dimarts, de gener 29, 2013

Després de l'anàlisi

En un capítol dels Simpsons, la Lisa pateix una decepció ben grossa del cristianisme, i al llarg del capítol va a la recerca d'un substitut que ocupe el lloc de la religió renegada: en aquest cas acabarà declarant-se budista. Puc dir que em podria identificar amb ella en això del rebuig del cristianisme, però la diferència grossa és que jo no he anat percaçant un substitut. De retruc, també podria identificar-me amb ella quan determina que el budisme és la via alternativa: en el meu cas puc pensar certament que el budisme és l'altrenativa adient per a l'alliberament personal religiós de les ments racionals, però després d'haver llegit El budisme explicat als occidentals considere que, malgrat tot, no seria un bon budista.

Crec que no he experimentat cap il·luminació, ni ara després d'acabar el llibre, ni quan vaig estar a Randa fa uns quants anys. La lectura d'aquest llibre m'ha fet veure aspectes i ensenyaments que, d'una banda, fa temps que m'adone que practique (i, doncs, m'hi sent afí), i d'una altra, d'altres que no podré assolir (i, doncs, me n'allunyen), per la qual cosa no seria jo un bon budista: ells afirmen que aquelles idees i ensenyaments que no ens agraden no podem apanyar-nos-els a la nostra manera i gust perquè acaben agradant-nos (honestament, no ho faré, perquè tenen força raó; de manera que, conseqüentment, no em proclamaré budista).

Comptat i debatut, no cerque un substitut del cristianisme: quan ens morirem, morirem i punt, s'ha acabat. Ni el cristianisme, ni el judaisme, ni el sintoisme ni el budisme (per unes quantes idees amb què no estic d'acord) em fan prou lliga. Ara bé, si hi haguera de posar un m'agrada tipus facebook, aquest aniria al budisme.

dissabte, de gener 19, 2013

Molta por, molta molta por...

És molt dur haver de passar de tenir respecte dels cossos de seguretat de l'estat a tenir-ne por: d'entre aquests, la guàrdia civil. Trobar-te'ls en qualsevol situació fa venir a una part de la gent la temor d'haver comés alguna infracció, i s' t'aparen, doncs, més greu encara, oimés quan passa pel cap allò de s'enfadaran si els parle en valencià?

Fa unes setmanes, un conductor va ser detingut per la dita guàrdia civil i es va muntar un bon sidral per aquest tema del català. Llegint la notícia, he trobat que la pena a què podia ser castigat implicava la retirada de dotze punts (tots) i de nou mesos de presó, a més a més de la multa, que sembla que no podrà evitar.

Sabeu què m'esfereeix més? El fet de la presó. Segurament no hi aniria, perquè supose que el conductor no té antecedents i, doncs, la salvaria. Però imagineu-vos per un moment, que els guàrdiacivils hagueren guanyat el cas, que el conductor no haguera comés el delicte i haguera d'anar a la presó: amb quina consciència tan roïna, mesquina i infame, pel fet que vulgues parlar en català, s'atreveixen aques agents de l'autoritat a amargar la vida d'una persona?

Quin respecte podem tenir els ciutadans cap a aquesta gent? Com no hem de sentir-nos impotents? Com hem de tenir-los compassió humana quan han patit els atacs terroristes? Certament no tots són iguals, però a força de vore casos en premsa, s'ho estan gunayant.

dimarts, de gener 15, 2013

Actituds vitals

Hi ha gent que fa temps que ha decidit no vore la televisió. Prefereixen vore alguna pel·lícula de DVD o llegir, però vore la tele, no. Va hi haure una època en què vaig estar 6 mesos sense vore-la. Va ser l'any que vaig estar d'Erasmus a Londres i al pis de la residència no n'hi havia: el substitut va ser la ràdio. És cert que l'estímul televisiu per a segons quines ments és molt minso, però crec que és una error bandejar tan categòricament la televisió. D'un temps ençà, segons quines ments (i ací m'incloc sense miraments) podem gaudir d'uns programes que d'una manera o d'una altra poden canviar-nos la manera de vore la realitat.

D'un temps ençà sóc amatent als programes documenaris que han aparegut en els nous canals temàtics gratuïts de la TDT i que presenten uns continguts inconeguts fins ara: acostumats als documentaris de naturalesa animal, vegetal o mineral, ara proliferen programes que mostren com es fabriquen els objectes i els aliments; com es guanyen la vida els pescadors, els antiquaris, els pastissers...; com de malament ho passen grups de gent que no sabia ni que existien ni que tenien problemes.

Considere que dir que no a la televisió, llevat per vore una pel·lícula, és una manera de carregar-se l'esperit de curiositat. Els llibres no són els únics artefactes que ens poden mostrar altres realitats: cal ser més oberts i destriar ço que pot ser profitós en les nostres vides; no és convenient viure d'un posat estètic. Fet i fet, un llibre, encara que estiga basat en la realitat, no és la realitat, i personalment, ara sé més coses i puc valorar més la realitat que m'envolta gràcies a aquests programes documentaris. Simplement cal dedicar-hi uns minuts en un zapeig o fer-se una agenda: gens de denigrant.

El tocat és el fet lingüístic: malauradament, tots aquests programes vénen emesos en castellà en canals únicament castellanoparlants. Certament, hom troba a faltar el català, perquè aquesta mena de programació en català ajudaria molt a la normalització i aprenentatge de la llengua.


dijous, de gener 10, 2013

Projecte poètic

Ahir vaig rebre la confirmació de la rebuda de la proposta literària a un premi literari a què m'he presentat. És un projecte que va començar fa dos anys, a on he esmerçat molt d'esforç. Fet i fet, hi he posat molta il·lusió. Guanyaré? No ho crec, donat el nivell que hi haurà. Em disgustaré si no guanye? Un poc sí. Ho superaré? Certament, és menester confiar que potser interessarà a algú altre.

Ai, els premis literaris...

divendres, de gener 04, 2013

Dinerets, dinerets...

Ara resulta que Rouco Varela vol que Espanya estiga unida i que Catalunya no s'independitze. No sé quins motius pregons i intranquils deuen surar en el seu esperit, però alguna cosa hi ha que l'enutja. La devoció no deu ser, perquè els catalans, ben bé que són religiosos, per tant no hi hauria perill de flaquesa de fe. La política no deu ser, perquè encara que els republicans estan ara sí ara no al poder, sempre hi han republicans que no abandonen la religió cristiana.

A vore si deuen ser causes econòmiques? A vore si és que si se'n va Catalunya, no hi haurà d'on gratar per treure tots els diners que fan falta per pagar les clàusules del concordat? Ho pagaríem els valencians, que ja estem ben escurats? Ho pagaran els andalusos? Madrid, amb la seua solidaritat magnànima...?