D'un ninou

Hui acaba un any i en comença un altre: meravella genera. Havíem abandonat una dècada i ara que n'habitem una altra ens segueix el rossec de la següent, en definitiva que passa el temps i passa la vida passa.

D'un pensament

Han arribat les vacances dels alumnes i de retruc les nostres. Aquesta època sempre és de moltes intencions però acaba amb frustracions per no poder assolir-les: augmenten les obligacions parentals  i ens retalla la malatia, el gran merder de la COVID-19.

Del desé aniversari de la nostra Nadià Anjoman

El mes de setembre hi havia pensat però és el novembre que l'amiga poeta que ho recorda: la Nadià i la seua poesia. 10 anys fa de la presentació en societat, la deniera, i que forme part de l'actuació artística en homeantge a una dona assassinada pel marit. Afganistan, sí lluny, però també ací.

És un espectable preciós i emocionador, i és una llàstima que no puga transcendir d'una banda del rovell comarcal de la Marina Alta, d'on va sortir (amb les excepcions de València o Algemesí) ni de l'altra del crim que denuncia (la violència contra les dones).

Pot ser açò que diré és una candidesa, però com trobe a faltar un mitjà de comunicació valencià que es dedique a gravar els projectes artístics com aquest i, doncs, conserve un tresor de la cultura valenciana.

Pepa Espasa, Maria Josep Escrivà, Marta Espinós i jo mateix.

D'un nom de carrer

Ha esdevingut en Massamagrell un acte polític que des de la meua segària estant té i tindrà la incidència d'una agulla punxant un elefant en la societat valenciana en general. Amargament.

Al poble, el govern que hi mana ha decidit enretirar el nom del Joan Fuster a u dels carrers. No és un fet anecdòtic, sinó u de calculat i necessari per a dur a terme (afine més, reprendre) l'eradicació, l'anihilació com a poble valencià. Dolorosament amb la connivència del partit dels socialites del País Valencià, amb una rentada de mans del tot llastimosa i deplorable. Aquell PSPV que ha acabat sent engolit pel PSOE ha fet mostra d'allò que justament reflexionava el nostre filòsof: democràcia, raó, valencianitat.

Hom no pot entendre que un partit de la tradició socialista, que té com a himne La Internacional, s'haja comportat d'aquesta manera i per un lloc en la política haja menyspreat la memòria d'u dels pensadors més importants que tindrem mai en la nostra història (disculpeu els altres, però és innegable aquest fet). Amb la qual cosa em fa entendre que el nom no fa al cosa sinó que aquesta és can Pixa. Lamentablement.

Com es pot denigrar d'aquesta manera el Joan Fuster? Certament, u dels seus pensaments més corprenedors (Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres) està sent aplicat implacablement, gota a gota, pedra a pedra, en aquesta destrucció (afine més deconstrucció i mutació) del poble valencià, no només pels partits de l'odi de la raó i de la democràcia, sinó també pel partit dels socialistes. Estocòlmicament.

Perquè, en definitiva, el redol on ha punxat l'agulla ens fa mal, però la resta de l'elefant, inconscient, va a la seua.

Nota: La Internacional, la cançó dels pàries del món i traduïda per Maximilià Thous i Llorens, un altre a qui la desmemòria ha devorat.

Més sobre la cosa poètica

Quan pensava que el tema s'havia quedat de sobte, atés que un projecte poètic que volia mamprendre és a punt d'arribar a unan via morta, dos idees, una de nova i l'altra, la continuació del poemari Els hòmens primer..., han agafat empenta i van rodolant.

D'un esperó

Es presentava un curs nou amb incerteses i pocs trets de ser agradable, cosa que s'ha confirmat en els dos o tres primers dies. Un curs amb pocs estímuls amb que sentir-se viu. 

Ves per on algú esmenta un progama informàtic i de sobte un motiu per a crear artísticament apareix i d'ací un oasi en aquest desert del curs.

De la introducció del genocidi lingüístic

El genocidi lingüístic és la mort intencionada d'una llengua, és a dir, l'eliminació d'una llengua. En aquesta pràctica diversos poden ser els mecanismes: d'una banda, de manera inhumana, exterminant una comunitat; de l'altra, de manera més sibil·lina, més civilitzada, amb la prohibició d'una llengua o reduir-ne l'aparició i els usos. El fet és que d'acord amb la Declaració universal dels drets humans, en l'article 2,

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."

Tanmateix, la llengua ha estat un motiu més de discriminació i, de retruc, supressió. Al llarg de la història molts països europeus han tingut com a eix fonamental de desenvolupament l'adquisició de territoris i així créixer políticament, econòmicament, culturalment, etc. En moltes ocasions aquesta expansió ha implicat genocidis lingüístics, recordem-ho, exterminar-la: ja els romans van poder fer desaparéixer les llengües ibèriques (llevat del basc); en l'Edat Mitjana els regnes cristians van aconseguir erradicar l'àrab de la península i als nostres dies esdevé amb llengües ameríndies de tribus amazòniques amb la desforestació de la selva.

És per això que en aquest fenomen de les potències polítiques del món que han volgut expandir-se ha ocorregut el fenomen d'imperialisme lingüístic, que és la forma de lingüicidi intencionat que partint de la discriminació hom beneficia i garanteix el poder dels opressors i de la llengua que imposen i dels parlants d'aquesta.

És a dir, afavorir una llengua i fer-ne desaparéixer una altra tot abusant de poder. Vet ací la paraula clau, el poder, perquè les llengües no desapareixen perquè sí, sinó que hi ha hagut algú interessat a aconseguir-ho. En el fons, són els Estats els qui dissenyen i posen en pràctica aquests genocidis d'acord amb l'essència que volen conservar (una llengua, un país) tot usant estratègies vàries (moltes vegades lligant els tres poders: legislatiu, executiu i judicial) i dirigint-les als àmbits concrets: en el cas d'aquest panell, es tracta de l'educació.

