En una excursió per la muntanya realitzada a propòsit d’un curset de professors, vaig sentir una mestra de primària que definia l’ensenyament com l’educació de les persones en l’entorn en què viuen. En aquell moment em vaig adonar de la importància d’aquella afirmació, i fins a quin punt ha esdevingut una fretura en la meua formació. Perquè, al capdavall, en aquella conversa es parlava de la gran desconeixença que es té de l’entorn natural en què l’individu (en aquest cas el xiquet) viu: viure en pobles enmig de la natura és un privilegi les dimensions del qual hom ja no es capaç de capir.
Fet i fet, en un temps de despersonalització progressiva i de destrucció del patrimoni natural, aquesta mancança de coneixements provoca la insensibilitat dels individus envers l’entorn que els és propi. L’engròs de la xicalla en créixer desconeixerà aquella flora, fauna, orografia, toponímia, etc. que serveix per a cohesionar-se com a col·lectiu i per a establir-hi lligams d’afecte, de manera que l’única relació entre individu i entorn es limita a estar en el lloc i s’ha acabat.
Hi veig dos vessants, en aquesta mancança. Primer el familiar, quan la gent gran no traspassa qualsevol coneixement als fills; d’una altre els mestres, que si bé han de reemplaçar aquest buit familiar, es troben que no poden pair aquesta responsabilitat perquè, roda i volta, són individus transplantats de bo en un lloc que desconeixen totalment. Aquest fet significa que, en no conéixer el lloc, no poden transmetre coneixements i que en ser provisionals (perquè en moltes ocasions són provisionals: bé com interins, bé com a expectants de definitiva, bé com a no residents en el lloc de treball) no estableixen els lligams suficients com per a desenvolupar aquesta tasca d’educació en l’entorn. De retruc, caldria afegir-hi també l’esperit del mestre per a voler integrar-se en aquest entorn, òbviament.
U dels buits que em trobe com a individu és aquest desconeixement del meu entorn, que ha tingut com a resultat moltes voltes la consideració del paisatge com a element obviable i invisible, malgrat els intents de reeducació i de sensibilització nous per la meua banda. Però és gratificant anar reconeixent parts d’aquest entorn meu.
Al remat, els de la capital també poden fer seu l’entorn propi: encara que no tinguen muntanya, marjal, vall o mar, sempre els queda el patrimoni urbà, el qual té la mateixa importància que el natural. No ser educat en aquest entorn pot conduir a desconéixer la ciutat i a no establir-hi lligams afectius, amb la qual cosa la ciutat esdevé un objecte obviable, freturós d’afecte i fàcilment enderrocable.
Fet i fet, en un temps de despersonalització progressiva i de destrucció del patrimoni natural, aquesta mancança de coneixements provoca la insensibilitat dels individus envers l’entorn que els és propi. L’engròs de la xicalla en créixer desconeixerà aquella flora, fauna, orografia, toponímia, etc. que serveix per a cohesionar-se com a col·lectiu i per a establir-hi lligams d’afecte, de manera que l’única relació entre individu i entorn es limita a estar en el lloc i s’ha acabat.
Hi veig dos vessants, en aquesta mancança. Primer el familiar, quan la gent gran no traspassa qualsevol coneixement als fills; d’una altre els mestres, que si bé han de reemplaçar aquest buit familiar, es troben que no poden pair aquesta responsabilitat perquè, roda i volta, són individus transplantats de bo en un lloc que desconeixen totalment. Aquest fet significa que, en no conéixer el lloc, no poden transmetre coneixements i que en ser provisionals (perquè en moltes ocasions són provisionals: bé com interins, bé com a expectants de definitiva, bé com a no residents en el lloc de treball) no estableixen els lligams suficients com per a desenvolupar aquesta tasca d’educació en l’entorn. De retruc, caldria afegir-hi també l’esperit del mestre per a voler integrar-se en aquest entorn, òbviament.
U dels buits que em trobe com a individu és aquest desconeixement del meu entorn, que ha tingut com a resultat moltes voltes la consideració del paisatge com a element obviable i invisible, malgrat els intents de reeducació i de sensibilització nous per la meua banda. Però és gratificant anar reconeixent parts d’aquest entorn meu.
Al remat, els de la capital també poden fer seu l’entorn propi: encara que no tinguen muntanya, marjal, vall o mar, sempre els queda el patrimoni urbà, el qual té la mateixa importància que el natural. No ser educat en aquest entorn pot conduir a desconéixer la ciutat i a no establir-hi lligams afectius, amb la qual cosa la ciutat esdevé un objecte obviable, freturós d’afecte i fàcilment enderrocable.