De la vaga que continua

Comença la tercera setmana de vaga. Els sindicats fan la faena de collar, però l'administració nostra valenciana colla més, empesa per factors diversos: suport total a la privada i també la concertada; menyspreu a la pública pel tracte vexatori als seus professors (treballadors, podríem dir); perversitat per allargar una acció per a desgastar la gent que creu en la llibertat; finalment i la més important, maldat per desatendre l'alumnam (els clients, al capdavall) i no donar-los una educació com pertoca.

Vivim en un país de no arriba als 5.500.000 d'habitants, igual que d'altres com Finlàndia, Dinamarca, o més poc encara com Croàcia i Irlanda. Aquest fet em fa pensar que quin país podríem ser tan bonic: amb aules per a 17 alumnes; amb diners per a pagar professors i recursos; amb uns polítics que aspiraren a l'excel·lència com a societat en igualtat i coneixement. Certament, per què no pot haver-hi 17 alumnes en una classe? Per què demanar açò ha de ser mal vist tant pels polítics com per la societat; en definitiva, per què no podem aspirar a açò com a país que es vol sa i feliç?

Un país en què els professors realment pogueren ensenyar els alumnes a llegir i escriure; a entendre i aprendre; a conviure en un espai no diré en harmonia però sí que no hi haguera violència i comprensió.

És frustrant i decebedor com des del país (tant per la dreta extrema com l'esquerra centrista) la política ha estat dedicada a fer resistir la pública i a fer persistir la concertada i la privada.

Comptat i debatut, tristament tot depén dels diners i si no hi han diners, fum d'estopa.

De la vaga

Hem arribat a maig i davant tenim la vaga general. Tot són enraonaments i argumentacions i capteniments.

És una vaga general; jo no n'he viscuda mai cap: sempre han estat dies solts. Ara ve la bona.

D'un dinar literari

He anat a dinar amb una colla del món de la literatura. El lloc ha estat bonic i l'ambient molt agradable. He pogut enraonar amb gent que no coneixia i el tocat és que he estat molt a gust. En acabar hem fet camí cap a Beniarjó, al lliurament del premi de poesia. El Ximo Cano n'ha estat el guardonat, de la Marina Baixa, cap avall: són menester no només més poetes d'aquesta terra, sinó que a més a més tinguen bona qualitat. Me n'he alegrat molt.

De la presentació de la plaqueta, el dia

Ens hem alçat a bona hora i hem fet l'esmorzar, d'aquells que et treuen la mitja barra de pa; en acabant un passeig pel poble, que és menut i que atreu molt de ciclista. Ens acomiadem de l'hostal, dels propietaris i tirem cap a la Pahissa, enmig del parc natural. És encara prompte, però comencen a aparéixer els finalistes del premi: enraonem. M'alegre de vore la Joana, qui s'encarrega ara d'aquests actes, tot passada la mort de l'Esther Xargay.

Em duu records el lloc, de quan 3 anys arrere hi vaig anar amb el Pau, ell com a guanyador i jo com a finalista i hi vam fer nit. Ara és el Pere qui m'acompanya, el Pere, qui m'ha donat suport i qui considera la meua poesia vàlida.

He presentat la plaqueta: en parle uns minuts, un moment que se'm fa un instant. Tot seguit parlen els finalistes i acaba la cosa amb una performanç de música, cos i veu. En acabar-se totes les parts artístiques del programa del dia pertoca anar a dinar: ocasió en què podrem enraonar també.

Si haguera estat un cap de setmana normal, eixe mateix diumenge hauríem tirat cap a casa: vora 500 quilòmetres en cotxe per a acabar arribant molt tard a casa i al sendemà anar a la faena. Afortunadament, estem encara en les vacances de primavera i ens podem permetre el luxe de sojornar en Salou. Més temps per a nosaltres en el viatge que pot durar un dia més; per tant no serà un diumenge trist ni el matí del dilluns tampoc quan mamprendrem la tornada.

 

De la presentació de la plaqueta, la vespra.

Segon viatge literari amb amic. Aquesta volta era el moment de fer la presentació oficial de la plaqueta 20 76  20 76  20 76 a la Pahissa del Marquet. Tornem a fer el viatge cap a Catalunya la vespra del dia bo. 

Continuen les converses que vam tindre en el viatge a Lleida, mamprenem altres enraonaments: ara a la vellesa, un viatge en carretera amb què parlar de literatura, d'incerteses; uns moments preciosos perquè ocasions per a trobar-se durant tant de temps seguit no n'hi han certament.