Per a acabar, al llarg d'aquests die aniré penjant exemples d'aquest atemptat contra la llibertat lingüística de diverses comunitats lingüístiques, específicament ocorregut en els centres escolars i en temps no necessàriament llunyans (150 anys ençà) i en països democràtics, dit també, del món occidental. Els casos que hom exposarà per a l'aparició del supremacisme lingüístic pertanyen als territoris del Regnen Unit, amb l'anglés com a llengua de poder; als de França, amb el francés; als d'Itàlia, amb l'italià i als d'Espanya amb el castellà. De retruc, i el més important: contra els infants.

Del dia europeu de les llengües

Hui es festeja el dia de les llengües a Europa. Jo em mire aquesta diada des de l'escepticisme més gran del món: les llengües d'Europa, ja, sí. Llengües anglesa, francesa, castellana i italiana. Aquestes son les llengües d'Europa perquè pel que fa a les altres llengües, a les llengüetes com el català, l'occità, el cors o el bretó, només els espera la mort, amb tota la defensa institucional d'Europa sí, però la mort. Perquè molt sovint aquestes institucions europees declaren, avisen, sentencien, però de sanció no gens. Hui és el dia de les llengües a Europa, una altra bufa de la gamba per a no sentir-se culpables. En un altre escrit faré la meua aportació a aquest festeig.

D'una pel·lícula

He estat mirant unes quants films de l'Ingmar Bergman. D'aquests faré referència al darrer que he mirat: L'ullal de la verge. Comentant-ho amb un amic molt cinèfil com a història és un poc fluixa (és una adaptació d'una llegenda sueca medieval), però en el fons és plena de temes que obliguen a la reflexió, fins al punt que, deixant de banda l'escena de la violació i la violència dels assassinats que es cometen, crec que els adolescents haurien de mirar-la (guiatge inclòs).

Sense aprofundir, voldria deixar ací constància d'idees que m'han sortit. En primer lloc, la presència obsessiva del cristianisme en les accions i les voluntats dels personatges perquè és malaltissa la dependència que hom té de la religió i com és usada per a justificar alguns actes. Així hi ha les paradoxes a què s'han d'acarar els personatges que volen servar una vida sota els preceptes de Jesús, una de ben punyent és la del perdó quan has estat violentat. Haver de perdonar els assassins d'un fill i no caure en la venjança: el perdó contra l'ull per l'ull. Aquesta és la que més clama al cel i la que posa contra la paret el més forts dels cristians.

Trobem també l'atemptat als pecats capitals d'una banda i als manaments de l'altra: l'enveja de la mitja germana que té de la protagonista, que la duu a desitjar-li mal, i la luxúria dels pastors que volen satisfer els desitjos sexuals; i el fet de no matar, tant dels pastors com del pare de la protagonista. Més encara, aquest atac contra el manament de no matar desemboca a la mort del tercer dels pastors, que no participa en la violació i que acaba donant raó de l'expressió bíblica de pagar justs per pecadors.

A continuació el tòpic que apareix en contes infantils: el d'enviar els fills encara xiquets o adolescents a dur a terme missions complexes o simples. En aquest cas, els pares envien la filla adolescent a dur uns ciris per a la mare de Déu en un viatge que s'ha de fer amb cavall i travessant el bosc. Si bé va acompanyada de la mitja germana que ha entrat en l'adultesa, no deixa de ser un trajecte amb certs perills, amb la qual cosa posa en qüestió la responsabilitat dels pares de promoure una acció tal. Així el símbol de l'anyell que és enviat a l'escorxador és evident i hom es demana qui és realment el culpable: si els pares per haver volgut enviar-la, si els pastors per violar i matar algú que simplement havia pretés ser amable (càndid), si la protagonista, per no tenir prou llestesa de saber que home és un llop per a l'home i hauria d'haver desconfiat (tanmateix, aquesta darrera idea és fal·laç, atés que en aquesta situació concreta, hom no pot culpar la víctima).

En definitiva, aquesta pel·lícula que hom podria qualificar de circumstàncies, ha revelat ser des del meu punt de vista un bon element per a reflexionar sobre la complexitat de la condició humana amb el tocat lligat del cristianisme d'abans de la Reforma.

D'un bescanvi d'impressions

Més que enraonar d'una pel·lícula, en feem llacades, grosseres, ràpides, però amb color. Una d'aquelles va ser que l'ésser era de poble però no del poble. Vet ací el gran abís a què abocava un determinant article.

De gentola

No sé si 65.000.000 d'euros (10.000.000.000 de pessetes) donen per a molt en àmbits com la dependència (cura d'ancians, de discapacitats, etc.), però el fet que hagen hi hagut polítics, ambaixadors i d'altres d'aquesta corda que hagen signat un manifest en favor del rei fugat (que segons alguns diaris hom calcula en 2.000.000.000 d'euros) em mostra de quina classe són aquesta gent.

De música i micromasclismes

Van anunciant la gira d'un grup de música del país que ha assolit renom, La Fúmiga. Són dotze els components: dotze hòmens i cap dona.

M'ha vingut al cap el test de Bechdel i he pensat si no hi hauria un equivalent però en música. Faig l'assaig de realitzar-lo.

Donant per model de grup musical quatre components, almenys u ha de ser dona; per tant parlem d'un quart dels integrants.

Aquesta música ha de tocar un instrument d'aquells que hom podria considerar primari (guitarra, teclat, bateria) o també cantar.

En cas de ser més d'una dona i de cantar, no ha d'ocupar-se únicament de les veus de cor.

Quant al tema i intèrpret de les cançons, si canta un home una cançó d'amor no ha manifestar sempre un esperit de protecció vers la dona; si canta una dona una cançó d'amor no ha de manifestar un esperit submís o complaent vers l'home.

Si el tema ha de ser combatiu o vindicatiu (com ocorre en grups nombrosos i de renom valencians), home i dona han de mostrar la mateixa actitud).

Bé, com ja he dit, és un assaig.

