Perquè en anglés hill té diversos matisos: n'hi han de bonyeguts, d'allargats, de baixos i d'alts, d'encatifats de verdor llisa o pelats i rocosos.
Com traduïm Climb? Pujar, escalar, enfilar-se o ascendir? Pujar no implica gaire esforç, amb la qual cosa, millor que hill hauria calgut dir mountain. Però escalar sí que demana treball (i doncs la importància de l'acte) i un hill no és una mountain, tal com significa enfilar-se. Pel que fa ascendir, aquest verb d'alguna manera esborra la força de traducció literal de climb, perquè per a això la poeta hauria pogut escriure ascend.
Com traduïm Hill we Climb? X que Y, X a què Y? Perquè escalar no regeix preposició, però pujar demana a i ascendir supose que també (d'acord amb què intuïsc dels DIEC2, DNV o DCVB)
Mala peça té en el teler la persona anàloga traductora de la realitat d'una afroamericana jove amb
estudis i de família pobra, etc.
Al remat, pel que fa la part literària
m'han vingut ressons del Whitman: he vist Fulles d'herba però en forma petita, reduïda. Per exemple la referència a les regions històriques dels EUA o l'arenga a l'esperit del país. És un poema no per a ser llegit, sinó escoltat, per la força de llibertat que vol desprendre. De fet, hi he notat també el to
nacionalista dels EUA, el que s'autodenomina americà. Malgrat que fa
referència a la minoria, no deixa de ser un pamflet per a tornar a ser
una nació millor, de la qual el món està pendent. Em recorda la
intel·lectualitat d'esquerres, espanyolista, igual que la de dretes.
Cal dir que sí que té aspectes que atenyen a la creació poètica i de manipulació del llenguatge: algunes molt bàsiques, com paral·lelismes i repeticions i algunes de ben trobades com aquesta que sí que mereix ser citada: jugar fonèticament amb el parell just is i justice. Però roda i volta, aquest poema llarg no deixa de ser un discurs.