Arribem aviat a la pensió on sojornarem i després de dinar a la terrasseta de l'habitació en un poble menut, fem camí a ço que havíem decidit durant el viatge: tren cap a Barcelona. Mentre el trajecte, reservem les entrades al teatre Brossa, perquè mirarem Els polítics. Abans serà l'exposició del Godard que fan a la Virreina.

Sopem i som conscients que el darrer tren parteix a les 2'15, perquè encara hi han coses culturals per Barcelona; però ho deixem córrer: però ho hauríem fet.

 

D'un recital a Ponent

L'experiència literària es fa més gran i hem passat un cap de setmana a Lleida: partim divendres de migdia i tornem diumenge de vesprada. Parle en plural perquè ens n'hi anem jo, el Pere i el Pau: jo conduïsc. Aquesta volta no presentem les plaquetes sinó que ferm un recital en una llibreria de la ciutat: la Irreductible. No és que hagueren vingut a cercar-nos, sinó que vam ser nosaltres que ens vam proposar a fer l'espectacle i de les dues llibreries a què vaig escriure, aquesta va ser al que ens va respondre. Tot plegat em resulta un poc trist, atés que hem de ser nosaltres qui ens descarem. A l'acte han vingut els familiars de Lleida. Ells ens hi han allotjat dues nits i ens han fet la companyia que ha estat bonica en aquest viatge de 5 hores de casa a allí.

Deixant de banda el recital, hem pogut fer una visita turística: la seu vella, els carrers principals, el llit del riu. Hem comprat llibres i el més important: hem pogut xarrar i xarrar a bastament, en un temps que ha estat preciós preciós.

D'una presentació

Celebre l'aniversari una setmana després amb una presentació de la plaqueta de Juneda. La presente amb el Pau i de públic poc, però conegut i amic: la Tere, l'Eva, el Joan, el Pere; però uns altres que no conec. Ho he passat bé: hem parlat de lacreació de les nostres plaquetes, de significats del contingut; també hem parlat del viatge que vam fer a la Pahissa del Marquet i de actuacions que s'hi van fer. Amb tot ha estat una horeta, que s'ha fet curta, més encara quan essent un bon dimecres, pertocava agafar el tren per a tornar a casa a una hora convenient per a dormir prou per al sendemà: dijous és dia de faena també.

D'un aniversari

 Doncs bé, el moment és arribat, 50 anys fets. Fita important, greu, solemne, que serà colgada deu anys després, per una altra fita que li llevarà tot el protagonisme.

Festejaré aquest moment cabdal amb la publicació d'una traducció poètica que més avant serà anunciada.

De fartera de ser feixista

Una que apareix a la ràdio (no n'escriuré el nom: el podreu trobar fàcilment en Internet) ha dit en un programa ço següent: "el català serà una llengua que serà recordada com una llengua feixista." De veres que per parlar català soc feixista? Hem de continuar aguantant, suportant, respectant aquestes brofegades?

Bretons, occitans, navarresos, gal•lesos, sards, samis, quítxues, araucans...: feixistes tots. 

De la censura

Vos heu fixat que l'home de Vitruvi no té piu en les transicions televisives de la retransmissió dels Jocs Olímpics d'hivern de Milà-Anpezo? S'han atrevit a censurar!

De comparacions odioses

Han desqualificat aquest atleta perquè el comitè olímpic al·lega la regla 50.2 de la Carta Olímpica, que estableix que no es permet cap mena de manifestació ni propaganda política, religiosa o racial als espais, seus o àrees olímpiques. Bé, doncs, a vore quan fan un pensament per l'equip femení de futbol de l'Iran, d'entre altres.

De la fasledat i la maldat

Hom negarà que aquest titular: El bisbe de Mallorca: “Em repugna que hi hagi cristians que vagin en contra dels més pobres” , llegit fredament i sense context, té una gran valor humanitària; ara, venint de qui ve i què representa la seua associació, doncs no és més que un pamflet hipòcrita i cínic, per què no?

Que si els homosexuals són uns malalts i uns desviats...

Que si les dones no han de ser iguals que els hòmens en les seues institucions...

Que si el català no és una llengua digna...

Que si...

D'un projecte literari

Doncs ja he acabat d'escriure la plaqueta que serà la base per a la creació d'un vídeo joc. Certament, estic a punt de crear el primer artefacte literari de poesia digital en forma de joc d'ordinador. Ara caldrà passar-hi hores redactant la programació informàtica: a vore com va la cosa. Aquest text base és una traducció mig lliure mig fidel d'un poemari d'un escriptor dels EUA; més avant, més informació.