D'una entrevista

He començat a llegir al Vilaweb l'entrevista que han fet a l'Ernest Blanch, secretari general dels socialistes de les comarques valencianes del nord i assegura que el Partit Socialista és majoritàriament republicà. Dic que he començat a llegir perquè ho he deixat córrer a les tres primeres qüestions.

El titular ja m'ha decebut i la resta ha estat igual. De què serveix dir majoritàriament quan els qui manen parlen dalt o baix d'acatar la constitució que ens vam donar? De què val ser una majoria si al remat s'imposa eixa minoria monàrquica (o juancarlista o felipista o leonorista). De què val ser dipositaris d'un passat i renunciar-hi, però mantenint el nom?

Amb aquest tocat de l'afer del fugitiu, proliferen les referències a una república a venir o almenys un referèndum a votar. Però com pot ser hom tan càndid de somiar que el poble espanyol sobirà votarà en contra de la monarquia?

D'un concepte en què no havia pensat

De la lectura de Tres guinees extrec un concepte que m'ha deixat trasbalsat si hom em permet l'exageració. Ací, la Woolf esmenta la ignoràntsia. Ves per on, tota la vida sentint a parlar de la intel·ligèntsia i no haver deduït que hi ha ignoràntsia o no haver trobat mai el vocable en les meues lectures.

Doncs sí, la ignoràntsia, i com ara és més destacable, vigent. Cases d'apostes, populismes polítics de dreta, centre i esquerres (sí, esquerres!), plataformes d'entreteniment televisiu, etc. Certament ens governa la ignoràntsia.

D'una lectura

Aquesta obra de la Virginia Woolf ha estat una galtada ben grossa des de diversos aspectes, com a home sobretot. M’ha aclaparat la seua intel•ligència, el seu bagatge de lectora i la visió que cal saber de tot (economia, política, literatura, periodisme) per a poder parlar de tot. M’ha recordat moltíssim el Joan Fuster (també el Joan Francesc Mira, però més el Fuster): lector, lector i lector i lúcid a l’hora d’escriure i debatre (i rebatre). Aquesta lectura més les notes d’ampliació que hi afig són una exhibició de dona llegida i que fa servir tot aquesta bibliografia per a bastir un discurs solidíssim. Al tocat d’açò em fa reflexionar que si hom vol dedicar-se professionalment a l’escriptura, aquesta és la formació que és menester. [sobre la bibliografia que desenvolupa: m’ha meravellat quanta pàgina s’ha escrit en llengua anglesa, de quins temes, prosaics i elevats, i em fa pensar que en català, supose, no devem tenir una constància escrita tan exuberant d’història social].

Aquest llibre és una manera elegant de dir a un home que el seu (el meu) genère ha estat en el passat i en el present un agent castrador de la dona, tot amb l’excusa de respondre una carta que demana el suport a evitar la guerra. Llegir aquestes pàgines m’ha fet veure quina ha estat la devastació moral que han hagut de patir elles i com encara ara, alguns dels temes tractats són vigents en el segle XXI.

M’ha sobtat que en l’any d’escriure el llibre, durant la Guerra d’Espanya, parle de temes com el de pagar un sou a les dones que es dediquen a tenir fills i tenir cura de la llar; també tracta el tema actual de la nova masculinitat que té com a objectiu que l’home siga igualitari; relacionat amb tots dos, que l’home compartisca la cura de la nissaga, amb permisos de paternitat. Si això es fea en els anys trenta, em pense que deu vindre de més temps arrere (i pense: ¿passava també en les nostres terres?).

Com a home m’he pogut sentir miserable de pertànyer al gènere masculí i en llegir aquest llibre, més que descobrir la sopa d’all, he descobert la planta de l’all, l’aigua i el pebre-roig. Tal com he dit de les altres dues lectures (Marie de Gournay i Mary Wollstonecraft: he de dir que he encertat l’orde lectura), haurien de tenir la versió per a adolescents: per a elles per a saber com ha estat la història i per a ells com no repetir-la. Perquè en llegir aquest llibre s’entén per què certes persones tenen por de la Virginia Woolf (i de les idees que escampa); s’entén per què hom parla dels privilegis masculins; s’entén per què l’ateisme i el pacifisme són avorrits i temuts.

Pel que fa a la lectura, té certs moments de dificultat, perquè l’estil que té l’autora és molt tallat, vull dir, inclou molts incisos, i en el meu cas he hagut de tornar arrere manta voltes. Cal dir també que la traducció s’ha permés la llicència de fer-ho desficiós, per exemple en la col•locació de la paraula però en mig del discurs. Ja posats en el tema, el corrector no s’ha lluït gens en els futurs de probabilitat, atés que el llibre n’és ple, i d’altres coses més.

Al remat, des del meu punt de vista, deixa anar un espòiler de ço que serà la seua fi: No seria millor que saltéssim del pont al riu; deixéssim estar el joc; declaréssim que tota la vida humana és un error i d’aquesta manera acabar amb [sic] tot això?

D'una sèrie com una poma

La TV3 acaba d'alçar molta polseguera amb l'emissió d'una sèrie bilingüe castellà i català. Bé, aquest fet no és gaire novedós, atés que programes com l'APM o el Polònia són bilingües també. El tocat polèmic ha estat per ço que he llegit que diuen que els personatges catalanoparlants canvien de llengua quan parlen a gent castellanoparlant, amb la qual cosa s'esborra d'un bufit allò que els alumnes estudien en sociolingüística: el bilingüisme passiu. Aleshores, els laments que fan molts ha estat que el castellà és la llengua comuna i que els catalanoparlants són qui fan el canvi sense esforç (i no a l'inrevés).

