Divendres vaig anar a Barcelona a viure l'ambient de la festa de Sant Jordi: vaig veure les universitats, vaig passejar pels carrers i pel metro, vaig tafanejar per l'FNAC, tot amb la tranquil·litat de no haver de contemplar cap edifici, museu, jardí, etc. Simplement, passejar-hi (això sí, amb la maleta i la motxilla darrere). Òbviament, també vaig entrar a les llibreries per a veure si hi era el meu poemari: amb un resultat ben trist, dos exemplars a la llibreria Catalonia. Al remat, també em vaig fer un te gelat a l'Horiginal café (un lloc que n'havia sentit molt a parlar i que vaig aprofitar per a conéixer, i per a deixar-hi un regalet).
El sendemà va ser mastodòntic: allí hom no podia estar de la gent que hi pul·lulava. Com més anava el dia, més s'omplia. La llàstima va ser que no vaig trobar el llibre a les poques paradetes que vaig poder taüllar (perquè estava tot a reventar!!!!): fins i tot a la paradeta de l'editorial del poemari! Segons la qui em va portar l'edició, em va comentar que havien tingut problemes amb la distribució (fet que puc compredre perquè la nit de Benissa també em van dir que els havia arribat els exemplars a hora horà. Tanmateix, va estar bé parlar amb la Teresa: encara sort que vaig aprofitar aquest viatge per a conéixer-la, aquesta excursió meua ha estat un fet inusual.
També vaig entrar al Lletraferit, un café que també em va agradar molt, sobretot el te gelat (bé, això del te gelat és una collonada: a l'Horiginal em vaig fer un Nestea i al Lletraferit un Trina te: aquest molt més bo que el Nestea). Al remat: que em vaig cansar de tanta gent, de tanta rosa, de tant de llibre i de tant de caminar amb la motxilla a l'esquena. Vaig tornar a l'alberg del Masnou i no vaig anar all concert del Palau.
En aquesta estada a l'alberg he fet amistat amb un brasiler, el Joào (no sé fer el circumflex), que era a l'habitació amb mi: havia acabat la carrera i estava fent una viatge per tot Europa (fins l'agost i amb una motxilla a l'esquena!). Vam xarrar prou, ell en portugués i jo en valencià. Em demanava coses de Catalunya i d'Espanya i n'estava realment sorprés: per què no hi havia banderes d'Espanya, com és que tots parlaven en català, la fira del llibre, etc. Era molt simpàtic i sempre dia jo és que no sé eixes coses i vull saber-les. Vull saber coses dels llocs on vaig. El pobre estava preocupat perquè no sabria com traure-s'ho dels dits amb l'idioma quan anara a França, a Grècia, a Turquia (a l'Egipte!) a Alemanya... Em va fer enveja aquest viatge tan especial.
Me n'adone que bona part dels americans i dels asiàtics tenen al cap fer un viatge d'aquest tipus i en ocasions especials: en fer els 18, en acabar la carrera, etc. La cosa és celebrar aquest esdeveniment amb un bon grapat de mesos per a veure el màxim possible. Una fet que no tots els eurpoeus moltes voltes es plantgen, tal volta perquè no ens arrisquem tant a deixar el nostre país ja que sabem que tenim la resta d'Europa a tocar: anem on volem en poques hores (perquè gran part de la gent, llevat de casos poc nombrosos). Ara, que, també cal dir que per a això no calen només ganes, sinó diners.
PS: Si heu de fer algun comentari sobre el poemari, no feu servir el post. Aneu a l'adreça de correu que hi he disposat: dospoals@gmail.com. Moltes gràcies.
Perla del riu! els nostres camins es creuen :P Tu que vens i jo que vaig :))
ResponEliminaJa m'imaginava jo que Barcelona estaria ben plena però encara així m'hagués agradat veure-ho.
Bsets!
Sobre els costums viatgers dels joves europeus... Home, em consta que els joves universitaris de l'ex europa de l'est sí que tenen aquest desig, però solen triar l'acabament dels estudis per fer el gran viatge -sovint ja n'han fet uns quants durant l'època universitària-. En canvi, crec que els llatins -incloent-hi els francesos, que no ho són tant-, som un poc més sedentaris.
ResponEliminaEn qualsevol cas, el viatge és una necessitat vital, espiritual i formativa -ui! què acadèmic m'ha quedat açò! perdó!