D'un vespre poètic

Al vespre d'ahir va ser de recital poètic: convidat pel Víctor Benavides en la sala d'exposicions del Teatre del Micalet, vaig compartir micròfon amb l'amic Pere Ciscar en una versió ranca del Comboi deslíric (per raons de faena, el Pau Rodríguez no va poder completar-nos). Érem la segona part d'un acte que en la primera volia homenatjar la infància, sobretot, en temps de guerra i emigració, per l'aplec de poemes recitats en veus d'altres poetes.

Vam recitar tots dos un poema adient al fil infantil i tot seguit vam deixar anar el nostre carregament de poemes deslírics. Va ser curt, però n'era una mostra de la nostra pràctica poètica. Els escoltadors van riure, perquè fet i fet, són poemes que tenen un biaix humorístic (encara que tenen un pòsit greu).

Per a acabar, retrobament d'amics i records de vells temps, que va acabar en sopar en un dimarts qualsevol amb l'ai al cor de no haver de perdre l'últim tren.

D'una altra característica poètica personal

Aquest bimestre han estat fent al poble del costat unes ponències molt interessants dobre avantguardes i feixismes. Des del meu punt de vista tenia unes expectatives de què parlarien i he tingut un poc de decepció, però en general han estat bé: he aprés coses i com que els ponents eren de categoria la sensació, el sentiment ha estat d'haver-se llançat a perdre durant els 25 anys que vaig acabar la facultat: quanta saviesa i quanta mediocritat. Al remat, l'última de les ponències pertanyia a una mallorquina, la Margalida Pons, que va parlar de poesia experimental catalana. La volia conéixer, li vaig regalar llibres meus (que em va dir que volia llegir!) i destacaré que va acabar el seu escoli amb el concepte del poeta Hac Mor fracassart. Doncs això, que soc un foraviler fracassart.

D'una vintena d'anys

D'allò que em fa neguit el temps, no és només el fet d'envellir i que el cos vaja perdent la frescor aquella que cantaven els llatins de cull flors, xicona. També fa desfici pensar en, per exemple, vint anys i recordar coses, fites que hagueren ocorregut eixos anys arrere. D'aquesta glopada d'anys em va al cap en un mes com aquest que fa vint anys em va atorgar un jurat el premi més important que he tingut mai: dues dècades que van guardonar el meu Dos poals.