Amb tot, em ve al cap un pensament que relaciona la TV3 amb el desvetlament psicològic dels fills vers els pares; vull dir, el tòpic quan els adults deixen de ser els herois dels fills. Doncs això podria passar ací: quan ens pensàvem que la TV3 era superpoderosa, que seria la televisió dels catalans (i també dels valencians) que emetria tot en català i que resoldria totes les mancances i seria l'equivalent en català de les televisions en castellà, francés, italià, etc. Però no, la TV3 no és eixe superheroi i ha mostrat que no és el puntal fort i indestructible.

Al remat, en acabar aquest pensament m'ha vingut al cap Andorra. Ja sabeu, un país amb llengua catalana com a oficial i tot açò i allò que pot representar. Amb tot,açò és un altre cavil·lament.

D'una lectura

Aquest llibre (Vindicació dels drets de la dona, de la Mary Wollstonecraft) m'ha fet pensar certament en allò que representa ser una dona en una època tan llunyana, no només en el temps sinó també en la idea que hom té de societat; alhora no puc evitar quant actual és encara, en graus diversos, en matisos varis, a tot el món: el concepte de separació de classes, la forma de l'educació familiar i pública, l'actitud d'hòmens i dones en la societat. Tot un conjunt que fa reflexionar de com és possible que amb més de dos segles de distància encara calga canviar tant i com la inèrcia al llarg d'aquests anys encara també conserve velocitat.

La Mary Wollstonecraft parla de la igualtat entre hòmens i dones des de dos punts de vista oposats: així, com a criatures de Déu, doncs, són iguals i mereixen el mateix tractament i han de servar els mateixos drets i deures. Ella malda perquè entenguem que la virtut i la raó són dos aspiracions de l'esser huma, siga home o dona, i que només d'aquesta manera hom pot viure en harmonia en una societat moderna i avançada. Aquesta societat ha de posar a l'abast els drets a tots dos i si hom fa ús dels drets ha de ser conseqüents amb els deures: hòmens i dones. Ara bé, si bé diu que elles haurien de poder assolir els oficis que fan els hòmens, en unes quantes ocasions deixa anar que la tasca de la dona és la de tenir fills i tindre cura de la família i la de l'home la de ser el suport material i un poc tindre cura dels fills.

Altrament si Déu havia volgut que les dones no foren com els hòmens i havien d'estar en un nivell inferior (econòmic, cultural), hom no hauria d'exigir a elles el mateix que als hòmens. Açò vol dir que si les dones han de ser educades d'acord amb la idea que no pot aconseguir mai ser igual que l'home, a pensar com l'home, a tenir treballs com l'home, etc. doncs que és injust fer-ne sàtira pel nivell intel·lectual baix: més aïna seria un retret a l'home per permetre que açò passe o per fer llenya d'un arbre abatut.

El llibre també fa moltes referències a autors que tracten l'ésser femení: fesomia, caràcter, educació, i no s'està d'atacar força enutjadament una figura cabdal del pensament com és Rousseau, en l'aspecte de l'educació femenina. En el meu cas, que no en sabia res amb l'edat que tinc, m'ha aborronat tindre coneixement no només de les idees que tenia per a educar el sexe femení sinó que també quant vigents són encara (la sèrie Doraemon, els anuncis de joguets o certs hàbits socials com la presentació en societat de les adolescents). Endemés, ataca també les dones que segueixen el mateix pensar que Rousseau i d'altres moralistes com ell, amb la qual cosa l'autora té clar quin és l'enemic: qualsevol, siga masculí o femení. Vull destacar que sovintegen els retrets a les dones que no saben educar els infants per aquesta mancança de raonament, capficades moltes voltes per fets banals com la moda, etc. Al tall d'açò, dins d'aquest calaix fica també els novel·listes que escriuen obres que mantenen el pensament sentimental i no racional de la dona i em venia al cap constantment La senyora Bovary de Flaubert.

En l'obra Déu i el seu poder, saviesa, etc. són esmentats constantment i ell és la finalitat a què hem d'aspirar com a humans. Certament, el llibre moltes voltes fa digressions de caracter religiós en què lloa la figura divina, el magnifica i el concep com a destí final de la humanitat, gloriós i perfecte. És per això s'allarga massa el discurs. Al remat, també els representats d'ell en la terra esdevenen blanc dels seus retrets.

Pel que fa a l'amor, he entés que és una cosa d'adolescents i que en arribar el matrimoni caldrà que vaja apagant-se aquesta flama tan apassionada per a deixar pas a l'amistat: moment ideal en què home i dona es donen afecte, deixen de banda l'aspecte pecaminós del sexe i tots dos es lliuren a ser bescanviadors d'enraonaments i estímuls intel·lectuals (i torna el problema: si les dones no són educades intel·lectualment, com poden ser el complement de l'home?). També m'ha recordat la Virginia Woolf, amb l'obra Una habitació pròpia, quan ella manifestava que la dona tenia un desavantatge des d'un punt de vista intel·lectual perquè no té els mateixos privilegis que l'home (temps, diners, ocupacions, classe social). Ací, la Wollstonecraft retreu també que hom negue a les dones igualar-se als hòmens i accedir a les mateixes oportunitats).

Per a acabar, el llibre és un volum considerable de llarg, gairebé 400 pàgines i en la part final deixa anar que hi hauria un altre volum de continuació, cosa que no va passar. Aquesta llargària, des del meu punt de vista, es fa un poc enfadosa, perquè continuament torna a les mateixes idees i conclusions, amb la qual cosa tenia la sensació que es repetia molt. Amb tot, aquest incident no és prou per a aplaudir un llibre verament indispensable, no només per als adults, sinó que estaria bé que hi haguera una versió adaptada per a adolescents.

De l'ensenyament

En el meu afer docent estic contínuament en contrast; vull dir, rep molts estímuls de ço que representa la pedagogia moderna i d'autonomia de l'infant però xoca  contra la rigidesa (sí, rigidesa) del sistema educatiu i contra els hàbits dels alumnes o també alguns pares.

Les xarrades subvencionades per entitats bancàries enormes o d'altres grups que apleguen diners i poder fan mal el cor del professoram, o almenys a jo, perquè mostren una manera de fer que quasi sempre no té a vore amb la realitat d'un centre, d'un poble o d'un alumnam.

