No m'ho pensava jo mai

A temps arrere ho pensava, i aquests dies m’obsedeix. Una de les conseqüències de viure sol és que cavil·lege massa. Constantment el cervell va enganxant idees que desenvolupe i rebat; s’inventa un contrari per a debatre qualsevol tema que he endrapat a la tele, he llegit a la premsa o ha aparegut de colp. La cosa és que allò no para ni un instant, fins i tot m’acompanya a l’hora de gitar-me: ja puc apagar la ràdio que el cervellet roda que roda i que empalma temes. Trobe que em resultaria complicat fer meditació, per això de deixar la ment en blanc i en repòs. De fet em costa moltíssim concentrar-me quan estudie de matí o de vesprada.

Malgrat això, he de dir que en un diari hom comentava que és bo per al cervell que estiga bona part de la vida en aquest caramull d’activitat constant, perquè, fet i fet, reforça les connexions, les sinapsis, i a la llarga incideix en el retard de l’aparició de l’Alzeihmer. Sembla, doncs, que hauria de felicitar-me’n: però és tan dur… Per molt que a la faena em distraga amb els companys, al final sempre em quedarà la soledat de casa i el so dels meus pensaments, contínuament. Tanmateix, si açò m’ha d’allargar la vida útil, benvinguts, llavors, tants pensaments, que al remat alguns poden ben aprofitar-se.