D'un prodigi literari

Un dia mirava un programa de llibres i vaig tindre coneixement d'aquest autor, Santiago Posteguillo, que escriu novel·la històrica de la gruixuda. Vaig fer una recerca d'aquest professor de la Universitat de Castelló i vos puc dir que estic esbalaït. Tot seguit vos en transcric la bibliografia:

Trilogía sobre Escipión el Africano, ediciones B

• Africanus: el hijo del cónsul, 2006, 728 pàgines

• Las legiones malditas, 2008, 864 pàgines

• La traición de Roma, 2009, 872 pàgines

Trilogía sobre Trajano, editorial Planeta

• Los asesinos del emperador, 2011, 1240 pàgines

• Circo Máximo, 2013, 1240 pàgines

• La legión perdida, 2016, 1152 pàgines

Los secretos de los asesinos del emperador, 2014 (ebook)

Trajano y Decébalo en la Rumanía del siglo XXI, 2014 (ebook)

Altres (Planeta)

• La noche en que Frankenstein leyó el Qujote: la vida secreta de los libros, 2014, 240 pàgines

• La sangre de los libros, 2014, 224 pàgines

En total, deu haver publicat en 10 anys 6542 pàgines (i ací caldria afegir-hi la dels dos llibres electrònics, però no hi és especificat). També he de dir que és professor de la Universitat Jaume I de Castelló, amb la qua cosa té una bibliografia universitària extensa en llibres, capítols, ponències, etc.

És per això que la meua raó de l'esbalaïment és la capacitat que ha tingut l'autor d'haver escrit tant en literatura (6542 pàgines) i poder combinar-ho amb la bibliografia universitària i el treball acadèmic (fer classes, tutories, correcció de treballs i exàmens). Certament, n'estic molt sorprés de vore com en el meu cas de docència secundària el temps no em dóna. Al remat, vull que estiga clar: d'enveja insana, gens.

D'un rampell de moralisme

Podríem dir que hi ha dues maneres de fer diners: activament (treballant) i passivament (essent rendista). De manera general dels primers formen part la població activa i dels segons els pensionistes. Ara, tothom sap que hi ha gent que no és jubilada i que viu de rendes i la que ho és ha de fer faenes per a complementar la pensió.

Aquesta introducció ve per una reflexió sobre els jóvens (adolescents i protoadults). Des de la societat capitalista que tenim, hom pretén que ells siguen treballadors ja de bo als 16 anys, ja només acaben els estudis encaminats al treball (siguen cicles formatius o estudis universitaris). Pocs, molts pocs poden fer diners passivament (viure de rendes) i, doncs, han de ser actius per a guanyar-se la vida.

Tanmateix, ço que em neguiteja és una imatge que s'evidencia en el panorama jove i resta constatat en l'àmbit musical, si més no en l'àmbit de la música en anglés: que els jóvens d'ara duguen una vida de jubilats (sense faena i amb distraccions) i a més a més se'n senten orgullosos, antisistema! Més encara, és decebedor que hagen assumit tant aquesta realitat, que els destorba haver d'aconseguir les coses amb l'esforç.

És clar que el jovent ha de divertir-se o amusar-se però no sé fins a quin punt és necessari banalitzar tant el tema sobretot musicalment. Tot seguit un exemple que vaig trobar ahir.

I don't wanna go to school
I just wanna break the rules
Boys and girls across the world
Putting on our dancing shoes
Going to the discotheque
Getting high and getting wrecked
I don't wanna go to school
I just wanna break the rules.

D'una publicitat que fa malíccia

Al tall de l'anunci de la fullosa de Tarradelles (deixe a banda la qualitat del producte). Per què tant de tòpic? Pare sobreprotector de la filla. Filla en edat adolescent que té una amor d'aquella romanticoide. El xicot que vol ser una ànima lliure i que la xicota accepta encantada (com una submissa més dels desitjos de llibertat d'ell). Mare que comprén la filla i és indulgent amb el pare.

La meua reflexió és: per què el xicot no és un tècnic de laboratori putejat? Més encara, per què la jove no és lesbiana i té la tasca de cuidar gent amb malalties rares? Comptat i debatut, que malalta es suposa que està la nostra societat si els amos de Terradelles suposen que rebutjarem una altra realitat que els publicistes suposen que no atraparà.