També mire amb enveja corrents pedagògics que parlen d'aquesta autonomia personal de l'alumne, de la història que hi ha darrere en ço que significa l'origen del moviment, alhora tan paradoxal: Montessori, Ferrer i Guàrdia, etc. van fer dels infants pobres, de classe obrera, dels més desavantatjats en definitiva, els destinataris d'aquests corrents nous pedagògics i ves per on ara aquesta mena d'escoles són privades, els assistents de les quals solen ser de famílies amb poder. Quin fet més contradictori.

Endemés prenc consciència que el sistema educatiu, com més va més es desvia de la creació, de la llibertat, de la capacitat de pensament i raonament autònom i així l'ensenyament de secundària és una graella separadora que fa trobar a faltar el llac de l'etapa infantil.

En conclusió, com a professor fer recerca de corrents pedagògics pioners, capdavanters d'un segle arrere o dos crea una certa angoixa de comprovar quant complicat, quanta variable hi ha en aquesta post d'escacs que és l'ensenyament.

D'unes presentacions cancel·lades

He llegit per les xarxes que hi han autors que es planyien pel fet que no han pogut acomplir les presentacions literàries que tenien llogades. En el meu cas, també m'ha passat i és un cas força entristidor, perquè en tenia unes quantes i em fea molta il·lusió parlar davant de gent de versos, de versos i traducció, perquè les presentacions tractaven la traducció de Circulació en la boira. No sé si hom les reprendrà i si ocorre, em pense que la sensació no serà la mateixa amb açò de la malaltia.

D'una dita popular

Aniràs fent camins nous, però també hi hauran clots en què caure. (Popular armeni)

D'una altra entrevista

En el text d'adés he fet referència a altres entrevistes. És per això que vull fer un esment d'una altra, d'un pensament que em va deixar sorpresíssim, decebut i també remogut. Qui responia en l'entrevista va afirmar que de tota la seua producció, gairebé la mitja dotzena de llibres, conservaria també 6 poemes.

Vaig trobar aquesta declaració molt agosarada i no m'hauria sobtat si justament els llibres que havia publicat havien estat premiats, alguns de molt de prestigi. Com a poeta que he intentat aconsegir algun guardó, podria considerar irrespectuosa aquesta declaració, però altrament vaig pensar en el jurat, com a garants, responsables i creditors del premi que defensaven.

Com he dit en l'altre text sobre la naturalitat en les entrevistes, jo no m'atreviria a dir-hi que de tots els poemes escrits en salvaria uns quants. Més que res perquè qui esguites és la reputació de l'altri: el David Castillo, el Jordi Cornudella, el Josep Piera o la Maria Josep Escrivà, per exemple de noms de renom i capacitat literària. Endemés, fa pensar també en eixos sis poemes, si és u de cada llibre (pensament estadístic) o si són tots sis en un mateix llibre.

Certament, cal estar molt segur u mateix quan té una entrevista davant.

De com es parla en una entrevista

He llegit a la revista Núvol aquesta entrevista. Aquesta reflexió no és necessàriament per raó d'aquella sinó per d'altres que he llegit i la purna de la que parle. A jo, no m'han fet entrevistes gaire entrevistes per la meua tasca poètica: diré que només 1 i tot just al poc d'haver vist publicat el Dos poals de sabó... La profunditat de l'entrevista, poca i el compromís i el despullament també poquíssim.

D'aquesta entrevista (i en d'altres també) destaque la naturalitat, la mancança de preocupació de les respostes, dels punts de vista poètics de la poeta, de dir noms discordants, tot en una edat molt jove: 28 anys. Destaque també que ara que està dit i publicat, em pense que serà usat (si arriba el cas) en un futur per a refutar, atacar, etc. si hi han canvis de pensament. Recorde: 28 anys, tota una vida per davant.

En llegir aquesta entrevista (i d'altres) no puc evitar tenir sentiments encontrats d'atreviment, de valentia, de condescendència o de superioritat que la joventut pot implicar.

Pel que fa a ço que diu, doncs, algunes idees que compartisc i d'altres que no.

D'un desencant

Després de veure les imàtgens de la gent omplint bars, de la gent que no respecta les prevencions en els comerços, etc., arribe a la conclusió que els titulars i les consignes dels mitjans de comunicació ens van estrafer la realitat. La il·lusió ens va tapar la realitat.

D'un mot que ompli molt

Crec que puc tindre el pensament que l'ésser humà és presoner de les paraules que crea, del significat que els dona. Aquest significat, en aplicar-lo a la societat, acaba degenerant o també pervertint el vocable i al remat fa que surta el dilema, la contradicció, la paradoxa, en definitiva, l'atzucac.

Aquests dies de tancament (però també abans) els mitjans de comunicació estan fent ús del mot plural com a un puntal de la seua raó de ser. Endemés, com a éssers socials, estem sent educats a promoure i servar aquest concepte des de molts àmbits (educatius, sobretot). Però el meu capteniment és el desfici per com aquest mot (i el significat que té) pot ser corromput.

Així, jo puc entendre la pluralitat com un fet en què hom dona participació en un acte a molts col·lectius. Per exemple, en una gestió cultural d'una societat cal ser plural i tindre en compte la literatura, les arts, la dansa, etc. I dins d'aquestes, les que poden necessitar molts recursos o pocs; o les que poden ser majoritàries o minoritàries. Pluralitat.

També una societat ha de ser plural quan ha de permetre que hòmens i dones o blancs, negres o asiàtics o les que puguen ocórrer, tots, puguen tenir presència, veu i importància en qualque fet social, polític, econòmic, etc.

Ara bé, ja no tinc tan clar quan plural implica donar veu a col·lectius que d'alguna manera coerceixen, neguen, barren, els drets i llibertats de la persona. Amb açò vull dir: per què una tertúlia ha de permetre la participació de partits que neguen l'holocaust jueu (i per ampliació tota altra víctima no jueva dels camps de concentració), o que menyspreen la igualtat d'hòmens i dones o el fet sexual? Per què hom ha d'adduir-hi el mot pluralitat? És ser això plurals?

Vet ací la perversió, i doncs, la paradoxa, en els mitjans de comunicació que es volen plurals; com quan hom parla de la llibertat d'expressió i de pensament.

D'una lectura

Aquests dies en què cal combinar la faena, la criança i la cultura, he llegit el llibre Igualtat entre els homes i les dones / Greuge de les dones de Marie de Gournay. De primer m’ha cridat l’atenció un fet: ella insisteix força voltes en la idea que cal que hòmens i dones siguen iguals, no que les dones siguen superiors als hòmens. Així de simple i lúcid, sense caure en l’altre extrem, sense copiar el vici masculí. Perquè els hòmens (i també moltes dones, per què no?) malpensats i malicciosos podrien interpretar que ella i el gènere femení voldria ser millor que els hòmens.

Aquest llibre de cinquanta pàgines i lletra grossa aplega dos escrits, el primer és més llarg i conté tot el cos d’argumentació de per què cal aquesta igualtat i el segon és molt curt i deixa de banda els exemples per a treure punta als tipus variats d’hòmens cerrils que vol atacar per raó de rebutjar de valorar positivament les dones des d’un punt de vista intel·lectual.

Així, destacaré del primer text que m’ha recordat molt l’obra Lo somni de Bernat Metge, el qual en un atac dialèctic a Tirèsies dedica una part a fer un repàs molt, molt erudit a tota la generació de dones que van demostrar la valor pròpia: gregues, romanes, jueves, etc. Mentre llegia els exemples de la Gournay, pensava en el Metge i de retruc en la idea del professor Albert Hauf quan jo estudiava literatura medieval: que tothom es copiava i que d’alguna manera hi havia una mena de base de dades i qui volia fer algun escrit d’un tema determinat tirava mà de bibliografia i en feia la cita (plagi, etc.).

Del segon text, ço que assenyale és que en el món de la cultura, els hòmens han tingut un comportament força estúpid menystenint i menyspreant les dones per voler fer igual que ells: pensar i expressar-se. També aquest opuscle m’ha recordat una lectura que he fet massa tard, Una cambra pròpia de la Virginia Woolf: la idea que les dones han de demostrar molt més sempre que els hòmens i que no tenen la igualtat d’oportunitats ni de temps per a dedicar-s’hi.

Comptat i debatut, una lectura ràpida, d’una vesprada llarga i ociosa i adient per a reflexionar qüestions de gènere i escrita en l’edat moderna. Crec que aquesta mena de lectures haurien de ser present en les aules i important: explicades, molt explicades i comentades.

De canvis que es fan

Mirava un capítol d'una sèrie en què els personatges havien decidit fer un canvi professional i de vida: deixaven els EUA per a anar a viure a París. El fet és que apareix una escena en què u d'ells, des d'una situació alta, contempla el lloc de faena, un gran laboratori i pensa que serà un gran canvi i que ja no hi tornaran més.

Aquesta escena m'ha recordat els meus dos trasllats que he tingut: hi havia dues finestres ben amples i podia contemplar dos païsatges muntanyosos al fons (fet i fet dues postals precioses) i vaig pensar el mateix. Em va raptar un sentiment de tristesa, de no tornar a mirar eixos païsatges i de pensar que perdia uns llocs per a sempre. El sentir ha estat agredolç, perquè jo volia anar-me'n, però no vaig poder evitar aquest comiat tristot, perquè deixava arrere també el contacte diari de bons companys.

Evocar...

D'un estat d'ànim

Tot quant he pogut he volgut defugir els mitjans de comunicació al llarg d'aquest drsma de la COVID-19. Les declaracions institucionals i les notícies de la premsa resulten incertes, parcials, desconfiables, poc vigents... Les morts ocorregudes se'm fan una llosa per a les picabaralles en què s'embancalen els polítics i les campanyes dels mitjans de comunicació que promouen l'esperança se'm fan sensibleres i fins i tot ofensives, sobretot una que diu que som un gran país. En discrepe: ho sent.

 Hui ha tocat ser pessimista. Vorem més avant.

De biodiversitat poètica

El poeta se'n va arrere al moment en què va començar a fer versos i recorda el grup de companys que n'escrivien. És un món reduït de pocs noms els satèl·lits dels quals són els autors que estudia en la facultat. Torna a l'època actual i d'aquella colla han desaparegut noms i regolfen vint anys després molts més poetes. No només del reducte de la facultat sinó de tot un món que s'ha engrandit. Roda i volta l'univers literari s'eixampla, s'eixampla i nega el poeta en la petitesa més aclaparadora.

I és menester sobreviure.

D'una posada al dia

Aquest blog fa 15 anys i he volgut mirar arrere pel tocat de la carrera literària pròpia, atés que una de les raons d'aquest blog és fer esments de la tasca literària. 

En donar el darrer llibre del Dospoals a un amic poeta, aquest va assenyalar que tot plegat ja disposava d'una bibliografia considerable, cosa que és veritat: he escrit poemaris individuals; he participat en unes quantes antologies i he fet un parell de traduccions (deixant de banda altres obres sense tanta entitat). Roda i volta, concebuda com una art lul·liana on la llengua, l'estil, els temes, etc., s'apleguen i s'entrellacen en les obres diverses, la meua proposta literària ha assolit, doncs, una bibliografia amb cos.

Aquesta foto primera representa la fita més important per ara en la meua poesia: el Dospoals, principi, puntal i emissor de la resta de la poesia que he escrit i supose que escriuré (si no acabe fent com en u dels poemes del Förlorare). Aquesta és la trilogia que té com a eix la literatura, des de vessants i temes diferents: recull aspre, jeroglífic, obvi, hermètic... Tota una requesta, pel treball que implica endinsar-se.

Aquesta imatge és el primer llibre d'una altra col·lecció que té com a connexió un altre tema literari universal: la mort. En aquest poemari hi han la mort, la malaltia, l'amor fins i tot, tot servant la tècnica del Dospoals. De moment hi ha un llibre sol, però a hores d'ara ja hi han uns quants poemes de ço que en seria un altre. Faltarà saber si serà una dilogia o una trilogia.

Aquesta tercera foto és una dilogia en forma de plaquetes. Ací el tema és la sol·litud i hom fa servir l'amor, el neguit, el desconsol, com a recursos. El primer llibret no ha estat publicat mai en paper, encara que sí en forma d'àudio (i per això en la imatge hi ha aquesta portada). Hi havia pensada una tercera plaqueta per a fer-ne una trilogia, però de moment no hi ha cap projecte.

Pel que fa a la quarta imatge, aquest llibre és una proposta de voldre crear poesia d'aquella formal, de mesura de versos i disposició estròfica. Estocolm és un aplec de dos plaquetes, que hom llig primer d'un costat i després de l'altre, indistintament. Són poemes construïts amb un itxiní, un haikú i una tanka i reflecteixen temes simbòlics, polítics, amorosos, socials, etc. Conté un vocabulari força culte i demana moltes voltes consultar el diccionari si és un lector mitjà (o fins i tot superior) en valencià.

La cinquena foto mostra les traduccions publicades fins ara. La primera forma part d'una proposta multidisicplinar que aplega música (Marta Espinós), art plàstica (Pepa Espasa) i poesia. No va ser inicicativa meua, sinó que m'hi va implicar la Maria Josep Escrivà, qui em va demanar que fera la traducció i qui he acompanyat en recitals d'aquest muntatge. En aquesta plaqueta hi han els versos d'una poeta afganesa assassinada pel marit, entre d'altres per escriure poesia. Són poemes molt sentits, desconsolats i a voltes amb una llacada d'esperança, malgrat la fi que va tindre ella: la Nadià Anjuman. He de dir que com a llibre és bé, però en conjunt de música i art és corprenedor. 

La segona traducció sí que va ser idea meua. En un viatge a les Illes Fèroe vaig comprar un llibret d'una poeta jove, una primera obra, i em vaig posar el repte de traduir-lo. Partint del fet que no sé feroés, gràcies al meu coneixement de llengües, als recursos en línia i al fet de conéixer una família feroesa així com també la mateixa poeta, doncs va ser possible la realització d'aquest llibret, el qual parla de l'afecte i l'amor, de les tradicions feroeses, dels fets quotidians, recordats essent infant o en la preadultesa.

La sisena imatge representa el conjunt de col·laboracions en 
antologies. La valor que done aquesta mena d'obres és la possibilitat que restar fixat en el contínuum literari, en alguna mena de generació, en un registre de noms per a projectes de diversa mena: de poetes, per a defensar el patrimoni de Gandia o del País Valencià.

Per a acabar, la imatge darrera és un rar en la meua carrera. D'una banda gravar un disc recitant poemes de Joan Fuster. Aquesta producció tampoc va ser iniciativa meua, sinó que també me la va proposar la Maria Josep Escrivà, per a acompanyar-la en una tria feta per l'estudiós del Fuster Voro Ortells, poeta també. De l'altra banda, un catàleg d'una exposició de fotografies meues i de dos col·laboradors més, (la Tonyi Pons i el Justo J. Cabrera), acompanyades de poemes propis.

Comptat i debatut, hom pot sentir-se complagut d'una bibliografia aital, d'haver col·laborat en una altra rama de la nostra cultura, bé siga valenciana, pel país on pertanc, bé catalana, per aquest projecte comú d'una literatura una. Una altra cosa serà la petja que hom hi deixe. Almenys, algú ja s'hi ha interessat i n'ha fet un estudi, el sentiment provocat del qual ha estat commovedor.

D'un migdia en què peripateticàvem

Moment abans que hom decretara el tuacte o sainet de la confinamenta fem una altra enraonia literària. Amb les idees, dubtes, afeccions i desafeccions, conclusions i impotències tractades i assumides aquests dies d'enclaustre serveixen per a posar en orde el fet literari propi: moltes són les mancances; molt també el temps desaprofitat; així com també certes aspiracions que hom haurà de deixar de banda sense traumes ni dols. No obstant això, haurà de ser motiu per a continuar treballant-hi.

Del dia de la dona

D'un dia com el de hui em sobrevenen un parell d'idees. La primera la devaluació que ha sofert el terme i com s'ha vist despullat de la càrrega reivindicativa. Açò es pot vore principalment en els pobles i sense diferenciar partits de dreta o d'esquerra: si no e tens consciència, tant és l'u com l'altre. Pose per cas el programa d'actes que la regidoria de la dona pot oferir i ací ve el desconhort en la sensibilitat de la persona (tant de la dona com la de l'home conscient i conscienciat): tallers de zumba, riallateràpia, menopausa, balls o fins i tot una missa. Així hom troba a faltar, en el cas dels pobles concretament, xerrades d'història del feminisme, accions vindicadores, col·loquis sobre llibres o films.

Una altra idea és el paper de l'home. Crec que aquesta altra meitat de la societat hauria de prendre part activa en un canvi d'actitud, bé amb un programa paral·lel, bé en un altre dia concret, en el qual hom treballe, revise, vindique una nova manera de ser home i que de retruc engresque també la dona, perquè així l'acompanye en allò que ha de representar que ha de ser l'home nou, l'home igualitari. Sobretot tallers en què hom expose com ha estat la història de la masculinitat, quant tòxica ha estat no només per a la dona sinó per a l'home mateix i quan començar a parlar-ne des d'un punt de vista infantil i juvenil.

En definitiva, no es simplement el dia de la dona, vindicativa i empoderada, també ha de ser el de l'home igualitari. Em pense que cal molta formació en l'administració local perquè un dia com el de hui tinga la importància que mereix i no es pervertisca i degenere de forma obtusa.

De control de qualitat

Enraonàvem de poesia: de la poesia pròpia i de les incerteses. Comentàvem si els poetes podien tenir dubtes si allò escrit era bo; si calia que un company ho llegira i hi opinara sincerament; si a hores d'ara de la pel·lícula hom havia de patir pel desagradament dels companys de versos, qui poden considerar-los superflus, maldestres, avorribles, etc.; roda i volta, un demèrit en la carrera pròpia: en definitiva una baixada en la qualitat.

D'un cantant

Mentre tornava de la faena m'ha assaltat la necessitat d'escoltar un disc del cantat Bunbury: el radical sonora. En casa tranquil, llig l'entrada de la Viquipèdia que explica l'entrada del cantant; em corprén la part que tracta del disc aquest i en concret la recepció que va tenir el dit disc entre els seguidors del cantant: rebuig i fins i tot violència física en un concert. La raó és que havia canviat completament d'estil en la nova vida com a artista en solitari i sembla que això no va ser acceptat, entés pels fans de quan cantava en Héroes del silencio. Segons ell, hi havia la incomprensió i la necessitat d'un altre públic que entenguera el nou camí.

Reflexione aquest lament d'un canvi. Tothom necessita reemplaçar-se.

Dels nostres

Anàvem de compres per un supermercat i trobem un paquet de càpsules de café. D'una empresa valenciana. Granell. En l'etiquetat 7 idiomes i cap d'aquests era en la llengua pròpia del país.

Tanta por hi ha d'etiquetar en valencià? Tant assumida està?

De l'accident de metro

Per fi hom ha fet justícia en el juí que més ignomínia ha mostrat en la història del país, la d'un accident que va deixar més de 40 morts i gairebé 50 de ferits. S'ha acabat tot sense haver-se celebrat el juí, bé, sí que se n'havia fet, però ara que semblava que anava de bo, tot ha acabat en un acord. Segons els titulars dels mitjans, els afectats volien la veritat, justícia, però no venjança, roda i volta, un perdó de cor.

Però a jo, aquest retruc final m'ha deixat malament, molt malament de pensament, perquè m'ha escampat més dubtes que certeses. La primera, que haja estat amb l'arribada d'un govern d'esquerres quan s'haja volgut fer el juí definitiu després que la jutgessal' haguera rebutjat dues voltes abans, en un govern de dretes. ¿Vol dir això que una ideologia política ha estat determinant perquè un jutge mamprenguera el juí? Si ho ha estat, ¿vol dir que no hi ha separació de poders i que la dreta ha fet mans i mànigues per a evitar-ho, pressionant els jutges i , doncs, aquests s'han deixat pressionar? Si no ho ha estat, per què no s'havia fet de totes totes de bon principi? Comptat i debatut, quina confiança podem tenir amb el poder judicial?

La segona, per què no s'ha celebrat el juí? Per què ha acabat tot amb un tracte amb la fiscalia i el tema s'extingeix? ¿Vol dir això que ja no podrem saber què va passar realment? Per què, si tan segurs estaven els afectats que anaven a guanyar, permeten ells que acabe tot amb reconeixement (sí, un reconeixement i assumpció de la culpa) però sense que hi haja una pena de presó? ¿Com és que una cosa tan greu ha hagut d'acabar sense cap responsable en la presó? Després de tants anys de menyspreus, menysteniments, ofenses i ridículs, de clams a la societat perquè hom els fera cas, ¿és prou dir: va ser culpa nostra perquè es podia haver evitat?

La tercera, ¿és aquesta decisió un exemple de cara als accidents a venir, u de proper, aquell que va ocórrer a Galícia l'estiu de fa uns quants anys?

En fi, no puc evitar de pensar que tot ha resultat una decebedor: potser puc mostrar-me irrespectuós, però d'alguna manera la societat valenciana se'n pot veure afectada de cara a altres accidents, més quan sembla que els responsables han acceptat la culpa (sense entrar en presó) i altrament no han demanat perdó o manifestat pena. No puc dir que haja estat una victòria pírrica, perquè sembla que era ço que volien els afectats, però deixa un mal gust de consciència a la part de qui han volgut ésser empàtics, solidaris i han acabat atònits per aquesta fi tan ràpida: no per venjança, sinó per justícia.

De la privacitat postal

Llegia fa temps un article en el Vilaweb en què l'autor fea un comentari d'una publicació d'un aplec de cartes que s'havien escrit persones destacades de la cultura catalana, en les quals els cartites parlaven (i també malparlaven) d'altres persones conegudes del mateix món. Estem acostumats que es facen publicacions de les cartes que s'han pogut escriure persones destacades i m'ha fet suscitar el dilema següent: està bé editar-les quan els implicats ja són morts i no poden decidir si els sembla bé o no que es facen públiques? Si d'acord amb l'esperit del fet postal hom confia amb la privadesa i la confiança mútua, per què algú temps després (hereus o altri) ha de decidir revelar-ne el contingut?

És clar que amb la publicació de les cartes nosaltres, els que venim després, podem arribar a conéixer, comprendre, atényer, les persones que s'han escrit les cartes, però no és una violació del dret de la privadesa i la intimitat?

De les paradoxes que atrapen

En tot aquest merder del procés d'independència català (volia escriure afer però massa s'ha enviscat la cosa) arribe a la conclusió que tot plegat hom a assolit un punt de paradoxa.  Si els poders de l'Estat han acusat els independentistes de violar les lleis, ara aquests retruquen violant-ne unes altres, fins i tot de nivell superior, amb la diferència que els primers entren els presó i els altres només tindran penes econòmiques o polítiques que no assumiran en la seua persona sinó que afectarà a aspectes del país; ço és, les multes, les pagarem els ciutadans dels diners de la caixa comuna i les sancions de suspensió de drets que denegaran poder votar en decisions parlamentàries també nosaltres. Bon merder, certament.